Durant segles hem repetit una idea que ens tranquil·litzava: escriure és un acte inequívocament humà. Una mena de ritual en què l’individu, armat amb llenguatge i una mica de deliri vanitós, intenta convertir experiències en sentit i sentit en paraules. La literatura –ens dèiem– no podia ser altra cosa que això: una consciència parlant-se a si mateixa a través del temps. Tot plegat funcionava prou bé fins que, de sobte, apareix un actor estrany: una màquina que no pensa però sembla pensar, que no sent però produeix frases com si hagués viscut cent vides, que no ha llegit res però pot escriure-ho tot. O gairebé tot. I aquí és quan les preguntes que abans sonaven filosòfiques adquireixen una urgència inesperada. Què serà de la literatura en un món on la producció textual és, literalment, infinita? Canviarà tot? O, paradoxalment, no canviarà res o no gaire?
La temptació és caure en apocalipsis tremendistes. Imaginar un futur en què les llibreries han desaparegut, les editorials són servidors en una nau del Vallès (Oriental), i els escriptors han fet un Erasmus permanent en la nostàlgia. Però el catastrofisme és massa fàcil. I sobretot fals. El que ve no és la mort de la literatura, sinó una mutació profunda tant en la seva producció com en la seva recepció. La qüestió no és si la IA escriurà llibres ㅡ això, en realitat, ja ho faㅡ , sinó què farà l’escriptor, què llegirà el lector i què entendrem per «obra» d’aquí a una dècada.
És evident que la intel·ligència artificial transformarà de dalt a baix la literatura de consum. Les novel·les romàntiques estandarditzades, els thrillers amb corbes perfectament calibrades, les sagues juvenils de manual i tota aquesta narrativa construïda amb fórmules repetitives prefabricades ja són, de fet, terreny ideal per a l’automatització. No per decadència, sinó per naturalesa: són productes dissenyats per satisfer expectatives molt concretes, un consum immediat que no cerca gaire cosa més que un passar el temps. I, què voleu?, una màquina entrenada amb milers d’exemples satisfà expectatives millor que nosaltres. Això no hauria d’escandalitzar ningú. Una gran part del que circula als prestatges és pur entreteniment i, com qualsevol indústria, acabarà buscant el mètode més eficient de producció. Si fa cent anys les editorials van adoptar les màquines d’escriure, avui adoptaran eines que generen trames, revisen la coherència i produeixen textos inicials sobre els quals un editor humà posarà la signatura final.
Ara bé, hi ha un territori on la IA pot remenar la superfície, però no pot excavar l’essència: la literatura en majúscules. Aquella que neix d’una necessitat interior, d’una mirada irrepetible, d’una consciència que intenta explicar-se el món i, sovint, fracassa bellament en l’intent. Aquí la màquina pot imitar, però no pot originar. Pot simular el to, però no pot tenir una experiència vital que el sostingui. Pot construir una veu, però no pot tenir una història. És la diferència entre la textura i el nervi. I la literatura, la que perdura, és nervi. És experiència. És vida.
Contràriament al que es diu sovint, la irrupció de la IA pot acabar reforçant la singularitat de l’autor humà. Quan la producció textual massiva sigui trivial, el lector buscarà allò que no pot fabricar-se automàticament: una intencionalitat, un risc, una idiosincràsia. De la mateixa manera que en plena abundància musical digital s’ha revaloritzat el directe, en un món saturat de textos sintètics es revaloritzarà la veu pròpia i singular. No hi ha res més humà que la imperfecció, i aquest fet, que abans era un obstacle, es convertirà en un distintiu de luxe.
Això sí: la noció d’autoria pot mutar. Potser ja no parlarem d’escriptors com a artesans solitaris sinó com a directors d’obra. La IA actuarà com un instrument ㅡ com ho va ser el sintetitzador per a la música electrònicaㅡ i l’autor es convertirà en l’arquitecte d’un procés creatiu ampliat. Alguns rebutjaran aquestes eines i construiran una estètica de resistència, gairebé monacal, que proclamarà la puresa de l’escriptura manual. D’altres, més pragmàtics, faran servir la IA com a assistent, com a espàrring o com a laboratori propulsor d’idees. I n’hi haurà que exploraran fronteres híbrides, emmirallant-se en la tradició conceptual, on el valor es troba més en la intenció que en l’execució.
Però el punt decisiu no serà quin paper jugarà l’autor, sinó com evolucionarà el lector. I aquí és on la transformació pot ser radical. Si el lector comú es veu submergit en una oferta infinita de relats personalitzats ㅡ literalment dissenyats per afalagar els seus gustosㅡ , la lectura deixarà de ser una pràctica compartida i es convertirà en una experiència estrictament privada. Això erosionarà la idea de cànon, perquè ja no hi haurà obres que tothom llegeix, sinó universos narratius individuals. En canvi, el lector literari ㅡ el que busca una veu, no un algoritme que li faci massatges intel·lectuals— es convertirà en un agent cultural d’alt valor. Serà minoritari, però la seva existència garantirà la supervivència d’un espai d’exigència i qualitat.
En aquest nou ecosistema, la literatura no desapareixerà, sinó que potser es bifurcarà. D’una banda, un oceà immens de textos generats per IA: entreteniment ràpid, infinit i efímer. Circumstancial. Instrumental. De l’altra, un territori més petit, però molt més intens, habitat per autors que escriuen perquè no poden fer altra cosa i per lectors disposats a seguir-los. Un espai en què la paraula encara tindrà pes, encara farà mal, encara obrirà camins. Però no és el que ja teníem ara abans de la irrupció de la IA? No ha estat la gran literatura del segle XX una autèntica secta pensada per a una immensa minoria?
El futur literari no és una substitució, sinó una convivència. Com sempre. I el debat interessant no és si la IA pot escriure millor que nosaltres, sinó què farem nosaltres sabent que ella pot escriure quasi qualsevol cosa. Potser, al final, la gran pregunta no és què escriurà la IA, sinó què ens atrevirem a escriure nosaltres quan ja no tinguem excuses tècniques per no fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada