Després de l'assaig de dilluns, com a ja és costum, anem a prendre alguna cosa i a xerrar una estona amb alguns de la coral. Normalment anem a un paqui però avui per variar hem canviat d'aires i hem anat a un altre bar que ja coneixem al carrer Bruc 72. Unes patates braves -que no eren les millors que hem menjat- i una cervesa era el que hem demanat. Al bar hi ha una dona xinesa de mitja edat i un senyor que sembla bastant gran que parla català. Les vegades que hem vingut sempre ens ha semblat una combinació estranya però mai ens hem interessat pel motiu. Més aviat sospitàvem que el bar l'havien comprat uns xinesos i que s'havien quedat un atic treballador, que és el que fan els xinesos ara per atreure o no perdre la clientela que ja tenien els antics propietaris.
Aquesta vegada ha estat diferent. En entrar hem vist rètols que deien que el local estaria tancat de l'1 al 21 de març per reformes i canvi d'orientació del negoci. Després d'insistir una mica al senyor se li ha insinuat un somriure i s'ha obert completament a parlar no tan sols sobre el seu bar sinó també sobre la seva vida. Ens ha dit que era de Galícia però que era un enamorat de Barcelona. Va venir-hi de ben petit i la troba a faltar cada vegada que se'n va per retrobar la seva terra o per motius professionals. Ell s'autoconsiderava forà però li he comentat que ja era un barceloní i un català de fet i de dret encara que no hi va néixer. He pensat que -salvant les distàncies- a mi m'ha passat sempre el mateix. De fet li he comentat que quan em vaig casar i vaig anar a viure a Badalona cada dia havia d'agafar el tren per anar al centre de Barcelona i comprovar que encara existia per a mi. És una bestiesa, ja ho sé, però és veritat. Avui dia, per sort, les distàncies s'han escurçat -com ja vaig preveure- i el metro ha fet que Badalona essent una ciutat per si mateixa es comporti pel que fa a la mobilitat com un barri de la gran Barcelona. Abans pensava el contrari però ara crec que seria un error assimilar la ciutat a Barcelona. I a més seria un error que pagaríem tots molt car. Hi he pensat moltes vegades en el que buscava venint a la plaça Catalunya i al final he arribat a la conclusió que no volia perdre els 30 anys del meu passat a aquesta ciutat on vaig néixer i créixer,on he tingut tota la meva família i que he estimat amb passió autèntica.
Hem sabut que el senyor es jubilava i que es venia la seva participació al seu soci japonès o xinès, que un ja no sap de què es tracta. I que ara, el que era un bar-restaurant tradicional es convertia en un restaurant oriental. Ens ha explicat les seves històries del passat, sempre amb un somriure a la boca ple de nostàlgia, sense sentimentalismes. Els seus fills no volien continuar el negoci. I ens ha explicat que no sabria què fer a partir d'aquell moment, amb vuitanta anys que ja tenia. He pensat que havíem tingut sort d'assistir a aquell comiat improvisat tan normal i que érem testimonis d'una història particular plena de vivències i emocions unides per l'amor a una ciutat.
dimecres, d’abril 27, 2016
dissabte, de febrer 27, 2016
NOTES SOBRE LA FOTOGRAFIA D'EVA PAREY
L'atzar em va portar, fa poc menys d'un any, la coneixença de la fotògrafa Eva Parey i ara que fa una exposició a l'Hospitalet em plau d'anar-hi. Per curiositat, per poder relacionar la persona amb el que fa i per fer honor a la dita -ben certa- que afirma que per les obres ens coneixerem. No hi entenc gens de fotografia però diria que tinc un cert gust artístic i un cert criteri per valorar si una obra m'agrada o no. Anant cap al centre cultural La Bòbila pensava en el que diferencia un pintor, posem per cas, i un fotògraf. I realment hi ha diferències. Moltes. Però hi trobo també coincidències. El fotògraf interposa entre la realitat i el seu ull un artefacte que anomenem càmera. I en capta un instant que prèviament ha anticipat, pressentit o imaginat. És veritat que la tecnologia que incorpora la càmera obliga al fotògraf a tenir uns coneixements específics però no és en aquests coneixements on es forma l'obra sinó en l'ull del fotògraf. El fotògraf em sembla un espectador interessat, una persona sempre alerta que vol captar aquell instant únic per immobilitzar-ho a sobre d'un paper fotogràfic. Per aquest motiu, la fotografia em sembla una art més: per aquesta voluntat de lluitar contra el tsunami invisible i sord del pas del temps que ens aclapara dia rere dia.
Tot es pot fotografiar però d'aquí a l'art hi va un bon tros. La fotografia, per ser bona, ha de tenir una qualitat tècnica, és indubtable, però també ha tenir una idea, la voluntat de dir alguna cosa. I naturalment aquesta cosa ha d'interessar la gent. Com en el cant, que conec millor, hi ha un ofici en l'emissió i una idea en l'expressió. L'emissió pot ser excel·lent però si el cantant no expressa res l'obra neix morta.
No podria discutir la qualitat tècnica de l'obra de l'Eva Parey però sí que puc dir que la seva fotografia neix d'una intenció, té una direcció. Sap a on va vaja. En primer lloc la seva obra em sembla, i aquest fet ressalta molt, interessada sobretot en les persones més que en els paisatges -exteriors o interiors, tot i que se'n serveix per contextualitzar aquelles. No sé si es podria dir que es tracta d'una fotografia antropològica. Però en el cas que ens ocupa no són qualssevol persones. Són persones d'una ètnia determinada que provenen d'un lloc concret. Són els gitanos de Romania, escampats per tot Europa amb històries inacabables que els han convertit en un poble eteri sense assentament estable. Dos altres adjectius em vénen al cap per descriure aquesta exposició: etnicisme i denúncia. Parey vol centrar-se no en qualsevol persona d'aquesta ètnia sinó en un grup molt concret i ho vol fer per explicar la seva peripècia a través de l'ull particular de la càmera i d'aquesta manera arribar a una categoria. I és clar, ho fa per alçar un crit de denúncia contra la marginació i la sort d'aquell grup. Quan Parey capta les cares de la família de la Ioana vol captar, crec, aquest destí injust, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Aquest clam va unit a una altra característica de l'obra de Parey: el testimoni i el document. Parey s'allunya voluntàriament d'un esteticisme, que probablement jutja estèril. Només en el títol veiem una deixa poètica en una metonímia molt afortunada que suggereix la mobilitat de la família fotografiada. Parey vol deixar constància de la vida dels seus personatges i és aquí on l'obra es transforma, també, en document. Per no es tracta simplement d'aixecar una acta notarial sinó també, i aquí trobarem el valor afegit de l'exposició, de reflexionar sobre la nostra societat, sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres temps convulsos de moviments humans sovint forçats per situacions límit.
Algú pot pensar que tot està vist i pensat en clau de drama. Doncs jo diria que no, tot i que les fotografies en blanc i negre donen un caràcter més punyent a la seva intenció. Jo diria més aviat que preval la realitat sobre el judici i m'atreviria a dir, fins i tot, que en algunes fotos hi ha un punt d'ironia. L'autora ens ho haurà de confirmar.
Tot es pot fotografiar però d'aquí a l'art hi va un bon tros. La fotografia, per ser bona, ha de tenir una qualitat tècnica, és indubtable, però també ha tenir una idea, la voluntat de dir alguna cosa. I naturalment aquesta cosa ha d'interessar la gent. Com en el cant, que conec millor, hi ha un ofici en l'emissió i una idea en l'expressió. L'emissió pot ser excel·lent però si el cantant no expressa res l'obra neix morta.
No podria discutir la qualitat tècnica de l'obra de l'Eva Parey però sí que puc dir que la seva fotografia neix d'una intenció, té una direcció. Sap a on va vaja. En primer lloc la seva obra em sembla, i aquest fet ressalta molt, interessada sobretot en les persones més que en els paisatges -exteriors o interiors, tot i que se'n serveix per contextualitzar aquelles. No sé si es podria dir que es tracta d'una fotografia antropològica. Però en el cas que ens ocupa no són qualssevol persones. Són persones d'una ètnia determinada que provenen d'un lloc concret. Són els gitanos de Romania, escampats per tot Europa amb històries inacabables que els han convertit en un poble eteri sense assentament estable. Dos altres adjectius em vénen al cap per descriure aquesta exposició: etnicisme i denúncia. Parey vol centrar-se no en qualsevol persona d'aquesta ètnia sinó en un grup molt concret i ho vol fer per explicar la seva peripècia a través de l'ull particular de la càmera i d'aquesta manera arribar a una categoria. I és clar, ho fa per alçar un crit de denúncia contra la marginació i la sort d'aquell grup. Quan Parey capta les cares de la família de la Ioana vol captar, crec, aquest destí injust, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Aquest clam va unit a una altra característica de l'obra de Parey: el testimoni i el document. Parey s'allunya voluntàriament d'un esteticisme, que probablement jutja estèril. Només en el títol veiem una deixa poètica en una metonímia molt afortunada que suggereix la mobilitat de la família fotografiada. Parey vol deixar constància de la vida dels seus personatges i és aquí on l'obra es transforma, també, en document. Per no es tracta simplement d'aixecar una acta notarial sinó també, i aquí trobarem el valor afegit de l'exposició, de reflexionar sobre la nostra societat, sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres temps convulsos de moviments humans sovint forçats per situacions límit.
Algú pot pensar que tot està vist i pensat en clau de drama. Doncs jo diria que no, tot i que les fotografies en blanc i negre donen un caràcter més punyent a la seva intenció. Jo diria més aviat que preval la realitat sobre el judici i m'atreviria a dir, fins i tot, que en algunes fotos hi ha un punt d'ironia. L'autora ens ho haurà de confirmar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)