SENTIT DEL NADAL

 

Com a totes les vacances de Nadal, o els dies previs que ja l’anuncien, he rellegit el poema de Salvat que s’intitula «Nadal». És un d’aquells poemes colpidors que fan pensar de veritat i que ens transporten, vulgues no vulgues, a un sentit més autèntic de la festa. Un poema que, any rere any, moltes persones rellegeixen i el tenen com a referent laic o semireligiós de les festes que ens embolcallen. 

La meva filla gran em diu que al Palau faran una cantata sobre la festa prèvia al Nadal cristià. Més enllà del propòsit que pugui tenir l’autor —sovint aquesta mena d’aventures tenen el propòsit d’esborrar l’empremta cristiana de la història—, el Nadal neix en la nit dels temps com un moment que celebra el solstici d’hivern. Això vol dir que la foscor avança cap a la llum i la mort cap a la vida i finalment la salvació. La llum i la vida tornen i això, que té un punt d’incertesa a pesar de la repetició atàvica,  ens conforta i ens anima a celebrar-ho. El Nadal és la constatació pràctica de l’etern retorn heraclitià, és la promesa d’un món nou feta realitat, és l’esperança en una vida nova que mai no acaba d’arribar. 

Parlar del sentit del Nadal és, avui, un exercici incòmode. Incòmode perquè el Nadal s’ha convertit en una mena de consens insubstancial: tothom el celebra, però gairebé ningú no sap ben bé què celebra. O, pitjor encara, tothom diu saber-ho i sentir-lo, però cadascú en dona una versió tan edulcorada, tan esbiaixada de contingut, que el concepte acaba sent irreconeixible. El Nadal, així entès, és llumetes, consum, regals, una vaga apel·lació a la bondat i  a la felicitat i un parèntesi emocional que dura exactament fins al dia de Reis, quan la realitat torna a reclamar els seus drets adquirits.

I, tanmateix, el Nadal —el de debò— no neix per ser còmode. Neix, precisament, per ser una pedra a la sabata. En l’origen, el Nadal no és una festa sentimental sinó una afirmació teològica d’una radicalitat difícilment assimilable fins i tot per als creients. La idea central és coneguda, però no prou reconeguda: Déu es fa home. No metafòricament, no simbòlicament, no «en esperit», sinó amb totes les conseqüències. Amb carn i ossos, amb vulnerabilitat, amb fred, amb pobresa i amb una dependència absoluta dels altres. Si això no incomoda, anava a dir que baixi Déu i que ho vegi! Justament és el que fa el Nadal. 

Aquí hi ha el primer nucli del sentit del Nadal: la renúncia al poder i a tot allò material. No pas una renúncia fingida, estètica, sinó una abdicació real i total. El relat nadalenc no parla d’un déu que baixa a posar ordre, a castigar els injustos o a demostrar superioritat, sinó d’un déu que entra al món des de sota, en la posició més fràgil imaginable. Un infant. Què dic un infant… un nadó! I no pas un infant en un palau, sinó en una establia pobra. No és casual. El missatge és clar i, per a molts, escandalós: la veritat, la salvació o el sentit —digueu-ne com vulgueu— no es manifesten a través de la força, sinó de la debilitat.

Aquest punt és especialment incòmode per a una societat obsessionada amb l’eficiència, l’èxit i la visibilitat. El Nadal proposa exactament el contrari: l’insignificant com a lloc de revelació. I això no és només una idea religiosa. És una crítica implícita a qualsevol sistema que confon valor amb rendiment o possessions temporals. El pes del Nadal no recau en el que es fa, sinó en el que s’és. I això, en termes contemporanis, és gairebé subversiu. I sense el «gairebé» també. 

Dir que el Nadal prové del paganisme és una simplificació tan vulgar com dir que el Cristianisme ho va inventar tot. La veritat és més interessant i menys agradable: el Nadal cristià només s’entén perquè abans hi havia una saviesa atàvica sobre el temps, la foscor i l’esperança. I, alhora, el cristianisme subverteix aquesta saviesa introduint-hi una exigència moral i existencial nova.

Potser per això el Nadal encara resisteix. No perquè sigui bonic o entranyable, sinó perquè connecta una por molt antiga —que la llum no torni— amb una pregunta molt moderna: què fem nosaltres amb aquesta llum, ara que ha tornat?