L’Àngel Casas entrevista Rosa Regàs al seu programa de dissabte al vespre. No cal dir que hi arribo fent zàping perquè no hi ha res que pagui la pena de veure. Sembla una llei inevitable de la nostra televisió: com més canals es poden sintonitzar menys qualitat tenen. No vull pensar què passarà amb la Televisió Digital Terrestre que ens envairà d’aquí a quatre dies.
Regàs no és de la meva corda. Quan adopta el paper de la nena de la República o de la intel·lectual del 68, o, encara pitjor, quan ens diu què hem d’entendre per literatura catalana, em resulta particularment antipàtica. Ahir, però, parlava com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Si no m’erro, succeeix un altre català: en Lluís Racionero, que ho havia estat en època de l’Aznar. I com a directora va esbossar a l’audiència quina ha estat recentment i és la seva política. Doncs bé, vaig escoltar coses força interessants. Ja se sap que en els Estats moderns la Biblioteca Nacional és gairebé una qüestió de consciència i pretén escenificar la possessió física del saber. Un no pot ser al club dels grans països si no té una gran biblioteca. Independentment de la finalitat real amb què van ser concebudes, l’arreplega durant segles de llibres i altres materials ha generat monstres del saber que tot sovint són encara avui del tot desconeguts de la gent, dels estudiants i fins i tot dels estudiosos. La mateixa Biblioteca Nacional —diu Regàs— només era freqüentada per un grup molt reduït d’especialistes. Regàs ha intentat obrir-la a tothom i, ara, es veu que sols amb el DNI ja pots entrar-hi a fer una consulta. Això si troben el teu llibre entre els 25 milions de llibres del dipòsit. Regàs ho podria haver anomenat «socialització» de la Biblioteca. El fet és que, en els nostres temps, les biblioteques, les més humils, les de barri o de poble, però també les de referència universal, s’han d’obrir a la gent de totes les maneres possibles. És imprescindible que ho facin. I, més enllà d’això, s’han de promocionar a si mateixes i promocionar la cultura. Perquè haurien de ser també espais d’encontre i debat i no tan sols pas baluards --o presons-- del saber universal. A la Biblioteca de Catalunya, per exemple, encara som a la lluna. Només hi poden entrar les persones oportunament avalades per un professor de la Universitat. Com si d’un club anglès es tractés. I encara amb restriccions. I deixo a banda comentar la injustificable mutilació arquitectònica que ha sofert l’antic Hospital de la Santa Creu per guanyar espai per a “treball intern”. Sigui com sigui, i obertes les portes físiques de la Biblioteca Nacional, queda un repte molt més ambiciós però també necessari. Digitalitzar tot el que sigui digitalitzable per tal que puguem llegir qualsevol llibre o revista o escoltar qualsevol document sonor a través d’Internet. Quan hi arribem, haurem aconseguit el llibre universal que Borges va predir a la seva obra.
Regàs no és de la meva corda. Quan adopta el paper de la nena de la República o de la intel·lectual del 68, o, encara pitjor, quan ens diu què hem d’entendre per literatura catalana, em resulta particularment antipàtica. Ahir, però, parlava com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Si no m’erro, succeeix un altre català: en Lluís Racionero, que ho havia estat en època de l’Aznar. I com a directora va esbossar a l’audiència quina ha estat recentment i és la seva política. Doncs bé, vaig escoltar coses força interessants. Ja se sap que en els Estats moderns la Biblioteca Nacional és gairebé una qüestió de consciència i pretén escenificar la possessió física del saber. Un no pot ser al club dels grans països si no té una gran biblioteca. Independentment de la finalitat real amb què van ser concebudes, l’arreplega durant segles de llibres i altres materials ha generat monstres del saber que tot sovint són encara avui del tot desconeguts de la gent, dels estudiants i fins i tot dels estudiosos. La mateixa Biblioteca Nacional —diu Regàs— només era freqüentada per un grup molt reduït d’especialistes. Regàs ha intentat obrir-la a tothom i, ara, es veu que sols amb el DNI ja pots entrar-hi a fer una consulta. Això si troben el teu llibre entre els 25 milions de llibres del dipòsit. Regàs ho podria haver anomenat «socialització» de la Biblioteca. El fet és que, en els nostres temps, les biblioteques, les més humils, les de barri o de poble, però també les de referència universal, s’han d’obrir a la gent de totes les maneres possibles. És imprescindible que ho facin. I, més enllà d’això, s’han de promocionar a si mateixes i promocionar la cultura. Perquè haurien de ser també espais d’encontre i debat i no tan sols pas baluards --o presons-- del saber universal. A la Biblioteca de Catalunya, per exemple, encara som a la lluna. Només hi poden entrar les persones oportunament avalades per un professor de la Universitat. Com si d’un club anglès es tractés. I encara amb restriccions. I deixo a banda comentar la injustificable mutilació arquitectònica que ha sofert l’antic Hospital de la Santa Creu per guanyar espai per a “treball intern”. Sigui com sigui, i obertes les portes físiques de la Biblioteca Nacional, queda un repte molt més ambiciós però també necessari. Digitalitzar tot el que sigui digitalitzable per tal que puguem llegir qualsevol llibre o revista o escoltar qualsevol document sonor a través d’Internet. Quan hi arribem, haurem aconseguit el llibre universal que Borges va predir a la seva obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada