divendres, de desembre 23, 2005

CONCERT A SANT FELIP NERI: «MESTRES CATALANS A LA CATEDRAL DE TOLEDO»

Finalment, ahir dijous 22 de desembre de 2005, va tenir lloc el concert que portava per títol «Mestres catalans a la Catedral de Toledo» i que recollia obres de Jaume Casellas (un músic de Valls), Joan Rossell (de Barcelona) i Francesc Juncà (de Sabadell). Llevat de l’obra de Rossell —«Salve a duo»— les altres tenien participació vocal. I pel títol era un concert que tenia una coherència temàtica evident. Cada cantant tenia dues invitacions i jo les he donades al David i al Josep, que han assistit puntualment i que han fet crítiques implacables però justes al concert.

Els motets de Casellas potser no tenen un gran interès o espectacularitat per al públic; potser tenen més interès per al cantaire que s’hi ha d’enfrontar o per al músic que els recupera. Han mancat alguns assaigs per acabar de dominar amb total seguretat aquests motets però finalment el resultat ha estat ben satisfactori. La Montserrat Pi em deia que la seva part del motet dedicat als Sants Just i Pastor tenia una harmonia realment desconcertant i que, a l’inici dels assaigs, ella no pescava algunes notes. Una cosa semblant ens va passar a la corda de tenors. I és clar habituar-se a una peça i aprendre-la de memòria és qüestió només de feina i temps.

Ara, el plat fort del concert era la missa en La major de Francesc Juncà, un sabadellenc que va ser mestre de capella de la catedral de Girona i que, com els altres, va acabar a Toledo exercint el càrrec anàleg. El programa assegura que segurament va ser escolà de Montserrat i que allà devia rebre la seva formació. La missa correspon a l’època de Girona i —continua el programa— segueix el model de la missa cantata barroca en què es troben números tancats, a vegades molt extensos, amb àries i peces en què s’alternen els solistes i el cor. Aquests darrers són els números més agraïts de cantar i —em sembla— d’escoltar. Es veu que aquesta missa ha estat transcrita pel mateix director Joan Pàmies, fet que li hem d’agrair i del qual haurien de prendre exemple altres musicòlegs, especialment aquells que viuen de l’erari públic. Si al segle XVII-XVIII ens surt una missa d’aquesta magnitud i d’aquesta inspiració, quantes obres interessants o realment bones de la nostra història musical no devem conèixer? En un assaig recent li preguntava a Joan Pàmies com era possible que una obra d’aquell calibre hagués quedat oblidada i que tot just fa quatre dies s’hagués recuperat i es comencés a conèixer. Em va dir, amb tota la raó del món, que tenim el país que tenim. En un altre indret aquesta missa tindria diverses gravacions i es podria escoltar en viu periòdicament. Aquí en tenim només una i encara gràcies i perquè qui l’ha gravat s’ha preocupat de recuperar i transcriure la peça. Ben pensat, aquest fenomen de desídia envers les nostre obres —i els nostres autors—, aquest autoodi inexplicable, es pot trobar en altres àmbits de la cultura i de la nostra societat en general.

Precisament per tot això és de doldre que la missa no s’hagi fet sencera. Tothom ho ha comentat. Tothom qui coneixia s’estranyava. És cert que l’extensió es duplicava però hauria pagat la pena. Desconec quins han estat els motius reals de la decisió. En qualsevol cas, qui no la conegués haurà tingut l’oportunitat d’assaborir-ne els números més destacats. Els números oblidats són el Kyrie (largetto i allegro), el Credo —molt extens— i el Sanctus.

També és de doldre que l’oratori de Sant Felip Neri no estigués del tot ple. Em sembla que no és el lloc més indicat per fer un concert que podríem anomenar de cambra. Per dos motius: l’oratori queda molt amagat i es troba al barri antic —és a dir, fa de mal anar-hi— i la seva sonoritat, com qualsevol altre temple, no és la més adequada per cantar amb instruments. El so queda difús, poc compacte. Els músics i cantants tenim dificultats per escoltar-nos i la projecció del so es perd en l’alçada de la nau i del creuer.

Els solistes eren els següents: Montserrat Bella, soprano; Montserrat Pi, alto; Carlos Silva, tenor; i Ivan García, baix. En Xavier Chavarria, exdirector del Fòrum Vocal i ara crític de la Revista Musical Catalana i de Serra d’Or, em deia que estaven una mica descompensats: mentre que uns tenien una veu gran —el tenor— o descomunal —el baix—, les altres la tenien menys voluminosa. Tot i que igualment atractiva per altres motius. Per exemple, la soprano és una lírica lleugera que té un timbre bonic i ple i que canta amb gust. El tempo que ha agafat Pàmies a la seva ària l’ha perjudicat per massa ràpid però se n’ha sortit sense incidents. L’alto ha destacat per la seva experiència i la capacitat de fer totes les notes que li demana el compositor, que són moltes, ràpides i en una tessitura reiteradament baixa. Probablement és la veu que més s’adeia amb l’estil que requereix una obra barroca. El tenor veneçolà es veu que canta ara mateix al cor de cambra del Palau, que és el sancta sanctorum dels cors de cambra. Té una veu gran; és un líric a qui li costa del dibuix, la filigrana. La projecció és bona però més aviat és una veu que tira cap a l’òpera, a pesar que el seu timbre no és del tot vellutat i que la seva afinació és vacil·lant a vegades. I el baix, cubà, té una veu grandiosa, tant pel volum com pel timbre. No sé què hi fa un baix com aquest cantant una obra barroca. Hauria d’estar cantant un Sarastro com a mínim. En David Puig ha dit, amb tota la raó, que quan l’ha sentit per primera vegada li ha semblat estar escoltant L’holandès errant. I de ben segur que el pot fer. Sobradament. Pel que fa al cor s’ha de dir que era d’al·luvió: no és una formació estable. Han agafat cantaires d’ací i d’allà, i pel mig hi ha hagut alguna deserció. El fet és que, per a un resultat més rodó i més acurat musicalment, han faltat assaigs però el resultat ha estat finalment bo: li comentava a en Xavier que la nota que posaria al concert, ateses les vicissituds dels assaigs, seria un 7. Es veu que la majoria dels membres del cor estudien a l’ESMUC, segons que em va dir la Montserrat Pi. N’hi havia alguns que ja coneixia perquè havien vingut a reforçar al Fòrum Vocal el Rèquiem de Fauré i els Chichester Psalms de Bernstein. Les sopranos eren Maria Capdevila, Núria Colomer i Gina Miserachs. Aquesta darrera dirigeix, si no ho tinc mal entès, la coral Tessel·la dels amics de la Unesco. Les mezzos eren l’Olga Jiménez, la Yolanda Romero i la Hillary Gulley, una noia britànica de Pitsburg. De tenors, n’hi havia dos del cor jove del Palau, Marc Dosaigües i Sebastià Riutort, de ses Illes. I jo mateix. I als baixos, Hyung-Jin Jung, Josep Ramon Oliver i Néstor Pindado. Déu n’hi do com sonava tenint en compte que érem tres per corda. I, a banda de la música, la relació entre nosaltres —que també es tradueix en música— ha estat molt bona.

L’orquestra, amb instruments d’època —trompes i oboès— i molts músics estrangers, era d’una qualitat inusual. Precisos i exactes en les dinàmiques i l’expressió, per la qual el concertino estava especialment preocupat.
És reconfortant participar en un concert sense divos, sense rivalitats, sense enveges. Un concert en què tothom està preocupat per interpretar tan bé com se sap el seu paper. Omple molt poder dir finalment que el resultat ha estat bo i que s’ha fet realment música amb majúscules. I és trist comprovar com l’interès per la música a casa nostra, al nostre país, a Catalunya, és limitat, pobre i escàs. I és decebedor que la cultura, que la música s’hagi de promocionar a cop de subvenció.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Marçal,
acabo de trobar aquest relat parlant del concert que vam fer el desembre passat.

M'ha agradat que d'alguna manera féssis constar aquella experiència, perquè el temps passa i ens oblidem de les coses.

Fins aviat,
Maria Capdevila