"Això no és vida" no és tan sols una comèdia de dones, que ho és, sinó que pretén arribar una mica més enllà. S'aprofita, però, és clar, d'aquesta moda -que fa uns anys que dura- de mirar la realitat a través de l'òptica femenina. O d'una òptica femenina.Tot i que aquí la mala llet contra els homes no hi és. Segurament perquè l'obra ha estat redactada per tres homes: una santíssima trinitat composta per l'omnipresent Sergi Belbel, i l'Albert Espinosa i el David Plana. Siguin dones o homes, aquí del que es tracta és de fer una crítica al way of life de la nostra actualitat. I amb aquesta intenció els autors ens presenten cinc dones que simbolitzen cinc actituds comunes actuals davant la vida: la depressiva, la ingènua, la presumida, l'estressada i l'agressiva. Tothom dirà que es tracta d'una obra més de teatre de text. L'originalitat en aquesta peça potser es troba en el motiu de la reunió. En l'ocasió. Perquè al final de l'obra ens assabentem que les cinc dones es troben en coma i que han estat parlant entre elles mentre es debatien entre la vida i la mort. La direcció de Ricard Planas i Xavi Carreras ha interpretat aquesta vicissitud de l'obra amb una mise en scène minimalista, basada sobretot en el joc de llums i ens uns moviments simbòlics que deixen alternativament pas al personatge que està parlant. Es podria haver plantejat d'una altra manera, més figurativa, més realista, i desvetllar al final la sorpresa. De la manera com ho han fet, l'espectador intueix que alguna cosa passa, que l'escena té un component d'irrealitat i es lliura al diàleg -o més ben dit, al monòleg- dels actors. El full volant de l'obra ens diu que es tracta d'una "crítica sarcàstica a la societat actual, on les persones ens entossudim a complicar-nos l'existència amb problemes que creem nosaltres mateixos". No sé si és tan sarcàstica com això. A mi em sembla que posa, en efecte, al descobert una manera de viure atabalada, egocèntrica, impersonal i adotzenada a la qual les persones -i no tan sols les dones- ens veiem abocades si no hi fem res. I sembla que aquests personatges no se n'han sortit. Tot i que potser alguns se salven al final de l'obra amb el seu retorn al món dels vius amb propòsit d'esmena.
Ens trobem una altra vegada davant una funció de teatre amateur però no per això de poca qualitat. Jo diria que l'espectador nota un desig d'excel·lència remarcable que fa que l'obra se situï a la banda alta de la categoria. Les actrius són velles conegudes -a pesar de la seva joventut radiant- de la Dramàtica del Círcol i els han atribuït papers escaients en tots els casos. Bona declamació, bona expressió facial i corporal, errors gens remarcables i un savoir faire que segurament pot anar a més. Hi ha, doncs, fusta i ambició. Per molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada