Dels sons a la lletra no va començar com un projecte definit, ni amb un ferm convenciment. Ni tan sols com una idea clara. Va començar com comencen gairebé totes les coses que després duren: per necessitat i sense pla. Escrivia perquè volia escriure, i la impossibilitat de dedicar-me a la recerca acadèmica d’antany em va empènyer a trobar una sortida a la meva inclinació de lletraferit.
Una amiga del Liceu em va dir un dia, sortint-ne, que hi havia una pàgina on podia publicar textos a la xarxa. Ho vaig comprovar. Amb una adreça de Gmail —que ja tenia— podia crear allò que aleshores en deien un bloc digital i fer arribar el que escrivia a qualsevol persona amb accés a internet. I el vaig crear. El volia per publicar, de manera vaga, alguns pensaments, però sobretot crítiques musicals de les funcions del Gran Teatre del Liceu. Per això no va costar gaire trobar-ne el títol.
Dels sons a la lletra posava negre sobre blanc la idea inicial: intentar modestament —i obstinadament— passar de l’experiència a la paraula, del so confús de les coses a la lletra que les fixa, encara que sigui provisionalment. En definitiva, passar de la música a l’escriptura, de la vida a la memòria. Sempre he tingut present, des del començament, allò que Marià Manent va expressar tan bé al pròleg de L'Aroma d’arç: «aquestes notes disperses, almenys per al meu ús personal, em semblen com petites zones salvades de la marea del temps i de la inexorable erosió de la memòria».
Ha estat aquest, i no cap altre, el propòsit del bloc: salvar l’experiència —sobretot la musical— del pas del temps i de l’oblit. No és, però, ben bé un dietari. Amb els anys s’hi han anat incorporant temes relatius a la literatura, el teatre, la política i, més recentment, l’ensenyament o l’educació, així com reflexions més teòriques sobre la música i sobre les persones. Quan va aparèixer, no hi havia encara una consciència clara de presència digital, ni d’audiències, ni d’impactes. Les principals xarxes socials eren incipients i lluny de la massificació actual. Internet no era un aparador, sinó, com a molt, una biblioteca una mica caòtica i incompleta. El que avui en diríem asèpticament contingut aleshores era simplement text. I el text no aspirava a circular, sinó a quedar. Escriure no era intervenir en el debat públic, sinó provar d’entendre alguna cosa abans que s’esllanguís del tot. Escriure per pensar, per fixar, per recordar. També per compartir, però no per exhibir.
En vint anys n’ha canviat el to, la llargada dels articles, l’exigència personal i la finalitat. He passat de fer notes a escriure textos, de comentar a argumentar, de compartir impressions a assumir el risc de pensar en públic, de vegades en matèries pantanoses. Ho he fet sense manies, dient el que pensava i les coses pel seu nom, intentant ser educat però contundent. Entre els anys 2013 i 2019 el bloc va patir una crisi certa. Revisant-lo ara, amb la voluntat d’ordenar-lo per temes, m’adono que la mort dels meus pares va estroncar temporalment el doll literari que abans fluïa amb naturalitat, sense planificació ni obligacions. Però, com en Carner, un nou «esclat de fe» em va empènyer a continuar-lo amb més força i convicció, i amb la incorporació de nous propòsits, com ara recuperar textos del passat o publicar treballs que anaven més enllà de l’article breu.
Durant tots aquests anys, el bloc no m’ha reportat ni un duro —tampoc no ho he cercat— ni m’ha convertit en un crític o polemista conegut. Reprendre’l va ser sobretot un acte de fidelitat personal, més que no pas d’esperança. Una forma de resistència mínima i íntima. No he escrit per a ningú en especial, tot i que m’ha plagut que algunes persones —sobretot les més especials— m’hagin fet arribar els seus comentaris. No és un bloc per a tots els públics: demana un cert bagatge cultural i un interès sostingut. Ha estat alhora un espai de llibertat i un espai d’entotsolament.
En els darrers temps he escrit més, he agradat menys, he dubtat més i he callat millor. O potser no. En tot cas, després de vint anys, cal dir-ho sense dramatismes ni eufemismes: el cansament existeix. No és tant intel·lectual com vital. Escriure exigeix una atenció sostinguda que el temps present penalitza, i que l’edat i l’experiència fan alhora més clara i més costosa. La pregunta ja no és si tinc coses a dir, sinó si encara val la pena formular-les per escrit, en un desert cada cop més poblat. El bloc m’ha servit per salvar fragments de temps i d’experiència de l’oblit. Ara no sé si em toca continuar escrivint-lo o, simplement, saber quan cal deixar-lo en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada