Feia temps que en una sola setmana no veia -i escoltava, naturalment- tantes òperes seguides. El dijous era la Cavalleria i els Pagliacci als Cinemes Girona, en una retransmissió de la funció de Salzburg de 2015. El protagonista absolut era el tenor de moda, Jonas Kaufmann però l'elenc de cantants era important. Especialment a la Cavalleria, on també destacava Ambroggio Maestri com Alfio i una soprano de l'est com a Santa. I amb una Lola molt bonica i amb bona veu. Realment la Cavalleria és una gran òpera, dramàticament consistent, vocalment molt exigent i amb una força interior com poques òperes tenen. Justament deu ser per això que no es fa gaire.
El divendres, per celebrar el meu sant, van fer en directe des del Teatro Real, de la capital del Sagrat Imperi Espanyol, l'òpera de Puccini Madama Butterfly. Volíem anar a sopar a fora per fer una mica de festa, però quina millor festa que poder escoltar una Butterfly i en directe. Les expectatives eren unes però els resultats van ser uns altres. De tota l'òpera em quedo amb la soprano Ermonela Jaho, que ho va fer molt bé tot i que no és la millor ni la més bella Cio Cio San i amb la posada en escena de Mario Gas amb una producció recuperada d'anys enrere. Els altres van complir i bé -o molt bé com Francisco Vas- però diguem-ne que el repartiment vocal no era de primer nivell mundial. Especialment matusser em va semblar Jorge de León, que té molta veu però no té una línia de gran escola, ni tan sols de mitjana. I cantar no és només tenir veu. Com enyorem el Pinkerton de l'Aragall dels bons temps... És la primera vegada que veig una òpera amb comentaris en directe de dues persones que l'estaven també veient. Una òpera comentada per Whatsapp. De tota la funció em quedo amb el cor a bocca chiusa i amb la imatge final de la soprano saludant el públic i plorant torrencialment per l'emoció acumulada i reprimida durant la funció. Això ho diu tot de l'òpera de Puccini i del rol de Cio Cio San. Una de les persones amb qui comentàvem l'òpera -també cantant- em deia que sempre havia cregut que després d'una funció tan intensa com aquesta no es devia poder dormir. I jo li deia que no es devia poder ni dormir ni morir.
Finalment el dia 1 de juliol teníem una cita al Liceu amb Don Giovanni. Aquesta vegada vaig anar-hi amb la Clara que, si persevera, l'acabarem veient un dia a l'escenari del teatre. Del teatre del Liceu vull dir.
Ja és ben curiós que només entrar, quan ens disposàvem a suportar el setciències de torn, ens trobéssim amb l'exrector de la Universitat de Barcelona MR que va actuar com un Don Giovanni qualsevol quan després de seduir la Universitat i aconseguir que el votés majoritàriament com a rector, la va deixar plantada per anar a fer de secretari d'estat d'universitats a Madrid perquè el seu partit presumpte -el PSOE- li ho va demanar. També és curiós que se saludés amb un altre professor adscrit a un partit que ja no existeix, tot i que ell sempre també ho va negar. Ara és membre del consell d'assessorament del Gran Teatre del Liceu des del 2009, que traduït vol dir que és un polític 'enxufat'.
Deia el Vicent, que va aparèixer del no res des de Suècia, que Don Giovanni és un monument de l'òpera. Hi estic d'acord, però també diria que al costat de números immortals hi ha moments tediosos i fins prescindibles. Especialment molts recitatius. Al meu modest entendre, això sí. Però això potser ens ho haurien de dir els assessors del teatre, que són molts i molt saberuts. I és que diguem-me que Mozart i Da Ponte no són precisament homes de teatre. Queda, per descomptat, la música que per a segons qui sembla que sigui el que menys interessa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada