dilluns, d’octubre 03, 2011

"DESCLASSIFICATS", DE PERE RIERA


Després de llargues absències que no sé encara si tenen cura, torno al bloc per parlar de teatre. Ara és una obra d’un tal Pere Riera. Una obra que ve de la sala Villarroel i que mesos després aterra al Zorrilla de Badalona. Tot de Focus, és clar. La protagonitzen tres grans actors del panorama actual: Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, cosa que per si mateixa és ja un poderós reclam. L’obra planteja la relació turmentosa però alhora còmplice entre el poder polític i el periodístic. La trama comença quan una reputada periodista arriba al despatx del president del govern per tal d’entrevistar-lo i la rep el cap de premsa. Resulta que la dona té fotos que demostren que el president se n’ha anat al llit amb menors i que, al mateix temps, es desvela que la filla de la periodista ha estat detinguda per la policia per tràfic de droga. La solució al conflicte, abans d’una entrevista compromesa en directe, és inevitable: es fa l’intercanvi simbòlic de cromos i aquí no ha passat res. I al bell meig una figura una mica grotesca que posa el contrapunt còmic a una situació que és realment inversemblant: un Càceres que creu que les dones l’assetgen amb la mirada. Potser la idea és bona tot i que tampoc sabria dir si la política és tan simple com això. Tanmateix, em sembla que l’obra peca d’esquematisme i d’evidència. I per això no és creïble. El conflicte el planteja, és cert, però en un pla teòric. No té relleu la situació: és una construcció i això fa que l’obra perdi força. Que la política i el periodisme tenen aquestes coses no en tinc cap mena de dubte: només cal pensar en el cas del director d’El Mundo, que va ser sorprès amb la ploma al cul (sic) amb una puta cubana i que encara continua al seu lloc, ben protegit i, això sí, donant lliçons de moralitat política a tota l’esquerra espanyola i als nacionalistes bascos i catalans. Jo l’hauria condemnat a vestir Àgata Ruiz de la Prada la resta dels seus dies. La qüestió és que l’obra no està a l’alçada del propòsit lloable. De tota manera hi ha coses interessants: la mateixa entrevista dins l’obra és una represa original del teatre dins el teatre. I l’ús de càmeres en directe que deixen veure en pantalles escèniques l’expressió dels acarats és també, a parer meu, un encert. No hi ha dubte que l’obra guanya presència -no pas pes- per l’actuació magistral dels tres actors implicats. La Mercè i l’Esther ho comenten i jo reblo que passa com la música. Sevilla i Folk estan impecables. Vilarasau també tot i que mostra un deix com descurat en la dicció que a mi no m’agrada, ho confesso. No seré jo, però, qui posi en dubte la seva labor. A la sortida del teatre, el comentari era unànim: la Vilarasau té una figura de noia de trenta anys -tot i que passa dels cinquanta- i que s’ha fet alguna cosa a la cara.