LES DARRERES VEGADES

Hi ha una estranya categoria d’instants que només descobrim quan ja han deixat d’existir: les darreres vegades. I no em digueu que no us ha passat perquè no m’ho crec. De fet, no importa l’edat: tothom ha patit aquesta mescla de sorpresa i melangia que deixa el fet de saber que un esdeveniment ha estat el darrer. 

L’últim cop que entrem en una casa on hem entrat centenars de vegades. L’últim cafè ㅡ o cervesaㅡ que prenem amb una persona sense saber que serà l’últim. L’últim estiu abans que alguna cosa canviï definitivament. L’última vegada que cantem una determinada obra o a un lloc concret, que travessem una determinada porta, que veiem un paisatge que fins aleshores ens semblava que continuaria esperant-nos. L’última conversa amb algú abans que la vida, la distància, la mort o simplement les circumstàncies o el déluge facin impossible una altra conversa semblant.

El més inquietant és que la darrera  vegada no té cap característica que la distingeixi de totes les anteriors. No hi ha una música de fons, ni una campana, ni una llum especial. El món no ens avisa. Precisament per això aquell dia que després identificarem com a darrer pot ser absolutament ordinari i anodí. Potser fins i tot ens va semblar insignificant.

Aquesta és la paradoxa: mentre vivim una experiència no sabem si l’estem vivint per darrera vegada. I, per tant, no podem viure les darreres vegades com a darreres vegades. Algú em dirà que no sempre és així i té raó. En algunes ocasions, més enllà de la certesa, la convicció que pot ser una darrera vegada ens fa estar més atents, més sensibles. 

Això ens obliga a qüestionar una idea molt arrelada: que donem valor a les coses perquè sabem que són valuoses. Sovint passa exactament a l’inrevés. Primer les perdem i després descobrim el seu valor. La consciència sovint arriba tard. És la memòria qui converteix un fet qualsevol en una frontera. Però la frontera no existia quan la vam travessar.

Podem imaginar dues tardes absolutament idèntiques. En totes dues sortim de casa, caminem pels mateixos carrers, comprem alguna cosa, saludem algú d’esma. En la primera sabem que tornarem a fer-ho. En la segona, no. Però nosaltres no ho sabem. Objectivament, una és l’última vegada i l’altra no; subjectivament, però, són indistingibles. Un exemple recent meu. La nostra veïna Antònia del 2n 4a va morir fa unes setmanes. El darrer dia que la vaig veure era asseguda a la seva cadira mòbil al carrer, al costat de casa,mirant amb posat seriós els cotxes i els vianants. No vaig ni pensar que aquella seria la darrera vegada que la veuria amb vida. 

Això introdueix una estranya fractura entre la vida i la consciència de la vida. Vivim sempre en present, però només podem interpretar el passat. El present no porta etiquetes. I potser és millor així. 

Potser per això la nostàlgia és una emoció tan peculiar. No enyorem només una cosa que hem perdut; de vegades enyorem el moment anterior a saber que l’havíem perdut. Enyorem aquell temps en què encara era possible tornar-hi.

Hi ha una diferència fonamental entre perdre una cosa i saber que ja no la podrem recuperar. Quan una persona mor, per exemple, la mort no només elimina el futur: reinterpreta tot el passat. De sobte, una conversa qualsevol adquireix la categoria de darrera conversa. Una fotografia banal es converteix en una fotografia irrepetible. Un gest que en aquell moment no significava res pot adquirir, retrospectivament, una intensitat gairebé insuportable.

Però això planteja una pregunta incòmoda: el significat era realment allà o l’hi posem nosaltres després?

És possible que les darreres vegades no siguin especials en el moment de produir-se. Som nosaltres qui les convertim en especials retrospectivament. La consciència necessita distància per construir significat. I de vegades intuïm que aquella pot ser realment la darrera vegada però la nostra esperança ens treu les cabòries del cap. 

Això també explica una de les paradoxes de la joventut. Quan som joves, tenim una quantitat aparentment infinita de primeres vegades: el primer amor, el primer viatge, la primera feina, la primera casa, la primera experiència. Les primeres vegades tenen una intensitat especial perquè sabem que són noves. Les darreres, en canvi, tenen una característica radicalment diferent: no sabem que ho són.

Potser envellir consisteix, en part, a començar a descobrir retrospectivament quantes coses ja no tornaran. I a quantes coses hem hagut de renunciar si us plau per força. No necessàriament perquè hagin desaparegut del món. De vegades continuen existint. Però ja no existeixen per a nosaltres de la mateixa manera.

Podem tornar a un lloc, però no podem tornar-hi amb l’edat que teníem quan hi vam anar abans. Podem escoltar una música, però no podem escoltar-la des de la persona que érem llavors. Podem retrobar algú, però no podem recuperar exactament la relació que teníem amb aquella persona deu, vint o trenta anys enrere.

En aquest sentit, cada experiència conté potencialment la seva pròpia desaparició. I aquí apareix una altra idea encara més inquietant: potser tota la nostra vida està formada per darreres vegades que desconeixem.

L’última vegada que els nostres pares ens agafen en braços. L’última vegada que dormim a l’habitació de la nostra infantesa. L’última vegada que juguem amb els nostres amics sense haver de preocupar-nos per horaris, feina o responsabilitats. L’última vegada que pugem unes escales sense pensar que algun dia ens costarà molt de fer-ho. L’última vegada que treballem amb una companya que ens estimem. L’última vegada que una persona ens diu una determinada frase. L’última vegada que ens sentim físicament com ens hem sentit durant anys.

Cap d’aquests moments no es presenta com un comiat. I potser aquí hi ha una de les grandeses i alhora una de les crueltats de l’existència: la vida no té la cortesia d’avisar-nos dels seus finals. Si ho fes, probablement viuríem d’una manera insuportable. Cada abraçada podria convertir-se en una possible última abraçada; cada sopar, en un possible últim sopar; cada viatge, en un possible darrer viatge. La consciència permanent de la finitud podria destruir precisament allò que pretenem valorar.

Per això potser és millor que no sapiguem i que fem cas del brocard llatí Pereundi scire tempus assidue mori est. La ignorància de l’última vegada és també una condició de la normalitat. Ens permet viure sense convertir cada moment en un monument.

Però hi ha una conseqüència interessant. No podem evitar les darreres vegades, però sí que podem intentar no viure com si fossin infinites.

No es tracta de convertir-nos en éssers obsessivament conscients de la mort. Això seria una caricatura del carpe diem. Tampoc de fotografiar-ho tot, acomiadar-nos de tothom i convertir cada experiència en una cerimònia. Seria probablement una manera molt pobra de viure.

Potser es tracta d’una cosa més subtil: entendre que la continuïtat és una ficció útil. Quan diem «ja hi tornarem», pressuposem un futur que no ens deu res. Quan diem «ja ho farem un altre dia», actuem com si els dies fossin intercanviables. Però no ho són. Hi haurà un altre dia, probablement. Però no serà aquest. I aquesta diferència, aparentment insignificant, és enorme.

Potser la saviesa no consisteix a saber quina és l’última vegada —això és impossible—, sinó a acceptar que qualsevol moment podria ser-ho. No per viure amb por, sinó per mirar d’una manera diferent allò que tenim davant. Perquè algun dia descobrirem que ja hem viscut determinades coses per darrera vegada. I el més estrany serà comprovar que, quan va passar, no va passar res. No hi havia cap senyal. No vam parar. No ens vam girar. Vam continuar caminant. I només molt més tard, quan la memòria torni a aquell moment, entendrem que allò que semblava un dia qualsevol era, sense que ho sabéssim, el final d’una història.