El 19 de gener del 2026 va iniciar-se la quarta aventura com a tenor de reforç al cor del Gran Teatre del Liceu. El que va començar com a novetat, honor, privilegi i repte personal ara ha agafat la volada d’una certa quotidianitat, que per força ha de ser ㅡ i en el meu cas mésㅡ conscient i responsable. És curiós com al Liceu trobo els valors que hi hauria d’haver a qualsevol institut de secundària, batxillerat o FP, i que malauradament ja no hi són: memòria, disciplina, esforç, resultats i, sobretot, respecte pels altres, per un mateix i, principalment, per la música. No m’ho miro amb enveja sinó amb una certa nostàlgia del qui sap que ben aviat aquesta situació s’acabarà, almenys per a mi.
La Gioconda és l’exemple de la gran òpera italiana i necessita un desplegament de recursos molt important: gran cor, grans solistes, cor infantil, cos de ball, figuració i en aquest cas també acròbates, malabaristes i escopidors de foc, vaja, artistes de circ. El cor s’ha ampliat fins a 80 persones que produeixen ㅡ produïmㅡ un so aclaparador. I el públic ho nota i ho valora: tant a la funció dels Under 35 com a la Première d’ahir dimarts 17 de febrer van aplaudir-lo molt. Realment les intervencions són poderoses i molt vistents. I van anar ajustades amb l’orquestra. Que ja és molt amb tanta gent.
L’argument com a drama em sembla fluix per excessiu i evident. Les passions que s’hi retraten són fora del real, això si autènticament romàntiques tot i que aquesta es qualifica com a darrera òpera romàntica italiana. Algú experimentat en el tema em deia que no podem jutjar les obres d’antany amb el criteri actual, però em penso que entre el presentisme moral i la contextualització objectiva ㅡsi és que es pot aconseguirㅡ hi ha un terme mitjà que podem cercar. No parlo de valors, no parlo d’estètica. Parlo només de drama, d’argument. Vull dir que Rigoletto, per exemple conté un drama autèntic, igual que La Bohème, o la Cavalleria. Aquí l’argument és complicat i forçat. Inversemblant. Retrata passions romàntiques? Sí, és clar. L’amor pur, la gelosia, la venjança, l’odi, la lubricitat, la lascívia, la fidelitat, el sacrifici, el poder, la fatalitat, el destí. En qualsevol cas, és l’oposició clàssica entre el bé (Gioconda) i el mal (Barnaba), entre la bondat generosa i sacrificada i el poder manipulador, cruel i immoral. Això sí que és actual perquè és humà. I doncs etern.
La funció s’ha iniciat amb un cert temor per part del cor de no estar a l'altura atesos els assaigs previs. Hi havia hagut desajustos en part deguts a la dificultat de seguir el gest del director i en part atribuïbles a nosaltres mateixos perquè no estàvem prou atents al que es veia als monitors. El director del cor ens havia citat a les 17 per fer-nos unes reflexions i per repassar alguns fragments. Ens deia que quan surts a l'escenari hi ha 3 facetes que es combinen en el cantant del cor: el que dones, el que escoltes i el que veus. I venia a concloure que per sobre del moviment escènic i de la involucració personal en l’actuació, preval la música i el seu resultat. No puc estar-hi més d’acord: en més d’una ocasió, jo m'ho havia plantejat però com a espectador. En una òpera, si suprimeixes la música i només deixes el llibret i l'escena, el resultat no es podria considerar ni teatre de text. En canvi, si en una òpera suprimeixes l’escena, l’atrezzo, allò finalment que es veu, el resultat continua essent òpera. La música mateixa conté el teatre i el seu caràcter. Però, en darrer terme, és la música l’element principal.
Les crítiques de la première són en general bones, però hi ha aspectes que es poden comentar i filar-los més prim. Sobre ella, Saioa Hernández destaquen el seu gran moment vocal i l’èxit internacional que el precedeix i tenen raó. La veu és gran, el paper l’interpreten d’allò més bé. Una altra cosa és que t¡’agradi més o menys la seva línia de cant, la seva emissió o els seus aguts en piano. Sobre Fabiano s’ha dit que té un cos central extraordinari i el té. Gran potència i veu bella. Però en el terç agut la cosa es comença a desmanegar. La raó: la seva veu empeny i no acompanya. Tots els agiuts són agafats diafragmàticament i només en alguna ocasió brilla una veu mixta que podria ser molt millor i que matisaria una manera de cantar de forza i no de tècnica. De Ksenia Dudnikova qualsevol cosa que es digui és poca perquè la seva vocalitat és extraordinària i la seva força i color de la veu fan la resta. Sobre John Relyea es diu que ha estat correcte però jo crec que la valoració mereix alguna cosa més. És cert que la seva veu és d’aquelles que semblen una mica endarrerides però té un gran presència, la seva veu i ell mateix i fa per un personatge com l’inquisidor Alvise. Del Barnaba de Gabriele Viviani en matisen l’emissió per estentòria però jo crec que ha defensat el paper de primera. Als crítics els convido que l’escoltin de prop, com podem fer els del cor. Alguns han dit també que la dansa de les hores ha quedat apagada perquè no és la gran dansa clàssica sinó que està inspirada en la commedia dell’arte. Si que és veritat que està plantejada com a dansa en un espai reduït. Els embalums diversos de l’escena no permeten gaire lloc, però el resultat és excel·lent i els ballarins també ho són. Per no dir que són del millor de l’òpera.
Sobre l’orquestra s’ha dit que Oren l’ha portat de manera efectista i jo pregunto si això és realment un defecte. Com a cantant del cor podria dir algunes coses que a mi personalment em semblen millorables, però com en tot cal ser tolerant fins a cert punt perquè aixecar un muntatge tan gran com aquest no és gens fàcil. Ni de lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada