http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/conf_Salvat-Papasseit.pdf
1
JOAN SALVAT-PAPASSEIT I LA CONTRADICCIÓ
Anton Carrera
La personalitat de Joan Salvat-Papasseit presenta, al meu modest entendre, tres nivells de
contradicció: vital, ideològic i poètic. No voldria, de cap manera, expressar-me equívocament i
que s'interpretés contradicció en to de retret o de menyspreu, perquè no és aquest el meu
capteniment, sinó que el mot fos pres com a caracterològic i prou. Empro el terme contradicció
en el sentit filosòfic modern i també literari.
La contradicció vital és involuntària i el mateix poeta en va ser víctima a contracor, és clar! La
contradicció ideològica és peculiarment canviant i té tota l'empenta del jove que vol aïllar la
incògnita per tal de salvar el món. La contradicció poètica és volguda, executada durant cinc
anys intensos, convoca contraris i aconsegueix portar al límit la transgressió sense que el jo líric
s'esmicoli. De manera que aquests tres nivells de contradicció fan de Joan Salvat-Papasseit un
poeta singular.
El vitalisme escapçat
La vida es manifestava al poeta com un doll de joia, com un espectacle vibrant i feliç. I no em
refereixo a una vida farcida de privilegis, que no fa al cas, sinó a aquella que es fonamenta en les
petites coses anodines de cada dia. La simbiosi vida i poesia significava la possibilitat, qui sap si
l'única, de realització personal, ateses les circumstàncies. I enmig de tanta precarietat, ressorgia
la felicitat epicúria dels actes quotidians, el tremolor del desig primigeni, elemental, sense
tortuositats ni compliments, pur i sensual alhora. L'evident contradicció entre aquest comport i el
que s'esdevingué rau en el fet que això ho sentís i en fes poesia un home, jove sí, però malalt i
prematurament condemnat a una mort indefugible.
Tot i el sedentarisme al qual la tuberculosi el sotmetia, la seva imaginació i la seva força
creadora li propiciaren l'escapatòria per la via poètica, en una afirmació constant de vitalitat.
Només cal fixar-se com, en els seus poemes, no hi ha mai la personificació de la mort, llevat d'un
cas, el de «Missenyora la Mort» publicat a La Columna de Foc, núm. 5, l'any 1919, però que el
poeta no va incloure a cap llibre i que, precisament per contrast, dimensiona la vida. De la mort
no en va fer una raó de poesia.2
A les “Notes biogràfiques”, el text autògraf de Salvat-Papasseit publicat en l'article de Joan
Teixidor «Joan Salvat-Papasseit» a la Revista de Catalunya el juliol de 1934, hi ha una sentència
colpidora per allò que té de premonitòria. S'hi pot llegir:
Vaig néixer el 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa
Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia, a Montjuïc,
posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir.
En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada,
morirà amb foc, potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra
mare. [...] Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em
consum.
I així va ser. Joan Salvat-Papasseit moria el 7 d'agost de 1924, a la mateixa ciutat on havia
nascut, Barcelona, a l'edat de trenta anys, víctima de la tuberculosi, posseït per la febre, com un
bri d'herba puntera abrusat per la canícula. La mort del poeta va ser desesperada, la mort d'un
revoltat contra el destí advers, la mort del qui estima profundament la vida. Les escenes
histriòniques de la mare i de l'esposa al redós del difunt de cos present foren extremadament
patètiques, segons el testimoniatge del seu amic Xavier Nogués (vegeu la carta del pintor Josep
Obiols a Carles Riba del 24 d'agost de 1923).
Periple contradictori a la recerca d'una ideologia satisfactòria
Joan Salvat-Papasseit, als dotze anys, sentia una certa inclinació religiosa que no va consolidarse,
però que fou la base del cristianisme que conservà fins a la mort. La seva primera acció
s'esdevingué l'any 1911 quan el poeta comptava disset anys. Va redactar un manifest de caire
catalanista i va fundar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, manifest que enganxava de nit a les
parets de la ciutat ajudat pels seus companys de roda (Eroles, Palau i Alavedra). Un diumenge a
la tarda, van anar a la Plaça de les Arenes a escampar fulls de mà amb textos de diversos autors
en contra de les curses de braus. Als dinou anys va fer amistat amb Daniel Cardona, el qual va
introduir-lo en ambients clarament separatistes.
Tot seguit s’inicia en la lluita politicosocial com a redactor de la revista Los Miserables.
S’interessa pels problemes de la classe treballadora i se sent fascinat pels llibres de Gorki
(«l’amarg»), com ell orfe de pare des de molt petit i també desproveït d’instrucció escolar.3
Adopta el pseudònim Gorkiano per signar els seus textos pamfletaris escrits en castellà. La
consciència de classe opera en el canvi de llengua en qüestió de setmanes.
La seducció de Salvat-Papasseit per l’autor rus va sorgir de les lectures desordenades dels seus
contes de clara factura romàntica, en els quals hi ha la revolta d’herois altius i lliures contra la
societat. Aquests personatges gorkians podrien molt ben ser la llavor del seu «Concepte de
Poeta», publicat a la revista Mar Vella núm. 4, l’any 1919, de Contra els poetes amb minúscula.
Primer manifest català futurista, un full volander que podia adquirir-se a la Gran Via 613, de
Barcelona. Personatges gorkians que ell adoptarà i adaptarà en els seus poemes: mariners,
pirates, cavallers...
Durant aquest període, el nostre poeta va menar una vida bohèmia, estretament vinculat als
redactors de Los Miserables. Entra a formar part de les Joventuts Socialistes, amb el dubte
constant entre el col·lectivisme i l'individualisme, com molt bé explana en el seu llibre Humo de
fábrica editat per ell mateix l'any 1918 (pàg. 102). Col·labora en el setmanari reusenc Justicia
Social. Órgano del Partido Socialista Obrero. Federación Catalana.
Als vint-i-un anys i per un període de cinc mesos, treballa de vigilant nocturn al Moll de la Fusta
del port de Barcelona. D'aquesta experiència en sorgirà, més endavant, un poema molt divulgat
que forma part del seu darrer llibre Óssa menor (1925), publicat pòstumament i que, a l'hora de
la seva mort, tenia sota el coixí. Continua escrivint manifestos de caire socialista i és condemnat
a dos mesos i un dia de presó per l'article «Un pueblo, Portugal», publicat el 28 de maig de 1915
a Los Miserables. Publica articles en català a Sabadell Federal malfiant-se del nacionalisme.
Amb el pseudònim Gorkiano publica en castellà un seguit de Glosas de un socialista (1919).
A les darreries de 1916 coneix el pintor d'origen uruguaià, d'ascendència catalana, Joaquim
Torres-García. L'amistat entre el poeta i el pintor fou fonamental per ambdós. Torres-García va
fer el pas de l'estètica classiconoucentista al maquinisme futurista i Salvat-Papasseit treu, pel
març de 1917, el primer número de la revista de ressons ibsenians Un Enemic del Poble amb el
subtítol Fulla de subversió espiritual. A través dels divuit números que va publicar, hi apareixen
articles que palesen els seus avatars ideològics. També comença a publicar Mots-propis, una
col·lecció de 118 aforismes que evidencien aquest anar i venir ideològic. Simultàniament
col·labora a la revista Vell i Nou.4
Salvat-Papasseit s'allunya del socialisme col·lectiu i bascula cap a un individualisme, més o
menys anarquitzant, de rel nietzschiana. En unes notes autobiogràfiques publicades a Un enemic
del Poble, núm. 7, confessa:
Jo no prometo res. Jo només camino. [...] Jo no sé el que em proposo. [...] Jo no vull
allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el
Socialisme n'és una nova forma, d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'Estat.
Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l'Acràcia impossible en la vida dels homes,
que no senten desig d'una Era millor.
Publica Humo de fábrica i el valora com a «triste experiencia». Apareix la primera crisi de la
seva malaltia. Treballa a la llibreria de les Galeries Laietanes i té notícia, a través de revistes
sobretot italianes, dels moviments d'avantguarda. Pel juliol de 1920 publica Contra els poetes
amb minúscula. Primer manifest futurista català. Entra de ple a l'exaltació catalanista. A partir
d'ara, malaltia i poesia marcaran la seva trajectòria vital. Els canvis sobtats de rumb ideològic i
de llengua literària o la simultaneïtat en l'ús del català i el castellà, els hem d'entendre com a
símptomes de creixement i la necessitat interior de trobar l'espai social i literari on projectar-se.
Substancialment, la contradicció (no pas la traïció) que trobem en els seus textos doctrinaris,
s'explica des d'un punt de vista social i no de contingut ideològic, perquè Salvat-Papasseit no era
un teòric de la política sinó un jove compromès amb la realitat, una realitat canviant com la vida
mateixa, com ho era també la seva pròpia experiència de la vida.
Per això, amb el pas dels mesos, Salvat-Papasseit destriava la realitat social de la consigna de
partit i acabava pensant que el que convenia al món era justícia i no un ideari de partit. És clar
que això té un component molt important d'utopia, però ell era un lluitador de les causes
perdudes.
Per Salvat-Papasseit ser cristià no significava oposar-se a ateu, budista o islamita, sinó oposar-se
a catòlic. De l'anarquisme en va prendre la passió per la llibertat i per la utopia. Del socialisme
en va treure la justícia igualitària i la pràctica en les decisions contundents. Del catalanisme en va
descobrir el valor de la pròpia cultura i la identitat personal.
Comptat i debatut, la fluctuant però sincera actitud de Salvat-Papasseit, cristià des de la
infantesa, va iniciar-se amb un catalanisme incipient, va passar tot d’una a l'anarquisme militant,
5
s'instal·là després provisionalment en el socialisme, l’interessà unes setmanes la democràcia,
tornà a una mena d'anarquisme cristià i es decantà finalment per un catalanisme abrandat.
Aspectes de la contradicció poètica
L’any 1917 va aparèixer publicat a Un Enemic de Poble el poema salvatià «Columna vertebral.
Sageta de foc», el qual significa l'inici d'una trajectòria poètica intensa que no pararà fins l'any
1925 amb la publicació pòstuma del llibre Óssa menor subtitulat Fi dels poemes d'avantguarda.
L’entusiasme, heus aquí un mot que conté tota la càrrega vital, ideològica i poètica de Salvat-
Papasseit. Un mot que és l'exaltació d'una vida, la seva, tan efímera però interiorment tan
torrencial.
Enfront del concepte noucentista de la poesia entesa com a «forma» i no com a «substància»,
Salvat-Papasseit proposà l'actitud dels Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot,
sincers (vegi's Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista, de 1920).
Resulta interessant d’observar que l’enumeració adjectival altius, valents, heroics i sincers
respon a atributs de la conducta humana, no pas a qualitats estrictament literàries.
Més que un model de poesia, proposava un capteniment de poeta. Almenys això és el que es
desprèn dels seus manifestos o proclames o com se'ls vulgui anomenar, en l'elaboració dels quals
ell va esmerçar una part considerable de les seves energies i del seu temps, i així va poder
difondre un programa eticopoètic on recolzés la seva obra literària. Dic això perquè, sovint, en
els seus al·legats, Salvat-Papasseit es mostra hostil amb la mètrica i la versificació considerantles
supèrflues i innecessàries; i, per contra, alguns dels seus millors poemes (que han coincidit a
triar tots els compiladors que ha tingut el poeta) són precisament versificats i respectuosos amb
la preceptiva literària. Això ja sol passar en els poetes titllats de teòrics. Per no anar més lluny,
una cosa és la paraula viva de Joan Maragall i, una altra, els seus versos. I es dóna el cas que
Salvat-Papasseit volia ser un «Maragall obrer».
Els trets pertinents més rellevants de la poesia salvatiana són: singularitat en la tria de paraules i
expressions; subtilesa en la presentació d'escenes referides a la vida quotidiana; afirmació d'una
lírica compulsiva del cos amb la sorpresa constant d'imatges de gran plasticitat, presentades,
gairebé sempre, per juxtaposició; confrontació, a un pas de la desintegració conceptual, de certs
recursos d'avantguarda amb termes pertanyents a la poesia tradicional, de caire popular; joc
tipogràfic rellevant i ús del cal·ligrama com a d'adjectiu, perquè reforça (adjectiva) la idea
6
disposant els grafemes de manera que donin la forma plàstica del tema (la tipografia del
cal·ligrama és la il·lustració del sentit del poema).
Joan Salvat-Papasseit és un poeta bipolar. La seva poesia fa de frontissa entre les estratègies
radicals de l'avantguarda i les posicions ortodoxes de la tradició acadèmica. Tot i que aquesta
afirmació resulta vàlida per a tota la seva obra poètica, el llibre paradigmàtic i que il·lustra més
bé el que acabo de dir és L'irradiador del port i les gavines, publicat l'any 1921. Ja el títol
confirma aquesta dualitat: l'irradiador del port és un element artificial que actua com a emblema
de l'avantguarda; mentre que les gavines són un element natural i emblemàticament representen
la poesia convencional.
Quin dels dos procediments és el més representatiu del nostre poeta? La resposta serà sempre
d'ordre subjectiu i dependrà del gust esteticoliterari de cadascun dels seus lectors. Som davant
d'un sincretisme poètic intel·ligent i seductor. Pel que fa a l'ordre de les estètiques, una targeta
postal de Salvat-Papasseit adreçada a J. M. López-Picó, tramesa des d'Amélie-les-Bains el 30
d'agost de 1923, és prou reveladora:
[...] Ni clàssics ni romàntics, ni italians ni francesos. Catalans, simplement, que comporta
un punt just.
Segons que sembla, l'origen de l'avantguardisme del nostre poeta cal cercar-lo primerament en la
condició social dels seus progenitors. D'origen humil i orfe de pare des de menut, va assumir la
responsabilitat moral i emocional d'acomboiar la seva mare fent feines de tota mena des de molt
jove i, com a conseqüència, no va tenir, com a home de lletres, una formació acadèmica suficient
per fer front a una competència noucentista. Ell prou que se'n dol a les “Notes biogràfiques”
suara esmentades:
Tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits
de la Universitat que no m'aixoplugava.
La llacuna intel·lectual que aquest fet suposava va ser suplerta per un afany d'innovació i de
revulsió davant els poetes més prestigiosos de la literatura catalana del primer quart de segle XX.
L'opció avantguardista va actuar com a fenomen de suplència.
Dels procediments avantguardistes que Salvat-Papasseit va posar en pràctica destaquen el
cubisme francès i el futurisme italià. Pel que fa al cubisme, el poeta segueix les pautes
analítiques i practica la descripció fragmentada a base de sintagmes que no són completats
7
sintàcticament i que obliga el lector a acabar de construir la idea poètica insinuada. Tenen una
funció semblant els talls dels versos com si fossin salts de falla. Del cubisme sintètic,
n'usufructua el collage, ja sigui lingüístic (mots en francès), icònic, tipogràfic o cal·ligramàtic.
Del corpus poètic global de Salvat-Papasseit, un 16 % són poemes que podríem considerar
estrictament avantguardistes, un 32 % ho són a mitges, en el sentit que hi ha elements de tota
mena, avantguardistes i acadèmics; finalment, un 52 % dels poemes salvatians pertanyen a la
concepció poètica de motlle convencional. Per tot plegat, caldria qüestionar-nos fins a quin punt
Salvat-Papasseit és un poeta avantguardista. Fins a quin punt ho són també la resta dels autors
catalans als quals, d'una manera sistemàtica, se'ls posa l'etiqueta d'avantguardistes. Sembla com
si a les lletres catalanes l'avantguardisme fos una moda efímera que cap autor no va conrear
d'una manera exclusiva ni amb convenciment total.
La postil·la (fi dels poemes d'avantguarda) que porta el darrer llibre de Salvat-Papasseit Óssa
menor, dóna entenent que el poeta abandonava ja l'experimentació avantguardista. Cap on hauria
tirat si la tuberculosi no li hagués arrabassat la vida? No s'hi val a especular, però hi ha un poema
salvatià que mai no va publicar-se en vida del poeta. Un sonet de versos alexandrins que tenen
ressons noucentistes i que recorden la manera de dir de Josep Carner a «La bella dama del
tramvia» d'Auques i ventalls, editat el 1914. El poema salvatià diu:
CANÇÓ DE L’AMOR EFÍMERA
A l'Enric Casanoves
O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol;
que mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d'estam.
O bella inconeguda que ets menuda i audaç
i que sense companya t'arrisques a la platja
i no tems l'escomesa del fillol qui s'assatja
al domeny de les ones i te'n prega el teu braç.
O bella inconeguda que en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t'has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s'ha endut,
bo i sospirant potser pel goig d'una carícia.
8
O bella inconeguda, del tram t'he vist baixar
-i avui t'he somiada i et somiaré demà-.
Si més no, això és el que a mi em sembla.
