"SOLSTICIO", DE JOSÉ CARLOS LLOP

Fa un cert confort poder escriure una ressenya després de qui sap lo temps sense fer-ho. Especialment en un moment delicat en què un no pot veure el futur gaire clar per raons oftalmològiques. El llibre amb què m'he topat es diu "Solsticio", del Mallorquí José Carlos Llop. És un llibre curt, intens. És el llibre d'un poeta, d'un sentimental, d'un home de cultura, d'algú a qui agrada el silenci, la calma, la conversa (intel·ligent) i la mesura. Escrit en castellà a pesar del cognom. Molt ben escrit. Un llibre que et reconcilia amb la literatura i amb la literatura castellana. Un llibre que molts hauríem pogut escriure en un un altre indret i en unes altres altres circumstàncies. Les del passat individual i feliç de la infantesa. Llop fa un elogi nostàlgic de la infantesa passada en una bateria costanera de l'illa de Mallorca per causa de la professió de militar del pare. Del tempo sense presses, del sol i la pols persistent, de la rutina anodina que per a ell és vivificant. En parla amb el record de qui recupera un temps, un paradís perdut, en el qual tot s'adiu amb un món màgic, misteriós i sobretot feliç. I ho fa amb un respecte escrupolós per la cultura illenca -inclosa la llengua. Una delícia de llibre que jo deia que em recordava més pel caràcter que per l'assumpte la "Seta", d'Alessandro Baricco. I la conclusió que n'extrec és que quan la lectura es converteix en esplai empàtic esdevé experiència.