Laetitia Colombani és una dona que s'ha fet un nom literari després de la seva novel·la La trena. A pesar dels noms és nada a Burdeus el 1976 i escriu doncs en francès. És una dona polifacètica i inquieta sens dubte: actriu, guionista directora de cinema i també escriptora. I és coneguda per la seva novel·la homònima que ha donat la volta al món i que ha estat traduïda a 36 idiomes.
A casa nostra, aquest èxit editorial de la primera novel·la de l'autora francesa ha estat capitalitzat per una minicompanyia formada per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura, que també n'és la directora. La idea ha sortit d'elles i de La Perla 29, el centre actual de referència d’arts escèniques de Barcelona.
La trena és la història de tres dones que viuen en mons i cultures absolutament allunyades i dissemblants, que lluiten contra les adversitats personals a què estan abocades de manera dramàtica i que, a pesar de l'allunyament, i en darrer terme, estan connectades mitjançant una cosa tan banal, però tan important per a una dona com el cabell.
Dins un discurs à la page, l'obra està protagonitzada només per dones i l'home queda en un segon pla tot i que la figura transvestida de Kamal té un pes important en el desenvolupament de l'obra. La mirada és femenina? Sí. Això vol dir que no és una mirada universal? No. Jo crec que aquesta obra ens parla ja no de la lluita de les dones per la seva llibertat i dignitat com a persones en l'entorn social, laboral o familiar sinó que ens parla de la naturalesa de l'ésser humà, més enllà de gèneres, i de les seves aspiracions nobles i justes. La dona hindú malda perquè la seva filla tingui una educació i perquè fugi del paper llord i degradant que la societat patriarcal de castes li ha atorgat perennement. La dona siciliana malda per tirar el negoci familiar endavant tot reivindicant la seva llibertat sentimental i sexual. I la dona canadenca tresca perquè un entorn laboral de xacals no la devori com a professional i com a persona. La vida, doncs, com una lluita, que s'accentua si cal pel fet de ser dona.
La posada en escena que ens proposa Segura és simple i senzilla però d'una factura impecable. Els recursos són limitats però enginyosos. Les projeccions a les tres parets de l'escena ajudem a fer-se el càrrec del que està passat o de l'indret a on ens situem. Segura no intervé com a personatge però la seva presència escènica, ensems intimidadora i sedant, és crucial per lligar aquests tres mons tan allunyats i alhora tan propers.
He vist un teatre ple, amb gent de mitjana edat cap amunt, amb ganes de gaudir de l'obra i de les excel·lents actrius que la protagonitzen: no he comptat cap errada significativa de text, cap entrada falsa, cap error de sincronia. Amb la dificultat que hi havia un sobretitulat que permetia a l'espectador anar seguint l'obra en la seva literalitat i que, per tant, deixava al descobert el paper de les actrius. Només he de dir enèrgicament que el text que hem pogut seguir té alguna deficiència imperdonable: com quan posa 'exhaltada' amb 'h'.
Realment l'adaptació que han fet Segura i companyia -mai més ben dit- és molt remarcable i absolutament fidel a la novel·la, però la novel·la té elements que ajuden a contextualitzar la finalitat de l'autora. No crec que es pugui acabar d'entendre l'obra sense l'epíleg final de l'autora:
Dedico la meva feina a aquestes dones,
unides pels seus cabells,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada