divendres, de maig 01, 2020

CINQUANTA DIES DE CONFINAMENT (MARÇ DE 2020 - MAIG DE 2020)

Primer dia de confinament


Ahir la gent omplia supermercats i botigues per proveir-se d’aliments i altres coses. Les vendes estrella van ser el paper de vàter i l’alcohol. Semblava com si avui comencés la fi del món o, com a mínim, una nova era. Tal com havia predit a classe ens van tancar tots els centres educatius i van suspendre les pràctiques d’FP. A les 10 del matí no se sentien gairebé cotxes pel carrer. Darrere d’una normalitat aparent hi ha una calma tensa i una alarma interior que ha generat una mala informació i una pitjor comunicació. Encara bo que avui estem a 19 graus. I la vida sembla que continua. El confinament dura fins al 27. Som al primer dia i ja no ho puc aguantar. Tocarà patir en silenci però amb música. Fins i tot Bach s’ha proscrit: ens han suspès les cantates del 21 de març. A mi no m’afecta econòmicament perquè ho fem sense cobrar però hi ha molts artistes professionals i autònoms en general que ho passaran malament. A classe farem feina a distància amb el Classroom i les videoconferències. La factura social i sobretot econòmica serà enorme. A dos quarts de quatre han anunciat l’estat d’alarma però no han explicat en què consisteix. I el dia ha acabat amb el confinament de tot Catalunya. Comença, potser sí, una nova era.


Segon dia de confinament 


Ahir vam conèixer que un càrrec del ministeri d’afers exteriors de la Xina es preguntava si l’exèrcit d’Estats Units havia portat el virus a Wuhan. No ho van desmentir ni els del mateix govern. Avui coneixerem l’abast de les mesures que comprèn l’estat d’alarma. Han dit del dret i del revés que no hi ha cap perill de desabastament però la gent s’ha llançat com a bojos a comprar als supermercats. El de sota de casa està absolutament buit. Demostra per a qui no ho sàpiga que en cas de crisi real tothom esdevé egoista si ja no ho era. Aquesta interiorització a casa de cadascú fa pensar en què seria si no hi hagués internet i la possibilitat de comunicar-se amb altres persones i de navegar. Li he proposat a la meva filla de 17 anys de fer microrecitals gratuïts per instagram de guitarra i veu i s’hi ha negat de totes totes. Diu que té vergonya. Per segons què, és clar. En directe a les 19 hem pogut escoltar la Filarmònica de Berlín i la música ‘exquisida’ de Berio: la seva simfonia amb vuit veus que és una metàfora dels nous temps que ens arriben.


Tercer dia de confinament


Ahir va dir Pedro Sánchez que no es poden confinar territoris. És a dir, si Madrid s’enfonsa ens hem d’enfonsar tots els altres també. Molt solidari. Em temo que la crisi ja està essent utilitzada pels de sempre justament per fer política i reestructurar competències. A migdia hem fet una calçotada de confinament a la terrassa. També hem sabut avui el que publica The Telegraph quan diu que Felipe VI figura com a beneficiari dels famosos 65 milions d’Aràbia Saudí. A la platja, la policia anava traient la poca gent que hi passejava. A casa anem treballant en les feines ordinàries, en les classes de gestió financera i en la correcció de dos llibres. Com enyoro poder cantar amb algú...I acabem el dia escoltem la passió segons Sant Joan de Bach des de Köln i en directe. 


Quart dia de confinament


De bon matí passaven alguns cotxes i autobusos. Poca cosa comparat amb un dia normal. Però això de la normalitat comencem a no saber què és. Ahir al vespre vam mirar en família el viatge de Chihiro, una pel•lícula iniciàtica i fantàstica de dibuixos. Al final una cançó-troballa: ‘Always with me’. La pluja ha fet acte de presència en un dia fosc i essencialment trist. Al super de sota les caixeres anaven tapades amb una mena de burka blanc que només els dexava els ulls visibles. Deixaven entrar d’un en un per evitar aglomeracions a dins. Les prestatgeries continuen mig buides. Segons què no es pot trobar. Un senyor al darrere meu m’ha dit ‘Esto parece la guerra’. I té raó. Sembla mentida com la nostra normalitat pot ser tan fràgil com per abocar-nos a aquesta situació. Estan de moda les reunions per videoconferència. La veritat és que són molt pràctiques si tot el que ha de funcionar funciona. Em temo que després de l’emergència moltes empreses descobriran que amb la qüestió del teletreball no necessiten tants treballadors. S’albira un panorama molt preocupant per a l’economia. 




Cinquè dia de confinament


Massa militars a la televisió quan es parla de virus. Es pensen que són a la batalla de Lepanto. Només ofereixen reacció -en tots els sentits- però no prevenció que és encara del que es tracta en aquests moments. La Xina va confinar Wuhan, Itàlia la Llombardia però aquí no es pot confinar Madrid perquè seria donar la raó a Torra. ‘Este virus’ (en groc) lo paramos unidos’. Prefereixen morir units a viure en llibertat. I la ministra de defensa ha dit en un atac de clarividència que els virus no entenen de territoris sinó de persones. El que és segur és que ella no entén de gaire cosa. De sanitat segur que no. A casa la Clara continua cantant com una boja ritmes negres a la seva habitació: és un clar (!) cas de confinament dins el confinament. Ahir vaig fer un directe a l’instagram. Avui en farem un altre. La qüestió és matar el temps i si se’n pot treure algun profit millor. Queda per veure la Carmen des del Met. 




Sisè dia de confinament


Els dies es fan llargs a pesar de la feina que surt aquí i allà. Mai no  havia baixat tantes escombraries. Tant per sortir de casa com per la neteja que hem fet d’armaris que feia molt temps que no es tocaven. La Cristina Casale posava a l’instagram el preludi 1 del Clavecí ben temprat, interpretat magistralment, amb un no sé què de nostàlgia però ple d’equilibri, serenitat i pau. Em va servir per pensar què és el que ens emociona, si el compositor o l’intèrpret. I al final vaig pensar que, evidentment el compositor és requisit fonamental, però l’intèrpret, el missatger és una part indestriable de la cadena de l’emoció i en darrer lloc és el que marca la diferència. Que pot ser decisiva. A la família propera creiem que ja hi ha algun cas de coronavirus i a més en una persona que pertany al grup de risc. Esperem que tot evolucioni bé. Hem fet una reunió virtual amb el departament d’administració i ha anat prou bé.  El dia acaba escoltant la Bohème des del Met amb un Ramon Vargas i una Angela Georghiu en molt bon estat. Una bona versió realment. També per l’escenografia. I també acaba amb la cassolada dedicada al Borbó que està pronunciant un discurs a aquesta hora, aquest home trist i miserable que ha callat una cosa que ja sabia i que ara ens vol fer creure que renuncia a aquests diners obtinguts de manera espúria. La monarquia està tocada de mort. És qüestió de temps. Mentre estic al balcó posant la cassolada sintetitzada de l’app penso en tota aquella gent que se l’està jugant per tothom. Evidentment el personal sanitari. Tothom. Però també la policia, els qui treballen a farmàcies i botigues d’alimentació, els transportistes, els conductors de transport públic i tants d’altres que sense mitjans de protecció i amb una professionalitat fora dels límits que es poden demanar, afronten el dia a dia amb un esperit de sacrifici envejable. No tan sols això, allò que anomenen societat civil ja s’ha començat a mobilitzar per suplir baixes sanitàries i per cobrir de manera voluntària feines que s’han de fer com ara cosir mascaretes o empaquetar guants o altres elements sanitaris. 



Setè dia de confinament


Aquesta arrest domiciliari necessari es fa feixuc. Començo a valorar coses que no tenien gaire importància en la vida diària. Com la llibertat de moviments. Com la llibertat, simplement. A quarts d’onze em truquen els mossos d’esquadra. Els torno la trucada intrigat i sense tenir-les totes. Em diuen que fa dos anys vaig retornar  a la comissaria d’allà a on treballo una cartera  sense documentació amb diners a dins -uns quants- i que com que han passat dos anys sense que ningú no la reclamés els diners i la cartera són per a mi. Usarem aquests diners -quan els pugui anar a buscar- per a alguna finalitat benèfica, encara no sé quina. No és perquè en faltin de necessitats. També comencem a veure notícies preocupants de l’estat dels hospitals: falta personal i material com ara respiradors. I a Madrid encara s’ho estan pensant. Es comencen a triar les persones que han de viure. Això sí, l’exèrcit al carrer va posant a les Balears l’himne d’Espanya per megafonia i a les rodes de premsa parla més la GC que els experts -si n’hi ha- en sanitat. Quan s’acabi aquest malson, el més prudent seria donar-se de baixa d’aquest país incompetent. 



Vuitè dia de confinament, divendres 20 de març


Començo a perdre la noció de la setmana. No sé si som a divendres o dissabte. Els de casa fan exercici o ioga amb tutorials gravats o en directe. Ens van enganyar amb el covid. Sí, és com una grip però deu vegades més forta i perillosa pel cap baix. I molt més contagiosa. Ahir un periodista de Madrid deia amb perspicàcia que quan van tancar el Mobile World Congress ja se sabien moltes coses que es van callar. I usava un altre esdeveniment per fer-nos una idea de quan acabarà això. Deia que el Roland Garros, on hi ha molts diners pel mig, s’ha ajornat fins al setembre. Saben també alguna cosa que els altres no sabem? Queden cinc mesos sencers de risc? Em temo que sí. Ahir la Mercè va esdevenir youtuber en poques hores en fer un vídeo amb la recepta de la crema catalana. La del cuiner Miquel Antoja. I el Facebook em recorda que va quatre anys, el 2016, penjava un poema que ara repeteixo amb etiqueta #poesiaviral. Era a propòsit d’una merla que, abans de l’alba, sobre les cinc i durant ben bé dues setmanes, va estar venint al balcó de casa. En el silenci del carrer, es posava a cantar amb un fraseig tonal i un timbre bellíssims. Talment com si parlés i volgués dir alguna cosa. 


'Quin missatge em duus ocell desconegut,
quan abans de l'alba em cantes cada dia,
amb to canviant i fraseig crescut,
amb una veu que fa molt temps que no sentia?


És l'amor de la natura que em visita
o l'avís d'un fet que encara ha de passar?
Portes noves a un company a cada cita
o cantes mig ocult perquè no saps parlar?


La teva veu és vellut de l'esperança
que mil cops cau i s'alça incert,
o ets com la pluja, que porta benaurança,
però quan ha mullat tot el sòl es perd?'



Novè dia de confinament


Centenars de cotxes abandonen les grans ciutats com Barcelona, Madrid o València per anar a les segones residències de cap de setmana. Fa vergonya, per no dir fàstic, viure en una societat tan ignorant, egoista i mal educada. No són conscients del que la seva actitud pot comportar per als altres però també per a ells. I no tan sols sanitàries. La sanció mínima es de 100 eur i pot arribar a ser de multa fins a 30.000 eur i pena d’un any de presó. Per infraccions diverses. No és una broma. Bill Gates va preveure aquesta pandèmia en una xerrada TED de 2015  i després d’haver tingut lloc l’aparició de l’èbola el 2014. Deia que el pròxim desastre mundial no seria una guerra nuclear sinó una epidèmia per a la qual no estàvem -ni estem- preparats. Sembla que tenia raó. Avui havíem de fer les cantates 62 i 27 juntament amb la capella de l’Orfeó Badaloní. Justament l’ària de tenor de la 62 comença dient ‘Bewundert, o Menschen, dies grosse Geheimnis’. Aquí el ‘Geheimnis’ ha estat un altre ben diferent. Ahir veia la Traviata del Met per la seva aplicació. Primer la Bohème, després la Traviata. No són les millors òperes per veure en aquests dies tenint en compte que tant Mimì com Violeta moren de tuberculosi. No sé a on vaig escoltar que el comportament dels humans no és semblant al de cap altre animal o ésser viu. Llevat d’un: el virus. No serem nosaltres els virus? Potser la natura s’està obrint camí, de mica en mica, per reconquerir la civilització. 



Desè dia de confinament, diumenge


El ministre Pedro Duque, amb la candidesa que el caracteritza, va ser sincer ahir en roda de premsa i va donar a entendre que ho sabien tot des que el SARS-coV-2 (covid-19, per als amics) es va manifestar a la Xina. I no van dir res. I no van fer res. Aquesta inacció, que s’ha demostrat negligent, és ara dolosa quan no volen confinar Madrid i Catalunya. Haurien pogut evitar aleshores trobades multitudinàries (i no tan sols la manifestació del 8M, també alguns mítings i esdeveniments esportius o culturals), haurien pogut fer un pla per preparar hospitals, haurien pogut crear protocols d’atenció, haurien pogut comprar material mèdic o ordenar-ne la fabricació immediata. Res d’això es va fer, sembla. Avui llegeixo amb inquietud que aquest virus dura en les superfícies molt més del que els que ens crèiem. Cal extremar les precaucions a l’hora d’anar a comprar i em temo que totes les mesures que els particulars puguem adoptar són poques. Potser inútils. A casa, intentem aquests dies aprofitar el temps en alguna cosa productiva. La Clara fa classes de cant i de guitarra a distància i feina de l’institut. La Núria teletreballa amb l’empresa a on fa les pràctiques i fa el TFG. La Mercè es dedica a les seves aficions preferides i jo faig i preparo classes, vocalitzo i estudio coses de música que tenia pendents, llegeixo i escric. Feia temps que no escrivia de manera regular. A banda de la neteja de la casa, que la fem -o l’hauríem de fer perquè les noies s’escaquegen- entre tots. També ens queda temps per avorrir-nos, però tampoc tant. La darrera moda és aprendre a fer mascaretes casolanes, amb patrons inclosos. Llàstima que no hi ha màquina de cosir. A migdia la mezzo Carol Garcia ha fet un directe a Instagram molt interessant que m’ha fet descobrir una cançó que no coneixia: Youkali, de Kurt Weil, una havanera-tango que parla d’un país ideal de felicitat i d’amor. Les paraules d’Eudald Carbonell a un diari fan por: "Penso, de debò, que la propera gran revolució ja no serà cientificotècnica. La propera revolució serà l'èxit de l'espècie gràcies al desenvolupament de la consciència crítica d'espècie i operativa, i si no, ens espera el col·lapse d'espècie i l'extinció". Ja han anunciat que això s’allargarà com a mínim 15 dies més. El temps s’escola inexorablement i cal fer alguna cosa útil. Per a nosaltres i per als altres. Com quan no hi ha confinament. 



Onzè dia de confinament


Començo a sentir una angoixa real pel que pugui passar. Els propers dies es preveu que augmentaran exponencialment els casos de covid-19. I les morts. I a prop hi ha gent que el té. I arriben notícies molt preocupants de tot arreu. Avui, anant a comprar, una senyora, aclaparada per una maniobra d’aparcament que no li sortia i per la cua que ha generat, m’ha demanat si li podia aparcar el cotxe. Ho he fet a repèl. Jo anava amb guants i 2 mascaretes però quan he arribat a casa tota la roba ha anat a la rentadora. Nova videoconferència amb la classe de gestió financera. Un autèntic fracàs llevat per 3 persones. Després vindran les presses i les lamentacions. Si és que hi ha després. 



Dotzè dia de confinament


He rebut un paquet d’Amazon que havia demanat fa temps. Es veu que reparteixen i continuen treballant. I el repartidor apareix a la porta sense màscara i sense guants. No entenc res. Pablo Goldschmidt, viròleg argentí llorejat, afincat a França des de fa dècades, sosté que la situació no es correspon a l’alarma generada i al confinament general. Diu que és un refredat més i que el covid-19 no provoca més morts que qualsevol altre coronavirus, com el del refredat comú, o la grip. I parla d’assetjament cientificomediàtic com l’autèntica epidèmia. És clar, si els científics, els qui en saben, no es posen d’acord, com s’ha de sentir la gent que no hi entenem?: doncs desorientada, mal informada, enganyada, manipulada i presa per aquesta ansietat que genera la incertesa. Em temo que aquest senyor encara no veu la rapidesa de la contagiositat i les repercussions sobre un sistema sanitari que, per si, ja és prou precari en situacions normals. Que és el que ens va passar aquí. Ara comentem a casa que tenim les mans resseques de tant rentar-les com mai ho havíem fet. Veig en algunes infografies que el covid-19 és una broma comparat amb l’anomenada grip espanyola de 1918. I ja no saps si és veritat o no. A migdia assajo a gola piena, com diria Mario del Monaco, ‘Pour mon âme’. És possible que em surtin més fàcilment els do mal anomenats de pit que els la? Doncs és així mateix. El dia acaba amb neteja i videoconferències diverses. Ara falta saber què passarà amb els cursos de secundària, batxillerat i FP. Sembla que aquest dimecres es discutirà i la solució no és gens fàcil, per més feina a distància que hagin fet els alumnes. Sembla que reduiran les hores de pràctiques a empreses o les convalidaran per feines a casa. Però què passarà amb les UFs no acabades?


Tretzè dia de confinament


El dia comença amb un regal impagable: la Núria Rial cantant al piano ‘L’heure exquise’ de Reynaldo Hahn amb lletra de Paul Verlaine. Aquesta noia té una veu bellíssima, com poques n’he escoltat, facilitat en tota l’extensió i, sobretot, un gust que també és ‘exquis’. Sublim. Després he vist que també té publicat amb ella al piano ‘À Chloris’, del mateix autor. Dues cançons excepcionals cantades per una de les veus que més m’estimo ara com ara. L’encàrrec de fer alguns epígrafs nous per a un llibre de text m’ha donat l’oportunitat de perdre de vista durant unes bones estones aquest tedi quotidià i alhora de reciclar-me en diverses qüestions relatives al dret i l’economia. A la tarda fem reunió virtual del departament d’administració. I ens arriba de part del metge alemany Andreas Kalcker que el diòxid de clor/Clorit de sodi (CDS/MMS) podria ser un remei definitiu per a aquesta epidèmia i per a d'altres. A Espanya no es pot vendre per a usos mèdics. Ja fa temps la monja Forcades havia participat en alguns debats que circulen per internet sobre el tema. I es veu que hi ha un debat fort sobre la qüestió. 



Catorzè dia de confinament


Ahir en roda de premsa, i a pregunta d’un periodista que li comentava si Espanya estava fent el mateix que EUA i Alemanya en l’arreplega de cloroquina, Illa no va saber donar cap raó. De fet, no sabia ni què era la cloroquina. Ho sabem molts que no som ni metges ni del ram de la salut o farmàcia per la informació constant que ens va arribant i Salvador Illa, el ministre de sanitat, no ho sap. No li han passat cap informe, cap resum, cap nota de premsa, cap estudi, cap opinió, no ha vist cap vídeo ni cap entrevista, no està en contacte amb altres països del món ni amb la UE. Simplement no ho sap. Em pregunto, i molta gent ja ho està fent, si és la millor persona per estar al capdavant del ministeri especialment en aquest moment de crisi i en aquestes circumstàncies d’estat d’alarma i de virus per a tothom. Per descomptat jo crec que no. Però ja ho dèiem abans que comencés tot aquest sidral. Illa va estudiar als Escolapis del carrer Diputació al COU Jaume Bofill. Concretament al COU 9, en un moment en què el COU no era el batxillerat actual. Jo anava al 8. Illa passava per ser l’estudiant modèlic, amb butlletins carregats d’excel·lents. Un dia -ho recordo com si fos ara- em va dir tot travessant el carrer Diputació-Pau Claris que jo devia ser d’aquells que són del Barça i de la mare de Déu de Montserrat a propòsit de no recordo què. Ho deia per ridiculitzar la meva catalanitat, que no amago i que no vull amagar. Aquesta idea curulla d’un prejudici profund era i és típica encara ara d’un determinat tipus d’esquerra, displicent, arrogant i gregària. I és clar, Illa es va fer del PSC. Va començar filosofia i dret alhora. Encara ens vam trobar algun dia a la biblioteca de dret perquè jo havia començat filologia i dret. Ell només va acabar la filosofia. Després sembla que va fer un màster a una universitat privada i va començar la seva carrera política. I aquí s’ha quedat. El darrer pas ha estat ser part de la quota catalana al govern d’Espanya en un ministeri intranscendent on mai no passa res perquè les competències estan transferides i són de les comunitats autònomes. De fet, el projecte estrella d’Illa era apujar el preu del tabac. Illa i Sánchez continuen obstinats a no confinar fronteres interiors. Diuen que tenen motius científics que els avalen però no els expliquen. I mentre no quedi clar per què ho fan tenim dret a pensar que els motius són els següents. a) Per no donar la raó -almenys immediata- a Torra. b) Per diluir les estadístiques locals en les estatals. c) Per evitar que es posi de manifest que determinades estratègies de gestió de la crisi són millors que unes altres, i especialment les seves. d) Per evitar que altres els puguin prendre el protagonisme que desitgen. És a dir, enveja, incompetència i vanitat. Però cada vegada es va fent més difícil sostenir aquesta inacció i inoperància perquè algunes comunitats, no sospitoses de ser precisament secessionistes, s’estan rebel·lant. Fins i tot dins el mateix PSOE. I per postres a la Xina, bressol de tots els virus que es fan i es desfan ha aparegut el primer mort per hantavirus. Cal ser pacients i deixar temps perquè Illa s’informi una mica i aprengui què és la cloroquina. 



Quinzè dia de confinament


Es van acumulant les hores i els dies. Des de bon començament s’ha donat un fenomen que ens hauria de fer pensar. Des que Begoña Alberdi va sortir al balcó de casa seva a cantar àries d’òpera per al veïnat, les iniciatives s’ha multiplicat en diverses formes i maneres. Això m’ha fet recordar que, ja fa força anys, quan anàvem a dinar els diumenges a casa dels meus pares, sovint sortia una estona al balcó de casa per vocalitzar o cantar alguna melodia a ple pulmó. L’illa interior de l’eixample tenia bona sonoritat i un es feia la il·lusió que estava cantant en un teatre i no pas petit. De vegades algun estadant desvagat aplaudia. Ara això s’ha convertit en un actitud comuna en una situació excepcional i inèdita que recordarem sempre. I la pregunta que em faig és per què els cantants canten. O cantem. N’hi ha que són professionals i d’altres som aficionats. Uns ho fan excepcionalment bé, altres fem el que podem, cantem en cors i altres només a la dutxa. Però tots cantem. Ja és curiós que en un context que pot arribar a ser angoixant com el que estem vivint la gent tingui ganes de cantar. N’estic segur que en cap cas es tracta d’un posat exhibicionista. I doncs? Cantar és com parlar, però amb música. Cantar és una forma d’expressió i de comunicació i aquesta comunicació necessita un públic, algú que escolti, que ho valori i a qui serveixi. Cantar uneix i mai no separa. Cantar fomenta la creativitat, la sensibilitat, la intel·ligència, l’autodisciplina i fa que surti el millor de nosaltres. I el pijor es transforma. Cantar és l’amor fet freqüència. Em deia una amiga que qui canta els seus mals espanta, recordant l’adagi popular, i em penso que és una gran veritat. Cantar deu tenir un efecte psicològic positiu en les persones. Diuen que és antidepressiu. I no tan sols psicològic sinó també biològic. Diuen els qui ens saben que cantar fa que se segreguin endorfines, descarrega tensions, neteja les vies respiratòries, millora la postura, tonifica els músculs abdominals, estimula el sistema immunològic i la memòria. I finalment produeix satisfacció a un mateix i als altres. I a més estimula el contacte i les relacions socials. És un exercici físic, intel·lectual i emocional. Potser perquè és una disciplina tan completa ha estat relegada al marge en el nostre sistema educatiu. Per pensar-hi. 



Setzè dia de confinament


Dels creadors de ‘#Estevirusloparamosunidos’ i ‘Sin novedad en el frente’, fa uns dies ha arribat a les nostres pantalles un remake a mig camí del costumisme hispànic més genuí, la ciència ficció i la tira còmica. L’argument és aquest: en plena pandèmia d’un virus desconegut i per tal de fer més diagnòstics en les primeres fases de la malaltia, el gobierno espanyol compra 670.000 tests a una empresa xinesa, Shenzhen Bioeasy Biotechnology -potser amb basar a Badalona- perquè estan bé de preu i són una ‘ganga’. Fins i tot la ministra d’afers exteriors surt a dir-ho sense ruboritzar-se. Al final es demostra que aquesta empresa no està certificada, que el govern xinès ja ho havia advertit, que els tests són defectuosos i el gobierno es queda sense tests, havent perdut un temps preciós i vés a saber si sense diners. Recorda, en part, un drama que es va fer fa temps sobre un avió anomenat Yak-42, que també era una ganga. Ja m’ho ha dir una alumna, d’uns trenta llargs, abans de començar el confinament escolar: ‘Això és Espanya, i aquí pot passar qualsevol cosa!’. Ahir vaig descobrir que a l’òpera de Zuric es podia veure l’opereta Das Land des Lächelns (El país dels somriures). Mai no l’havia vista, coneixia la famosa i lírica ària del tenor ‘Dein ist mein ganzes Herz’ -no gens fàcil de cantar (bé)- i la veritat és que vaig trobar un foradet en l’atapeïda agenda d’aquests dies per gaudir-la. El repartiment era de ‘luju’: Piotr Becsala, el tenor líric de moda, i la Julia Kleiter, de la qual em vaig enamorar quan li vaig veure la Pamina de Salzburg fa ja alguns anys. I no tan sols per la veu sinó també per la manera d’actuar, jo crec que magistralment expressiva i natural. Per cert, no la veig veure a Salzburg sinó als Cinemes Girona. La meva filla se’n va anar a dormir molt tard ahir i s’ha llevat molt tard. Li demano com és això i em diu: ‘Perquè és cap de setmana!’. A mi se m’havia esborrat ja la noció del cap de setmana, a pesar que també teletreballo. Més val que ens posem tranquils que això va per llarg. Geduld!



Dissetè dia de confinament, diumenge


Ahir escoltava en Bassas i deia que som 3.000 milions de persones confinades al món. No està gens malament! Un 38% aproximadament. Sánchez va cedir a l’evidència: va reduir l’activitat empresarial als serveis essencials. Com li demanaven els experts en epidèmies com Oriol Mitjà. O com Torra perquè feia cas dels experts. Això sí, sense demanar perdó ni fer autocrítica. Però no ha cedit del tot: no permet confinar territoris interiors, per evitar que es vegi encara més la seva incompetència. Cedeix ara després d’haver-se donat un període d’observació i d’espera: els 15 dies primers de l’estat d’alarma. I a la vista que a Espanya el dia 13 de març els morts eren 120 i ahir mateix 5690 ha decidit prendre aquest pas. Tard i malament. Com sempre. A Catalunya, el 13 de març hi havia 4 morts i ahir 1070. I no ha cedit fins ara a la meva manera de veure per dos motius: per una prudència mal entesa, atès que ens enfrontàvem a un fenòmen inèdit, i per l’orgull patri que li impedia donar la raó de manera immediata a les propostes que venien de Catalunya seguint el consell dels experts. Sempre amb càlculs polítics al darrere. Alguns parlen ja de comportament criminal. Quan acabi aquest malson, caldrà parlar de moltes coses i una en serà la possible responsabilitat penal dels qui no han pres les mesures necessàries per frenar els contagis i els morts. No m’agradaria ser al lloc de Sánchez, Illa o Fernando Simón, que en una entrevista al Heraldo gosava comparar-se amb Ramon y Cajal, perquè també era aragonès. Recordem que Simón, a finals de febrer, deia que el covid-19 no era motiu d’alarma. Com l’impresentable del Trump o del Boris Johnson. Després hi ha el que ens arriba de la reunió de l’eurogrup a on Alemanya i Països Baixos van posar traves a finançar països com Espanya. Els entenc perfectament. No se’n refien de la seva gestió tramposa, saben de la seva corrupció, de la seva poca seriositat i disciplina i de tot el que vulgueu. Ara bé, dir que a Espanya i Itàlia s’accepten als hospitals persones massa grans em sembla repugnant. I demanar a la Comissió que investigui la gestió econòmica d’aquests països en aquests moments vergonyós. Vull pensar que no són tots els holandesos els qui pensen això. Esperem treure’n de tot plegat algunes lliçons morals i econòmiques. Ahir vaig recuperar després de 30 anys sense veure-la The Sleuth (L’empremta), una gran pel·lícula, que primer va ser obra de teatre, amb un gran repartiment. Laurence Olivier i Michael Caine. No cal dir res més. 



Divuitè dia de confinament


A quarts de sis del matí ens desperten uns crits desesperats d’una dona al carrer. Es veuen des del balcó unes llums llampants blaves. Primer pensem que és la policia però de seguida ens adonem que és una ambulància. Se sent clarament des del balcó una veu que diu als sanitaris ‘No respira, no respira!’. Des de l’espiell de la porta veig una sanitària pujar cap als pisos superiors. Va equipada amb una granota de protecció blava, guants, mascareta i ulleres tancades. Ignoro què deu haver passat però no deu ser res bo. La impotència de no poder ajudar, en aquest cas -o en altres-, és deseperant. S’ha presentat ja la primera querella criminal per homicidi imprudent contra Fernando Simón als jutjats de Madrid per part de l’Asociación de Consumidores y Usuarios José María Mena. Sense entrar en el fons de la qüestió, em sembla inoportuna i amb una clara intencionalitat política. Ja tindrem temps de parlar de responsabilitats, de totes, però ara la prioritat no és aquesta: presentar una querella em sembla enredar-ho tot encara més. Sembla que la repercussió a Espanya comença a minvar olt a poc a poc. Es noten els 15 dies de confinament. Però com diu el general de l’exèrcit de l’aire, Miguel Ángel Villaroya -català, per cert- tan aimador de les paràboles militars, ens queda la delicada fase de l’aproximació i l’aterratge. I em temo que l’aterratge serà amb una velocitat vertical elevada.



Dinovè dia de confinament


Coses que trobo a faltar. Anar a veure el mar, sol o acompanyat. Cantar regularment amb més gent, com a solista o en cor. Conduir per anar a la feina. Estar amb els alumnes i respondre les seves preguntes, les pertinents i les impertinents. Anar a sopar amb amics a on sigui, pel pur plaer de parlar i riure. Fer coses noves. Passejar sense rumb pels carrers. Tornar a Barcelona com si fos una pàtria perduda en el temps. Anar de botigues amb els de casa. Nedar. Poder mirar coses més al lluny que de prop més temps al dia. Anar a algun restaurant amb la família. Discutir-me amb les empreses que truquen a casa aleatòriament per oferir serveis que no necessito. Sentir la pressió de la feina. Acabar cansat físicament al cap del dia. Fer dos petons de salutació, especialment a la gent que m’estimo. Ah, i quedar-me a casa perquè vull i no perquè hi estigui obligat.



Vintè dia de confinament


La Fapac va emetre un comunicat ahir en què es mostra contrària al fet que es puguin avaluar les feines telemàtiques que es posin als alumnes aquestes setmanes de confinament. A mi m’agradaria que la Fapac, o qualsevol altra associació, proposés alguna mesura concreta, pràctica i en positiu i no tan sols es dediquessin a oposar-se a mesures excepcionals per a uns moments -esperem- excepcionals. En l’actual context d’emergència i davant la incertesa sobre quan es reprendran les classes, o sobre si es reprendran, podem optar per fer dues coses: treballar amb els mitjans que tinguem a l’abast, amb un altre ritme, amb altres exigències, amb altres metodologies, amb tota la flexibilitat que calgui, però al final treballar; o podem optar també per no fer res, deixar perdre el que queda de curs per a tots els alumnes i aquí pau i allà còvid. La Fapac al·lega la igualtat en el comunicat. D’altra banda, la Fapac parla suposo dels alumnes de primària però posa al mateix sac, sense esmentar-los, tots els altres: secundària, batxillerat i formació professional, tots ells amb necessitats diferents. I no crec que tothom hagi de ser tractat de la mateixa manera. Ni aquí ni enlloc. Una cosa és la igualtat i l’altra la uniformitat. La veritat, dit com ho diuen ells sense matisacions, em sembla que proposen que ens hem d’enfonsar tots ja que no hi ha prou salvavides per a tothom. Potser hauríem de saber qui té internet i qui no, qui té mòbil o ordinador i qui no i després fer un diagnòstic que, per força, ha de ser particular. I això només ho poden fer els centres i no pas la Via Augusta. Potser la Fapac vol alguna cosa que no diu? Comença a haver-hi signes que són inquietants. Llegeixo que el Marroc ha canviat les seves fronteres marítimes a la vora de les Canàries i que els Estats Units han desplegat fa dues setmanes 30.000 soldats pertot Europa. 



Vint-i-unè dia de confinament


Avui el Ministerio de Salud i la màxima autoritat d'homologació -la Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS)- han negat en una videoconferència l'homologació de tots els 40 projectes de respiradors que s'havien presentat de tot Espanya i han gosat fins i tot d’amenaçar una empresa multinacional que en subministrava components. Però volen seguir el tràmit ordinari d’homologació. Com si tinguéssim tot el temps del món. Vés a saber si encabat encarregaran els respiradors a alguna empresa amiga. Després es queixen que Alemanya i Holanda no volen ser solidaris amb Espanya. Solidaris amb qui? Amb qui no té clares les prioritats? Amb qui no lluita contra la corrupció de manera efectiva? Amb qui no és seriós i sempre fa trampes? Amb qui menteix descaradament i encara vol fer creure als altres que té la raó? Amb qui no aplica la justícia sinó la venjança? Amb qui no gasta el diner públic amb precaució i amb la màxima eficiència? Doncs ara començarem a pagar els excessos. I ho farem literalment. Quan he sortit a comprar m’han dit els de la farmàcia, que tenien la reixa gairebé del tot abaixada, que ahir els van atracar. Ni en aquesta situació.



Vint-i-dosè dia de confinament


Rebo propaganda de moltes empreses dient-me que em quedi a casa. Collons! Però si ja hi sóc! M’ha cridat en especial l’atenció de la de Toyota. Em diuen això, en castellà és clar: ‘Mai no hauríem imaginat que viuríem moments tan difícils com aquest i que ens enfrontaríem al repte de ser tots a casa aïllats tant de temps, però malgrat totes aquestes dificultats, creiem que tots estem donant un grandíssim exemple de solidaritat, de força i de superació’. D’entrada he de dir que si torno a comprar un cotxe d’una marca serà perquè m’ha donat bon resultat i no pels missatges de màrqueting. Però en aquest cas, crec que el missatge positiu té una bona part de raó i que és sincer. Estem tan units com vulgueu i aquí les noves tecnologies estan jugant un paper fonamental. Abans d’això, les videoconferències les usaven algunes empreses i en determinats casos. Ara el seu ús s’ha generalitzat de manera no sé si dir alarmant. Ja veurem quines conseqüències té això. En qualsevol cas més enllà de la unitat, la solidaritat i el bla, bla, bla hi ha un fenomen que ja hi era abans però que ara es posa en evidència de manera més clara. I és la soledat de molta gent. I no per força gran. 



Vint-i-tresè dia de confinament


Espanya va comprar un fotimer de respiradors a la Xina. L’avió que els transportava s’ha aturat a Turquia i els turcs, que també els necessiten, els han requisat. I s’han quedat sense diners i sense la mercaderia tan valuosa. No seria millor fer-los aquí? El respirador OxyGEN, de l'empresa catalana Protofy.xyz, es veu que ha tingut gran èxit. En molt poques setmanes, la idea que va néixer a Barcelona, s'ha acabat convertint en un fenomen d'impacte mundial. Hi ha molts països interessats en el producte atesa la necessitat peremptòria per causa de la pandèmia. Ja s’ha rebut l’homologació de l’AEMPS, que tant feixuga era en temps de normalitat. Potser les coses comencen a anar una mica millor. Només potser. Demà gravarem a l’estudi musical de la meva filla una cançó. La Clara m’ha ensenyat les coses que fa amb la taula de mescles i el programa d’edició de so i he quedat flipant en colors, per dir-ho a la seva manera. La qualitat del so, les diferents pistes i els efectes són impressionants. És un món aquest de l’enginyeria de so que fa por. A veure si al final els concerts i les òperes els acaben fent les màquines… Esperem que no. Avui s’ha allargat el confinament 15 dies més fins a finals d’abril. Com era de preveure. 



Vint-i-quatrè dia de confinament, Diumenge de rams


No s’ha pogut ni rebaixar ni perdonar la quota de març dels autònoms a la Seguretat Social però en canvi s’han regalat 15 milions d’euros a les televisions privades, és a dir, a l’escòria de Tele5 i Antena3 entre d’altres. La finalitat és clara: comprar el silenci o assuaujar la posició bel·ligerant contra el govern. Comprar l’opinió, vaja. Heus ací un dels múltiples exemples de malbaratament del diner públic. Avui aquella olor d’encens, palma fresca i arbres en flor que et posaven un somriure a la cara s’ha transformat en olor de sabó i desinfectant. I la natura s’ha transformat en tortura amable. Mai un ésser tan petit n’havia doblegat un de tan gran. Gran lliçó d’humilitat. Sembla com si el nostre entorn somrigui sarcàcticament a la nostra manera de fer. I aquí no valen els diners, el saber o la voluntat. Tinc la sensació d’estar vivint en una tómbola en la qual no vull tenir cap número i en la qual es rifen penalitats amb una normalitat esfereïdora. A on són els familiars que ja no hi són, a on els amics que van desaparèixer? Aquesta Pasqua és més vertadera i viscuda que mai. I la lliço és per sempre. 



Vint-i-cinquè dia de confinament


Adverteix Josep Ramoneda de les conseqüències futures d’aquest estat d’alarma. No ha estat l’únic perquè hi ha signes que fan pensar. S’ha restringit la llibertat de circulació i la de reunió per motius que estan d’entrada justificats. Però també cal recordar-li a Ramoneda que amb les seqüeles de 1-O també es van restringir llibertats fonamentals com la de reunió, expressió i d’altres com el dret a tenir el jutge predeterminat per la llei i no va passar res. Hi ha també una cosa que fa pensar. Per què s’ha donat bombo i plateret al paper, més aviat escàs, de l’exèrcit en tota aquesta crisi? Les explicacions poden ser diverses: per justificar la seva existència i la despesa desorbitada que s’hi fa, per netejar portes endins la cara a una institució poc valorada, per fer veure a la gent de les Espanyes que això és un problema seriós. Però hi ha altres explicacions. Sembla que l’exèrcit s’ha mobilitzat des del primer moment no perquè se l’hagi necessitat d’entrada sinó perquè ho ha manat el rei, potser també per distreure l’atenció sobre altres temes molt més punyents. És una estratègia de màrqueting? Jo crec que sí. És una maniobra de distracció? Jo crec que també. El problema serà si és alguna cosa més, si és el prolegomen d’un discurs autoritari que acabi transformant l’Espanya d’abans de l’estat d’alarma en alguna cosa que encara no coneixem però que alguns ja tenen al cap. Sembla que després de Setmana Santa tornarem al confinament tou i moltes empreses podran tornar a treballar. Veurem quines conseqüències té aquesta decisió apressada però em temo que no seran bones. En poc més d’un dia arriben notícies de morts que et toquen: l’Aute, el Benet i Jornet i,sobretot, un cantaire històric de la coral Cantiga amb qui havíem coincidit en un Messies a Santa Maria del Mar per darrera vegada. Sense malaltia coneguda. Perplexitat, incredulitat, ràbia i també por. Algú preguntava a les xarxes avui: ‘Què passa amb els i les amants?’. Una bona pregunta.  



Vint-i-sisè dia de confinament


L’estat no descarta usar els mòbils per controlar-nos. Però que no ho feien ja? La causa pot ser justificada però és molt perillosa per als drets individuals dels ciutadans. Fem llista: el dret a la dignitat personal, la lliure expressió, la intimitat personal i familiar, el secret de les comunicacions, la lliure circulació interior i exterior i el dret de reunió. L’estat d’alarma no implica la suspensió de drets individuals fonamentals. En teoria. Això correspon a l’estat d’excepció i de setge. Però el cert és que som a on som. També la Generalitat ha creat un programa per geolocalitzar i finalment controlar els possibles positius de còvid. Tot és fet, hem de suposar, de bona voluntat i amb la intenció de controlar tan aviat com es pugui la pandèmia però, com que ja ens coneixem, no em fa gens de gràcia. Perquè al poder se li dóna la mà i t’acaba agafant el braç. Fa uns dies ens va arribar una notícia esperançadora: científics de l’IBEC, austríacs i suecs entre altres han trobat un fàrmac en fase clínica que bloqueja els efectes del virus SARS-Co-V2. L’estudi en qüestió s’ha publicat a la prestigiosa revista Cell (Monteil et al, Inhibition of SARS-CoV-2 infections in engineered human tissues using clinical-grade soluble human ACE2, Cell 2020, DOI: 10.1016/j.cell.2020.04.004. Sense militars, sense apel·lació a les banderes i a l’orgull que no sigui científic. A les 9 i 5 arriba un cotxe de la Guàrdia Urbana de Badalona. Veiem les llums per la finestra. Fa marxa enrere i es posa a un cantó. En surt un policia inspeccionant els pisos de dalt del bloc del davant. No sembla que hagi de ser res bo. De sobte, agafa el micro i ens diu per l’altaveu que han vingut a felicitar un nen petit del quart. Li posen l’anys i anys del Super3 i la família flipa, és clar. En acabar la cançó tots els veïns que hem sortit aplaudim i el policia ens dóna les gràcies per complir el confinament i ens desitja salut. Un detall difícil d’oblidar per part de la Guàrdia Urbana. Moltes gràcies.



Vint-i-setè dia de confinament


No m’he trobat gaire bé aquesta nit. Per primera vegada m’he llevat tard i he passat el matí com ànima en pena per casa, arraulit. Un matí perdut. En altres circumstàncies em posaria negre però en aquesta situació un s’ho ha de prendre amb calma. Amb la calma, com diuen les meves filles. El dinar m’ha revifat prou però no del tot i a la tarda, després de molt considerar-ho, he anat al CUAP de la vora casa. CUAP perquè és un centre d’urgències. Em pensava que trobaria una cua de ca l’ample i potser el mateix virus en persona però ha estat al contrari. Això sí, les mesures de protecció són mai vistes. Excepcionals. I pel que he vist disposen de tot els EPIs de protecció. Potser no són els millors però són homologats i semblen suficients. Almenys aquí pel que m’ha dit la metgessa. Després m’ha tocat anar a la farmàcia i he aprofitat l’avinentesa per comprar alcohol i una mascareta, que venen a preu d’or. Una mascareta, que no és ni tan sols N95, 5,50 eur. A aquesta farmàcia l’altra dia la van atracar i ja ho diuen els castellans: ‘Quien roba a un ladrón, tiene cien años de perdón’. Avui també el govern ha dit que no preveu cap mesura per al món artístic. Mentre països com França i sobretot Alemanya s'esmercen a tenir cura dels artistes -del ram que sigui- i fins i tot al segon país es consideren serveis essencials, aquí el meu excompany Illa i tota la camarilla diuen que no faran res pel món de l'art. Filosofo ragioni! Un país té el que es mereix. I aquí no ens mereixem els professionals que tenim. Els sanitaris però tampoc els artistes.



Vint-i-vuitè dia de confinament


Ara ja no canten només els solistes. Ara ja es fan duos, trios i quartets a distància. Ara ja canten els cors virtualment i no s’hi posen per poc: un coral de Bach he escoltat a Classic FM. El concerts es fan amb les sales buides. Orquestres senceres interpreten per a ningú i per a tothom. Diumenge que ve Andrea Bocelli cantarà un concert en directe (streaming, com es diu ara) des de la catedral de Milà. Buida és clar. Un esdeveniment rar per a un temps estrany. A mi tot plegat em diu que no és el públic que busca els artistes sinó que són els artistes qui cerquen el públic. I que és del tot erroni allò que em deia algú ja fa temps: que preferia parlar amb una màquina abans que amb una persona. Hi ha gent que no guarirà mai. A Madrid hi ha hagut cues quilomètriques per anar a segones residències. I a Barcelona la gent continua anant cap a la Cerdanya. No sé què s’està fent al respecte però s’ha d’acabar de cop i per la força amb aquesta gent tan mesquina, inconscient i insolidària. Que no és poca. Això de les xarxes socials ja és ben curiós: crea lligams amb qui ni tan sols coneixes personalment i enforteix aquells que ja tens. De vegades també els fa perdre perquè, deia Carles Riba, triar és opinar. Una amiga ens envia una fotografia del mar de la Costra Brava i li responc amb dos versos del ‘Canticel’ de Carner: ‘Per una vela en el mar blau / daria un ceptre’. I realment és així mateix: què val la joia més valuosa al costat d’allò que tenim cada dia? No res, és la resposta. I ara ho estem comprovant. La processó del silenci de Badalona serà enguany més silenciosa que mai. Perquè, com deia no recordo qui, el millor viatge és cap a l’interior d’un mateix. 



Vint-i-novè dia de confinament, Divendres Sant


Em puc imaginar què és estar tancat a una presó. Tots els dies són iguals i qualsevol petita diferència, qualsevol detall que surti de la rutina s’agraeix de manera infinita. A dos quarts de dotze veig pel balcó de casa que la Guàrdia Urbana -la que l’altre dia felicitava un veí petit- atura i denuncia un senyor d’uns 70 anys que anava amb un nen pel carrer. No en conec les circumstàncies però fa tot l’efecte de ser algú que fa cas omís del confinament. Li tocarà pagar. El Divendres Sant és d’aquelles festes en què gairebé tot és tancat. Tanmateix, em truca un alumne per parlar d’un tema acadèmic. Li he agafat la trucada, és clar. Perquè ara ja no hi ha festius ni cicles litúrgics o no. Tant per als particulars com per a les empreses. Tot és el mateix. I passa just al contrari del que es diu a Parsifal, de Richard Wagner: si ell deia ‘Aquí el temps es converteix en espai’ jo en aquests moments diria ‘Aquí l’espai -reduït- es converteix en temps’. L’apagada cultural dels dies 10 i 11 no crec que sigui generalitzada però és un acte de protesta significatiu i ja veurem si porta cua. En el fons, hi ha la vindicació que la cultura sigui considerada com un bé comú i essencial per a la nostra societat. Escoltar el ministre dir ‘primer la vida i després el cinema’ -parafrasejant Orson Welles- és descoratjador perquè indica en quina consideració té la cultura en general. Si realment és com diu ell, caldria fer un ERTO, com es diu ara, al seu ministerio i a totes les conselleries autonòmiques. A veure si hi estan d’acord. Això sí, els 15 milions per a la teleporqueria ja estan assegurats. Això no és cultura, és clar, perquè, si no, no els haguessin donat cap ajut. Una precisió final. He estat pensant si publicar o no aquesta nota de diari com fa 28 dies que faig. I em penso que hauria estat pretensiós no fer-ho. 



Trentè dia de confinament


Les gràfiques son demolidores. Espanya és el país en què el virus va créixer més ràpidament. Alguns ho atribueixen a un truc comptable. Ni així es pot explicar per què la corba de morts ha estat tan pronunciada i alta. S’hauran de donar moltes explicacions i crear protocols quan torni a passar. Perquè tornarà a passar, em temo. De moment, dimarts tornem al confinament tou i tothom qui pot cap a la feina. No s’ha consultat el comitè d’experts que ells mateixos van crear. I és que els de Madrid tenen un ull a la malaltia i un altre a l’economia. Tot fa pensar que augmentaran els contagis i els morts. I potser haurem de tornar al confinament. Des de Suècia, un amic savi m’envia ahir al vespre el ‘Mache dich, mein Herze, rein’, de la Passió segons Sant Mateu de Bach, cantat magistralment per Dietrich Fischer-Dieskau. El vídeo és il·lustrat amb obres d’art, quadres o escultures. Mira que hi ha obres bones de Bach però aquesta té alguna cosa especial i resumeix només amb la música l’essència d’aquesta magna passió i els fets de què tracta. Al súper veig un home que va aparellat amb una màscara amb filtre molt aparatosa. Però els ulls els porta descoberts. No li han explicat que la mascareta del tipus que sigui serveix, abans que res, per evitar contagiar els altres. Ahir vam veure a TV la Passió de Crist, de Mel Gibson, una gran pel·lícula molt ben narrada i ambientada.



Trenta-unè dia de confinament, diumenge de Pasqua


Fa un dia brillant: la llum comença a impregnar l’aire d’abril i, tanmateix, els carrers són buits. L’hibiscus de la terrassa i els plàtans de davant de casa ja comencen a brostar tímidament. També és aquest el sentit de la Pasqua: la renovació de la natura i aquest any no s’hi ha posat per poc. Fa gràcia que molts països, per no dir tots, hagin reaccionat davant la pandèmia enarborant missatges d’unió. Aquí ja sabem per què. El darrer que veia ahir era el lema ‘Argentina unida’. És d’un contrasentit total, perquè el virus se’l guanya amb desunió, distanciament social i confinament. I això fa por. No fos cas que la gent comencés a pensar pel seu compte durant aquest llarg període d’entotsolament, per dir-ho a la manera carneriana. El doctor Tedros Adhanom, microbiòleg etíop de l’OMS, ha advertit del perill de voler córrer i d’aixecar les restriccions massa aviat perquè podria portar-nos a un ressorgiment mortal del virus. És a dir, tornem a ser a la corda fluixa, que és l’esport de risc que agrada més a Espanya, a banda d’altres molt més nostrats. Alguns atàvics. Àlex Arenas, de la Rovira i Virgili, afirma igualment que els models matemàtics diuen que cal un confinament dur 50 dies més. En cas contrari en uns 10 dies es preveu un col·lapse sanitari a Catalunya. De bon matí una amiga ens felicita la Pasqua compartint-nos l’intermezzo de la Cavalleria rusticana, òpera l’acció dramàtica de la qual s’esdevé un diumenge de Pasqua en un poblet de l’interior de Sicília. Potser hauríem de reprendre la maledicció de Santuzza a Turiddu però tot referint-nos al còvid-19: ‘A te la mala Pasqua!’.



Trenta-dosè dia de confinament, dilluns de Pasqua


Ahir vèiem el concert que Andrea Bocelli titulava com a ‘Music for hope’ al Duomo de Milà en directe -ens diuen- pel seu canal de Youtube. Vaig veure un Bocelli envellit, que de vegades no anava a tempo i que allargava els finals d’una manera excessiva. Va ser més simbòlic que concert però va tenir el seu efecte. Més de 2 milions i mig de persones el vam seguir en directe. Feia impressió veure’l tot buit. I no tan sols el Duomo sinó també algunes altres ciutats del món, les imatges de les quals ens van anar passant. Efectivament en necessitem de ‘hope’ i el dia d’avui és escaient per celebrar-la perquè és el dia internacional del petó. No sabia ni que existia però es veu que sí. Compte, perquè quan hi ha algun dia internacional d’alguna cosa és que aquesta fa aigües per algun cantó. Almenys enguany ja sabem per on falla. Al gobierno de España no se li ha acudit res més simpàtic que, en el context dramàtic en què ens trobem a tot arreu, enviar 1.714.000 mascaretes a Catalunya. Aquesta facècia té tot el segell dels militars, dels qui només guanyen guerres contra els seus conciutadans, dels qui fabriquen submarins que se submergeixen però que no retornen a la superfície, dels qui fabriquen fragates plenes de fongs, dels herois de Perejil, dels qui es queden els diners que haurien d’anar destinats a la sanitat. Jo proposo enviar 1805 botifarres al ministerio de defensa en record de la gloriosa batalla de Trafalgar. O bé 1898 secallones que rememorin la pèrdua de Cuba i Filipines. O algun souvenir de Gibraltar, que no sigui un mico perquè ja en deuen tenir. O, ara que s’acosta la Pasqua granada, 1976 coques en rememoració del regal del Sàhara al Marroc. És el mínim que podem fer: correspondre a aquest detall amb un altre similar. Avui la festa de la mona serà doblement aigualida: perquè plou i perquè no podem sortir. Ha refrescat i el silenci dels carrers és més eixordador que mai. 




Trenta-tresè dia de confinament


Sembla que avui arribaven les 1.898.000 mascaretes de part del gobierno. O eren 1.805.000? Tant se val. L’important és que són mascaretes d’un sol ús i que duraran de Nadal a Sant Esteve. I que, per tant, no serveixen per a res. De què val tenir un estat que no pot ni comprar mascaretes bones per als ciutadans però sí regalar 60.000.000.000 eur als bancs? A l’hora de dinar un veí impertinent posa música a tot drap pel celobert i des de casa responem amb l’inici de la cavalcada de les valquíries de Richard Wagner. Ha callat en sec. No sé si perquè els decibels eren força més que les valquíries o perquè n’era Wagner l’autor, que també podria ser. El que sí que puc dir definitivament és que el nom de Pepe Rubianes és molt millor per a un carrer de la Barceloneta que un almirall que es deia Cervera. I començo a dubtar del significat de l’acrònim UME. Potser s’està referint a Un Exèrcit. Característic, això sí. A quarts de set em truquen de LV i em diuen que jo havia estat subscriptor per demanar-me que hi torni. La meva resposta abans de continuar ha estat taxativa: no m’interessen per res periodísticament i he penjat. M’envien un meme d’aquests per internet que diu que aquelles persones que t’han trucat o s’han interessat per tu aquests dies de confinament o a les quals tu has trucat o t’hi has interessat són les que paguen la pena i amb les quals cal fer camí. Penseu-ho bé perquè em sembla que tenen molta raó. 



Trenta-quatrè dia de confinament


Segons el FMI l’economia espanyola caurà un 8% el 2020 i l’atur s’enfilarà fins a un 20%. Hi ha sectors que quedaran devastats com ara el turisme, que és una dels fonts més importants d’ingressos per a Catalunya. La crisi financera del 2008 serà una broma comparada amb la que ve, que serà un tsunami cruel i destructor. Feia 100 anys, des del crack del 29 diuen, que no es produïa una situació similar. Els primers que han patit les conseqüències del còvid han estat les empreses però quan arribi el moment seran les primeres a recuperar-se. Els funcionaris i polítics, que ara s’ho miren tot amb relativa tranquil·litat veuran minvats els ingressos de manera radical pròximament. I serem els darrers a recuperar-los, si els recuperem. Ara sí que haurem de treure els biaixos brutalment. Tenint en compte que en sanitat no es podrà estalviar ho haurem de fer per altres llocs. Quins seran? Se’n poden intuir alguns: cultura, estat social, subvencions, ajuts, prestacions. I la darrera retallada serà la de la descentralització política. Ja veurem fins a on arribaran però aprofiant l’avinentesa vénen èpoques de recentralització dura. I d’ineficiència, com ja s’ha demostrat. Veurem què passa amb el preu de lloguers i subministraments. I, sobretot, m’agradarà veure què passa amb aquesta xacra social en què s’han convertit els bancs. Llegeixo que a Itàlia es fan tests còvid amb kits espanyols, però en canvi aquí no hi ha kits disponibles. O no suficients. 



Trenta-cinquè dia de confinament


Avui ha estat el primer dia després d’un mes que he agafat el cotxe. Havia d’anar a Barcelona per un dels supòsits previstos per la normativa actual. Anava aparellat amb el certificat d’autoresponsabilitat i amb tot el kit de supervivència al còvid: peròxid d’hidrogen, solució hidroalcohòlica, ulleres de protecció, mascareta N95 i guants de vinil, que al final n’he trobat. Van buscats. Ha estat una sensació estranya doblement. Per un cantó per retrobar-me amb la màquina i poder-la conduir de nou i, per un altre cantó, per anar fins a Barcelona gairebé sol per l’autopista i els carrers de la ciutat. Si això fos cada dia… A la tarda, la meva filla gran va a comprar al súper i diu després de 30 dies sense sortir tota enriolada: ‘Quina emoció!...’. Allà on aparco el cotxe s’ha convertit en una extensió de Germans Trias i Pujol. Ja no hi ha recepcionistes ben vestits sinó bates blanques i mascaretes. Esperem que duri poc tot i que en tinc dubtes. A partir de les set del vespre videotrucades d’oci i de negoci. Sort en tenim de les noves tecnologies. 



Trenta-sisè dia de confinament


Amb el teletreball que ha provocat el confinament no es respecten horaris ni festius. Sempre ets a disposició de tothom perquè saben que ets a casa i creuen que, com que hi ets, tens tots el temps dedicat a la feina. Això ja passava abans amb els mòbils i hi ha alguna sentència que reconeix el dret a la desconnexió. És clar, l’empresa demana flexibilitat i és bo que sigui així. Però a on és el límit entre la flexibilitat i l’absorbència? O l’assetjament? La supeditació a aquesta feina serà més o menys intensa segons la pròpia posició de força dins l’empresa o organització. I és que la tendència que caldra regular serà per evitar treballadors 24/24. ‘Els professors de  Sant-Denis’ és una pel·lícula que ara es pot veure en obert. S’hi ve a dir que sense aules no hi ha educació possible. Dit així, taxativament, tinc els meus dubtes. Per començar un hauria de venir educat de casa i ja sabem que això no passa gaire especialment avui dia. No s’hi demana massa: saludar abans de parlar, demanar les coses si us plau i finalment donar les gràcies. Que l’escola és una espai per a la socialització i les relacions interpersonals és evident i aquest extrem em sembla insubstituïble. I irrenunciable. Però anem tots plegats, i cada vegada més, cap a una escola virtual? Són menys humanes les relacions digitals? I una altra pregunta que em faig: en una escola concreta, l’alumne té uns companys normalment de la seva mateixa condició socioeconòmica i cultural. En un sentit o en un altre. No és bo que ampliem aquesta socialització local amb una socialització global? Doncs ja em perdonareu però jo crec que sí. Que les classes presencials són insubstituïbles? Per descomptat. Això significa que anem cap a un nou model de les relacions humanes? No ho sé, però hi ha indicis que suggereixen que això podria ser parcialment així. El que també tinc clar és que l’educació -com les persones- és adaptativa i que sempre s’obre camí. Com deia l’ínclit Oscar Wilde, la humanitat sempre ha trobat el seu camí perquè mai no ha sabut a on es dirigia. 



Trenta-setè dia de confinament


Dia de videoconferències i trucades diverses. Diu que la Generalitat vol comptar amb un criteri diferent els morts per còvid i incloure aquells casos sospitosos tot i que no fossin  diagnosticats seguint el criteri de l’OMS. Ja ha sortit en tromba el ministerio dient que d’això res, que cal estalviar morts. Es tracta, doncs de quedar bé i de no afegir més llenya al foc o més morts a l’estadística. Si t’has mort però no havies estat diagnosticat tot i que presentessis símptomes de covid (tos seca, febre, malestar i dificultat de ventilar) no ets un mort de còvid. Però ets un mort. Diuen que a finals de mes deixaran sortir els nens. Aquí s’ha tornat a portar la iniciativa. Em diu algú que treballa al món sanitari que justament ells no tenen equips de protecció. Sembla un contrasentit però ha estat així a molts llocs d’Espanya. Sort en tenim de la gent que hi treballa. Fa un dia trist i torna a ploure. 



Trenta-vuitè dia de confinament


Sembla que ha estat a Hongria el primer lloc on ha caigut la democràcia. Un decret atorga plens poders al president d’ultradreta Viktor Orban de forma il·limitada en el temps i en la matèria i sense cap mena de control. Salvador Illa segons que comenta la premsa no vol donar noms i imports de contractes públics tancats en temps d’estat d’alarma cosa que contradiu la legislació sobre la llei de contractes del sector públic i sobre la transparència en la contractació. Sembla que el gobierno ara vol regular el preu de mascaretes i gels: a bona hora! Ara que comença el desconfinament ara vol regular una cosa que hauria d’haver fet des del començament. Tinc la sensació que aquí anem un pas per davant en tot. A pesar que algú haurà de donar moltes explicacions per la gestió de les residències de gent gran, que ha costat tants morts. Es va portar la iniciativa quan va començar el confinament i ara amb el desconfinament. Per exemple amb la sortida de nens al carrer. I tinc la sensació que el procés és: Torra, assessorat per Mitjà, o altres, ho proposen. Madrid ho denega. I al cap d’un temps preciós, ho fa seu amb alguns canvis i matisacions. Ja és ben curiós que Sánchez digui ara que el desconfinament serà asimètric. Però no havíem quedat que el virus no hi entén de territoris i fronteres? Doncs ara sí. La gent es pensa que quan tornem a la feina el virus desapareixerà i probablement no serà així. Em temo que passarà un temps important amb confinaments i desconfinaments per frenar aquest virus maleït. 



Trenta-novè dia de confinament


Us recomano que llegiu l’article del catedràtic de dret processal de la UB Jordi Nieva ‘La libertad en tiempos de pandemia: algunas reflexiones’, publicat a la Revista Catalana de Dret Públic el 8 d’abril d’enguany. Una anàlisi molt lúcida del que aquesta pandèmia que amenaça la nostra vida, el nostre benestar i el nostre sistema sanitari pot acabar comportant -o ja ho està fent- en termes jurídics. Em quedo amb una frase il·lustrativa: ‘No es aceptable que los derechos fundamentales, o incluso la estructura de poder –más o menos federal– de un Estado, sean solamente respetables cuando no hay problemas. Pero que cuando aparecen, se tienda a pensar que la primera medida de máxima eficiencia sea proceder a la suspensión de ambos’. No hi ha res més a dir. Us en deixo l’enllaç: https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2020/04/08/la-libertad-en-tiempos-de-pandemia-algunas-reflexiones-jordi-nieva-fenoll/. Per què escric aquest modestíssim diari? Per què escrivim? Per què cantem? Per què ens escoltin? Per als altres? Probablement sí, però tan sols per això? Jo crec que no. La tendència de qualsevol acte comunicatiu és la de tancar aquesta emissió amb un interlocutor però l’acte artístic ja té un valor en si mateix per a qui el realitza. És autorealització, autosatisfacció, teràpia, exorcisme, manifestació, exhibició, funcionalitat pràctica, religiositat, pedagogia, imitació, vindicació, simbolisme o persuasió.  Però sempre és comunicació. En directe o de manera diferida. 



Quarantè dia de confinament


I hem arribat a la quarentena. Ens aquests quaranta dies hem pogut veure imprevisió, sorpresa, tossuderia, orgull ridícul, caos organitzatiu, recentralització estèril, vaguetats, ordres que duraven de Nadal a Sant Esteve, fraus, mentides -això que no falti- i tantes altres coses que demostren perquè som a on som i per què som qui som. Ahir vam rebre una instrucció del departament d’educació per a l’FP. Ens van dir que no hi hauria aprovat general i que les activitats en línia que es fessin a partir del 14 serien avaluables. Doncs res de res. El curs va acabar el 13 de març. Les qualificacions de les UFs que s’hagin fet i, més greu, de les que no s’hagin fet s’han de construir a partir de les avaluacions fins aquella data. El que s’imparteixi de més a més és voluntari per als alumnes i per al professor i només pot ajudar a pujar la nota. Em pregunto dues coses. Si aquesta decisió ha estat presa aquí o a la reunió de consellers d’educació amb la ministra. I, sobretot, si aquesta instrucció del departament que s’anomena d’educació és educativa o no. Per acabar-ho d’adobar tot, a darrera hora arriba la notícia que han detingut a Barcelona l’alcalde de Badalona. S’ha saltat el confinament, sembla tenia signes visibles d’embriaguesa i s’ha negat a passar el control d’alcoholèmia. El Pastor acaba de perdre el ramat.



Quaranta-unè dia de confinament


Doncs ja ho veieu. Els mestres i professors no haurem servit de gaire aquest darrer trimestre sinó per entretenir de quitxalla i per fer feines que només poden millorar la qualificació dels alumnes. Això sí, haurem fet acompanyament emocional, com si els professors no tinguéssim emocions. Haurem desangoixat els alumnes com si nosaltres no estiguéssim angoixats. Ha triomfat la FaPaC i la suposada bretxa digital. La igualtat mal entesa porta a la injustícia. Avui mateix em deia un responsable del departament d’educació que quan els estudiants arriben al centre les condicions són iguals per a tots. Em temo molt que no és així: uns són intel·ligents i altres no tant, uns tenen mitjans econòmics i altres no tant o no gens, uns són alts i altres baixos, uns vénen de batxillerat, altres de grau mitjà i altres del món laboral, uns són molt joves i altres no tant, uns tenen un gran bagatge cultural i altres no tant o no gens. I uns tenen un gran interès i altres no gens. Per més que ho intentem mai no aconseguirem tornar-los iguals. Seria un disbarat pensar-ho així. Jo no vull clons, vull persones. Demà és dia de Sant Jordi. Ni roses ni llibres. I demà vénen les bufetades a Europa. 



Quaranta-dosè dia de confinament


Remenant per internet he trobat aquests versos tan adients.


'De fusta, acer o cotó,
una rosa és una rosa,
la més bella flor del món,
la flor en què l’amor s’hi posa.
Una flor que mai fa nosa.


Ara el drac ens té tancats,
demà ja serà una altra cosa.
Només vull fer-te un petó,
i dir-te que no em fa por
fer-te’l com qui no gosa.'



Quaranta-tresè dia de confinament


Si esteu confinats sols, si esteu o us sentiu sols, si esteu enyorats de la vida, si esteu d’hores baixes,  si no us agrada la música, l’òpera o l’art no heu d’escoltar aquesta peça preciosa que és la cançó de Marietta, de l’opera Die tote Stadt, d’Erich Wolfgang Korngold: ‘Glück, das mir verblieb’, per a soprano i tenor. Segons com, es pot llegir com a explicació del que estem vivint, com un adéu a una civilització esbojarrada que ha hagut d’aturar-se. Demà anirem a donar sang a Sant Pau. Posarem el granet de sorra a la crida que han fet. Ho veig com un deure però més que això com un deute. A veure què hi trobem. Mentrestant els tests ràpids que són la clau per saber qui el té i qui no estan per arribar en massa. Mentre Alemanya ja comença a aixecar el confinament aquí ens queda molt per davant.



Quaranta-quatrè dia de confinament


El 18 d’abril Ignasi Aragay, sotsdirector de l’Ara, escrivia un article on deia dels mestres i professors coses com aquesta: “Per un any no tindran el privilegi -sí, és un privilegi- de dos mesos de vacances estivals. Hi ha molts altres treballadors amb feines dures i estressants, llargues jornades, caps de setmana laborals, la necessitat d’endur-se feina a casa, i amb sous baixos i llocs no assegurats. I la immensa majoria, esclar, només tenen tres setmanes lliures a l’estiu. Els mestres, sobretot els de la pública, tenen feina assegurada, sous dignes i descansos generosos, no només durant els mesos de calor. Ep!, tenen tot el dret a defensar aquest estatus (...)”. Podeu trobar l’article complet si us vaga. Ja és curiós que en lloc d’agafar una feina com la de professor de la pública -amb tants privilegis, prebendes i prerrogatives- aquest personatge s’hagi dedicat al periodisme i sigui un simple redactor que cobra tal vegada un número bastant per sobre de la mitjana salarial. També és curiós que el sotsdirector no es fixi en el bé de nens i joves sinó en les condicions laborals de mestres i professors. No pas en el sou dels polítics que li paguen la subvenció, o de pilots, o d'estibadors, o de taxistes, o de jutges o de qui sigui. Encara bo que ens permet defensar-les! Mentre existeixi aquest ressentiment social cap a mestres i professors -que caldria que algú estudiés a fons- continuarem sent el que som: una societat ignorant. Ahir al vespre es va fer una reunió entre Alba Vergés i el superministre ‘còvid’, Salvador Illa. Sembla que es pot resumir així: Madrid decidirà quan desconfinar, com desconfinar i a on desconfinar, i ho farà quan vulgui i sense previ avís. Ara ja em queda del tot clar que es tracta d’una qüestió de poder i no pas sanitària. A migdia escolto Quim Torra parlar de ‘salut digital’ -literalment- i se m’ericen els pèls. Per als incauts, això vol dir una vella pretensió de l’administració que és implantar als ciutadans un xip intracorporal -normalment subcutani- amb informació diversa. Inicialment seria mèdica i a fi de bé. Després seria tributària, policial, ideològica o vés a saber què més. L’única ‘salut digital’ que s’ha de permetre és la de l’uròleg. Per cert, Oriol Mitjà diu que a finals de juny seguirem confinats. 



Quaranta-cinquè dia de confinament, diumenge


Ahir a partir de les 7 del vespre es va fer en directe l’At-home Gala del Met amb repartiment estel·lar de tot arreu del món i amb una altíssima qualitat artística més que no pas tècnica. La idea em sembla excel·lent i serveix, és clar, a benefici de la campanya per ajudar el teatre novaiorquès que, com molts d’altres, corre perill des d’un punt de vista econòmic i, per tant, artístic. Cada artista, bàsicament cantants però també instrumentistes, cantaven o tocaven des de casa sols o acompanyats per algú altre. Algunes intervencions estaven gravades. Altres, les més interessants, eren en directe. Per posar alguns exemples: Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak, Piotr Becsala, Javier Camarena, Lawrence Brownlee, Joseph Calleja, Diana Damrau i Nicolas Testé -per cert, amb una veu prodigiosa-, Elīna Garanča, Jonas Kaufmann, Sonia Yoncheva entre molts d’altres. Hi va haver interpretacions per caure de cul de la qualitat. Només citaré la meditació de Thaïs amb un violinista extraordinari o l’himne a la lluna de Rusalka de la Yoncheva o el duo de L’elisir d’amore, amb pallassades incloses, de l’Alagna i consort. Tanmateix, diria que el tour de force més espectacular va ser el preludi de l’acte 3r de Lohengrin executat amb precisió presencial. Tothom s’havia preparat la paradeta des de cada per transmetre live la seva ària i uns s’anaven donant pas als altres. Realment atípic i original. És clar que aquesta reunió només la pot fer el Met i era sota un lema que subscric plenament: ‘The voice must be heard’. S’ha confirmat que el proveïdor que amagava el gobierno -el dels tests fallits- va ser Interpharma SA, una empresa cosmètica de Santa Coloma de Gramanet, on per cert governa el PSC. El contracte de de 18 de març de 2020, va ser de 17 milions d’euros. 7 com a bestreta. Sembla que Interpharma no tenia el permís d’importació corresponent per a la Xina i l’hi van proporcionar ràpidament. Un es pot preguntar, i amb raó, per què es va acudir a una empresa no especialitzada, que no facturava més de 2 milions d’euros a l’any i que només té 14 empleats. Per què deu ser? Segons que diuen, el proveïdor ha retornat fins al darrer cèntim. Això és el que té la transparència de vegades. Avui han deixat sortir nens de menys de 14 anys i ha estat un desgavell. Massa gent per l'espai públic i a més sense mesures de protecció. Això no anirà bé. 



Quaranta-sisè dia de confinament, Mare de Déu de Montserrat


De bon matí aprofito per trametre a totes les Montserrats una fragment de poema de Mercè Bayona i Codina. És curiós perquè totes les Montserrats que conec el mereixen i amb escreix o sobreescreix. Cadascú a la seva manera. Aquesta diada sempre ha estat especial pels familiars que se’n diuen i per un no sé què que em fa saber que és també la meva festa. Hi ha només una diferència entre Alemanya i nosaltres i és l’autoresponsabilitat. I aquesta només s’aconsegueix amb l’educació necessària per entendre el que passa al teu voltant i per entendre que les teves decisions afecten els altres, t’agradi o no. I per entendre que hi ha un bé comú superior al meu benestar individual. Només els països disciplinats amb coneixement -crític això sí- tenen futur. 



Quaranta-setè dia de confinament


Els mossos han detingut el presumpte assassí de 3 persones sense sostre. Caldrà esbrinar si aquesta persona de 35 anys i brasilera és la culpable. Em pregunto què és el que pot passar pel cap d’aquest individu que ha comès aquests assassinats. Sense cap empatia per la gent vulnerable per la seva situació econòmica i social. Sense escrúpols ni recança. Només una ment malalta pot matar deliberadament gent en aquesta posició de debilitat i sembla que efectivament el presumpte culpable pot patir alguna malaltia psíquica. Molt interessants les reflexions del filòsof sudcoreà Byung-Chul Han, afincat a Alemanya, sobre la biopolítica que ens ve i el control que l’estat exercirà sobre nosaltres. El model xinès pot imposar-se -afirma- per lluitar contra la pandèmia. Adéu llibertats individuals. Diu ell que anem cap a un feudalisme digital. Encara no sé per què els mitjans catalans parlen del còvid -em nego a posar-lo en majúscula- en gènere femení. Que no es tracta d’un virus? Per què carai el posen en femení? Avui han dit ja que les escoles estaran tancades fins al setembre. Un curs i un any ben desgraciats i encara bo si ens en sortim. Comencen a aparèixer dades d’efectes retardats del virus en nens. Molt preocupant. 



Quaranta-vuitè dia de confinament


Ja tenim pla de desconfinament que serà en 4 fases. Gradualment, asimètricament -ara el virus ja ha après què són les fronteres internes i les externes, però sobretot les primeres-, coordinadament -és a dir, des de Madrid- i per províncies, que correspon a la demarcació imperial. I a partir del 30 de juny comença el que anomenen ‘nova normalitat’, que vol dir normalitat ben justeta perquè el virus pot rebrostar en qualsevol moment. Mentre no hi hagi una vacuna eficient i segura o bé medicaments que puguin ajudar a pal·liar l’evolució de la malaltia estarem tot el dia amb l’ai al cor. Diuen que el turisme caurà fins al nivell de 1970. Ja veurem però és evident que aquest sector està tocat de mort a casa nostra. Alguns opinadors prediuen que aquesta crisi portarà a un nou paradigma econòmic en què l’estat tindrà un pes molt més gran. És ben possible. Però l’anomenat capitalisme -jo prefereixo dir-ne  economia de mercat- no es crea ni es destrueix sinó que es transforma. Com l’energia. Abans cauran els drets individuals que l’economia de mercat. A mi no em fa por que el poder intervingui en l’economia, si ho fa bé, és clar. El que em fa por és que em retallin les meves llibertats individuals i que aquestes es posin al servei d’una idea. 



Quaranta-novè dia de confinament


Ja s’anuncia que al mes d’octubre o novembre tindrem un altre rebrot de la pandèmia. L’epidemiòleg alemany que assessora Merkel ja ha dit que no serà estrany que passi això. Les quatre plantes mal comptades de la terrassa ja estan florides. L’hibiscus va guanyant fulles lentament però amb la seguretat de qui sap que a l’estiu ja lluirà tot el seu esplendor. Fa un dia radiant. L’aire sedós de l’abril bufa indolent però a vegades deixa anar alguna ratxa forta. I aquest silenci dels carrers és eixordador. I fa por. Però, com em deia una coneguda, passi el que passi al món, la naturalesa segueix sempre el seu camí. 



Cinquantè dia de confinament, ú de maig


Prou. He arribat fins aquí. La quarentena no ha estat tal i s’allarga i s’allargarà encara força més. Durant aquest període infaust d’incompetència general -la d’uns més que la d’uns altres- em quedo amb la gent que ha continuat treballant per a tothom durant tot el confinament. No tan sols el valuós personal sanitari. Encara esperem els tests ràpids massius, la comunicació veraç, clara i valenta, la reacció diligent, els plans a l’avançada, l’abastament d’EPIs als hospitals, els respiradors necessaris per atendre els malalts crítics, les normes sensates i la delegació convenient, l’alarma controlada, l’autoresponsabilitat de molts, les mascaretes i guants a totes les farmàcies i tantes altres coses que han passat o no durant aquest temps. Feia una certa gràcia al començament estar confinats. Era una cosa singular, un fet mai vist. I ho era a tot el planeta. Avui la música és més feixuga i les ganes de cantar són ben poques, l’ansietat guanya en força ocasions el dia a dia i la lletra esdevé un erm i és poruga. La presó invisible a la qual ens ha deportat un ésser insignificant és una lliçó d’humilitat per a tothom. O ho hauria de ser. Dissabte comença la fase 0 en què es vol començar a recuperar una normalitat que serà anormal. Esperem que tot vagi bé encara que en tinc molts dubtes. El pitjor de tot és que el SARS-coV-2 ens ha robat una primavera i potser alguna cosa més. 


* * *






















dilluns, de febrer 03, 2020

ALGUNES REFLEXIONS SOBRE L'EDUCACIÓ ACTUAL

M'agradaria començar a parlar d'algun dels problemes que té la nostra educació ara en aquests moments​, que són ​problemes que ha tingut sempre en la meva opinió​.​

En l'actualitat són una le​g​ió molt important els pedagogs o el pseudopedagogs que volen implantar noves metodologies per tal de fer-ho més fàcil als alumnes i adaptar el procés d'ensenyament-aprenentatge, diuen, al segle XXI. És a dir, al nostre temps​. També han formulat tota una sèrie de teories sobre el tema, algunes de les quals són molt interessants però amb les quals s'ha d'anar amb compte al meu parer si s'apliquen de manera cega i sense una perspectiva temporal. ​

Hi ha una cosa que a mi em crida l'atenció avui dia i és el menysteniment absolut d'una facultat com la memòria. Sempre dic als meus alumnes que estudiar les coses de memòria perquè sí, com un lloro, perbocant tot el que has après no serveix per a gaire si és que no ho interioritzen i no s'ho fan seu​. La memòria com a finalitat, doncs, és inútil. Ara bé, la memòria és un instrument, jo diria imprescindible, en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Ja sabem que no tothom té la mateixa memòria i que no tots els alumnes tindran per extensió les mateixes capacitats però la memòria, recordar coses de memòria, fa un coixí de coneixements que fan possible moltes altres competències posteriors de les quals tant es parla avui dia. En una paraula, jo diria que no hi ha aprenentatge sense memòria. És labor del professor administrar l'ús d'aquesta memòria a les classes i avaluar-la d'una manera ponderada respecte d'altres molts ítems que s'han de tenir en compte per poder fer-se una visió cabal de l'alumne​. Més val saber poques coses de memòria però ben apreses: més val començar per un nucli fonamental i anar ampliant-lo en cercles concèntrics. 

​Se'ns ha repetit i dit del dret i del revés que avui dia els alumnes han d'aprendre a viure, que necessiten altres competències per anar pel món i jo ja estic d'acord amb aquesta apreciació. Per exemple, la nostra societat en 30 o 40 anys ha sofert la revolució de la informàtica però no només la revolució informàtica sinó també la revolució d'Internet i a més la revolució de una empresa com Google​. no és tan sols una revolució: en són tres diria jo. És evident que ignorar aquestes revolucions no és viable i que els ensenyaments les han de tenir en compte en tot allò que sigui imprescindible. De fet, per exemple a les classes de formació professional jo veig que és absolutament imprescindible comptar sempre amb una aula d'informàtica, amb un ordinador per a cada alumne i un ordinador per al professor, amb un projector incorporat o una pantalla tàctil si voleu. Tanmateix, això no és possible amb els recursos de què disposem i s'ha de saber i s'ha de dir. És molt fàcil dir que hem d'innovar però per innovar calen recursos. N'hi ha  que han estat molt útils com per exemple el Classroom, una eina que permet crear una extensió de la classe en un espai comú i permet presentar i avaluar els treballs dels alumnes amb la qual cosa aquesta classe es pot prolongar més enllà de les hores lectives.​

​​Ara, per exemple, es porta la metodologia dels projectes. De fet, el Departament d'Educació vol implantar un programa per fomentar -i no sabem si substituir- les metodologies amb les quals treballem avui dia. 

Tothom sap que aquell coneixement que es construeix un mateix és el millor de tots perquè és aquell que s'interioritza i es converteix en propi més aviat. És el més durador i és el més eficaç. El que passa és que la metodologia de projectes en termes generals t​é​ limitacions que a mi em semblen importants. Com a mínim les haurien de tenir en compte. Són la lentitud, el desordre i la incompleció.​

Ara bé, tenim el marc necessari per portar a terme les antigues metodologies o aquestes noves que es porten porten avui dia? Jo diria que ​no. No és la primera vegada que constatem, especialment a l'FP, però també en altres ensenyaments, que els alumnes tenen unes actituds i un comportament determinat a l'escola i que quan arriben a l'empresa el canvien radicalment. Vull dir que l'escola se la prenen en molts casos, no en tots sortosament, com un divertiment, com un enjogassament, com un espai per a la recreació i no pas com un espai per a l'aprenentatge, que és el que totes les metodologies pretenen més o menys. Jo em pregunto si per als pedagogs que volen implantar noves metodologies, que volen innovar amb les noves metodologies- i a mi em sembla perfecte-  és útil també la paraula disciplina.​ ​​Diguem-ne disciplina o de qualsevol altra manera, però és evident que sense un marc de convivència estable en el si de qualsevol institut o de qualsevol escola o de qualsevol institució és molt difícil portar a terme projectes innovació o metodologies de les tradicionals. Breu, per poder ensenyar cal que algú vulgui -i pugui- aprendre. 

Per a mi la millor escola és aquella que ensenya coneixements, que ensenya a pensar, que ensenya a sentir, que ensenya a imaginar i que finalment ensenya a viure. És a dir, la que combina el coneixement crític amb la imaginació, la creativitat i les emocions i finalment amb l'ètica. Per avui ho deixem aquí. 




dilluns, de gener 20, 2020

RECITAL DE JAVIER CAMARENA (LICEU, 18 DE GENER DE 2020)

Havien anunciat tard i malament que el recital no començaria a les 20 com estava previst sinó mitja hora més tard. El Liceu era ple de gom a gom, com a les grans ocasions que ja són ben poques darrerament. No hi cabia ni una agulla. No era per a menys perquè Javier Camarena passa per ser un dels millors tenors lleugers del moment. La seva veu dúctil i càlida a més del gust en el cant ha ocultat un altre sudamericà de renom que ara vol començar a cantar coses més gruixudes que no li pertoquen. 

Feia anys que no teníem al mateix programa i dins l'abonament un recital. Molts anys. I la veritat és que s'agraeix que hi sigui tot i que em temo que aquesta tria és purament contingent i que després tornarem al desert. Ha sorprès que hagin col·locat cadires per a públic a sobre al mateix escenari, suposo que a preus prohibitius i amb privilegis posteriors en forma de recepció al saló dels miralls amb el protagonista de la vetllada. Particularment, penso que si hagués de cantar en un escenari no voldria ningú tan a la vora, a tocar, que m'estigués alenant a sobre. 

El programa amb què Camarena es presentava era a primera vista escàs. Una primera part francesa que durava 35 minuts i una segona ja italiana que durava uns 45 minuts. 

No ha començat gaire bé el recital quan el tenor s'ha dirigit al públic dient que feia una setmana que estava refredat però que podia cantar i que donaria el millor de si. S'agraeix molt la disposició però, si un no es troba bé, no sé si és millor deixar-ho per a una altra ocasió en què estiguis al 100%. És clar que hi ha molts interessos afegits i imponderables que fan que posposar sigui difícil si no impossible. Sigui com sigui, Camarena ha demostrat professisonalitat suficient i ha engegat el recital com si no passés res. 

Hi ha una cosa que es comença a fer darrerament per part dels cantants que ofereixen un recital i és començar a mantenir un diàleg directe amb el públic com si estiguessis fent un vídeo d'Instagram o de Facebook, amb bromes incloses. Donarà tota la calidesa i proximitat que vulgueu però a mi no m'agrada gens. No ho trobo gaire seriós. Tanmateix, sembla que és el que es porta. Capítol a part és una altra cosa que no em sembla gens seriosa i que denota una mala educació i un egoisme inenarrable per part d'algunes persones del públic. La primera, és imperdonable que sonin mòbils a la sala. Ho avisen del dret i del revés però sempre hi ha algun timbre que sona. Fins al punt que Camarena ha hagut d'interrompre en una ocasió la introducció d'una ària i en una altra ha dit al públic que ja els havien avisat. Doncs res, hi ha gent que passa de tot o que són ases o ambdues coses alhora. La segona cosa imperdonable és que que hi ha gent que té el vertigen de l'horror vacui i quan s’adona que tota la sala manté un silenci expectant i dens, comença a estossegar sense necessitat i sense tapar-se la boca amb un mocador. De vegades estentòriament. Hem hagut de fer callar alguns d'aquests en alguna ocasió.  

La primera part ha estat per a mi la millor. Camarena ha cantat amb gust, espectacularitat i suficiència tècnica. Aguts estratosfèrics i mitges veus molt belles però sobretot una línia de cant que enamora amb una bellesa tímbrica com poques. Ha rascat en dues ocasions però el conjunt ha estat molt bo. Molt interessant per cert la seva versió del 'Vainement, ma bien aimée', que s'ha estudiat per a l'ocasió per primera vegada. 

La segona part ja ha estat una altra cosa. El cansament acumulat ha fet que en una nota sostinguda que més aviat era central, se li ha trencat la veu incomprensiblement. Quan entrava a dins per beure aigua anava dient que no amb el cap. A partir d'aquí, Camarena ha fet patir més que una altra cosa. La veu ha anat perdent brillantor i fins i tot se li desconfigurava en algun moment. Tot això ha acabat el recital previst de forma correcta. El primer bis després de moltíssims aplaudiments i fins d'un 'Javier, t'estimem', ha estat de la sarsuela Los Gavilanes, que ha cantat molt a poc a poc segons que ha dit el Josep, que la coneixia. I finalment ja com a segon i darrer bis ha cantat -o semicantat- Rosó amb el mòbil a la mà. És una deferència intentar cantar alguna peça en català, cosa que per exemple Flórez no va voler fer. Ara, entre que el cansament ja s'havia consolidat, que no se sabia gaire bé la lletra i que el tempo triat era força lent el resultat va ser decebedor. Camarena va cantar tot el programa de memòria però no és cap demèrit tenir un faristol amb la partitura o bé simplement la lletra per poder cantar una peça que no domines. 

En fi, diguem la veritat, Camarena es pot permetre tots aquests luxes perquè és un extraordinari tenor que ja ha demostrat en múltiples ocasions, també al Liceu, què pot cantar i com ho pot cantar, però si el que ha fet avui ho hagués fet un altre l'haurien -l'hauríem- linxat. Em queda un gust agredolç del que hauria pogut ser i no ha estat. 

divendres, de desembre 13, 2019

LA MORT DEL PARE

Sempre m’havia preguntat com seria el dia de la mort del pare. Un sempre es fa idees i la realitat sempre acaba desmentint-les. Les coses mai no passen com un desitjaria. Des de principis de juliol hem anat en corrua al Clínic per causa d’una insuficiència cardíaca que ha estat el que finalment, al quart ingrés, l’ha dut a la mort. De fet, la baixada que va fer a l’endemà d’ingressar-lo en una residència-hotel de Sanitas, del carrer Consell de Cent, va ser en picat. Ja no va estar conscient del tot i amb plenes facultats. Va posar-se a dormir, la seva parla es va anar tornant tèrbola i incomprensible i finalment un matí fred de desembre, a tres quarts de vuit, segons el certificat oficial, va exhalar el darrer aire inspirat amb tanta dificultat. El desenllaç ha estat més ràpid que el que esperàvem tots. La notícia ens l’han donat tot just ens hem llevat i quan, ja vestit, em disposava a anar a l’hospital. Al Clínic encara no havien mogut el cos, que continuava estirat al llit 011 de la 2a planta de la Unitat de Geriatria d’Aguts. La cara era de cansament i com de reflexió i tenia el segell de la derrota després d’haver lluitat contra la mort. La meva mare l’ha acaronat i ha observat que encara era calent. Jo també ho he fet amb la mà esquerra a la zona del coll, encara amb barba de dies. Semblava com si a pesar del tall brutal, una continuïtat de vida restés en aquell cos exànime davant nostre. Un familiar del pacient del cantó, on dies enrere hi havia hagut Curtis Garland, ens ha donat el condol amb resignació. El dijous 6, dia de la Constitució, ha estat el darrer dia que l’hem pogut veure una mica despert i conscient. Va venir la Mercè i la Clara -la Núria era a Bellver- i, en marxar, va voler veure la meva filla, a la qual cosa vam accedir. Tant ella com la Mercè li van fer un petó. Jo també i va ser el darrer. En fer-li recordo la seva cara mig alçada del coixí amb la mirada ja envidriada i amb aspecte de sorpresa, ulls ben oberts. No sé què deuria pensar. No va dir res. 

El Tanatori de Les Corts sempre m’ha semblat un edifici de disseny que té poc a veure amb el drama de la mort: vidres turquesa, parets de fusta noble i vistes al camp del FC Barcelona. Tot plegat al costat del cementiri on tant els Subiràs com els Pugibet, tenen sengles nínxols, primera i darrera propietat d’una altra vida. Sempre he sentit recel d’entrar a la cambra mortuòria a veure el difunt. Sempre he sentit respecte per la mort i l’he volgut d’aquesta manera tenir-la lluny. Però aquesta vegada era diferent. Entrar-hi ha estat un acte natural i segurament un deure. L’havien abillat amb un vestit del Gasca de llana de color blavós, una camisa vella blanca amb línies blaves que formaven quadrets i una corbata amb dibuix que cashmir que li vam regalar si no recordo malament uns Reis. Anava vestit com sempre, amb un gust millorable però elegant i, sobretot, amb corbata. Millor així que amb una alba postissa imposada a darrera hora. El que realment m’ha impressionat era l’expressió del rostre. Tenia un mig somriure entre burleta i sarcàstic, que havia vist més d’una vegada en vida, i els ulls clucs suggerien que estava dormint bonhomiosament. Potser tot ell se’n reia del qui ens havíem quedat vius i estàvem plorant la seva mort. “Ja us ho fareu, que jo ja no hi sóc” semblava dir a la callada. La Pepa observava que les mans exsangües semblaven de cera i jo li replicava que era natural, que era mort. Hi havia alguna cosa de felicitat en aquell rostre que també a mi m’ha confortat. 

Pel tanatori han desfilat molts dels meus amics, uns de més propers i altres de menys. Els que més il·lusió m’ha fet que em visitessin han estat els més distants per diversos motius. Reveure l’Esther després de 10 anys i després del que va passar ha estat un cop fort. No podia deixar d’abraçar-la i fer-li petons. Li he dit que tots aquells anys havia pensat en ella i ella m’ha dit que també. Li he explicat que per cap d’any jo la felicitava fins que em vaig adonar que ho estava fent a una altra persona que no coneixia. Ara, sortosament ja tinc el seu telèfon.  Una altra amiga que m’ha agradat de retrobar ha estat l’Helena, amb qui ens havíem enfadat per una bestiesa ara fa uns tres anys. L’ocasió ha estat propícia i finalment sembla que he estat jo qui l’ha consolat, llàgrimes als ulls. 

S’agraeix que et visitin ni que sigui per saludar-te i per estar una estona amb tu. Molts ho han fet, més dels que hagués pensat. Els cosins Joan i David han estat al costat tant el dia 12 com el dia de l’enterrament. Amics i familiars del pare, que revèiem potser quinze o vint anys després. El padrí del Jaume i la seva dona Olga, força envellits, suposo que com nosaltres. La sensació que un té en moments com aquests és que, més enllà de famílies, idees, llengües i creences tothom és al mateix vaixell de la vida i aquest és un vaixell que sempre s’acaba enfonsant. 

El dia de santa Llúcia d’aquest any ha estat ben trist. L’aniversari de la Clara s’ha tenyit d’un dol proper molt a pesar d’ella, que reclamava per a si el protagonisme de la jornada. S’ha hagut de quedar a dinar. La Núria, però, ha assistit al responsori. Els de l’Institut han portat un ram que finalment ha anat a sobre del fèretre. Tot baixant les escales, he distingit la Maria de l’institut, i quan he estat a baixa he vist el director i la Lola. Un detall per part seva, que solen fer amb tots els professors. L’acte religiós ha estat trist i la música, escapçada però, ha ajudat a la solemnitat. Les llàgrimes han estat les justes, interiors en molts casos. I en tots sentides. La suite en re de Bach potser ha estat la música que més ha esquinçat l’enteresa dels qui érem allà, força més gent que la que m’havia imaginat. 

El pas des de la sortida del tanatori fins que ens hem quedat sols ha estat ràpid. O m’ha semblat ràpid. De fet, una de les coses que més m’ha impressionat de la mort és la successió vertiginosa d’esdeveniments que no deixen ni tan sols plorar el finat. Al cementiri ha vingut el Joan i la Núria, la qual no havia de venir en principi. Fa temps creia que el del cementiri era el moment de màxim dolor, quan realment t’adonaves que la persona que enterraven no la tornaries a veure. Però ara me’n desdic. El cementiri no és un indret trist. S’hi respira l’alliberament d’això que anomenem vida i que és, segons com es miri, una mena de condemna. S’hi respira placidesa i pau. Ni les imatges de la descomposició progressiva i inexorable de la carn del meu pare han pogut torbar una serenitat segurament pouada en l’edat. Ja en quedàvem pocs. I al final només ha estat ell qui ha entrat en aquell forat lúgubre, fosc, brut i humit. 

diumenge, de desembre 08, 2019

ADÉU ROCKY SHARPE

Abans d'ahir, coneixíem la notícia de la mort del qui es va fer anomenar Rocky Sharpe, anomenat Robert Podsiadly, als 67 anys com a conseqüència d'una esclerosi múltiple. No he estat mai rocker ni mai he estat apassionat d'una música que té coses molts bones però moltes d'altres d'infumables. El 4 per 4 no és el meu ritme i a pesar que en tinc el meu cos no hi va. Coses de la vida. 

Rocky Sharpe quan érem encara adolescents, 15 o 16 anys, vam descobrir el Rama Lama, un revival que va ser tot un èxit en boca dels Replays. Aquesta, juntament amb moltes altres de clàssiques, ha estat una cançó que m'ha acompanyat al llarg de la meva vida i que ha fet via amb mi. Encara recordo l'Albert Planas intentant desxifrar l'anglès no fàcil de la cançó. Aquest ritme endimoniat, aquesta alegria que desprèn la cançó aquesta estructura harmònica van convertir la cançó en un mite per a mi. I aquest mite ha arribat fins avui en què la cançó ja s'ha deslligat definitivament d'un dels seus artífexs. 

dilluns, d’octubre 28, 2019

'TURANDOT' (GTL, 25 D'OCTUBRE DE 2019)

Després de molt temps sense agafar la ploma -o més ben dit, sense polsar les tecles- faig aquesta ressenya mogut principalment per la música i per l'efemèride que l'acompanya. També pel Josep. Han passat vint anys de la reconstrucció i obertura d'un teatre que ha renascut com l'au Fenix però que es troba encara en unes circumstàncies precàries que fan planar l'ombra del teatre mediocre sense suc ni bruc. No hi ha dubte que Turandot marca el camí a seguir els propers anys per dos motius fonamentals: primer fer calaix i segon crear un nou públic entre els joves si ja no hi era. Els dos motius són bàsics i no estan renyits, com algú pensava anys enrere, amb la qualitat, la renovació, la innovació i l'experimentació. Em sembla que aquesta Turandot ho demostra més enllà del resultat i de les preferències personals. 

D'entrada diré que ha estat tot un detall per part del teatre donar les gràcies a tots els abonats que hi hem estat fidels aquests darrers 20 anys i que s'hagi dit en pantalla abans d'iniciar la representació. Ja sabem que ens ho agraeixen però cal dir-ho més sovint potser. A més el teatre obsequiarà als abonats que tenim el carnet blau -amb més de 20 anys d'antiguitat- amb els programes de tota la temporada, un altre detall, important si tenim en compte la caixa migrada del teatre. També s'han posat en marxa tot un seguit d'inciatives que pretenen captar més públic i de més qualitat. Cal aplaudir les conferències, les retransmissions per Arte i la ràdio, les entrades per a menors de 30 i les cronologies i repartiments de totes les representacions Liceu, una cosa que havíem demanat fa temps per ajudar a conservar la memòria ingent del teatre i per esperonar nous afectes. 

Que s'hagi triat Turandot no és casual: era l'òpera que estava programada quan es va cremar el teatre aquell infaust 31 de gener de 1994. Recordo que dies abans havia estat esquiant amb un amics i els comentava que si el teatre cremava no se'n salvaria res. Va ser una premonició involuntària que sempre recordaré. Aquesta també va ser l'òpera amb la qual el teatre va reinaugurar el 1999. I ara ha estat l'òpera que commemora aquells vint anys de la nova etapa del teatre com a equipament públic. Ja va bé que sigui una òpera fastuosa, espectacular i de les més conegudes del repertori operístic mundial. 

Aquesta vegada l'aposta era forta i constitueix una autèntica declaració d'intencions: fer una versió futurista però actual d'una òpera tradicional que té, però, ja un llenguatge musical del segle XX amb mostres d'atonalitat que fan difícil de cantar algunes parts. Puccini continua essent, però, les tres coses que marquen la seva música: una melodia embriagadora -no pas fàcil-, una harmonia prodigiosament rica i una música que està pensada del tot per al drama i que prefigura en moltes ocasions la música per al cinema.

Ha estat una sorpresa veure que el regista era un antic company dels Escolapis del carrer Diputació, Francesc Aleu, que ha fet fortuna internacional amb el seu vídeo mapping, no sé si ho dic bé. Encara el recordo assegut al costat meu a la fila d'enmig de la classe de cinquè de bàsica amb en Jaume Garcia pare, concretament. Ara es fa dir Franc perquè deu sonar més universal. Sigui com sigui, la seva versió proposa una doble via -material i conceptual- que no sempre van unides a parer meu. Ha fet una escena per ser vista de front, amb tota la profunditat del teatre i per la televisió. En aquest sentit aquest producte és enterament exportable com a producció original d'aquesta obra tradicional amb la qual pocs s'havien atrevit. L'ús del neó, dels braços robòtics i dels vestits espacials fa que ens puguem transportar a un futur tan mític i irreal com el passat medieval de l'obra original de Carlo Gozzi de 1762. Ara bé, hi ha coses com ara els tres robots del primer acte o bé el fet de despullar-se del final que em semblen puerils i que poden posar en dubte el que és una proposta visualment i escènicament molt bona.  

Aleu diu que Calaf és una mena d'assetjador que avui dia hem de denunciar. També afirma que el llibret és ple de clixés masclistes i retrògrads. No sé si això és be bé així però és una manera de veure-ho. Com mil més n'hi ha. Més aviat penso que Turandot és un conte que no fa sentit des de la perspectiva humana però que acaba bé. I justament Puccini, sabedor que és un argument que no s'aguanta, posa un contrapès poderós que és real i que ens transporta al nostre món: s'inventa Liù com a personatge entranyable que representa la puresa, l'amor incondicional i lliure i la debilitat humana, que es consuma amb la seva mort final. Sense Liù seria un conte ximple; amb Liù l'obra cobra un altre sentit molt més proper i molt més profund. Tot i axò la seva mort té més a veure amb la redempció romàntica que amb un a altra cosa crec. Però és un personatge que no deixa indiferent: és el que ens fa plorar d'emoció amb el Signore i de tristesa amb Tanto amore, la gran ària preterida d'aquesta òpera. Puccini s'hi va abocar amb la pietat característica amb què tracta les heroïnes Cio Cio San o Mimì. Liù és el personatge que converteix l'èpica en lírica de manera absoluta, radical. I ens desarma davant el drama i ens fa plorar. Tanmateix, la Liù té un rerefons biogràfic cert i contrastat. La seva criada de 23 anys, Doria Manfredi, es va suïcidar el 1909 després que la dona de Puccini els acusés de mantenir relacions sexuals. Ella, una noia jove i feble, no va aguantar la pressió i es veu que va prendre una substància que la sumir en una agonia agonia de 5 dies fins al desenllaç fatal. Posteriorment es va demostrar que ella havia mort verge i la dona de Puccini va ser acusada d'inducció al suïcidi i va haver de pagar una suma important en concepte d'indemnització. La seva manera d'expiar el pes d'aquesta mort injusta va ser posar un personatge que no apareix a l'obra de Carlo Gozzi però que és absolutament sincer. 

El repartiment del torn C no era el que hauríem desitjat. No cantava ni la Theorin ni l'Ermonela Jaho. Aquest és un fet al qual ja ens hem anat acostumant i que no sé si treu els resultats esperats pel teatre. Sembla que pretén diluir les estrelles contractades en dos casts diferents per tal de captar l'atenció dels uns i dels altres. És una manera de fer que a mi no m'agrada. Jo aniria més per la banda del patrocini i del diner privat. La Turandot de Lise Lindstrom és suficient i correcta però no té la força de la de la Theorin, potser perquè no és ben bé una soprano dramàtica sinó una spinto amb un timbre no gaire afavorit. La Liù d'Anita Hartig és també deficitària. És un paper per lluir-s'hi tant tècnicament com expressivament però només ho ha aconseguit en algun moment i ha comès errades tècniques clamoroses que no s'expliquen gaire. Té uns aguts brillants però definitivament no és la Jaho. Tampoc pel timbre. El repartiment s'ha salvat pel tenor Gregory Kunde, que amb uns aguts impressionants, molt ben col·locats i amb una resistència més que suficient ha estat vocalment el millor de la representació. Potser en la zona baixa la seva veu queda una mica desconfigurada però en la mitjana i en l'agut, no hi ha vibrats desagradables ni vacil·lants. És tot ella una veu ferma i amb una línia de gran escola. I a més ha fet el Do. En canvi, Jorge de León -del primer repartiment- no el fa. El Timur era Ante Jerkunica que ha superat la prova notablement. Ja és curiós -i aquesta és una errada escènica lamentable- que a la representació del 19 d'octubre a Arte, Timur, que prepresenta una persona cega o gairebé, segueixi la Liù d'Ermonela Jaho amb la vista com aquell qui res. Sabent que hi havia la tele una mica més de comèdia no hauria anat malament. 

Els Ping Pang i Pong eren Toni Marsol, l'incombustible Francisco Vas i Mikeldi Atxlandabaso. Han complert i molt bé. Potser per a Ping es necessita una veu més gruixuda però en qualsevol cas és bo per al paper. Finalment l'Altoum de Chris Merritt no és el més bo que haguem escoltat. Especialment per la seva manera de dir i frasejar el seu text. 

El cor tenia reforços en aquesta ocasió però no passaven dels 80 diria. Es notava que venia gent de fora perquè el resultat no ha estat tan bo com en altres ocasions. Hi ha molta gent preocupada a fer valdre la seva veu però no tant a fer valdre el cor, en les entrades, en les tallades i en les matisacions. Un cor no és només un conjunt de veus, és alguna cosa més. Jo crec que aquí ha estat una mena d'allioli deslligat. Molt millorable. Això sí les veus hi eren. També se li ha de dir al director d'escena que posar una cortina translúcida entre el cor i el públic és una mala idea per fer arribar nítid i ple el so.

I queda l'orquestra dirigida per Josep Pons. Ha seguit majoritàriament les convencions però ha aportat algunes solucions personals que no em convencen en alguns temps que tendeixen a ser ràpids i ha fet sonar desbocadament l'orquestra tant que a vegades no se sentien els protagonistes. En resum, una Turandot notable especialment per la versió escènica que ens proposa Aleu però simplement correcta en allò tocant a la música i la vocalitat.









diumenge, de desembre 09, 2018

JAUME PLENSA O L'ESCULTURA DE LA INTERROGACIÓ

Hem anat avui amb un grup d'amics a veure l'exposició de Jaume Plensa que fan al Macba. Els qui no el coneixíem vam quedar sorpresos per no dir estranyament meravellats en contemplar gairebé per atzar la seva escultura 'Carmela' al davant del Palau de la Música. I és que el bust d'una noia sotmès a una meticulosa deformació converteix l'obra en un univers de perspectives que canvien la percepció que en tenim, gairebé com si hagués aconseguit deformar amb el bronze l'espai-temps d'Einstein. 

A partir d'aquí sorgeixen les indagacions i segueixen les preguntes. Plensa és un escultor de gran bagatge i registres i de reconeixement mundial. Les seves actuacions a l'espai públic són molt celebrades, com a Chicago amb l'escultura del Millenium Park o el 'Dream' de st Helens entre molts altres llocs. I ell té el taller a una nau industrial a Sant Feliu de Llobregat. Com és que tenint una celebritat a casa nostra no existeix que jo sàpiga cap reportatge de TV3 sobre l'artista i que TVE hagi fet un extens documental sobre ell i la seva obra? Com és que fins fa quatre dies no hi havia cap escultura de Plensa a Barcelona? Per què no hi hagut fins ara una exposició sobre l'escultor a la seva ciutat? Per què no li hem fet més cas (o simplement cas)? Tenen aquestes preguntes alguna cosa a veure amb la sovintejada mesquinesa política del nostre país? En honor a la veritat, s'ha de dir que se li va concedir el premi nacional d'arts plàstiques i la Creu de Sant Jordi. Però em temo que Plensa ha estat si no m'erro un gran desconegut i un desconegut gran a casa nostra. Tot just ara se li comença a concedir el reconeixement que hauria d'haver tingut molt abans. No ho acabo d'entendre. Estaria bé que algú ens ho expliqués. I amb detall. 

L'exposició del Macba no passa de ser un tastet antològic d'una obra que comença a tenir unes dimensions considerables, tant en quantitat com en significació i rellevància. A pesar de les limitacions evidents la mostra dóna una visió prou àmplia de l'autor i de la seva concepció de l'escultura. No tinc cap pretensió de fer un estudi acadèmic sobre l'autor però sí la de dir les meves impressions sobre un autor que m'interessa per la dimensió humana i social de la seva obra -comunitària, com diria ell- i pel seu caràcter filosòfic podríem dir-ne. D'entrada es pot dir que l'obra de Plensa no deixa indiferent. Però no  pas per la provocació d'antany -com el mitjó de Tàpies- ans pel fet que és conciliadora, amable, original, radicalment però també honestament creativa. En molts casos la seva obra es converteix en un joc amb l'espectador perquè dialoga amb ell, el sorprèn, el diverteix i sobretot, l'interroga. L'obra de Plensa desvetlla el joc i alhora la reflexió. 

Per fer aquesta petita ressenya m'he mirat dos documentals imprescindibles per entendre la seva obra: un de Bloomberg i l'altre de TVE emès a la 2. Per cert, extraordinàriament bo. Algú podria pensar que Plensa és un autor simple perquè la seva obra gira entorn d'unes constants determinades que ell explica molt bé. Res més lluny de la realitat. Plensa és un autor complex i la seva escultura també s'ha de llegir a parer meu a la llum de dues altres arts que el van marcar des de petit: la literatura i la música. Potser també per això m'interessa. 

Plensa diu en algun reportatge que la tècnica no és una finalitat en si mateixa sinó un instrument per arribar a una idea, a un concepte, tot i que no es reconeix com un artista conceptual. Potser perquè aquest concepte esdevé en el seu cas matèria i quan el veu l'espectador es converteix finalment en experiència. I és que Plensa vol donar felicitat als seus espectadors, a la comunitat a la qual es dirigeix. Em recorda aquesta actitud allò que el poeta badaloní Joan Argenté, traspassat fa uns anys, resumia tan bé amb aquesta expressió: ben ell mateix cap als altres. La seva escultura va més enllà dels materials que utilitza (molt diversos per cert) i incorpora elements que no s'havien usat com a tals materials: com ara la llum o com ara el so. Però sempre hi ha conceptes que el tenallen i que ens interroguen. Com per exemple a l'escultura dels dos gongs que el públic pot percudir amb la força que desitgi i que causa que els nens i els no tan nens s'emocionin i creïn la seva pròpia escultura viva. O la pròpia experiència de l'escultura. Ara, a cada un dels gongs hi ha conceptes que ens fan pensar: Matter i Spirit. Una cosa m'ha atret d'aquesta escultura: la seva espiritualitat i el silenci i pau que desprenen els seus bustos, sempre ulls clucs i que en diverses ciutats com st. Helens prop de Liverpool s'han convertit en una moderns moais o tòtems comunitaris que es projecten i s'adapten a l'espai físic que ocupen i també a les ments de tota la comunitat. Hi ha una actitud hedonista? Sí perquè genera felicitat. Però hi ha un punt ascètic, o espiritual o fins i tot religiós encara que sigui laic. Plensa sap captar la transcendència humana. Potser els seus bustos monumentals són una extensió del que fou el classicisme noucentista, això sí passat per l'ordinador i les noves tecnologies. 

Plensa té elements recurrents en moltes escultures fora dels bustos allargassats: les lletres d'alfabets diferents i el llenguatge musical. Hi ha una obra de l'exposició que m'ha frapat especialment i és l'autorretrat musical: una esfera perfecta feta amb fragments de partitures executades en acer, que em faig meu: un món de música, o el món de la música. És clar que cadascú veu en les coses el que vol veure i amb això també juga Plensa. Fa seu la idea d'opera aperta i converteix cada peça en un recipient que l'espectador ha d'emplenar o completar. Faríem bé de valorar més el que tenim. 




diumenge, d’octubre 21, 2018

CANDIDE (LICEU, 20 D'OCTUBRE DE 2018).

"Perquè els reis també es poden deposar"

Feia temps, massa temps, que no sortia del Liceu amb aquella joia que deixen els grans espectacles quan hi són. Ahir va ser un d'aquests dies. Recordo una cosa similar amb òperes de gran repertori com alguns Puccinis o Wagners o Verdis. Però també haver-la sentit quan van fer Die tote Stadt o d'altres espectacles menys vistents o coneguts. 

Com que en aquest nostre país ens movem sempre per commemoracions, Candide es representava aprofitant l'avinentesa del centenari del naixement de Leonard Bernstein (25 d'agost de 1918). Ja em sembla bé però és trist que sempre hagi de ser per un motiu d'aquests. 

No és gaire usual que es programi al Liceu aquesta mena de repertori. Candide va ser estrenat a Broadway però és evident que no té res a veure amb el musical clàssic que s'hi pot escoltar allà. Més aviat s'acosta a l'opereta vienesa i en alguns passatges (Glitter and be gay, vocalment, però en molts altres orquestralment) s'assembla més al gènere de la gran òpera. Sigui com sigui, és evident que aquesta obra no la pot cantar un aficionat qualsevol a qui posen un micro al davant perquè pensi que sobresurt de l'orquestra. Han de ser veus preparades vocalment i adequades al caràcter i els cantants han de tenir evidents dots actorals per fer la comèdia necessària quan es representa o quan es mig representa com avui. 

No entenc per què aquesta òpera no la veiem més sovint. De fet, és la primera vegada que es fa al Liceu. Com no entenc que no es faci més opereta de Lehar o sarsueles de les més conegudes. Si es munten bé -o molt bé, com avui- si es tenen les veus necessàries i els recursos corresponents és un èxit assegurat. I això vol dir públic, diners, i nom. Avui el teatre era ple de gom a gom. Tant que la meva entrada d'oportunitat m'ha estat arrabassada vilment cinc minuts abans de començar el concert pel seu legítim propietari. Jo crec que hi ha gent que deu pensar entre els qui manen -com em deia després de la funció un músic de l'orquestra- que fer aquesta mena d'obres significa renunciar a no sé què més. I és un gran error. No s'ha llogat la sala en més d'una ocasió perquè hi canti la Pantoja o altres cantants de música lleugera i amplificada? Hem renunciat per això a escoltar el gran i més exigent repertori? Oi que no? Doncs això hauria de servir com a exemple perquè qui programa hi pari esment. Que no hi ha diners? que se'ls queden tots al Teatro Real de las Españas imperiales? Doncs es busquen els quartos. La resta està per solucionar un dia d'aquests. S'han fet passos importants en aquest sentit mitjançant el mecenatge. Però cal anar molt més enllà. A mi m'agradaria veure Apple, Google, General Motors o Coca-cola patrocinant una funció. O una temporada. Si els diners no vénen al Liceu el Liceu ha d'anar als diners. Fent passes agosarades i fins i tot excèntriques o extravagants. Si cal cedir en coses que ara ens semblen intocables cal fer-ho perquè és una qüestió de supervivència. No seran les administracions que salvin el Liceu. Cal tenir-ho molt clar. I menys les espanyoles. Si el teatre s'ha de dir Google-GTL doncs se'n diu. I punt. És el preu de la globalització. Però per a nosaltres sempre serà el Liceu. 

Candide requereix a més de veus que siguin bones -especialment la soprano- un gran desplegament d'una orquestra molt nodrida i d'un cor  solvent, que van al màxim en força ocasions. Es veu que el director d'avui -John de Main- havia estat deixeble del mateix Bernstein. Jo crec que ho ha fet molt bé. A l'obertura m'ha semblat que duia un tempo una mica ralentit. Però només una mica. Gens, molt poc. O potser m'ho ha semblat a mi. Potser perquè tinc al cap la direcció del mateix Bernstein de la seva pròpia òpera. 

L'orquestra i el cor han complert amb no pas suficiència sinó amb excel·lència -com és costum- tot i que les emocions i la intensitat del cor final han desajustat alguna tallada del director i alguna entrada. Coses menors davant la monumental lliçó de Voltaire i de Bernstein. I davant una interpretació que ha estat d'excel·lent, com li he manifestat a Pangloss jo mateix quan sortia del teatre. 

Per a mi personalment i per a la meva família aquesta funció tenia algun al·licient afegit. El 2008, ara fa 10 anys, vam fer amb el cor Aurica una adaptació també semirepresentada d'aguns fragments de musicals de Bernstein. Vam cantar coses de West Side StoryWonderful TownOn the Town i, evidentment, Candide. De totes, l'obra més interessant, musicalment i intel·lectualment. En aquella ocasió vaig poder cantar el Toni de West side i, és clar, el Candide. El duo O happy we i el fragment final Make our garden grow. Ho fèiem en català perquè ho havien traduït. I bé. El duo era més exigent vocalment però el darrer número -que ho era també de l'espectacle- em va colpir profundament. És clar que en aquell moment ningú no ho va notar. Ni tan sols jo. Però la lliçó que hi conté és tan sòlida, tan realista i idealista alhora, tan bonica melòdicament i instrumentalment que no puc deixar d'acudir-hi de tant en tant procurant evitar que es converteixi tot plegat en un excés de passat. Quan a l'obertura sonava el tema del duo o, al final, quan se sentia la introducció del número final, recordo la Núria abocant-se cap endavant al seient mirant-me riallera amb una expressió còmplice. Com si em digués: 'Te'n recordes?'.

Probablement jo he entrat tard i malament al món del musical i del musical superior per dir-ho així. Però no me'n puc penedir. Ans al contrari. I crec que hauria de tenir recorregut ens els teatres d'òpera com el Liceu. 

Abans de parlar dels cantants cal parlar de qui té bona part de la culpa de l'èxit de la funció. I aquest és el narrador. Normalment, el narrador és el mateix Pangloss però aquí és evident que no podia ser així. No es pot fer tot i bé. I a més el narrador havia de parlar en català perquè el públic pogués seguir amb detall el desenvolupament de la història. La tria no podia ser millor. Quin millor Pangloss que la veu d'or i l'aplom de baix de Jordi Boixaderas. Des del primer moment tothom ha escoltat una veu familiar que al llarg de la representació no ha marrat ni una sola vegada. Tot amb una precisió extraordinària. I vestit amb smoking, com els cantants. Una elegància i una professionalitat com la que potser no té cap altre actor a casa nostra. De tot el que ha dit, em quedo amb una anècdota durant la funció. En un moment determinat, quan apareixen els cinc reis deposats diu el narrador amb naturalitat còmica: 'Perquè els reis també es poden deposar'. El teatre, sense crits ni consignes ha esclatat en un aplaudiment llarg i sonor que connectava l'òpera amb la nostra catalana realitat. Per cert, una altra actriu ha participat en aquest Candide però a fora de l'escenari. Era Ivana Miño, o m'ho ha semblat a mi, qui feia la presentació abans de començar la funció al foyer. I ho feia molt millor i amb més naturalitat que els setciències que hi solen desfilar. 

El Candide de Paul Appleby ha estat també molt bo. És un tenor amb una veu suficientment present, molt bella i molt elegant. Sense estridències, ha fet tots els números com si res passés però amb una seguretat i gust fora del comú. Que ningú es confongui, no és un tenor de Broadway. Ni de lluny. És un tenor d'òpera que qualsevol dia el podrem veure cantant bel canto o Mozart. Això sí, Appleby no té les dots interpretatives còmiques necessàries i de vegades queda frenat per una lleu timidesa. Com el mateix personatge. Jo en destacaria sobretot les mitges veus i els llargs fiati d'algunes notes. 

Cunegonde era Meghan Picerno, una soprano baixeta que ha començat reservona però que ha esclatat amb la seva ària estrella i s'ha deixat anar després com a actriu excel·lent i cantant remarcable. L'ària Glitter and be gay és una joia de l'artifici. És una mena de Reina de la nit però en clau còmica. Els seus aguts estratosfèrics són extremament efectius i audibles. I no tan sols en aquesta ària. 

Pangloss era Kevin Burdette, gran actor còmic i veu de baix molt bona. El seu paper és fonamental juntament amb el de Cunegonde perquè tot surti bé. I a fe que ho ha aconseguit. És un baix que ara et fa un paper dramàtic ara un de còmic. I ha triomfat a ambdues riberes de l'Atlàntic. En sortir del teatre l'esperaven alguns incondicionals que volien immortalitzar el dia amb la seva signatura. Jo ho faré amb aquesta ressenya. Tot i això, li he comentat que la seva interpretació havia estat excel·lent. Se m'ha aturat, m'ha mirat un moment, m'ha fet un copet a l'espatlla i m'ha dit sincerament 'Thank you'. 

Els altres han complert cadascú dins els contorns de cada personatge. Jo destacaria la Paquette d'Inés Moraleda i la intervenció del veterà Chris Merritt fent de governador, Vanderdendor i Ragotski. Voldria també destacar les intervencions puntuals d'un tenor del cor a qui conec personalment i que és deixeble -o ho ha estat- d'un gran cantant català. Jorge Jasso, com a Soldà, alquimista o Crook ho ha fet de manera excel·lent i mostra el camí que molts cantants que comencen -o que no comencen- voldrien tenir per poder poder fer-se valdre en primers papers. Jasso era -crec- la primera vegada que feia un paper solista al Liceu. Ell, com els altres membres del cor que han fet intervencions solistes, anava amb partitura. Potser ho haurien hagut de fer de memòria. però això ja és cosa de la directora del cor i del director d'orquestra i potser també del moviment escènic dissenyat amb gust i sense coses rares d'Albert Estany, que quan surt a saludar es podria vestir una mica més en consonància amb els altres. Ja s'ha convertit en tradició que els registes i escenògrafs siguin d'una raça especial al·lèrgica a qualsevol americana i, sobretot, corbata. Ni tractant-los amb antihistamínics d'urgència.

Si anem a la música, jo diré que els meus números preferits són el duo O happy we, el lament de Candide i l'emotiu número final Make our garden grow. El lament és extraordinari i comentàvem amb la Núria en acabar que té coses de l'adagietto de la 5a de Mahler en l'orquestració i en aquelles resolucions que no acaben mai. Extraordinari. I el número final és el que conté l'ensenyament o moral del conte de Voltaire. I de Bernstein. Perquè la visió irònica i còmica que s'ha anat transmetent al llarg de l'obra -només interrompuda pel caràcter malencònic del lament- es tornen en el realisme responsable del moment final. I l'expressa Candide així en una de les diverses versions del llibret: 'No. We will not think noble because we are not noble. We will not live in beautiful harmony because there is no such thing in this world, nor should there be. We promise only to do our best and live out our lives. Dear God, that's all we can promise in truth. Marry me, Cunegonde.' Alguna pregunta?