"WOZZECK" AL LICEU

En el full informatiu corresponent del Gran Teatre del Liceu se’n s dóna als abonats una succinta notícia de l’argument i dels detalls de la representació del Wozzeck, d’Alban Berg, al teatre. És una òpera que no he vist mai. I que no he escoltat mai. El fet que sigui un dodecafonista l’autor em fa una certa por. O, potser millor, una por certa. Perquè el dodecafonisme és un intent de trencament de l’escala tonal occidental clàssica. O, si algú ho prefereix, una ampliació, que ha donat alguns fruits remarcables i alhora força obres insuportables. Si Josep Pla sostenia que Wagner implicava una renúncia total a la melodia no sé què hagués dit (o què va dir) d’Alban Berg o Schönberg. Caldrà, però, escoltar atentament l’òpera abans de jutjar-la. Perquè una cosa són els principis d’una escola i una altra les obres particulars. I el que s’ha de jutjar finalment, tant en música com en literatura, són obres particulars i no pas entelèquies o ficcions intel·lectuals formulades per algú. L’obra musical contemporània del segle XX com més s’endinsa en el terreny de la investigació més s’allunya del públic. Aquest fenomen és més acusat en la música que en la pintura. I que en la literatura. Perquè implica canviar la funció que ha fet la música al llarg de tota la nostra història.

En aquesta ocasió, el Wozzeck és posat en escena per un vell conegut del Liceu: l’inefable Calixto. Es veu que ha volgut situar l’acció en un vague espai futur fruit d’un malson: un ambient industrial que al·ludeix, pel que sembla, a una refineria de petroli; el mateix petroli que es va escampar per les costes de Galícia ara fa un temps. Bieito, com a director d’escena, té una tendència deliberada a la provocació —en força ocasions gratuïta— i a la denúncia social. Sempre, però, des d’un prisma polític determinat. L’argument de l’obra és del tot romàntic: una persona lluita inútilment contra el seu món i s’acaba autodestruint. En això Berg està encallat perquè l’obra es dibuixa com una tragèdia de la modernitat. Em sembla que no cal manipular Berg per transmetre al públic que la gestió del cas Prestige per part del PP va ser reprovable. Tothom ho sap i n’hi ha proves.

Wozzeck és un soldat disciplinat però de caràcter feble. Si tingués un caràter fort, de fet, ja no hauria pogut ser disciplinat en un exèrcit qualsevol. I, és clar, els seus susperiors n’abusen. A la realitat n’haurien abusat més aviat els seus mateixos companys i amics. L’obra vol crear un rebuig contra l’abús del poder jeràrquic i vol moure el públic a commiseració. És un discurs, per cert, que té al món occidental una tradició inequívoca. Ara, Bieito trasllada l’acció a un futur incert però l’hauria pogut traslladar a l’Alemanya de Hitler o a la URSS de Stalin. O més recentment, a la Cuba de Castro. O a la mateixa Xina. I, encara més a prop, hauria pogut traslladar l’acció a qualsevol nivell de l’administració pública o de l’empresa privada. Perquè de gestussa que exerceix malament la càtedra de la superioritat jeràrquica n’hi ha a tot arreu.