La possibilitat de publicar opinions, articles, assajos o simples notes directament a Internet ha creat un món nou a l’escriptura. Un món sense intermediaris. Ara com ara, ja publica qui vol i no pas qui pot o qui està iniciat en el món editorial o té contactes selectes. Uns minuts són suficients per penjar un article que pot llegir tot el planeta sencer des de qualsevol terminal connectat a la xarxa. I és que la globalització ha arribat ja no sols al món de la cultura —ja fa temps que Internet és una font inesgotable d’informació— sinó també al món de l’escriptura. I això són només les beceroles.
A partir d’aquí el problema és la selecció de la informació. Actualment comptem ja amb eines potentíssimes de cerca que encara han de millorar molt. I, de fet, estan millorant. Construir i mantenir un diari digital (és la millor traducció que se m’acut per a ‘blog’) deu ser una cosa semblant al compromís que té el periodista amb els lectors del diari o el novel·lista amb els seus seguidors. Hi ha unes obligacions. No es poden decebre unes expectatives. Cal mantenir un rigor i un to sostinguts. I vigilar contínuament el què i el com. Entre els milions de diaris digitals sobrers, prescindibles o inútils n’hi ha que comencen a ser interessants. I originals. A vegades són espais per al soliloqui. A vegades, per al diàleg i la interacció. En qualsevol cas, autèntics llibres que es van construint dia a dia, que es nodreixen de l’experiència quotidiana o de la lectura de llibres o d’altres diaris o diaristes. I, al seu torn, seran nodriment per a altres diaristes o lectors de diaris. Creix, doncs, l’abast del món digital. Mentre un diari no està consolidat o reconegut, escriure-hi és com llançar llavors al camp i anar-se’n sense saber mai si arribarà a créixer un arbre. O per fer-ho més rabiosament actual, és com empastifar una paret amb guixarots per dir a la gent que per allà has passat tu, per marcar un territori personal o intel·lectual. Però una mica més net. I, a més, aquí sempre hi ha la possibilitat que et llegeixi algú. Tot aquest allau d’informació té un perill: la perpetuació o, més ben dit, la no perpetuació dels materials. Perquè ¿tota aquesta informació digital de la xarxa s’arribarà a transmetre més enllà d’un horitzó temporal de cinquanta anys? Cent anys a tot estirar? N’hi ha que diuen que el nostre temps virtual serà orfe d’informació sòlida, de documentació per al futur per culpa de l’univers digital. Que un historiador del segle XXV —si és que arriba a haver-hi segle XXV— no podrà reconstruir la nostra època. És la gran paradoxa de les noves tecnologies de la informació. I del nostre temps: els que més informació han tingut són els que potser menys informació transmetin a les noves generacions.
A partir d’aquí el problema és la selecció de la informació. Actualment comptem ja amb eines potentíssimes de cerca que encara han de millorar molt. I, de fet, estan millorant. Construir i mantenir un diari digital (és la millor traducció que se m’acut per a ‘blog’) deu ser una cosa semblant al compromís que té el periodista amb els lectors del diari o el novel·lista amb els seus seguidors. Hi ha unes obligacions. No es poden decebre unes expectatives. Cal mantenir un rigor i un to sostinguts. I vigilar contínuament el què i el com. Entre els milions de diaris digitals sobrers, prescindibles o inútils n’hi ha que comencen a ser interessants. I originals. A vegades són espais per al soliloqui. A vegades, per al diàleg i la interacció. En qualsevol cas, autèntics llibres que es van construint dia a dia, que es nodreixen de l’experiència quotidiana o de la lectura de llibres o d’altres diaris o diaristes. I, al seu torn, seran nodriment per a altres diaristes o lectors de diaris. Creix, doncs, l’abast del món digital. Mentre un diari no està consolidat o reconegut, escriure-hi és com llançar llavors al camp i anar-se’n sense saber mai si arribarà a créixer un arbre. O per fer-ho més rabiosament actual, és com empastifar una paret amb guixarots per dir a la gent que per allà has passat tu, per marcar un territori personal o intel·lectual. Però una mica més net. I, a més, aquí sempre hi ha la possibilitat que et llegeixi algú. Tot aquest allau d’informació té un perill: la perpetuació o, més ben dit, la no perpetuació dels materials. Perquè ¿tota aquesta informació digital de la xarxa s’arribarà a transmetre més enllà d’un horitzó temporal de cinquanta anys? Cent anys a tot estirar? N’hi ha que diuen que el nostre temps virtual serà orfe d’informació sòlida, de documentació per al futur per culpa de l’univers digital. Que un historiador del segle XXV —si és que arriba a haver-hi segle XXV— no podrà reconstruir la nostra època. És la gran paradoxa de les noves tecnologies de la informació. I del nostre temps: els que més informació han tingut són els que potser menys informació transmetin a les noves generacions.
