L'autor del llibre 'Shakespeare és Cervantes' (Índex 2016) ha tingut l'amabilitat de contestar la meva ressenya publicada en aquest bloc. Jo li ho agraeixo perquè obre la porta al debat i a la recerca de la veritat històrica que en molts casos ens ha estat amagada. La podeu llegir aquí:
A propòsit d'aquesta rèplica voldria aclarir algunes coses que em semblen importants:
1.- Una cosa és afirmar una tesi i l'altra és demostrar-la. Llançar una teoria d'aquest calibre ho pot fer qualsevol que sigui estudiós del tema. I Izquierdo ho és. Una altra cosa és demostrar-la amb dades i de manera indubitable erga omnes. Això és més complicat. En part, perquè cal vèncer la inèrcia d'una tradició històrica secular i els prejudicis del saber acumulat durant segles. I, en part, perquè cal comptar amb les escassíssimes dades documentals de què disposem. Aprofito l'ocasió per dir que, després dels estudis de Bilbeny, crec provat l'origen barceloní de Colom i el fet que el Quixot va ser originàriament escrit en català i que només ens ha pervingut una traducció al castellà feta amb interessos especialment polítics. Ja vaig dir que no sóc dels qui es tanca en banda i menyspreen la teoria i que em semblava sospitós que essent coetanis els dos escriptors no hi hagi dades certes sobre cap d'ells.
2.- Discutia en la meva ressenya el mètode per intentar demostrar que Shakespeare i Cervantes són la mateixa persona però no negava que l'autor pogués tenir raó. A la facultat teníem una professora que interpretava totes les obres amb un diccionari de símbols sota la perspectiva de la psicocrítica. No dic que no sigui legítim però, si es tractés d'un judici, les conclusions a què arriba aquest mètode no són decisives. Contribueixen a l'estudi de l'obra, no hi ha dubte, però no són concloents, perquè qualsevol plantilla es pot usar en un sentit o en l'oposat. I el mètode de les taules maçòniques em sembla una cosa similar que, a criteri meu, no desautoritza pas la teoria sinó la demostració. Si parlem, però, de lexicometria ja és una altra cosa. Ara bé, potser hauríem de tenir en compte que les obres de Cervantes són pretesament traduccions i que, per tant, no sabem si el lèxic és de Cervantes o del traductor o d'algú altre. Els indicis, repeteixo, sempre són benvinguts i estimulants però calen proves definitives i no hi són. Per tant, l'estudi lexicomètric no tindrà l'abast i validesa desitjats i les conclusions continuaran essent especulacions. Potser probables però a l'espera de ser provades.
3.- Caldria explicar també com és que, de cop i volta, Cervantes esdevé Shakespeare, sobretot des d'un punt de vista lingüístic. Tenint en compte que Cervantes escrivia ben probablement en català -almenys al Quixot sembla que és així-, com és que de cop i volta comença a dominar l'anglès com pocs ho han fet? Com a mínim, aquest salt mereix una explicació que no crec que se'ns doni de manera satisfactòria. Almenys per a mi, que ja dic que considero plausible la teoria d'Izquierdo. És possible que Cervantes escrigués els drames en català -o castellà- i que després fossin traduïts a l'anglès per algú altre? No ho sabem.
4.- La conclusió a la qual arribo jo és que calen documents. Izquierdo té el mèrit d'haver formulat aquest paral·lelisme fonamentat en una intuïció a partir només de sospites i indicis. Ens calen documents per poder avançar de manera segura. Ja sé que em diran que durant els segles XV i XVI, com a mínim, els documents no són fiables però ens hauríem d'agafar a alguna cosa que fos externa al text i a l'escriptor. I de moment no la tenim. Qualsevol podrà sostenir la teoria contrària i no la podrem desmentir.
5.- Ja sabem que l'escriptura comporta sempre un dosi de vanitat però el primer que cal fer és acceptar les crítiques i no prendre-se-les com una qüestió personal. I després cal escriure bé el català per fer veure als altres que treballem amb rigor. Difícilment podré creure en el rigor del mètode si no hi ha rigor en l'escriptura. I Izquierdo no ho fa sempre. A vegades són badades de l'editorial, que no ha revisat prou bé el llibre que edita. A vegades les errades són imputables al mateix autor, com a la rèplica que he esmentat. No és acceptable, i l'autor no n'esmenta res a la seva rèplica, que escrigui "Hi han més relacions", "de moment cinc i dos [per 'dues'] ben enfocades", "Si vols sapiguer quantas noves" o "tot és posar-se [per posar-s'hi]".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada