Ahir, dia 15 de novembre de 2005, vam anar amb els del primer curs del cicle d'Administració i Finances a veure "El mètode Grönholm" al Poliorama. Era una qüestió d'oportunitat: estem estudiant els mèdodes de selecció de personal i les classes d'entrevistes laborals i aquesta obra és el millor exemple per il·lustrar el tema. I de passada fan cultureta, surten per Barcelona i riuen --riem-- una mica. Perquè l'obra de Galceran és sobretot una comèdia i ell ho ha remarcat més d'una vegada. Per cert, té molts punts de contacte amb una altra obra seva --"Dakota"-- que també va tenir força èxit. Però que sigui una comèdia no exclou que l'obra pugui tenir lectures de més calat. La interacció d'uns quants personatges --pocs-- en un únic espai és un procediment recurrent en Galceran. Potser és el seu "mètode" preferit de creació. No és un teatre d'acció ni de decorat sinó de diàleg i aquesta tècnica té influències il·lustres en la dramatúrgia contemporània. L'autor crea un laboratori per treballar amb uns tipus humans que encarnen projeccions visibles dels espectadors: el convencional de tall clàssic i el modern iconoclasta, la visió femenina de les coses i la masculina, el personatge que actua convençut i de bona fe i l'escèptic que és més aviat un mal parit. Tot plegat fa que ens hi reconeguem com a actors d'una obra compartida per tothom: autor i espectadors. Perquè l'obra acaba essent una metàfora de la vida mateixa de la qual l'autor mostra el cantó còmic i grotesc però també l'amarg, la visió ideal però també la real. Per a tal fi, Galceran proposa una llengua directa, col·loquial, sense complexos però alhora amb perills que cal sospesar. I no cal dir que la feina magnífica dels actors --especialment d'en Boixaderas i d'en Soler-- completa el text en contingut i sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada