LES BONDATS DEL COR

Cantar en un cor és, sovint, la millor manera d’entendre què vol dir cantar i, més enllà del cant, què vol dir la música. La veu deixa de ser un gest presumit o vanitós i es transforma en un instrument compartit. I si us plau que no se m’enfadin els solistes, que n’hi ha i de molt bons i que hi han de ser per descomptat. 

En un cor, ningú no brilla sol: el que compta és la sonoritat col·lectiva, l’equilibri entre les cordes i el respecte a una arquitectura musical que només existeix si cadascú fa la seva part amb màxima precisió, responsabilitat i generosa entrega. Aquesta disciplina —callar, comptar temps, escoltar amb concentració, respirar junts com un sol cos, ajustar afinació, volum i expressió— educa l’oïda, la sensibilitat i l’intel·lecte potser més que qualsevol altre camp artístic. A risc d’errar, és clar. Com millor es pot explicar el treball en equip? 

Un pot arribar a pensar que en un cor tothom és prescindible. Si algú o alguns no venen a un assaig o concert el cor sonarà igual. Igual? Segur? Doncs la veritat és que no. El cor ja no és el mateix. D’altra banda, si les absències són moltes arriba un moment en què el cor perd el seu nom. Anava a dir, el cor s’atura. Aquesta és una lliçó que vaig aprendre d’un director de coral important a casa nostra quan em va dir una vegada que en un cor tothom és imprescindible. I tenia tota la raó. Una autèntica lliçó d’humilitat i una visió que he intentat servar com a patrimoni propi. 

El cor et posa a lloc i et recorda que no ets el protagonista i que la música no és una cursa per despuntar, sinó un pacte per executar.  L’alegria del resultat, quan tot encaixa, és incomparable: una harmonia complexa que no podria construir cap cantant sol, per virtuós que fos. Només un exemple viscut de primera mà. A l’assaig all'italiana de  Lohengrin al Liceu, després de cantar els homes amb precisió, abrandament i potència esfereïdora el cor Zum streite, del segon acte, les cordes femenines ens van aplaudir de manera irrefrenable i entusiasta i els solistes es van girar per fer el mateix. Recordo encara ara l’expressió de Klaus Florian Vogt, que ho va dir tot sense dir res. Aplaudien a algú concret? És evident que no. 

No acaben aquí les bondats del cor. Socialment, el cor genera vincles reals. De vegades vincles per sempre. Ens obliga a coordinar, a confiar, a gestionar conflictes i a celebrar els èxits compartits. Finalment a conviure. I psicològicament, cantar i especialment cantar amb d’altres redueix l’estrès i crea un sentit de pertinença que cap karaoke pot replicar. Però ni de lluny. 

Dir que és el millor que es pot fer cantant no és una hipèrbole romàntica: és una constatació empírica. El cor converteix la veu en comunitat i la música en experiència col•lectiva compartida. I això, al final, és exactament el que busquem quan cantem.