És el primer dia després de la pandèmia, que ara torna a remuntar, que podem entrar amb els carnets blaus nostres i no pas amb entrades ad hoc. Ja era hora tot i que no se sap si durarà gaire l’alegria. El teatre era acceptablement ple tenint en compte que l’obra era una d’aquelles òperes de referència tant per la música com pel drama real que conté, com deia Joan Maragall. I és que Verdi reprèn Hugo amb la idea de posar de manifest la hipocresia humana i el patiment que aquesta genera. I retorna a l’oracle de Delfos i al complex d’Èdip. Per això s’eleva a tragèdia, perquè ens parla ja no del bufó sinó del destí en abstracte, de la maledicció que tant preocupa Rigoletto des del començament de l’obra.
La producció que tenim ocasió de veure ja es va portar al Liceu el 2017. En aquella ocasió, una crítica musical coneguda, la Maika Casalí, en va dir que es tractava d’un Rigoletto metamòrfic. En paraules seves:
L’element que va generar més controvèrsia va ser la posada en escena, que emfasitzava l’abús d’una manera explícita. La proposta de Monique Wagemakers es construeix en una tríada de colors: el vermell, lligat a la cort i la perversió, el blau, vinculat amb Gilda i la innocència, i el negre, emprat quan els cortesans o el Duc decideixen dur a terme una mala acció. Sparafucile i Maddalena van vestits de blau metàl·lic i verd, respectivament. D’aquesta manera, els colors van apareixent en escena per emfasitzar elements de l’acció, com la mofa dels companys del Duc envers Rigoletto, o bé els canvis psicològics d’aquest. En aquest context, els moviments dels personatges no sempre tenen sentit ni afavoreixen el cant, fet que planteja la qüestió de si fan justícia a la perceptística teatral que tant cuidava Verdi.
L’òpera transcorre al voltant d’una plataforma mòbil il·luminada que, en alguns moments, és molt eficient, com ara quan Rigoletto és humiliat i tothom qui se’n riu està assegut al seu voltant, com si es lamentés dins un ring. No obstant això, altres vegades el seu ús és forçat, com en el cas de la casa del bufó, o al final de l’òpera. El més exitós del muntatge és la il·luminació i l’element fotogràfic: el canvi d’espais deixant caure una tela, l’ús del cor com a element del decorat, i el millor exemple, la simetria de l’acció entre les parelles al tercer acte. (revista Núvol 29/3/2017). Podeu consultar-lo aquí.
Res no ha canviat des d’aleshores. Wagemakers juga amb la llum i amb la posició dels personatges a l’escena per simbolitzar les diferents situacions que es van donant a l’obra: la luxúria, la impietat, la frivolitat, la traïció, el somieig amorós o el mateix destí. Amb neons inclosos. És respectuosa amb l’obra i intenta captar l’essència de les passions i bandejar l’ornat innecessari o ostentós.
Christopher Maltman era el baríton, que ha treballat amb Nikolaus Harnoncourt en diverses cantates. Com ara la 61 en què fa un inusual recitatiu de manera magistral. El podeu veure aquí. Maltman té una veu bonica, vellutada, càlida, rodona i prou voluminosa per fer de Rigoletto. N’hi ha de millors? Segur, però ha tret el paper amb convicció i suficiència. I ha rebut llargs aplaudiments. Algun problema de fiato, poc perceptible, ha estat el seu error més diguem-ne greu.
Benjamin Bernheim era el duc de Mantua. Com Rigoletto, té una veu maca, densa, rica en harmònics, lírica sense dubte, però la seva escola de cant no és tan bona la de Maltman. A Questa o quella ha endarrerit de manera clamorosa el tempo fins al punt que feia patir i a La donna è mobile ha fet una ària soft sense l’ímpetu que necessita. A banda que l’agut final no l’ha allargat. I ho ha fet en dues ocasions: l’ha deixat sec sense més, probablement obeint ordres del director musical o bé per no arriscar. Té una manera de cantar de vegades excessivament oberta i eventualment estrafà les vocals com si les perboqués. Tot i això és un tenor notable.
Olga Peretyatko era una Gilda amb una veu massa petita per al personatge que encarna, fràgil però també apassionat: quan eren a escena Rigoletto i sa filla hi havia un contrast massa evident. I no es pot pas dir que hagi cantat el paper malament però només ha brillat quan era sola a escena i amb poca instrumentació acocmpanyant-la.
Grigory Shkarupa és un Sparafucile convincent tant en el posat com en la veu tot i que els greus de veritat els té justets. I la seva germana Maddalena ha estat Rinat Shaham que probablement ha estat triada no pels seus Do de pit sinó pel seu do de pits que ensenyava de manera vistent i generosa.
Ha estat també un dia especial pel fet que aquest Rigoletto era la funció en què ha debutat al Liceu la soprano Sara Banyeres, coneguda per diversos concerts que hem tingut ocasió de coincidir i per la coral Da Capo de Barcelona, dirigida pel tenor Dalmau González. El seu paper era la comtessa de Ceprano.
L’orquestra del Liceu era dirigida pel director Daniele Callegari, un director amb una esma i energia limitades, tot i que amb idees clares. El cor, com sempre encara amb mascareta i en la seva línia habitual de bon nivell. Especialment remarcable el passatge final de la tempesta.
Jo no sé si com diu el Manel som davant ja d’un teatre de províncies. Vull pensar que no però cal maldar perquè això no s’acabi certificant a mig termini. I cal fer-ho des de la gestió del teatre ― ara en mans d’un inepte com Alemany― i a sobre de l’escena. I això ho podrem veure també en els petits detalls, com ara no deixar entrar al públic que s’ha retardat enmig de la funció o expulsar aquells que no respectant ni el sentit comú ni les indicacions del teatre fan fotografies amb flaix. Ja no parlo dels mòbils perquè és un altre tema; així i tot potser caldria posar inhibidors de senyal per evitar els timbres de sempre. La meva nota és un 6,5.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada