Si consultem el DIEC veurem que per 'liceista' hem d'entendre aquell partidari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en oposició als defensors de l’antic Teatre de la Santa Creu o Teatre Principal de Barcelona. Aquesta oposició des de fa dècades que ja no té sentit perquè del teatre de la Santa Creu fa anys que no se'n canta ni gall ni gallina. És el teatre, per cert, en el qual es va inspirar Ruiz Zafón per a la seva deliciosa novel·la Marina.
Avui dia, i ja fa molt de temps, per liceista hem d'entendre un amant del Liceu i de l'òpera. Però sovint no estem parlant de qualsevol amant. Estem parlant d'allò que en llenguatge futbolístic en diríem un hooligan. És cert que hi ha una gradació àmplia i rica que va des de l'abonat indolent, i de vegades ignorant, fins al fanàtic d'un compositor, d'un estil o, cosa pitjor, d'un cantant. La gamma, doncs transita des de la indiferència fins a les pretensions i les ínfules.
Hi ha molts liceistes que ho són de cor, sincerament i no pretenen més que satisfer el seu anhel compartit d'escoltar música -òpera, si voleu, però, al cap i a la fi, música. Alguns poden tenir formació musical -fins i tot una gran formació musical- però no els cal per poder degustar la programació ni per amarar-se d'història musical. Justament perquè no tenen formació musical o la seva formació és escassa solen ser prudents, ponderats i modestos i solen ser persones de les quals -com passa sovint- es poden aprendre moltes coses.
No és d'aquests darrers que voldria parlar. Són més curiosos -per dir alguna cosa- els qui, prenent-se l'òpera fins i tot en alguns casos com a pretext per viure, manifesten unes fílies i unes fòbies mortals, histriòniques i, al final, tragicòmiques. Alguns fins i tot van amb taxi a Bayreuth! Aquesta mena de personatges són capaços de dir-te el nom d'un uixer del teatre de 1929 però després no saben emetre un so audible mínimament agradable i afinat. Saben arguments, personatges, dates d'estrena i repartiments amb precisió espantosa però no saben valorar més enllà de la teoria una execució ben feta més que res perquè el seu criteri és comparatiu: es basa en les versions que han escoltat aquí i allà. No es basa en l'experiència pròpia com a techné, que desconeixen. Són aquells per als quals una rascada del tenor, una lleugera vacil·lació, un tempo desuet o qualsevol altra incidència o tria interpretativa desautoritzen qualsevol intervenció. Qualsevol error o desviació del seu recte criteri és una opció inacceptable i en fan escarafalls i s'esquincen les vestidures. El seu coneixement és de façana, purament teòric, pouat en els llibres i llibrets que devoren àvidament. En pocs mots, no saben què és la música perquè no són músics, no n'han fet mai ni en faran. La música que coneixen és enllaunada i de pot. Els seus dicteris poden ser escruixidors i si a més estan doblats de pedanteria insuportable, com en el cas de Marcel Cervelló, el fenomen ja és indecent.
És una llàstima que tot el saber que acumulen sense criteri no estigui majoritàriament ben canalitzat, que no vagi doblat de sentit crític, de prudència, d'empatia o simplement de sentit comú. És una llàstima que estiguin tocats de mort per la parenceria i la vanitat, que acceptin dogmes com qui menja caramels o que converteixin qualsevol conversa de bona fe en un monòleg egòlatra infumable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada