MÚSICA (SELECCIONADA) DE POETES

El departament d’Educació i la Institució de les Lletres Catalanes han posat en marxa una base de dades que porta per títol “Música de poetes” i pretén recollir, pel que es pot veure, els arxius sonors dels poetes catalans que han estat musicats. La idea és excel·lent. Particularment jo n’havia reclamat una antologia en un article dedicat a Salvat. No recordo quin. Celebro que algú s’hi hagi posat de debò. Ara bé, el començament no és gaire encoratjador. Per deformació professional me n’he anat a Carner per tal de veure què hi havien inclòs. Entre altres, veig el “Canticel” i la “Cançoneta incerta” però observo que les versions que han posat no són les magistrals d’Eduard Toldrà sinó les de gran consum de Guillermina Motta, amb un deix entre jazístic i popular. Crec que no hi ha mala fe sinó ignorància o problemes amb els drets d’autor. Però és preocupant i molt significatiu que en el nostre país tingui més relleu un cantautor que un músic.

A la pàgina també trobem un article lamentable de Miquel Pujadó. Es titula “Poesia i cançó” i hi fa una dissertació sobre les relacions entre la poesia i la música. No us perdeu les barbaritats que deixa anar tranquil·lament sobre el Lied:

«És prou sabut que la cançó culta i la poesia tenen un origen comú.
Parafrasejant Léo Ferré, durant molt de temps la poesia només aconseguia el
seu sexe gràcies a la corda vocal, així com el violí només aconsegueix el seu
amb l’arquet que el frega. Amb els segles, però, la difusió del llibre i el progrés
de la lectura individual i silenciosa van anar allunyant dos gèneres que havien
estat un de sol, i la cançó –tal com lúcidament va analitzar Louis Aragon en el
seu text La rime en 1940– va acabar esdevenint el reducte on es conservaven
els elements tradicionals –rima, regularitat mètrica, ritme– que la poesia
pensada per a ser llegida tendia a abandonar.

Progressivament, però, els camins de la poesia i de la cançó van tornar a
convergir, a través d’un fenomen tan important com discutit: la musicació de
poemes que, en principi, no estaven pas destinats a ésser cantats. I cal dir que –si deixem de banda el lied, en el qual el text sovint té una importància secundària, entre altres motius per la preponderància de l’emissió de veu per damunt d’una vocalització intel·ligible en els intèrprets anomenats “lírics”– la cultura en què aquest procés creatiu ha tingut més importància és la francesa.»

Acaba dient el següent:

«En aquest lloc web trobareu una llista força exhaustiva del material existent en
català en aquest camp. Us convidem a triar i a remenar, a destriar el gra de la
palla i a aprofundir en les possibilitats –estètiques, didàctiques, etc.– dels
materials més reeixits.».

No tinc cap dubte que les possibilitats estètiques (¿?) i didàctiques hi són però serien més interessants si no marginessin arbitràriament alguns músics o, millor, un tipus de música. D’altra banda, cal recordar al senyor Pujadó que, per a un crític de veritat, les llistes poden ser exhaustives o no exhaustives; només per a un crític com ell poden ser “força” exhaustives.

Pujadó es pensa que la música s’acaba amb Brassens, Ferré, Trenet o Brel. I s’equivoca. Algú li ho ha de fer saber. Els cantautors hi han de ser en qualsevol cultura i és molt desitjable que, a més, facin bé la seva feina. Però menyspreant el gènere culte d’aquesta manera demostra que no té ni punyetera idea de què és el Lied, o senzillament la cançó, i demostra també una gosadia suïcida, pròpia dels qui se senten valents perquè tenen cobertura política i prejudicis de la mateixa mena.