Aquest poema va ser musicat per Eduard Toldrà el 1924, mateixa data en què va veure la llum el llibre que el conté 'L'ombra del lledoner'.
Primera estrofa
Ens presenta una noia jove en estat malencònic a sota d’un lledoner despullat de fulles a hora foscant. Hi ha una carena que es torna fosca. I el lledoner no fa ombra perquè és de nit. No sabem dir del cert si es tracta d’un paisatge de muntanya o no. No podem deduir gaire cosa de l’aparició dels brucs però si podem dir res és que ens devem trobar en una zona mediterrània, que és sovint una zona de referència en Garcés. Sembla que el poeta lliga conscientment el plor, la foscor i l’enyor. Ara bé, no sembla que sigui un lloc especialment feréstec, ni realment ni simbòlicament. Més aviat es tracta d’un paisatge que acompanya la malenconia de la noia pel fet de no tenir un amor. D’altra banda, la veu del poeta que en els primers versos es dirigeix al lector, acaba interpel·lant la noia quan diu ‘Fadrina, l’amor és lluny’. No sabem qui és aquesta noia jove que plora d’enyor pel fet que no té un amor però podem identificar la noia amb una persona d’un àmbit rural que no acaba de ser real sinó que més aviat té una existència simbòlica. Aquesta és la literalitat de l’estrofa.
Segona estrofa
La segona estrofa ens transporta a un indret totalment diferent, tant pel personatge que hi apareix com pel moment del dia de què es tracta. Ara, trobem un cavaller, amb brida blanca al cavall, que s’atura a descansar sota l’ombra del lledoner. L’oratge és manyac i no té el punt d’adustesa de la primera part. I a més l’arbre li dóna repòs. El moment del dia l’hem d’identificar amb l’albada (‘Al cel la llum de l’estel / és la rosada del dia’). No podríem referir-nos però a una època de l’any concreta perquè no hi ha dades que la puguin objectivar indubtablement. Després de la descripció ― com a la primera estrofa― ens torna a aparèixer el poeta dirigint-se a aquest nou personatge, que té un aire d’irrealitat i d’atemporalitat a tocar del mite, i li diu també que l’amor és lluny i que fuig amb l’ombra ― que lliga l’estrofa amb la primera― i el cant. El cant i l’ombra els podem relacionar amb la fadrina i la posta de l’estrofa primera.
Tercera estrofa
Aquí retornem al punt inicial. El sol ja s’ha post i hi lluu la nit, que sospira. De fet qui sospira és la fadrina. Aquella intranquil·litat de la primera aquí és serenor i calma. I el lledoner torna a aparèixer aquesta vegada despullat, sense ocells ni fulles i, doncs, no fa ombra. És evident que el moment és inequívoc perquè a través de les branques despullades la fadrina veu l’estelada del cel. I li torna a recordar que l’amor és lluny. Aquesta vegada, però, el poeta ho resol amb els darrers quatre versos. L’amor és lluny, sí, però li suggereix que el demani quan torni la llum, a punta d’alba. Però no és l’albada del dia següent, sinó l’albada d’un dia de primavera venidor en què el lledoner haurà recuperat les seves fulles i a trenc d’alba començarà a formar una ombra llarga sobre el terreny. La comparació final és també significativa: l’ombra s’allargarà com un miracle tenint en compte que l’arbre havia estat despullat de fulles.
Aquesta és la literalitat del poema. Tenim el dret com a lectors de preguntar-nos què ens ha volgut dir Garcés perquè aquesta literalitat no va més enllà. Cal dir d’entrada que el Leitmotiv o el fil conductor del poema és aquest arbre que anomenem lledoner. A propòsit d’ell ens diu Joan Vicenç Lillo i Colomar:
‘Voldria poder resumir tot el que vull contar del lledoner, per això procuraré no repetir el que podeu trobar a qualsevol llibre, enciclopèdia o a internet. A pesar de tot “d’un lledó en faré un sermó”, vull dir que tal vegada exageraré en parlar d’aquest arbre. He de reconèixer que em sent petit i emparat baix la seva presència. A tot temps. Quan esclata discret i tardà a la primavera, frondós i dominant a l’estiu, sobre la catifa groga de les seves fulles quan es desprenen a la tardor i a la fi a l’hivern, satisfet de la feina ben feta, retalla la silueta dels teuladers, de la mel·lera o el ropit.’
Podem dir doncs que un dels temes del poema si no és el principal és la natura encarnada aquí amb un arbre nostrat en terres catalanes (llevant i illes): el lledoner. I aquest arbre és testimoni d’un idil·li irreal entre una dama (fadrina) i un cavaller. Dues figures idealitzades tot i que el cavaller d’una forma ben visible: va amb cavall sol per la plana mentre que la noia ens la podem imaginar com sortida d’un mas proper a l’indret on creix el lledoner. A més són dues figures que no coincideixen ni en el temps (una hi va al vespre i l’altre al matí) ni en l’espai (sembla que el poeta parla d’indrets diferents només relacionats per l’existència de l’arbre).
La darrera estrofa resol el conflicte o si voleu desavinença que ha creat a les dues primeres. En un dia futur indeterminat el lledoner tornarà a tenir fulles i tornarà a fer ombra cosa que ens suggereix el renaixement de la natura i l’adveniment de la llum, perquè ja no serà nit i haurà nascut una nova albada. És com si el poeta volgués fer un paral·lelisme entre el rebrostatge de l’arbre, el renaixement del dia i el sorgiment final de l’amor en la fadrina. Els camps semàntics no són casuals i tenen tota la intenció. De la nit passem al dia i de l’enyor a l’esperança de l’amor. I l’arbre passa de la mort a la vida (com un miracle).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada