Amb el que conec, em sembla que puc dir tranquil·lament que el Rossini que més m’agrada és el còmic. El buffo. Perquè quan intenta fer una òpera seriosa —una tragèdia a la manera grega— es fa feixuc i l’acció teatral esdevé excessivament estàtica. Valgui l’oxímoron. Encara que estigui basada en una obra de Voltaire, hi ha a l’òpera la llavor de l’heroi grec que lluita ineluctablement contra el seu destí i en aquesta lluita es produeix una catarsi de dimensions col·lectives. Colossals. Hi ajuda l’escena que, per allunyada del nostre temps, es converteix en llegendària. O mítica. Potser per això disculparia en aquesta ocasió que els escenògrafs hagin adaptat l’època babilònica a un temps futurista de granotes platejades, neons, monitors i pantalla gegant de control. Com si fóssim a la NASA. D’altra banda, els vestuaris de William Orlandi algú pot dir que resulten kitsch i que són un embolica que fa fort però tenen coherència en el context de l’imperi babilònic —representen cultures i pobles de la macroregió— i són intuïtivament comprensibles per l’espectador. Mèrit, en aquest cas del director d’escena. També és un mèrit haver intentat omplir, a vegades amb encert discutible, els llargs intervals musicals que queden sense moviment a l’escena. Tanmateix, alguna coreografia és prescindible, com la dels cavallers que s’asseuen a la taula rodona i amb parsimònia i sincronització estalinista fan una sèrie de gesticulacions ostentoses.
No hi ha dubte que el millor de l’òpera, però, ha estat el repartiment vocal, de gran categoria, nivell, anomenada i especialització. Perquè per cantar Rossini —aquest Rossini— es necessiten especialistes. Quan se’t comencen a acumular semicorxeres al llarg d’uns quants compassos, i això en cada intervenció, o en saps o el resultat és un nyap. Entre els cantants ha destacat d’una manera especial Daniela Barcellona, mezzo de gran presència i veu i de gran tècnica, que se n’ha sortit amb perfecció poc usual de totes les proves a què sotmet Rossini els intèrprets. Dramàticament ha estat un personatge d’Arsace convincent quan li quedava temps per no pensar en la rastellera de notes que li quedaven per atacar. L’Elisabet ens comentava que la Barcellona l’hem escoltada recentment però no hem sabut esbrinar quan. El segon cantant que més han aplaudit ha estat Juan Diego Flórez, que és el tenor de moda i que ve precedit per la fama ja a nivell mundial. Probablement Idreno no és el personatge que el farà lluir més però realment és un paper complicat que requereix també una gran agilitat i una excel·lent tècnica. Flórez les té. A més té una veu d’un timbre realment vellutat i atractiu. És un tenor lleuger amb deixes poderoses de líric. Però no és només el timbre el que el fa interessant. La seva emissió és clara, fàcil, molt precisa en l’afinació, i el seu fraseig és elegant, jo diria que de gran classe. Fins i tot he comentat, en un atac de gosadia, i per escàndol del David, que Flórez era millor que Kraus. Al David no l’ha convençut una certa vibració caprina (no cerqueu el mot al diccionari perquè incomprensiblement no hi és) a l’agut que l’ha fet desagradable en algun moment i alguna nota alta atacada amb no prou precisió. Ara, no hi ha dubte que és un cantant que donarà guerra. I de la bona. L’Assur —Ildar Abdrazakov— també ha estat de gran nivell, veu potent i presència escènica, reforçada per una veu realment maca i treballada. I la Semiràmide --Darina Takova—, tot i ser el personatge que dóna nom a l’òpera, ha quedat un xic apagada al costat de les altres veus. I això a pesar d’una gran i bella veu.
No hi ha dubte que el millor de l’òpera, però, ha estat el repartiment vocal, de gran categoria, nivell, anomenada i especialització. Perquè per cantar Rossini —aquest Rossini— es necessiten especialistes. Quan se’t comencen a acumular semicorxeres al llarg d’uns quants compassos, i això en cada intervenció, o en saps o el resultat és un nyap. Entre els cantants ha destacat d’una manera especial Daniela Barcellona, mezzo de gran presència i veu i de gran tècnica, que se n’ha sortit amb perfecció poc usual de totes les proves a què sotmet Rossini els intèrprets. Dramàticament ha estat un personatge d’Arsace convincent quan li quedava temps per no pensar en la rastellera de notes que li quedaven per atacar. L’Elisabet ens comentava que la Barcellona l’hem escoltada recentment però no hem sabut esbrinar quan. El segon cantant que més han aplaudit ha estat Juan Diego Flórez, que és el tenor de moda i que ve precedit per la fama ja a nivell mundial. Probablement Idreno no és el personatge que el farà lluir més però realment és un paper complicat que requereix també una gran agilitat i una excel·lent tècnica. Flórez les té. A més té una veu d’un timbre realment vellutat i atractiu. És un tenor lleuger amb deixes poderoses de líric. Però no és només el timbre el que el fa interessant. La seva emissió és clara, fàcil, molt precisa en l’afinació, i el seu fraseig és elegant, jo diria que de gran classe. Fins i tot he comentat, en un atac de gosadia, i per escàndol del David, que Flórez era millor que Kraus. Al David no l’ha convençut una certa vibració caprina (no cerqueu el mot al diccionari perquè incomprensiblement no hi és) a l’agut que l’ha fet desagradable en algun moment i alguna nota alta atacada amb no prou precisió. Ara, no hi ha dubte que és un cantant que donarà guerra. I de la bona. L’Assur —Ildar Abdrazakov— també ha estat de gran nivell, veu potent i presència escènica, reforçada per una veu realment maca i treballada. I la Semiràmide --Darina Takova—, tot i ser el personatge que dóna nom a l’òpera, ha quedat un xic apagada al costat de les altres veus. I això a pesar d’una gran i bella veu.
El pitjor de tot, com en el cas de les òperes llargues, és trobar un lloc obert per anar a sopar després. A falta del Viena, on a la una expulsen immisericordiosament els clients, hem anat al Heidelberg on hem coinicidit amb un nostre catedràtic de dret civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada