M'agradaria començar a parlar d'algun dels problemes que té la nostra educació ara en aquests moments, que són problemes que ha tingut sempre en la meva opinió.
En l'actualitat són una legió molt important els pedagogs o el pseudopedagogs que volen implantar noves metodologies per tal de fer-ho més fàcil als alumnes i adaptar el procés d'ensenyament-aprenentatge, diuen, al segle XXI. És a dir, al nostre temps. També han formulat tota una sèrie de teories sobre el tema, algunes de les quals són molt interessants però amb les quals s'ha d'anar amb compte al meu parer si s'apliquen de manera cega i sense una perspectiva temporal.
Hi ha una cosa que a mi em crida l'atenció avui dia i és el menysteniment absolut d'una facultat com la memòria. Sempre dic als meus alumnes que estudiar les coses de memòria perquè sí, com un lloro, perbocant tot el que has après no serveix per a gaire si és que no ho interioritzen i no s'ho fan seu. La memòria com a finalitat, doncs, és inútil. Ara bé, la memòria és un instrument, jo diria imprescindible, en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Ja sabem que no tothom té la mateixa memòria i que no tots els alumnes tindran per extensió les mateixes capacitats però la memòria, recordar coses de memòria, fa un coixí de coneixements que fan possible moltes altres competències posteriors de les quals tant es parla avui dia. En una paraula, jo diria que no hi ha aprenentatge sense memòria. És labor del professor administrar l'ús d'aquesta memòria a les classes i avaluar-la d'una manera ponderada respecte d'altres molts ítems que s'han de tenir en compte per poder fer-se una visió cabal de l'alumne. Més val saber poques coses de memòria però ben apreses: més val començar per un nucli fonamental i anar ampliant-lo en cercles concèntrics.
Se'ns ha repetit i dit del dret i del revés que avui dia els alumnes han d'aprendre a viure, que necessiten altres competències per anar pel món i jo ja estic d'acord amb aquesta apreciació. Per exemple, la nostra societat en 30 o 40 anys ha sofert la revolució de la informàtica però no només la revolució informàtica sinó també la revolució d'Internet i a més la revolució de una empresa com Google. no és tan sols una revolució: en són tres diria jo. És evident que ignorar aquestes revolucions no és viable i que els ensenyaments les han de tenir en compte en tot allò que sigui imprescindible. De fet, per exemple a les classes de formació professional jo veig que és absolutament imprescindible comptar sempre amb una aula d'informàtica, amb un ordinador per a cada alumne i un ordinador per al professor, amb un projector incorporat o una pantalla tàctil si voleu. Tanmateix, això no és possible amb els recursos de què disposem i s'ha de saber i s'ha de dir. És molt fàcil dir que hem d'innovar però per innovar calen recursos. N'hi ha que han estat molt útils com per exemple el Classroom, una eina que permet crear una extensió de la classe en un espai comú i permet presentar i avaluar els treballs dels alumnes amb la qual cosa aquesta classe es pot prolongar més enllà de les hores lectives.
Ara, per exemple, es porta la metodologia dels projectes. De fet, el Departament d'Educació vol implantar un programa per fomentar -i no sabem si substituir- les metodologies amb les quals treballem avui dia.
Tothom sap que aquell coneixement que es construeix un mateix és el millor de tots perquè és aquell que s'interioritza i es converteix en propi més aviat. És el més durador i és el més eficaç. El que passa és que la metodologia de projectes en termes generals té limitacions que a mi em semblen importants. Com a mínim les haurien de tenir en compte. Són la lentitud, el desordre i la incompleció.
Ara bé, tenim el marc necessari per portar a terme les antigues metodologies o aquestes noves que es porten porten avui dia? Jo diria que no. No és la primera vegada que constatem, especialment a l'FP, però també en altres ensenyaments, que els alumnes tenen unes actituds i un comportament determinat a l'escola i que quan arriben a l'empresa el canvien radicalment. Vull dir que l'escola se la prenen en molts casos, no en tots sortosament, com un divertiment, com un enjogassament, com un espai per a la recreació i no pas com un espai per a l'aprenentatge, que és el que totes les metodologies pretenen més o menys. Jo em pregunto si per als pedagogs que volen implantar noves metodologies, que volen innovar amb les noves metodologies- i a mi em sembla perfecte- és útil també la paraula disciplina. Diguem-ne disciplina o de qualsevol altra manera, però és evident que sense un marc de convivència estable en el si de qualsevol institut o de qualsevol escola o de qualsevol institució és molt difícil portar a terme projectes innovació o metodologies de les tradicionals. Breu, per poder ensenyar cal que algú vulgui -i pugui- aprendre.
Per a mi la millor escola és aquella que ensenya coneixements, que ensenya a pensar, que ensenya a sentir, que ensenya a imaginar i que finalment ensenya a viure. És a dir, la que combina el coneixement crític amb la imaginació, la creativitat i les emocions i finalment amb l'ètica. Per avui ho deixem aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada