L’únic que tenen en comú aquestes dues òperes és la seva durada ―50 minuts aproximadament― i el seu caràcter d’òperes de saló. O de butxaca, com en deien al teatre Melic. No hi ha, doncs, cap criteri que les uneixi a banda dels esmentats. I, doncs, per què les han programats juntes? La resposta és senzilla. Es tractava de donar encara una altra racció de Manon aprofitant-ne l’aniversari i tot fent bo l’adagi català que sentencia “No vols caldo? Tres tasses”. A algú del teatre li deu agradar molt el mite romàntic de Manon perquè no s’entén que en una temporada ―curta― es programin quatre òperes que tracten el tema. Tot en detriment de l’equilibri i la varietat. La de Puccini i la de Massenet ja comprenc que són imprescindibles, però potser no en una mateixa temporada. “Le portrait de Manon”, que es presenta com a òpera còmica, em sembla completament irrellevant, com a mínim per entendre els amors de Manon Lescaut i el cavaller Des Grieux.
L’òpera de Massenet té quatre personatges ―Des Grieux, el seu deixeble Jean, Aurore ―que acaba essent la neboda de Manon― i Tiberge. Tot respira un aire francès refinat que en el cas de Des Grieux té vels d’un dramatisme de fireta, per bé que ha estat cantat excel·lentment pel baríton Paulo Szot. També ha estat remarcable la mezzo Janja Vuletic, que fa el paper d’un noi adolescent enamorat d’Aurore. I ha estat remarcable vocalment però també escènicament. Aurore, en canvi, té una intervenció més limitada en el cant però també ha complert amb correcció i gràcia. És clar, aquí es parla ex post dels infortunis amorosos i econòmics dels dos famosos amants. I, per tant, és una seqüela com la d’aquelles pel·lícules de princeses de Disney que tenen segones parts. En lloc de “Le portrait de Manon” es podria haver titulat “Què va passar amb Des Grieux?”. La música és arravatadament romàntica i la interpreta una orquestra que, lluny de ser petita, és densa i poblada. Una orquestra, per cert, que avui l’havien situat al darrere de l’escenari muntat per a l’ocasió: un cubicle a manera de cambra on es desenvolupa tota l’acció. Em sembla que aquest canvi ha estat un encert perquè ha realçat l’acció escènica i els personatges. En una escena convencional haguessin quedat diluïts per la llunyania o pel so de l’orquestra. I no sabem a quin dels dos directors d’escena cal atribuir-li el mèrit, si a David Lefkowich o a Cristoph Meyer.
“La voix humaine” no permetia gaires esperances quan t’assabentaves que només hi havia un personatge a l’òpera: la soprano innominada “elle”. L’òpera de Francis Poulenc porta un llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral homònima de 1930. Ho he sabut després d’escoltar-la i aleshores ho he entès tot. Perquè aquesta és una òpera filosòfica existencialista. I és una òpera exclusivament del segle XX: pensem que el telèfon té fils i hi ha operadora. Al segle XXI aquesta escena ja no seria la mateixa. “La voix humaine” si no l’he entesa malament és un discurs pessimista ―almenys aparentment― sobre la soledat vital i la manera com aquesta pot frustrar la nostra felicitat. Elle, cantada per la soprano Ángeles Blancas, pot ser qualsevol dona o qualsevol persona que es troba en una situació semblant: desemparament, abandó, desconcert, desamor, desorientació. Per això l’obra és específicament universal. Per això ella no té nom. Per això apunta al suïcidi com a única sortida a la desesperació.
Dirigia un tal Josep Vicent que aprofitant l’anonimat de la rere escena anava vestit pengim-penjam, despentinat ostentosament i amb unes sabates d’arlequí vermelles de pell girada. Per això l’hem confós amb el director d’escena. Només quan ha fet alçar l’orquestra hem comprès que n’era el director. El cor de la primera òpera tampoc era el del Liceu sinó el Madrigal, que es veu que col·labora amb el teatre quan calen reforços. No tenia una paper gaire rellevant: era intern, curt i poc compromès però el que ha sonat m’ha cridat l’atenció per l’homogeneïtat tímbrica i la qualitat del so.
Em sembla que el públic ha connectat millor amb la segona òpera. Bàsicament, per l’argument però també per la música. Tinc la sensació que hem sentit més proper i més real el drama de la dona abandonada que no pas els records amorosos de Des Grieux.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada