divendres, de desembre 13, 2019

LA MORT DEL PARE

Sempre m’havia preguntat com seria el dia de la mort del pare. Un sempre es fa idees i la realitat sempre acaba desmentint-les. Les coses mai no passen com un desitjaria. Des de prinicipis de juliol hem anat en corrua al Clínic per causa d’una insuficiència cardíaca que ha estat el que finalment, al quart ingrés, l’ha dut a la mort. De fet, la baixada que va fer a l’endemà d’ingressar-lo en una residència-hotel de Sanitas, del carrer Consell de Cent, va ser en picat. Ja no va estar conscient del tot i amb plenes facultats. Va posar-se a dormir, la seva parla es va anar tornant tèrbola i incomprensible i finalment un matí fred de desembre, a tres quarts de vuit, segons el certificat oficial, va exhalar el darrer aire inspirat amb tanta dificultat. El desenllaç ha estat més ràpid que el que esperàvem tots. La notícia ens l’han donat tot just ens hem llevat i quan, ja vestit, em disposava a anar a l’hospital. Al Clínic encara no havien mogut el cos, que continuava estirat al llit 011 de la 2a planta de la Unitat de Geriatria d’Aguts. La cara era de cansament i com de reflexió i tenia el segell de la derrota després d’haver lluitat contra la mort. La meva mare l’ha acaronat i ha observat que encara era calent. Jo també ho he fet amb la mà esquerra a la zona del coll, encara amb barba de dies. Semblava com si a pesar del tall brutal, una continuïtat de vida restés en aquell cos exànime davant nostre. Un familiar del pacient del cantó, on dies enrere hi havia hagut Curtis Garland, ens ha donat el condol amb resignació. El dijous 6, dia de la Constitució, ha estat el darrer dia que l’hem pogut veure una mica despert i conscient. Va venir la Mercè i la Clara -la Núria era a Bellver- i, en marxar, va voler veure la meva filla, a la qual cosa vam accedir. Tant ella com la Mercè li van fer un petó. Jo també i va ser el darrer. En fer-li recordo la seva cara mig alçada del coixí amb la mirada ja envidriada i amb aspecte de sorpresa, ulls ben oberts. No sé què deuria pensar. No va dir res. 

El Tanatori de Les Corts sempre m’ha semblat un edifici de disseny que té poc a veure amb el drama de la mort: vidres turquesa, parets de fusta noble i vistes al camp del FC Barcelona. Tot plegat al costat del cementiri on tant els Subiràs com els Pugibet, tenen sengles nínxols, primera i darrera propietat d’una altra vida. Sempre he sentit recel d’entrar a la cambra mortuòria a veure el difunt. Sempre he sentit respecte per la mort i l’he volgut d’aquesta manera tenir-la lluny. Però aquesta vegada era diferent. Entrar-hi ha estat un acte natural i segurament un deure. L’havien abillat amb un vestit del Gasca de llana de color blavós, una camisa vella blanca amb línies blaves que formaven quadrets i una corbata amb dibuix que cashmir que li vam regalar si no recordo malament uns Reis. Anava vestit com sempre, amb un gust millorable però elegant i, sobretot, amb corbata. Millor així que amb una alba postissa imposada a darrera hora. El que realment m’ha impressionat era l’expressió del rostre. Tenia un mig somriure entre burleta i sarcàstic, que havia vist més d’una vegada en vida, i els ulls clucs suggerien que estava dormint bonhomiosament. Potser tot ell se’n reia del qui ens havíem quedat vius i estàvem plorant la seva mort. “Ja us ho fareu, que jo ja no hi sóc” semblava dir a la callada. La Pepa observava que les mans exsangües semblaven de cera i jo li replicava que era natural, que era mort. Hi havia alguna cosa de felicitat en aquell rostre que també a mi m’ha confortat. 

Pel tanatori han desfilat molts dels meus amics, uns de més propers i altres de menys. Els que més il·lusió m’ha fet que em visitessin han estat els més distants per diversos motius. Reveure l’Esther després de 10 anys i després del que va passar ha estat un cop fort. No podia deixar d’abraçar-la i fer-li petons. Li he dit que tots aquells anys havia pensat en ella i ella m’ha dit que també. Li he explicat que per cap d’any jo la felicitava fins que em vaig adonar que ho estava fent a una altra persona que no coneixia. Ara, sortosament ja tinc el seu telèfon.  Una altra amiga que m’ha agradat de retrobar ha estat l’Helena, amb qui ens havíem enfadat per una bestiesa ara fa uns tres anys. L’ocasió ha estat propícia i finalment sembla que he estat jo qui l’ha consolat, llàgrimes als ulls. 

S’agraeix que et visitin ni que sigui per saludar-te i per estar una estona amb tu. Molts ho han fet, més dels que hagués pensat. Els cosins Joan i David han estat al costat tant el dia 12 com el dia de l’enterrament. Amics i familiars del pare, que revèiem potser quinze o vint anys després. El padrí del Jaume i la seva dona Olga, força envellits, suposo que com nosaltres. La sensació que un té en moments com aquests és que, més enllà de famílies, idees, llengües i creences tothom és al mateix vaixell de la vida i aquest és un vaixell que sempre s’acaba enfonsant. 

El dia de santa Llúcia d’aquest any ha estat ben trist. L’aniversari de la Clara s’ha tenyit d’un dol proper molt a pesar d’ella, que reclamava per a si el protagonisme de la jornada. S’ha hagut de quedar a dinar. La Núria, però, ha assistit al responsori. Els de l’Institut han portat un ram que finalment ha anat a sobre del fèretre. Tot baixant les escales, he distingit la Maria de l’institut, i quan he estat a baixa he vist el director i la Lola. Un detall per part seva, que solen fer amb tots els professors. L’acte religiós ha estat trist i la música, escapçada però, ha ajudat a la solemnitat. Les llàgrimes han estat les justes, interiors en molts casos. I en tots sentides. La suite en re de Bach potser ha estat la música que més ha esquinçat l’enteresa dels qui érem allà, força més gent que la que m’havia imaginat. 

El pas des de la sortida del tanatori fins que ens hem quedat sols ha estat ràpid. O m’ha semblat ràpid. De fet, una de les coses que més m’ha impressionat de la mort és la successió vertiginosa d’esdeveniments que no deixen ni tan sols plorar el finat. Al cementiri ha vingut el Joan i la Núria, la qual no havia de venir en principi. Fa temps creia que el del cementiri era el moment de màxim dolor, quan realment t’adonaves que la persona que enterraven no la tornaries a veure. Però ara me’n desdic. El cementiri no és un indret trist. S’hi respira l’alliberament d’això que anomenem vida i que és, segons com es miri, una mena de condemna. S’hi respira placidesa i pau. Ni les imatges de la descomposició progressiva i inexorable de la carn del meu pare han pogut torbar una serenitat segurament pouada en l’edat. Ja en quedàvem pocs. I al final només ha estat ell qui ha entrat en aquell forat lúgubre, fosc, brut i humit. 

Cap comentari: