QUAN L'ESQUERRA PERD EL NORD: L'ISLAMISME NO ÉS UN ALIAT.

El 1994, el pensador marxista britànic Chris Harman ㅡ per dir alguna cosaㅡ publicava The prophet and the proletariat, un assaig que continua essent extraordinàriament útil per entendre les contradiccions de l'islamisme polític i, sobretot, per posar en evidència les renúncies flagrants d'una part significativa de l'esquerra. Harman hi plantejava una qüestió que avui sembla que alguns prefereixen no afrontar: què ha de fer l'esquerra davant els moviments polítics que s'oposen a l'imperialisme occidental, però que alhora defensen una societat autoritària, teocràtica, patriarcal i profundament hostil a moltes de les llibertats que l'esquerra hauria de considerar irrenunciables?

La resposta de Harman és clara. No es pot considerar l'islamisme automàticament reaccionari i feixista, com tampoc no se'l pot convertir en una força progressista pel simple fet que s'enfronti a Occident, als Estats Units o a governs considerats instruments de l'imperialisme, com el d’Israel. Aquesta és la primera gran lliçó del seu assaig i també la que més incomoda determinats sectors de l'esquerra actual: l'antiimperialisme no és, per si sol, cap certificat de progressisme. Oposar-se a una potència occidental no converteix ningú en un defensor de la llibertat, de la igualtat o de l'emancipació. Ni de lluny.

Sembla una obvietat, però una part de l'esquerra ha arribat a oblidar-la del tot. L'antiimperialisme ianqui ha deixat de ser una posició crítica davant les relacions de dominació per convertir-se en una mena de principi absolut que ho disculpa gairebé tot. Si un moviment s'enfronta a Occident, sembla que ja no cal preguntar-se quin model de societat defensa, quines llibertats reconeix, quin paper reserva a les dones o què pensa dels treballadors que reivindiquen els seus drets. N'hi ha prou amb identificar un enemic comú per atorgar a un moviment una simpatia política que, examinada amb un mínim de rigor, resulta difícil o directament impossible de justificar.

Aquesta és una ㅡ només unaㅡ de les grans anomalies d'una esquerra ㅡ de la majoria de l’esquerraㅡ que sembla haver perdut el nord. Una esquerra que havia fet de la llibertat de consciència, la igualtat entre homes i dones, el laïcisme, els drets individuals i l'emancipació de les classes treballadores alguns dels seus principis fundacionals, ara es mostra incòmoda a l'hora de defensar-los quan entren en conflicte amb determinades causes que tenen per a ells un interès geopolític. Ha desenvolupat una curiosa capacitat per denunciar les contradiccions dels adversaris i per justificar les dels qui considera companys de viatge. El resultat és un doble raser que no té res de revolucionari: és, senzillament, una renúncia moral, intel·lectual i política. Però sobretot moral.

Harman explica que l'islamisme no és una simple supervivència del passat ni una reacció irracional de societats tradicionals. És un fenomen modern, vinculat a les transformacions econòmiques i socials dels països a on arrela. La seva base social és heterogènia: hi trobem antigues classes propietàries que volen preservar els seus privilegis, nous sectors empresarials, població empobrida i desarrelada que busca protecció i solidaritat i, especialment, una nova classe mitjana formada per estudiants, professionals i titulats sense perspectives de promoció social. Aquest darrer sector proporciona una part important dels militants i dels quadres organitzatius dels moviments islamistes.

La seva força prové, en bona mesura, de la capacitat d'aglutinar interessos socials diferents sota un mateix llenguatge religiós abominable. Les mesquites, les associacions i les xarxes assistencials poden oferir suport material, identitat i protecció a persones abandonades per l'Estat o marginades econòmicament. Però aquesta funció social no converteix automàticament el moviment que l'organitza en una força emancipadora. Comprendre per què una part de les classes populars s'acosta a l'islamisme no significa donar per bons els seus objectius polítics. Explicar un fenomen no és justificar-lo. I aquesta distinció, que hauria de ser elemental per a qualsevol anàlisi marxista, sembla haver-se perdut en determinats ambients de l'esquerra.

Els exemples que analitza Harman són del tot reveladors. La revolució iraniana de 1979 no va ser inicialament una revolució dels aiatol·làs. Va ser el resultat d'una crisi profunda del règim del Sha, de les tensions socials, de les mobilitzacions populars i de les vagues obreres que van paralitzar-ne l'economia. L'islamisme va aconseguir capitalitzar aquella revolta amb l’ajut d’alguns babaus com França i, posteriorment, el sector khomeinista va imposar el seu control. A sang i foc. El resultat va ser la persecució de l'esquerra, la repressió de les dones i dels dissidents i la consolidació d'un règim dictatorial sanguinari. Algú hauria de recordar-ho a aquells que encara confonen una revolució contra un règim abolutista amb l'establiment d'un ordre polític de flors i violes.

A Algèria, el Front Islàmic de Salvació va aconseguir un suport popular considerable en un context de corrupció i crisi econòmica. Però la seva actuació i les seves posicions polítiques ja mostraven quina mena de societat pretenia construir: restriccions culturals, campanyes contra les dones que no s'ajustaven als seus codis morals, hostilitat envers els sectors laics i oposició a reivindicacions salarials i vagues de treballadors. Harman documenta també les agressions contra militants d'esquerres. És a dir, aquell moviment que alguns podien considerar una força de resistència contra el poder establert es mostrava alhora com un adversari directe de la llibertat i de l'organització independent dels treballadors.

El Sudan ofereix una altra lliçó: un moviment que es presenta com una alternativa moral al sistema pot acabar integrant-se en les estructures de poder, establint aliances amb sectors econòmics i aplicant polítiques que empobreixen la població. La retòrica religiosa no impedeix les pràctiques pròpies del poder que diu combatre. Tampoc no garanteix cap transformació de les relacions de classe.

Davant aquests exemples, resulta difícil entendre la indulgència d'una part de l'esquerra envers l'islamisme polític. No es tracta de negar les responsabilitats de les potències occidentals, ni d'ignorar les intervencions militars, les ingerències o les polítiques imperialistes. Es tracta de no convertir aquestes responsabilitats en una excusa per justificar qualsevol moviment que s'hi oposi. L'esquerra no pot funcionar amb una brúixola tan rudimentària que només sigui capaç de distingir entre amics i enemics d'Occident. Si aquest és el seu únic criteri, ha deixat de ser una esquerra emancipadora i s'ha convertit en una simple i ingènua política de blocs.

També cal acabar amb una altra confusió interessada: la que identifica la crítica a l'islamisme amb l'hostilitat envers els musulmans. Són coses radicalment diferents. Una musulmà té exactament els mateixos drets que qualsevol altra persona, inclòs el dret a professar la seva religió, practicar-la i viure sense discriminació visible o encoberta. Però cap religió ni cap organització política que invoqui una religió no pot quedar al marge de la crítica. La llibertat religiosa no és el dret a imposar una moral religiosa pública a la societat que t’acull. El respecte a les persones no comporta l'obligació de respectar totes les seves idees, i la lluita contra la discriminació no exigeix silenciar la crítica a les organitzacions islamistes.

És preocupant que, en determinats sectors, la defensa del laïcisme, dels drets de les dones o de la llibertat de consciència sigui observada amb sospita i recel, com si aquests principis fossin una mena de concessió a la cultura occidental. Des de quan la llibertat de les dones és una causa sospitosa? Des de quan defensar una persona que vol viure sense imposicions religioses significa fer el joc a l'imperialisme? Des de quan el dret a abandonar una religió, a criticar-la o a no professar-ne cap és menys important que la identitat col·lectiva d'un moviment polític? Aquesta esquerra hauria d'explicar per què sembla disposada a relativitzar drets que, en altres circumstàncies, considera hipòcritament fonamentals.

El problema és que ha acabat substituint l'anàlisi de la realitat per una mena de biaix moral en què tot depèn de qui és l'adversari. Si aquest és occidental, les contradiccions del moviment que s'hi enfronta es minimitzen o s’ignoren. Si és un règim que considera proper a Occident, qualsevol oposició pot adquirir automàticament una aura de legitimitat. Així és com es pot arribar a justificar allò que en qualsevol altre context es denunciaria sense dubtes i demanera inequívoca. No és internacionalisme, ni solidaritat, ni pensament crític. És sectarisme calculat geopolític.

Harman tampoc no proposa l'altra sortida fàcil: aliar-se amb règims autoritaris o amb sectors liberals de la burgesia per combatre l'islamisme. La seva proposta és mantenir la independència política de l'esquerra, defensar els treballadors i tots els sectors ‘oprimits’ i combatre simultàniament l'imperialisme, l'explotació capitalista, els règims autoritaris i els projectes teocràtics. No es tracta de triar entre dues formes d'opressió, sinó de no renunciar a combatre-les totes dues. Això sí, després cobren comissions en forma de joies, trafiquen a la callada amb règims totalitaris i ene benefici de la intrenacional socialista i deixen de fer allò que reclamen als ciutadans com ara declarar religiosament tots els béns.

Aquesta és, al capdavall, la qüestió que una part de l'esquerra hauria de resoldre abans de continuar repartint credencials de progressisme amb la supremacia moral classista que la caracteritza. Si la llibertat, la igualtat, el laïcisme i l'emancipació són principis universals, no poden dependre de la conveniència geopolítica del moment. No es pot defensar la llibertat de les dones a París i relativitzar-ne la negació a Teheran. No es pot reivindicar la llibertat de consciència aquí i callar quan un moviment religiós ㅡ singularment islamistaㅡ la vol suprimir en un altre lloc. No es pot parlar en nom dels treballadors i donar cobertura a organitzacions que s'oposen a les seves reivindicacions.

Potser el problema d'aquesta esquerra és que ha confós durant massa temps la radicalitat amb l'emancipació, la resistència amb el progrés i l'antioccidentalisme amb l'antiimperialisme. I, en aquesta confusió, ha anat abandonant una part dels principis que li donaven sentit. Ha deixat de preguntar-se quin món vol construir i s'ha conformat a identificar a qui vol combatre. Però una política que només sap assenyalar enemics, sense examinar els objectius dels seus aliats, no és una política d'alliberament: és una política subordinada, sectària, basada en l’odi i en la negativitat.

La lliçó de Harman continua essent incòmoda perquè obliga a sostenir una exigència que sembla haver-se perdut: no hi ha cap causa geopolítica que justifiqui renunciar a la llibertat individual, a la igualtat entre sexes, al laïcisme o als drets dels treballadors. És a dir, als principis i les conviccions sedimentades durant segles. L'islamisme polític no és un aliat natural de l'esquerra, ni ho esdevé perquè comparteixi temporalment algun adversari. Explicar per què arrela en determinats sectors socials no significa legitimar-ne el projecte. I combatre l'imperialisme no obliga a donar suport a qualsevol força que s'hi oposi. Una esquerra que, per combatre un poder presumptament opressor, acaba justificant-ne un altre no és una esquerra més radical: és una esquerra que ha perdut el nord.