Després de l'assaig de dilluns, com a ja és costum, anem a prendre alguna cosa i a xerrar una estona amb alguns de la coral. Normalment anem a un paqui però avui per variar hem canviat d'aires i hem anat a un altre bar que ja coneixem al carrer Bruc 72. Unes patates braves -que no eren les millors que hem menjat- i una cervesa era el que hem demanat. Al bar hi ha una dona xinesa de mitja edat i un senyor que sembla bastant gran que parla català. Les vegades que hem vingut sempre ens ha semblat una combinació estranya però mai ens hem interessat pel motiu. Més aviat sospitàvem que el bar l'havien comprat uns xinesos i que s'havien quedat un atic treballador, que és el que fan els xinesos ara per atreure o no perdre la clientela que ja tenien els antics propietaris.
Aquesta vegada ha estat diferent. En entrar hem vist rètols que deien que el local estaria tancat de l'1 al 21 de març per reformes i canvi d'orientació del negoci. Després d'insistir una mica al senyor se li ha insinuat un somriure i s'ha obert completament a parlar no tan sols sobre el seu bar sinó també sobre la seva vida. Ens ha dit que era de Galícia però que era un enamorat de Barcelona. Va venir-hi de ben petit i la troba a faltar cada vegada que se'n va per retrobar la seva terra o per motius professionals. Ell s'autoconsiderava forà però li he comentat que ja era un barceloní i un català de fet i de dret encara que no hi va néixer. He pensat que -salvant les distàncies- a mi m'ha passat sempre el mateix. De fet li he comentat que quan em vaig casar i vaig anar a viure a Badalona cada dia havia d'agafar el tren per anar al centre de Barcelona i comprovar que encara existia per a mi. És una bestiesa, ja ho sé, però és veritat. Avui dia, per sort, les distàncies s'han escurçat -com ja vaig preveure- i el metro ha fet que Badalona essent una ciutat per si mateixa es comporti pel que fa a la mobilitat com un barri de la gran Barcelona. Abans pensava el contrari però ara crec que seria un error assimilar la ciutat a Barcelona. I a més seria un error que pagaríem tots molt car. Hi he pensat moltes vegades en el que buscava venint a la plaça Catalunya i al final he arribat a la conclusió que no volia perdre els 30 anys del meu passat a aquesta ciutat on vaig néixer i créixer,on he tingut tota la meva família i que he estimat amb passió autèntica.
Hem sabut que el senyor es jubilava i que es venia la seva participació al seu soci japonès o xinès, que un ja no sap de què es tracta. I que ara, el que era un bar-restaurant tradicional es convertia en un restaurant oriental. Ens ha explicat les seves històries del passat, sempre amb un somriure a la boca ple de nostàlgia, sense sentimentalismes. Els seus fills no volien continuar el negoci. I ens ha explicat que no sabria què fer a partir d'aquell moment, amb vuitanta anys que ja tenia. He pensat que havíem tingut sort d'assistir a aquell comiat improvisat tan normal i que érem testimonis d'una història particular plena de vivències i emocions unides per l'amor a una ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada