EL LLIUREPENSADOR?

Fa uns mesos, quan va començar la pandèmia a casa nostra, va aparèixer del no res el nom de Jano García, segons que llegim economista i escriptor. Que sigui economista fa referència a una titulació que m'imagino que té. Que s'autodenomini escriptor fa referència a una activitat. Suposo que jo també me'n podria considerar. El seu nom de ploma (o de guerra) és Ellibrepensador. Quan algú s'autoqualifica de lliurepensador o d'independent ja em poso a tremolar. Tenim massa exemples que han acabat desmentint-se ells mateixos: diaris independents que depenen d'un partit, jutges i fiscals independents que depenen del govern de torn, diaris lliures o governs lliures que van al dictat d'idees i de dogmes. No era gaire bon principi. 

Vaig seguir-lo a les xarxes en les quals és un expert consumat. Al començament del confinament analitzava amb dades de les fonts oficials la situació ascendent de la corba. Estava documentat i, tot i que no és un epidemiòleg, les seves opinions eren sensates i advocaven per mesures més contundents per frenar l'avenç dels contagis. L'únic que feia pensar ja en aquell moment és que les seves intervecions mesurades acabaven amb la paraula 'España': 'Vamos España!' i similars. 

Tanmateix, fa dues setmanes o tres, la seva moderació es va transformar en fort enuig amb el gobierno i l'anàlisi de dades en proclames patriòtiques. Van començar a aparèixer les ridiculitzacions d'altres i després els insults. Ara ja no es tractava de frenar el virus sinó de reclamar la llibertat dels espanyols en un confinament que ja durava massa a parer seu. I en l'endemig hi havia tot un reguitzell de lloances a la bandera pàtria i als ciutadans que des del barri de Salamanca, i enarborant-les, van sortir a pegar cops a una cassola i a reclamar una llibertat personal i egoista. També denunciava actuacions presumptament irregulars del gobierno en l'adjudicació de contractes públics i carregava contra la política econòmica i social de Sánchez i dels de Podemos. I també criticava els partits que posaven 'voceros' a les xarxes sense adonar-se que ell estava caient en la mateixa situació.

Jo diria que ha fet una evolució similar a la d'Ayuso o Abascal per posar dos els dos noms de referència si és que no obeeix a un pla estratègic preconcebut. I és curiós que en tan poc temps hagi passat de la moderació al fanatisme, de l'anàlisi a l'opinió, d'una asèpsia científica a un arrauxament polític i d'un determinat signe. No sembla que les seves opinions estiguin gaire allunyades de la campanya mediàtica que pretén fer de contrapoder i en darrer terme derrocar el govern per pressió insuportable. 

Després he sabut que ha escrit només dos opuscles: 'El siglo del socialismo criminal' i la segona part del llibre. No seré jo -ni de lluny- qui defensi Stalin o els règims comunistes que es van esfondrar per inanició o que encara duren en circumstàcies molt i molt precàries. Sembla però que hi ha l'interès a identificar el gobierno actual amb aquests règims nefastos i, en un gest de populisme dretà, a usar la bandera com a aglutinador d'un descontent general que prové d'unes causes externes de força major -el virus maleït- però també d'una animadversió visceral a tot el que faci ferum d'esquerra, es digui renda mínima, subvencions o ajuts. Modestament crec que faria bé de dedicar-se més a l'econometria, que aviat ens farà falta, que no pas a ser portaveu conscient o no d'un pensament populista i ultradretà.