Quan vaig saber que Núria Rial cantava a Torroella dins el festival de músiques que hi organitzen ens va faltar temps per comprar dues entrades en butaques preferents: tercera fila central. La Núria ha estat el meu ídol -per dir-ho en termes mozartians- des que la vaig conèixer fa alguns anys -massa tard- i fins i tot ha escoltat alguna cosa de les que he penjat per les xarxes socials. Breu, que no sabia què cantava ni amb qui cantava però cantava ella i ja en tenia prou.
És curiós com tota l'activitat cultural es trasllada a l'estiu de Barcelona a l'Empordà, sobretot. Em aquest trasllat ha tingut un pes important el paper de Peralada com a focus cultural des que el 1987 va començar a celebrar-se i també el de Vilabertran, menys multitudinari però igualment rellevant des d'un punt de vista artístic. Després han vingut els altres per dir-ho així.
La primera sorpresa ha estat descobrir -també massa tard- el magnífic auditori que des del 2013 funciona a Torroella. La darrera vegada que vam anar en un espai tancat a veure el Brossa Quartet de corda va ser el 2007 -passa tan de pressa el temps- i va ser en un antic cinema crec. També havíem anat a veure el Jaume Aragall a l'església cantant amb la guanyadora del seu concurs i la soprano Francesca Patanè a l'aire lliure. Doncs bé, des de fa 9 anys Torroella compta amb un dels auditoris més importants de Catalunya, gosaria dir: té capacitat per a 640 persones, està abillat de fusta i té un escenari força ample. Un espai versàtil des d'un punt de vista cultural tot i que està pensat sobretot per a la música. A banda del bar, que també és important. Queda un xic allunyat del centre, cosa que és d'agrair tenint en compte les cues de cotxes i la gentada. Tot suggeria que la vetllada seria memorable.
El programa per a aquesta nit es presentava així: 'Muera cupido. La tradició musical teatral a Espanya al voltant de 1700'. Es tractava doncs d'un grup de -tal com se l'anomena- música històrica, és a dir, aquells que volen recuperar una tradició perduda i oblidada i ho volen fer amb instruments i criteris musicals tan propers a l'època com sigui possible. No hi ha dubte que és un grup amb pedigrí i trajectòria com tampoc hi ha dubte que sense la Núria Rial la projecció del concert seria previsiblement menor.
La qüestió és que el programa era molt específic tant per la procedència (Castella del segle XVI) com pel gènere. En el fons el que ens diu el programa és que es tracta de recuperar la música singular castellana amb les influències italianes que van arribar mitjançant la borbonada. El programa era aquest:
Francisco Guerau: Pavana /
Atribuïda a Sebastián Durón i José de Torres: «Yo hermosísima Ninfa» de la sarsuela El imposible mayor en amor le vence Amor /
Sebastián Durón: «Quantos teméis al rigor» de la sarsuela Las nuevas armas de Amor /
«Sosieguen, descansen» de la sarsuela Salir el amor del mundo /
Improvisació: Xácaras i Folías /
Giovanni Bononcini: Patorella che tra le selve /
Fahmi Alqhai: Marionas i Canarios /
José de Nebra: «Adiós, prenda de mi amor» de l'òpera Amor aumenta el valor /
«Tempestad grande, amigo» de la sarsuela Vendado es amor, no es ciego.
L'acadèmia està liderada per tot un personatge, amb grenyes incloses: Fahmi Alqhai, que a pesar de l'aparença va néixer a Sevilla el 1976. Es tracta d'un músic històric que ha rescatat de l'oblit tot un repertori oblidat tant italià com espanyol. És un repertori limitat, poc donat per al gran públic però és d'agrair que algú faci aquesta tasca ingrata de memòria i divulgació. A Catalunya hauríem de trobar uns quants grups com aquests que fessin tasca parella.
Va ser realment emocionant veure per primera vegada en persona aquella a qui he vist, i escoltat sobretot, múltiples vegades en vídeo per internet. La manresana Rial és un dels valors més importants de la música barroca i de la cançó jo diria i ja no tan sols en l'àmbit europeu sinó directament a escala mundial. La seva veu és bellíssima i en directe no canvia gaire. Sí que és cert que les gravacions d'estudi n'exageren la realitat, la porten fins al límit, però el material de primeríssima qualitat hi és. I tant sí hi és! I ja no és tan sols la veu sinó també és el gust en el cant, la seva línia melòdica, la manera com viu allò que està dient. Rial canta no solament amb la veu sinó amb el rostre, amb els braços sobretot i finalment amb tot el seu cos. A pesar d'estar encimbellada a dalt de tot dels seus gèneres té una modèstia i una timidesa que són entranyables. En algun moment del concert l'hem vist enrojolar per algun gest deferència. No conec gens la Núria però a risc d'errar, diria que tot ella és una lliçó viva de cant i de vida.
Si Durón i companyia haguessin pogut triar una veu per cantar el seu repertori, n'estic segur que haurien triat la de la Rial. Aquest és un repertori fet per a ella i la seva veu bella, dúctil i no gaire gran. Ara, tenint la veu, el gust i la línia de cant el repertori d'avui queda curt i un se'n va amb la recança de no haver pogut escoltar Rial en un gènere molt més proper en el temps i molt més líric com la cançó. Les versions que hem pogut escoltar de Hahn per exemple en la sèrie Quarantine moods són del millor que he escoltat mai i en el seu moment ja li vam comentar a les xarxes que hauria de gravar un disc d'aquest magnífic compositor: seria un honor per a Hahn i un luxe per a tots nosaltres.
No és la primera vegada que Rial ha cantat al festival de Torroella i esperem que no ssigui la darrera i que ens pugui delectar en directe amb la seva veu enlluernadora i la seva personalitat féerique.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada