Una cosa que volia dir fa temps: els traductors dels llibrets al català o bé els tècnics que manipulen els aparells de sobretitulació encara no s’han assabentat que el punt volat és això: un punt a mitja alçada i no pas un punt baix. Òpera rere òpera, veiem com les eles geminades se’ns transcriuen com “l.l” i no pas com “l•l”. És una ximpleria si voleu, però diu també coses sobre el rigor del teatre.
La Khovantxina m’apareix com una òpera del tot desconeguda tot i que en coneixia les dimensions colossals tant per l’ambició simbòlica com per l’elaboració. És una òpera en la qual el veritable protagonista és el poble rus, que és representat amb els cors que hi són omnipresents. Cors que han estat excel•lents tant en els passatges de força com en les mitges veus i pianos i, sobretot, en el caràcter. O caràcters. El cor del Liceu torna a tenir un pes específic internacional i una versatilitat contrastada.
La divisa que presideix la trama podria ser “Déu, pàtria i tsar”. Perquè, com afirma el mateix autor, és un “drama nacional en cinc actes”. Una òpera de conspiracions i traïdories, de bandositats i lluites intestines pel poder. Mussorgski pretén construir un discurs operístic èpic i fundacional i, a pesar d’una trama enrevessada i laberísntica, crec que ho aconsegueix. Potser més per la música que pel text. El paper de la religió ortodoxa és obsessiu i decisiu i la irrefrenable tendència del poble rus a la matança catàrtica a l’engròs també es posa en relleu des de l’inici de l’òpera amb sis o set penjats en escena. Alhora, demostra que els russos no han evolucionat gaire des del segle XVII fins ara. Almenys en aquest sentit. Només cal recordar les purgues de Lenin i Stalin, que pecaven més aviat per excés que per defecte. El missatge pretén ser positiu i, per això, Mussorgski no es posiciona: mostra la matança com un sacrifici necessari per assolir un nou estadi històric.
Al final, la triple massacre --l'assassinat d’Ivan Khovanski, l'exili forçós del príncep Vassili Golitsin i la immolació dels Vells Creients-- mostra l’inici d’una nova era de la tothora turbulenta història d’aquest país. Per cert, Ivan, cantat per Vladimir Ognovenko ha estat el més vistós i contundent. El seu fill Andrej ha estat interpretat per un tenor de veu potent i col•locada que molts la voldrien per aquests barris. Ara, deu ser un d’aquells tenors que mai podrà cantar òpera italina o francesa amb la perfecció d’un mediterrani.
La música revela un desig de confegir un discurs reconeixible i entroncat amb la tradició russa: belles melodies del floclore i, sobretot, l’ús d’escales orientals que realcen un to sobri i alhora profund, misteriós i d’esperit religiós. I es veu que l’orquestració no és pas de l’autor sinó de Xostakòvitx. Els papers de Marfa i Emma han estat cantats molt correctament però sense excessiu relleu i el Kuzka de Francisco Vas ha tornat a demostrar que és un tenor secundari que és capaç de cantar, amb gran aparença escènica, “lo que le echen”.
No hi ha dubte que es tracta d’una gran òpera i que ha de formar part necessàriament del millor repertori operístic. Ara bé, si parlem de preferències, jo em quedo amb la lírica i deixo l’èpica per a la poesia o la novel•la. I és que aquí la Història, amb majúscula, del poble rus deixa de banda qualsevol intent d’explicar uns fets més propers, més humans, menys socials i més individuals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada