Em deia un membre del cor del Gran Teatre del Liceu que quan anava a l’òpera volia evadir-se de la realitat i no tornar-s’hi a submergir. I que les produccions modernes que feien lectures de problemes contemporanis a partir d’una partitura del seu temps, queien sovint en l’absurd, la contradicció si no el ridícul. Sense formular-ho teòricament, m’estava dient quina era per a ell la funció de l’art. No cal que digui que hi estic completament d’acord. És clar, els cantants volen només treballar i sovint han d’aguantar posades en escena d’aquesta mena a contracor. Només les grans figures consagrades, que tenen més feina que la que voldrien potser, poden permetre’s el luxe de rebutjar produccions determinades. Ara penso en Alagna, que quan va conèixer de què anava la darrera Tosca que hem vist al Liceu va plegar veles i no va venir.
Els registes cada vegada van més lluny. La darrera nota de color, per dir-ho d’una manera fina, ha estat una Bohème en què el regista va canviar els noms dels protagonistes Rodolfo i Marcello, arruinant les rimes i de passada la partitura. Rodolfo era Augusto i Marcello era Eduardo. La raó: el regista volia adaptar l’obra al món bohemi escandinau d’August Strindberg i d’Edvard Munch. Quina bona pensada! Quina frustració i manca d’autoestima deu haver-hi al darrere d’aquest il·luminat! Quina serà la pròxima bajanada? Canviar l’argument ㅡ bé, ja ho vam veure en Lohengrinㅡ ? Suprimir passatges musicals rellevants? Intercalar fragments o obres que no són de la partitura? Intercanvi d’identitats i de sexes en escena? Ocultar el cor quan intervé? Subvertir l’ordre temporal dels actes? Introduir personatges que no són a la partitura ni al llibret? Que el públic triï el final per fer valer la democràcia de manera radical? O molt pitjor!: introduir la megafonia en els personatges? Fer una òpera en karaoke? O finalment, fer un judici sumaríssim contra el públic que assisteix a la representació? No podran dir que no els dono idees. El problema no és fer coses estrafolàries mai vistes sinó que la solució que es triï dialogui amb la partitura, que no sigui intercanviable entre obres i, sobretot, que no humiliï ni insulti la intel·ligència de l’espectador. En cas contrari la impostura, la caricatura o la vergonya aliena estan assegurades.
Aquesta posada en escena de Manon Lescaut de Puccini va en aquesta línia de degradació de l’art. Manon resulta que aquí és una immigrant sense papers que va en cerca d’un món millor a Europa de manera il·legal. L’escenari està presidit pel mot anglès LOVE en lletres majúscules gegants. Com si Manon només cerqués amor… I els llocs són completament allunyats del que va voler Puccini. El més pintoresc de tots és la casa de barrets del segon acte. També el CIE (Centre d’internament d’estrangeria). Volen demostrar que aquesta dona l’han arrencat del lloc on viu, però obliden el lliure albir de la figura. Manon tria el seu futur i no és un futur estable. I ves a saber si realment sap el que vol.
Al programa llegim:
«La posada en escena d’Àlex Ollé té l’origen en l’Òpera de Frankfurt. En la introducció prèvia, uns vídeos ens expliquen que Manon i el seu germà Lescaut creuen una tanca fronterera i entren com immigrants il·legals. L’assetjament que ella pateix a causa de la seva bellesa i atractiu físic desembocarà en abús i explotació.»
Al final la internen al CIE i la deporten. És una interpretació de l’obra original en clau actual dels qui hipòcritament es preocupen pels vulnerables. I també és la interpretació d’un moralista de pa sucat amb oli. Vol remarcar la idea d’amor final? Doncs la veritat és que no. Simplement, vol crear-nos, com sempre passa en aquests casos, mala consciència; vol crear una catarsi de pissarrí aprofitant que es fa l’òpera de Puccini. Potser en altres músics aquestes operacions són més propícies, però en Puccini, en el qual la música va estretament lligada al drama concret que representa, això no és possible. El resultat? Un experiment que no passarà a la història de la música. Encara bo que no han esquitxat el públic tenint en compte els orígens d’Ollé a la Fura dels Baus.
Si ho llegim des del punt de vista econòmic potser tot s’entén millor. Ollé i la Fura van esgotar-se en si mateixos i les propostes trencadores, humides i provocadores van deixar de tenir mercat. Ara bé, han conservat la marca per fer intervencions en un teatre que sí que té audiència i, per tant, que mou diners. La Fura feia espectacles per a quatre gats esnobs, però aquí hi ha molt més públic i molta més repercussió. En resum, una mostra de vanitat artística incompresa, d’afany pels diners i de quedar bé davant institucions que combreguen amb aquesta manera de veure les coses. Aquesta és la pura realitat. En resum, la lectura d’Ollé redueix la complexitat del personatge ㅡ essencialment contradictori i volubleㅡ i entra en contradicció amb la música i el drama. Punt final.
Els solistes jo crec que han estat a l'altura de l’esdeveniment Tot i les matisacions que podem fer. La millor de tots ha estat Asmik Grigorian, que ha mostrat una bella veu, un fraseig intens i una actuació superba. El tenor Ivan Gyngazov no ha corregut la mateixa sort a pesar que ha fet el paper amb total correcció: la seva veu és un pèl fosca, té un squillo important a l’agut, però la projecció no és la mateixa que la de la seva companya. A banda que ha errat una frase del duo del segon acte. El Geronte, de Donato di Stephano, ha estat un personatge també efectiu, caracteritzat a mig camí de l’exconseller Mas-Colell i de Torrente.
L’orquestra no ha sortit tampoc gaire ben parada. La direcció de Pons estat efectiva, però sense aquell punt de brillantor que la caracteritza en determinades ocasions i l’òpera bé s’hi presta. Jo no sé si l’escena ha contagiat el timbre orquestral però el fet és que, almenys a mi, el caràcter m’ha semblat discret i limitat. Al final alguns xiulets per a l’orquestra i el seu director, poc comuns en els darrers temps. El cor, en canvi, i com sempre, ha resolt molt bé les seves intervencions conjuntes i en el petit grup que cantava unes parts concretes.
En resum, una Manon Lescaut apagada amb poca flama però amb total correcció. Si descomptem la posada en escena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada