dimecres, de març 02, 2011

SAGRAT I CATÀRTIC PARSIFAL (LICEU, 25-II-2011)

Els horaris wagnerians no són compatibles amb la docència vespral de l'administració i les finances i, doncs, arribo al Liceu pocs minuts passats d'un quart de nou. Temps suficient d'haver perdut potser el millor de l'obra: el preludi i l'escena de la transformació. Arribo a l'òpera, o més ben dit, al festival escènic sacre, amb la magnificència que es mereix: mentre camino pel mig del Foyer a la recerca de cadira per veure els minuts que resten, escolto amb la pell de gallina els acords ascendents del Sant Graal. Acords que fan acotar el cap i reverenciar com en un ritual atàvic i catàrtic la música del mestre. No crec que mai ningú hagi plasmat millor des de la música profana el sentiment de comunió amb el sagrat. El Parsifal n'és l'exemple. I segurament aquestes notes de metall noble que progressen des d'un so mitjà a un so agut i brillant són la representació simbòlica més evident i concreta de l'ascesi de l'obra i potser de la vida de Wagner. El David ens explica que a Bayreuth no s'aplaudeix al final del primer acte, com si d'una litúrgia col·lectiva es tractés. No em sembla malament que es mostri profund respecte per una música que condensa en cinc hores tot el saber d'occident. Què dic saber! Tota la civilització occidental!


Thomas Mann va definir Parsifal com a 'l’oratori de la redempció... la celeste obra d’ancianitat d’un gran ambiciós versat en tots els sortilegis d’un art tan delicat como rotund, gran en la ambivalència i el simbolisme, en la celebració de la idea, en la poetizació de l’intel·lecte, música, en fi.' Segurament Mann es queda curt. O, dit d’una altra manera, hi ha incomptables maneres de caracteritzar el Parsifal. En aquest sentit, Parsifal és l’obra oberta per excel·lència. La font que sempre flueix, el doll d’aigua vivificant que mai no s’acaba. I és que Parsifal és dualitat i és unitat -tesi, antítesi i síntesi-, lírica i èpica, condensació i explanació, intel·lecció i emoció, és música i poesia alhora. Deia Mann que l’obra és ambivalent, ambigua, oberta que diria Eco. I em sembla que és efectivament així. Parsifal, com el Graal, és un recipient bellíssim que recull per a qui vulgui totes les experiències humanes. Jo sóc dels qui creuen que Parsifal és més entenedor a partir de l’emoció que amb la raó. I malgrat tot la preparació que hom necessita per enfrontar-se a a l’obra és important. Imprescindible. Parsifal també és testament musical de Wagner i l’expressió d’un desig abstracte projectat cap al futur. Horitzontalment, amplitud i obertura en el significat i, verticalment, en la direcció, ascensió imparable i desig d’infinit.  


El Parsifal té una dimensió religiosa crística com a concreció de la voluntat abstracta de revelar el sagrat en l’home. Qui pretengui negar la religiositat cristiana de l’obra estarà mentint. Hi ha proves per demostrar-ho. Les principals les trobem en els símbols emprats per Wagner. El Graal és la copa que va recollir la sang de Crist quan aquest va ser crucificat i que va quedar en poder de Josep d’Arimatea. En segon lloc, Parsifal aconsegueix destruir el regne de Klingsor amb el senyal de la Creu, no cap altre. I, en tercer lloc, el ritual que se celebra al tercer acte és el de Divendres Sant. És cert que Wagner beu d’aquí i d’allà i que fins i tot es poden rastrejar traces del budisme i d’altres creences però els motius de la trama són demolidors. Qui encara no es cregui que Parsifal parla del sagrat des d’una òptica cristiana pot acollir-se a un altre argument: Nietzsche va trencar l’amistat que l’unia amb el mestre justament per causa de la dimensió cristiana de l’obra. És clar, Nietzsche no va poder suportar que el Wagner de la Teatralogia, ara, es rendís a la ideologia que ell, el filòsof, havia odiat més. Alguns registes han volgut convertir Parsifal en una cosa etèria, vaga, difusa en què allò cristià es relega a un segon pla o simplement es pretereix. És un greu error d’interpretació o un acte deliberat de mala fe. Evidentment les lectures que ofereix l’obra són molt diverses però no es pot negar la textualitat de l’obra per abocar els nostres desitjos, sense més. I la textualitat -i la contextualitat- és inequívoca. T’agradarà o no, et semblarà ridícul, ingenu o no, però la lletra no es pot negar, i l’opinió que Wagner va elaborar sobre la seva obra tampoc.


Per a mi el preludi de Parsifal va unit a la cerimònia funeral de la gran soprano Victoria de los Ángeles a Santa Maria del Mar, curulla de gent disposada a retre el darrer homentage a la millor Elisabeth. En aquella ocasió també va ser l’orquestra del Liceu la qual, aprofitant que es representava l’obra al teatre, va decidir interpretar-la. El preludi ja presagia l’ambició i la profunditat insondable de l’obra. I ja t'adverteix que el que estàs apunt de veure té un abast molt ambiciós: sembla dir-te "posa't tranquil, que això va per llarg". Wagner ho va intentar en altres òperes com Lohengrin o Tannhäuser però en aquesta va assolir el màxim: el símbol dels símbols o l’al·legoria de les al·legories.

Parsifal és una obra religiosa però és una obra romàntica pels quatre cantons. Només hem de recordar que l’acció (?) té lloc a l’Espanya (?) del segle X. Alguns han volgut identificar els dominis del Graal amb les muntanyes de Montserrat. Sigui com sigui, l’atracció per l’exòtic -el sud i el desconegut en aquest cas- i per l’edat mitjana ja són dos símptomes importants. Des del punt de vista temàtic el pilar principal el trobem en la redempció. I redempció, diu el diccionari, significa l’alliberament d’una obligació mitjançant un preu. Aquí la redempció no és ben bé per amor: es dóna a través de la compassió i la protagonitza l’heroi ximplet i ignorant que és Parsifal. El foll pur (parsi-fal), segons una determinada tradició. I hi ha també alguna constant wagneriana que apareix ací i allà en la seva obra: el conflicte de l’amor profà i el diví, o entre el lleure i el deure. D’això se’n deriva la impossibilitat de l’amor carnal. Jo crec que aquest conflicte deu tenir bases biogràfiques verificables en la turmentada vida del geni. I seria un bon tema per a una tesi des d’una perspectiva psicoanalítica.


Pel que fa a l’escena de Claus Guth cal dir que es tracta d’una coproducció nova del Liceu i l’òpera de Zurich. L’escenari rotatori em sembla una bona idea perquè deixa al descobert tres espais diferents que van cedint-se el protagonisme i perquè permet combinacions variades i exigeix un esforç acurat de planificació de cada moviment. En contrapartida, aquesta oscil·lació pot arribar a cansar en alguns moments. Quant a l’ambientació, la idea de situar l’acció en una sanatori crec que és encertada perquè ens transmet un ambient insanitós de decadència física i moral, una cosa semblant al que pateixen els cavallers del Graal per causa de la ferida d’Amfortas que no pot curar mai. Ara, l’escena final en què Parsifal apareix com el nou cabdill redemptor a la manera de Hitler és anar massa enllà i desvirtua tota la feina anterior. Realment pueril i massa evident.


Pel que fa a les veus, no hi ha dubte que en Wagner no hi ha la possibilitat que et toqui el repartiment dolent perquè aquí o ho fas de primera o no ho fas. No hi ha terme mig. I realment les veus han respost a la dicotomia. Cristopher Ventris ha estat un Parsifal segur i madur. Ha cantat amb la potència justa i amb gust i s’ha mostrat com una veu amb projecció més enllà de Wagner. La Kundry d’Evelyn Herlitzius ha estat de gran presència i amb gran volum, a vegades potser allunyada del cant clàssic per aquest motiu. Potser li ha sobrat un xic d’èmfasi. L’Amfortas d’Egils Silins ha estat més que correcte. Ara, el qui ha despuntat per sobre dels altres ha estat Eric Halfvarson, d’una edat avançada però d’una veu bellíssima de baríton amb una projecció escènica important. Halfvarson canta amb una seguretat esfereïdora, amb posat adust i seriós però quan convé també és expressiu dins el seu paper. Una gran veu per a un gran paper: en definitiva, el narrador d’allò que l’espectador no veu a l’escena.


I quant a la direcció de Michael Boder ha estat de manual: ha controlat sempre el so de l’orquestra i ha transmès l’agradable -i falsa- sensació que tot flueix sense esforç ni preparació. Una cosa nova que he vist en aquesta òpera: el cor d’homes del Liceu d’esquena al director, dirigit a la mateixa escena pel director del cor José Luis Basso.

He tingut la paciència de llegir-me el llibret del Parsifal, a disposició al lloc ueb del Liceu. No és res de l’altre món. De fet, com a poeta, Wagner era maldestre. Ara, si la lletra la poses en la música la cosa canvia com de la nit al dia. I és per la música, no ho oblidem, que recordem Wagner. Em quedo amb una frase que alguns veuen com a premonició de la relativitat d’Einstein: “Mira, fill meu, aquí el temps esdevé espai.” Aquesta afirmació pot resultar críptica però és verificable cada dia al supermercat que tinc a sota de casa. Sobretot a l’hora de pagar a caixa.


Avui hi havia gairebé ple al Liceu. L’Albert, que havia de venir amb la seva dona, ha vingut acompanyat d’un Rafa més aviat escèptic però contemporitzador. El Jonathan, que no acaba de veure clara la valoració de Wagner. El David, avui sí, amb vestit i corbata, i naturalment l’Elisabet. Com sempre en aquests casos, el sopar s’havia de fer al Heidelberg, més que res per donar continuïtat a la germanofília. Avui, però, no hi he pogut anar perquè havia de dormir prou per tenir bona veu i poder cantar bé el Libiamo que m’esperava a l’endemà.

4 comentaris:

Josep Soler ha dit...

Tot i reconèixer que a la posada en escena hi havia idees interessants i que aprofitava bé les possibilitats d'un escenari giratori, a mi em va faltar una cosa molt important en aquesta obra i en d'altres obres de Wagner: la presencia de la natura, la profunditat de les muntanyes, els canvis de llum i color de les diferents hores del dia,....
Per què no hi ha mai profunditat en les posades en escena? Per què és tot tant pla i treballen nomes en primer terme, sense aprofitar la profunditat de l'escenari? Per què no hi ha la presència de la natura salvatge tant important en una obra romàntica d'aquesta dimensió? En fi.....d'altres potser ho veuran algun dia.

Josep

Roser ha dit...

Tomas Mann dius que es va quedar curt, tu no. Has descrit tots i cada ún dels moments de l'obra amb minuciositat excelent.
Roser

vsb ha dit...

Severíssim,

M’alegra que en els nostres temps algú s’atreveixi a lloar sense complexes la civilització occidental -això és, hel•lènica cristiana- de la qual, agradi, no agradi o desagradi, en som part i conseqüència i que la referida lloança es faci en relació als noms de Wagner i Parsifal.

Sí, certament Parsifal és alhora un drama cristià i no cristià. Tracta el mite indoeuropeu (cèltic i hel•lènic, entre d’altres) del Graal, el qual va arribar a nosaltres a través de la iconografia cristiana, en forma del calze de la institució de la Eucaristia, tal i com el va recollir Wagner.

Convé recordar també que Wagner era reconegudament cristià, la qual cosa és completament normal ateses les coordenades de temps i espai en les quals la seva vida va tenir-hi lloc. El que ja no era, entre d’altres coses, per raons mèdiques, és nazi, per molt que molts directors d’escena s’empenyin en el contrari, explicant-nos històries que no tenen res a veure amb el que s’hi representa.

No criticaré la producció de Guth perquè, per bé o per mal, no l’he vista. No més dir que la idea del sanatori ja està gastada. Sense anar-hi més lluny, en la producció actual de Bayreuth (aquesta serà la tercera o quarta temporada, per qui vulgui tenir-ne alguna referència visual, http://www.wagneropera.net/RW-Performers/Stefan-Herheim-production-of-Parsifal-in-Bayreuth.htm ) signada per Stefan Herheim, l’acte II es desenvolupa en hospital de la I Guerra Mundial, per bé que de malalts físics i no psíquics. I també en aquesta producció i trobem referències explícites al nazisme, a l’igual que en la pel•lícula de Sybeberg i en la producció de Nikolaus Lendhof que va representar-se al Liceu farà cosa de cinc anys.

Vivim una època profundament deficitària pel que fa a talent i inspiració artístiques en la creació d’autèntiques obres d’art i molt me tem que molts d’aquells no ni tan sols es plantegen el repte de la creació es serveixen (parasiten) l’art dels genis indiscutibles.

Salutacions gòtiques i una forta abraçada.

vsb ha dit...

Severíssim,

M’alegra que en els nostres temps algú s’atreveixi a lloar sense complexes la civilització occidental -això és, hel•lènica cristiana- de la qual, agradi, no agradi o desagradi, en som part i conseqüència i que la referida lloança es faci en relació als noms de Wagner i Parsifal.

Sí, certament Parsifal és alhora un drama cristià i no cristià. Tracta el mite indoeuropeu (cèltic i hel•lènic, entre d’altres) del Graal, el qual va arribar a nosaltres a través de la iconografia cristiana, en forma del calze de la institució de la Eucaristia, tal i com el va recollir Wagner.

Convé recordar també que Wagner era reconegudament cristià, la qual cosa és completament normal ateses les coordenades de temps i espai en les quals la seva vida va tenir-hi lloc. El que ja no era, entre d’altres coses, per raons mèdiques, és nazi, per molt que molts directors d’escena s’empenyin en el contrari, explicant-nos històries que no tenen res a veure amb el que s’hi representa.

No criticaré la producció de Guth perquè, per bé o per mal, no l’he vista. No més dir que la idea del sanatori ja està gastada. Sense anar-hi més lluny, en la producció actual de Bayreuth (aquesta serà la tercera o quarta temporada, per qui vulgui tenir-ne alguna referència visual, http://www.wagneropera.net/RW-Performers/Stefan-Herheim-production-of-Parsifal-in-Bayreuth.htm ) signada per Stefan Herheim, l’acte II es desenvolupa en hospital de la I Guerra Mundial, per bé que de malalts físics i no psíquics. I també en aquesta producció i trobem referències explícites al nazisme, a l’igual que en la pel•lícula de Sybeberg i en la producció de Nikolaus Lendhof que va representar-se al Liceu farà cosa de cinc anys.

Vivim una època profundament deficitària pel que fa a talent i inspiració artístiques en la creació d’autèntiques obres d’art i molt me tem que molts d’aquells no ni tan sols es plantegen el repte de la creació es serveixen (parasiten) l’art dels genis indiscutibles.

Salutacions gòtiques i una forta abraçada.