"El mètode Grönholm", d'en Galceran

Ahir, dia 15 de novembre de 2005, vam anar amb els del primer curs del cicle d'Administració i Finances a veure "El mètode Grönholm" al Poliorama. Era una qüestió d'oportunitat: estem estudiant els mèdodes de selecció de personal i les classes d'entrevistes laborals i aquesta obra és el millor exemple per il·lustrar el tema. I de passada fan cultureta, surten per Barcelona i riuen --riem-- una mica. Perquè l'obra de Galceran és sobretot una comèdia i ell ho ha remarcat més d'una vegada. Per cert, té molts punts de contacte amb una altra obra seva --"Dakota"-- que també va tenir força èxit. Però que sigui una comèdia no exclou que l'obra pugui tenir lectures de més calat. La interacció d'uns quants personatges --pocs-- en un únic espai és un procediment recurrent en Galceran. Potser és el seu "mètode" preferit de creació. No és un teatre d'acció ni de decorat sinó de diàleg i aquesta tècnica té influències il·lustres en la dramatúrgia contemporània. L'autor crea un laboratori per treballar amb uns tipus humans que encarnen projeccions visibles dels espectadors: el convencional de tall clàssic i el modern iconoclasta, la visió femenina de les coses i la masculina, el personatge que actua convençut i de bona fe i l'escèptic que és més aviat un mal parit. Tot plegat fa que ens hi reconeguem com a actors d'una obra compartida per tothom: autor i espectadors. Perquè l'obra acaba essent una metàfora de la vida mateixa de la qual l'autor mostra el cantó còmic i grotesc però també l'amarg, la visió ideal però també la real. Per a tal fi, Galceran proposa una llengua directa, col·loquial, sense complexos però alhora amb perills que cal sospesar. I no cal dir que la feina magnífica dels actors --especialment d'en Boixaderas i d'en Soler-- completa el text en contingut i sentit.

"Lampisteria" literària

No sé si en Joan Marsé té raó en qualificar de nivell baix o subterrani el de les novel·les presentades al premi Planeta d'aquest any. Probablement es va equivocar a l'hora de triar el moment per expressar la seva disconformitat amb el jurat, amb l'editorial o el mateix premi, i les maneres que, com sempre, són decisives. Tanmateix, em va semblar molt interessant la distinció que va fer entre literatura i vida literària i la confusió a què alguns escriptors, editorials o mitjans de comunicació ens aboquen. Molt em temo, però, que els temps d'avui no són gaire propicis a la vida literària, a les tertúlies de cafè o d'acadèmia o a la conversa franca i respectuosa. Potser la literatura ha quedat relegada a un àmbit absolutament personal i privat i la resta no deixa de ser pompa, teatre o impostura.

Visitada la Fira del Llibre de Montjuïc. Per l'espai que ocupa --un sol saló al costat de la Plaça de l'Univers-- no té res a veure amb altres salons de més anomenada com el Saló Nàutic, recentment clausurat. Un no sap ben bé si és una fira que pretén anar en cerca del lector o del comprador. És la fira, doncs, d'un producte material però no és una fira que incideixi en el contingut del llibre, en la seva funció social, en la seva necessitat o en el seu poder. Potser sí que a través dels tallers i altres activitats que organitza es fomenta la lectura però també és cert que en l'actualitat el llibre no és l'instrument únic per fomentar-la. I en alguns casos no és ni el més adequat. Tot amb tot, més val que hi sigui i que es faci a Barcelona. Així tenim una excusa més per parlar de llibres i, de passada, de cultura.

"El Pessebre", de Pau Casals

He estat reescoltant l'oratori de Pau Casals "El Pessebre" i cada vegada estic més convençut que és l'obra creativa més important del seu autor. Potser el seu llenguatge musical no és ben bé el del seu temps i fins i tot algú podrà dir que es poden reconèixer les influències que d'ací i d'allà ha anat incorporant Casals al seu discurs musical --Wagner o Mendelssohn, entre força d'altres-- però és innegable que té molts fragments inspirats, melodies absolutament convincents i fragments corals espectaculars. Casals no en sap gens de tractar les veus humanes i per això cantar "El Pessebre" a ple pulmó és un risc important si no se'n sap prou: crea vicis en el cant i fa malbé la veu. Però el resultat final, cantat amb una gran massa coral i amb uns bons solistes, fa posar la pell de gallina. Escolteu, si no, el fragment final de l'obra i imagineu-vos-el interpretat en un gran auditori.

Messies participatiu de "La Caixa"

Com altres anys, he mirat les condicions per participar a la cantada del Messies que la Fundació La Caixa organitza. Cal pagar la mòdica quantitat de 35 euros per participar-hi i si tens la partitura ja ni te la donen. És això fomentar l'art, la cultura i la participació de la gent?