SETMANA D'ÒPERES

Feia temps que en una sola setmana no veia -i escoltava, naturalment- tantes òperes seguides. El dijous era la Cavalleria i els Pagliacci als Cinemes Girona, en una retransmissió de la funció de Salzburg de 2015. El protagonista absolut era el tenor de moda, Jonas Kaufmann però l'elenc de cantants era important. Especialment a la Cavalleria, on també destacava Ambroggio Maestri com Alfio i una soprano de l'est com a Santa. I amb una Lola molt bonica i amb bona veu. Realment la Cavalleria és una gran òpera, dramàticament consistent, vocalment molt exigent i amb una força interior com poques òperes tenen. Justament deu ser per això que no es fa gaire. 

El divendres, per celebrar el meu sant, van fer en directe des del Teatro Real, de la capital del Sagrat Imperi Espanyol, l'òpera de Puccini Madama Butterfly. Volíem anar a sopar a fora per fer una mica de festa, però quina millor festa que poder escoltar una Butterfly i en directe. Les expectatives eren unes però els resultats van ser uns altres. De tota l'òpera em quedo amb la soprano Ermonela Jaho, que ho va fer molt bé tot i que no és la millor ni la més bella Cio Cio San i amb la posada en escena de Mario Gas amb una producció recuperada d'anys enrere. Els altres van complir i bé -o molt bé com Francisco Vas- però diguem-ne que el repartiment vocal no era de primer nivell mundial. Especialment matusser em va semblar Jorge de León, que té molta veu però no té una línia de gran escola, ni tan sols de mitjana. I cantar no és només tenir veu. Com enyorem el Pinkerton de l'Aragall dels bons temps... És la primera vegada que veig una òpera amb comentaris en directe de dues persones que l'estaven també veient. Una òpera comentada per Whatsapp. De tota la funció em quedo amb el cor a bocca chiusa i amb la imatge final de la soprano saludant el públic i plorant torrencialment per l'emoció acumulada i reprimida durant la funció. Això ho diu tot de l'òpera de Puccini i del rol de Cio Cio San. Una de les persones amb qui comentàvem l'òpera -també cantant- em deia que sempre havia cregut que després d'una funció tan intensa com aquesta no es devia poder dormir. I jo li deia que no es devia poder ni dormir ni morir. 

Finalment el dia 1 de juliol teníem una cita al Liceu amb Don Giovanni. Aquesta vegada vaig anar-hi amb la Clara que, si persevera, l'acabarem veient un dia a l'escenari del teatre. Del teatre del Liceu vull dir. 

Ja és ben curiós que només entrar, quan ens disposàvem a suportar el setciències de torn, ens trobéssim amb l'exrector de la Universitat de Barcelona MR que va actuar com un Don Giovanni  qualsevol quan després de seduir la Universitat i aconseguir que el votés majoritàriament com a rector, la va deixar plantada per anar a fer de secretari d'estat d'universitats a Madrid perquè el seu partit presumpte -el PSOE- li ho va demanar. També és curiós que se saludés amb un altre professor adscrit a un partit que ja no existeix, tot i que ell sempre també ho va negar. Ara és membre del consell d'assessorament del Gran Teatre del Liceu des del 2009, que traduït vol dir que és un polític 'enxufat'. 

Deia el Vicent, que va aparèixer del no res des de Suècia, que Don Giovanni és un monument de l'òpera. Hi estic d'acord, però també diria que al costat de números immortals hi ha moments tediosos i fins prescindibles. Especialment molts recitatius. Al meu modest entendre, això sí. Però això potser ens ho haurien de dir els assessors del teatre, que són molts i molt saberuts. I és que diguem-me que Mozart i Da Ponte no són precisament homes de teatre. Queda, per descomptat, la música que per a segons qui sembla que sigui el que menys interessa. 

ANANT A LA PLATJA

Tot baixant a la platja, parlàvem d'una manera jocosa de la mort i de les seves circumstàncies quan l'Emma m'ha preguntat si desitjaria donar alguns òrgans meus a la ciència. Com que la pregunta era prou seriosa, la meva contesta ha estat en sentit contrari i li he dit que els meus òrgans no eren aprofitables. I l'Emma amb la innocència d'un infant, però amb una estranya lucidesa irònica ha sentenciat: "És clar, només hi trobarien òpera i poesia".

CINQUANTÈ ANIVERSARI DE LA MORT D'EDUARD TOLDRÀ

[Fora de data]

Se celebra enguany el cinquantè aniversari de la mort d'Eduard Toldrà, nascut a Vilanova i la Geltrú i mort a Barcelona el 1962. 67 anys tenia quan va finar. Una vida fecunda al servei de l'art manifestat de diferents formes: principalment la interpretació com a violinista, la composició i la docència musical. En tots tres camps Toldrà excel·lí i no manquen els qui diuen -i modestament ho subscric- que Toldrà és el més gran músic que ha donat Catalunya al llarg de la seva història. Toldrà no ha estat només un especialista del violí, un magnífic compositor o un docent lliurat -a vegades desinteressadament- al seu deure com a professor. Toldrà ha estat, més enllà de tot això, un vertader artista. A la seva ciutat natal s'han preparat tot un seguit d'actes que esperem que puguin arribar arreu de Catalunya i dellà de les seves fronteres. 

Toldrà no és un creador d'una obra molt extensa. La característica que escau a la seva obra és la de selecció acurada, finor aristocràtica, sensibilitat preciosa i inspiració catalaníssima. Toldrà mescla en els seus compassos la influència certa de l'impressionisme francès i el gust clàssicitzant del Noucentisme artístic i literari català. Tot plegat amanit per una sensibilitat mediterrània: els seus ritmes, els colors de la seva harmonia evoquen a cada compàs indrets reconeixibles del nostre paisatge més estimat, real i ideal. I el seu discurs musical és una autèntica història d'amor, una comunió amb la terra i la seva gent. 

LA FLAUTA MÀGICA (LICEU, 23 DE JULIOL DE 2016)

[Singspiel en dos actes. Llibret d’Emanuel Schikaneder basat principalment en el conte Lulu oder die Zauberflöte d’August Jacob Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals Dschinnistan de Christoph Martin Wieland. Estrena el 30/09/1791 al Theater an der Wien. Estrena al Liceu el 15/01/1925. Darrera representació 28/07/2016. Total representacions al Liceu: 70.]

La darrera òpera de la temporada era La flauta màgica. Hem dit moltes vegades que aquesta és una obra en la qual no es desaprofita res: tot és important. Després de la interpretació dels Comediants ara ja fa uns quants anys ens arribava una nova versió innovadora i trencadora, evidentment per l'escena més que no pas per la múisca. Es tractava d'una mena d'homenatge al cinema mut i de tota una època. El Papageno-Buster Keaton no era casual, doncs com tampoc ho era -encara que més discutible- el Monostatos-Nosferatu. Jo diria que hem vist alguna coa que era comnpletament nova: una òpera audiovidual, una òpera en què l'escena és plana perquè és un vídeo que es projecta sobre una pantalla, damunt la qual els personatges accionen i interaccionen. No cal dir que aquest sol fet fa que sigui tremendament complicat sincronitzar els solistes i cor amb les imatges que es van projectant i que no poden parar. En aquest sentit, la producció és totalment original, fresca i colorista i marca un punt d'inflexió en les posades en escena d'òperes diguem-ne menys serioses, tot i que finalment la de Mozart ho és i molt. Concedit això, hi ha molts peròs a dir sobre aquesta producció. 

S'han suprimit els recitats -que en els Sinsgpiel substitueixen els recitatius acompanyats de clavecí. A algú que no conegui l'alemany o que no l'interessi el text pot pensar que això és un avantatge però realment no ho és. A parer meu es perd la línia argumental i es desnaturalitza l'obra de teatre. Els recitats aquí són simples mots o frases i icones que ens van apareixent en pantalla i que en anuncien  ala manera del cinema mut el que vindrà a continuació. Original? Sí, molt. Però canvia la natura de l'obra i la converteix en una caricatura de si mateixa o un còmic en el bon sentit de la paraula. És com si convertíssim el Parsifal en vinyetes. És el mateix? Sí. Però en canvia el caràcter, la intenció i la lectura que sen pot fer per part de qui no conegui l'original. Deixa de ser una òpera convencional per ser una òpera de whatssapp. 

Cal tenir en compte que un Singspiel és una mena d'òpera menor alemanya -així com l'opéra comique o la sarsuela- en què hi ha llargs fragments recitats i no cantats. Els recitats són els encarregats d'unir un número amb l'altre i doten de contingut l'argument de l'obra.  Si els talles es perd la meitat de l'obra. Normalment els registes ja solen fer servir les tisores en aquests llargs recitats però eliminar-ho tot em sembla excessiu i només se li pot concedir a un experiment reeixit com aquest. No amics, La flauta màgica no és tan sols la música i Mozart ho va voler així. Hi ha un missatge al darrere i no tan sols la música el transmet. 

Jo puc agafar una obra del segle XVI -posem el Quixot o el Tirant- i adaptar-ne la llengua a la del segle XX. Aquesta operació és lícita? Naturalment i no tan sols lícita sinó desitjable. Ara, jo puc agafar el Quixot o el Tirant i convertir-los en dibuixos animats o, com dèiem abans, en còmic. Això és lícit? Doncs també, però a mi em queda el dubte de si aquesta operació va massa enllà pel que esperem en un teatre com el Liceu. Evidentment no es tracta d'una versió sinó d'una interpretació on la manipulació de l'original és molt més alta que en les adaptacions que estem acostumats a veure. El dilema és doncs una versió que s'acosti a l'època de la creació o una versió que s'adapti a l'època de la interpretació. No crec que aquests dos enfocaments siguin incompatibles. Però cal trobar els límits. Una altra cosa que em sembla no acceptable és que s'introduieix múisca que no prové de La flauta màgica i que es faci a manera de l'acompanyament pianístic qu tenien les obres del cinema mut. Sí, ja sé que la música que sonava era també de Mozart però no la va escriure per a aquesta obra. És com sí a La Bohème li posem fragments de Turandot o de qualsevol altra obra de l'autor o d'un altre. Doncs no senyor. No em sembla seriós ni rigorós ni musicològicament ni filològicament. 

I encara un tercer però: l'òpera és música, veu i cant principalment però sense amplificació. Justament, el que diferencia la televisió o el cinema de l'òpera en directe és el fet que pots escoltar el timbre exacte i la dimensió de les veus que estan sonant. No hi ha intermediaris. I em sembla poc respectuós que la intervenció final de Sarastro -solemne com sempre- soni per la megafonia potser per donar més visibilitat a una veu que l'ha de tenir per si mateixa. Doncs tampoc. Jo vull escoltar la veu tal com és, petita o gran, agradable o desagradable, apropiada o no. De l'altra manera qualsevol mindundi pot agafar el micro i cantar posem per cas el final de Sarastro. 

Tot plegat ho devem a Suzanne Andrade i Barrie Kosky, els directors d'escena. Segurament es van inspirar el la versió de Font i els Comediants però han anat massa enllà pel meu gust. Cosa que no treu que la cosa sigui entretinguda però una mica atabaladora pels vídeos que s'hi projecten. 

SOBRE LA RÈPLICA

L'autor del llibre 'Shakespeare és Cervantes' (Índex 2016) ha tingut l'amabilitat de contestar la meva ressenya publicada en aquest bloc. Jo li ho agraeixo perquè obre la porta al debat i a la recerca de la veritat històrica que en molts casos ens ha estat amagada. La podeu llegir aquí:

https://drive.google.com/file/d/0B0ZbqMT5tHEQQ3pFR01PZkEwNXM/view?usp=sharing

A propòsit d'aquesta rèplica voldria aclarir algunes coses que em semblen importants:

1.- Una cosa és afirmar una tesi i l'altra és demostrar-la. Llançar una teoria d'aquest calibre ho pot fer qualsevol que sigui estudiós del tema. I Izquierdo ho és. Una altra cosa és demostrar-la amb dades i de manera indubitable erga omnes. Això és més complicat. En part, perquè cal vèncer la inèrcia d'una tradició històrica secular i els prejudicis del saber acumulat durant segles. I, en part, perquè cal comptar amb les escassíssimes dades documentals de què disposem. Aprofito l'ocasió per dir que, després dels estudis de Bilbeny, crec provat l'origen barceloní de Colom i el fet que el Quixot va ser originàriament escrit en català i que només ens ha pervingut una traducció al castellà feta amb interessos especialment polítics. Ja vaig dir que no sóc dels qui es tanca en banda i menyspreen la teoria i que em semblava sospitós que essent coetanis els dos escriptors no hi hagi dades certes sobre cap d'ells. 

2.- Discutia en la meva ressenya el mètode per intentar demostrar que Shakespeare i Cervantes són la mateixa persona però no negava que l'autor pogués tenir raó. A la facultat teníem una professora que interpretava totes les obres amb un diccionari de símbols sota la perspectiva de la psicocrítica. No dic que no sigui legítim però, si es tractés d'un judici, les conclusions a què arriba aquest mètode no són decisives. Contribueixen a l'estudi de l'obra, no hi ha dubte, però no són concloents, perquè qualsevol plantilla es pot usar en un sentit o en l'oposat. I el mètode de les taules maçòniques em sembla una cosa similar que, a criteri meu, no desautoritza pas la teoria sinó la demostració. Si parlem, però, de lexicometria ja és una altra cosa. Ara bé, potser hauríem de tenir en compte que les obres de Cervantes són pretesament traduccions i que, per tant, no sabem si el lèxic és de Cervantes o del traductor o d'algú altre. Els indicis, repeteixo, sempre són benvinguts i estimulants però calen proves definitives i no hi són. Per tant, l'estudi lexicomètric no tindrà l'abast i validesa desitjats i les conclusions continuaran essent especulacions. Potser probables però a l'espera de ser provades. 

3.- Caldria explicar també com és que, de cop i volta, Cervantes esdevé Shakespeare, sobretot des d'un punt de vista lingüístic. Tenint en compte que Cervantes escrivia ben probablement en català -almenys al Quixot sembla que és així-, com és que de cop i volta comença a dominar l'anglès com pocs ho han fet? Com a mínim, aquest salt mereix una explicació que no crec que se'ns doni de manera satisfactòria. Almenys per a mi, que ja dic que considero plausible la teoria d'Izquierdo. És possible que Cervantes escrigués els drames en català -o castellà- i que després fossin traduïts a l'anglès per algú altre? No ho sabem. 

4.- La conclusió a la qual arribo jo és que calen documents. Izquierdo té el mèrit d'haver formulat aquest paral·lelisme fonamentat en una intuïció a partir només de sospites i indicis. Ens calen documents per poder avançar de manera segura. Ja sé que em diran que durant els segles XV i XVI, com a mínim, els documents no són fiables però ens hauríem d'agafar a alguna cosa que fos externa al text i a l'escriptor. I de moment no la tenim. Qualsevol podrà sostenir la teoria contrària i no la podrem desmentir. 

5.- Ja sabem que l'escriptura comporta sempre un dosi de vanitat però el primer que cal fer és acceptar les crítiques i no prendre-se-les com una qüestió personal. I després cal escriure bé el català per fer veure als altres que treballem amb rigor. Difícilment podré creure en el rigor del mètode si no hi ha rigor en l'escriptura. I Izquierdo no ho fa sempre. A vegades són badades de l'editorial, que no ha revisat prou bé el llibre que edita. A vegades les errades són imputables al mateix autor, com a la rèplica que he esmentat. No és acceptable, i l'autor no n'esmenta res a la seva rèplica, que escrigui "Hi han més relacions", "de moment cinc i dos [per 'dues'] ben enfocades", "Si vols sapiguer quantas noves" o "tot és posar-se [per posar-s'hi]".

BREU HISTÒRIA DE LES CANTATES SOLIDÀRIES DE J.S. BACH A BADALONA

Fa ja 6 anys que estan en marxa. Allò que va començar essent una provatura per poder cantar i tocar la música religiosa de Bach en petit comitè ha anat prenent volada i ha començat a donar els seus fruits. Encara recordo com si fos ara quan la Montse Pi em va oferir de fer de tenor en aquest projecte que s'iniciava amb la BWV 61. Era al carrer Prim amb Layret, un dia avançat de primavera de 2011. El vertigen d'aleshores, confirmat quan vaig veure la partitura, s'ha convertit en una dinàmica ineludible, en una dolça disciplina i en una autèntica escola. Per a mi almenys, i em penso que per a més gent també. Poder cantar Bach amb un magnífic grup instrumental format per professors, exalumnes del conservatori de Badalona i altres molt bons músics que van venint per a ocasions determinades és un gran plaer i sobretot un immens privilegi.

El primer quartet vocal en aquell primer any va estar format per Alexandrina Polo, Montserrat Pi, Jordi Sabata -el baríton- i jo mateix. Es van fer a l'església de Sant Francesc de Bufalà amb llargues introduccions que estaven molt ben documentades. El públic no va ser mai molt abundant però allà va germinar el que després ha estat el nucli que ha donat continuïtat a les cantates. I també es van forjar seguidors incondicionals d'aquests modestos esdeveniments que alhora són grandiosos per causa de la música del mestre: n'esmentaré un de sols, que és Joan Molar, el qual ha ajudat a donar visibilitat mitjançant el seu bloc a un projecte que paga la pena. La segona cantata que es va fer va ser la 111 i la tercera la 147. Aquesta no vaig atrevir-me a cantar-la: el recitatiu i ària de tenor són compromesos i va venir un altre tenor. Ara potser ja hi gosaria.

Els 2 anys següents si no recordo malament les cantates es van traslladar a l'església dels pares Carmelites. La Christler de Badalona, que diuen alguns, pel campanar que recorda el famós edifici. Aquí es on comencen pròpiament les cantates solidàries, a benefici de la comunitat. Es van repetir algunes cantates i se'n van incorporar de noves. Una per mes: d'octubre a abril. Jordi Sabata va abandonar el carro, m'imagino que per la servitud de la distància física i alguns barítons van anar venint. El que es va quedar gairebé de plantilla va ser l'Alejandro Llamas, baríton del cor del Liceu. Les cantates van continuar oferint-se en quartet vocal i grup instrumental relativament reduït: 2 violins, viola, oboè o 2 oboès, violoncel i orgue. En aquest espai recordo principalment la cantata BWV 140 que vam fer a petició del baix baríton Jordi Llauradó, el qual en va cantar poques. Va ser el gener de 2013, un mes després de la mort del meu pare. I va ser especialment emotiva per a mi. 

Els pares Carmelites necessitaven l'església per a dir missa i altra vegada ens vam haver de traslladar. Ara a la capella del Santíssim de Sant Josep. Hi vam ser un any. Tanmateix, per les queixes d'algun feligrès que volia intimitat i recolliment i a qui els assaigs de les 6 de la tarda molestaven, vam haver de canviar el lloc per la cripta del mateix Sant Josep. I van començar les cantates 'crítptiques', que dic jo. Al començament d'anar a la cripta, pensàvem que hi hauria poc públic per dos motius: pel lloc (s'havien de baixar força escales i això podia frenar la gent més gran) i per l'hora (es van començar a fer a les nou del vespre) i realment ens vam equivocar: la sala sempre ha estat plena llevat d'algun dissabte de futbol o d'algun esdeveniment musical simultani. Aquest curs 2016-2017 hi ha hagut sortides excepcionals per una qüestió de capacitat. El desembre vam anar a la Providència per fer la primera cantata de l'Oratori de Nadal amb el cor Aurica i el gener hem anat a la capella del Santíssim una altra vegada per fer la BWV 171 i la 248.1 amb la potent coral Càrmina, de Barcelona: el grandiós oratori de Nadal i la magnífica cantata 171, amb ària difícil de tenor inclosa i sortint jo d'una grip fotuda.  

Pel que fa als cors, el primer a venir va ser el cor Aurica als pares Carmelites. Es van estrenar amb la cantata BWV 37, que més endavant vam tornar a fer amb la coral Cantiga. D'aleshores ençà, el cor Aurica ha col·laborat en força ocasions fent les parts de Cor i Coral de les cantates. El fet que un cor vingués va donar més relleu a les cantates i va fer que lluïssin més. Va ser un canvi qualitatiu important i era més adequat per a la música de Bach. També va venir el cor Ariadna de l'agrupació Madrigal dirigit per la Júlia Sesé a cantar la cantata BWV 7 amb magnífics resultats. I aquest curs hi ha tornat de la mà de Pol Pastor a fer la BWV 92, una altra vegada amb ària difícil de tenor.

Quant al director, els primers anys no n'hi va haver. Les vegades de director les feia el primer violí que aleshores era Joan Orpella i que va cedir el lloc posteriorment a la Carlota Novell. Ja als pares Carmelites es va incorporar el violinista i director Jordi Montoliu i amb posterioritat han intervingut altres directors convidats: Aleix Oliveras, del cor Aurica, que va dirigir fragments de passions i àries de l'Oratori de Nadal, Josep Prats, de la coral Cantiga, que va dirigir amb gran solvència la BWV 37, Daniel Mestre, de la coral Càrmina, que ja vingut dues vegades a fer la BWV 190 - en la qual no vaig poder cantar per una bronquitis-, i la BWV 171 i 248.1, Pol Pastor i Carles Oliver, professor del Conservatori de Badalona, que va dirigir la BWV 137. I em deixo algú que ara no recordo. Que no se m'enfadi. 

El planter de músics també ha anat variant amb els anys però hi ha hagut sempre un nucli estable en les figures de Montserrat López (oboè), Joan Orpella (violí) principalment. La idea inicial va ser fer cantates amb els mínims assaigs possibles: de primer, assajàvem els divendres al matí i ja al dissabte fèiem una repassada. Amb el temps aquests assaigs de divendres es van suprimir i vam assajar només els dissabtes, tres hores abans del concert. Això significava venir absolutament preparat perquè la interpretació només s'hagués d'ajustar en el tempo i en alguns matisos d'expressió. No podia haver-hi vacil·lacions ni dubtes. Es cantava directament per al concert. Hem fet algunes excepcions però els resultats, en qualsevol cas, sempre han estat excel·lents tenint en compte la relació d'assaigs respecte del resultat interpretatiu. Unes vegades més que altres, però sempre ha anat bé o molt bé. Aquestes cantates no s'han interpretat dins la litúrgia sinó en format de concert i a vegades han anat acompanyades d'altres peces afegides. Tot de Bach llevat d'una Missa brevis de Telemann (que es va fer amb la BWV 85) i l'entrada de la Reina de Saba, de Haendel (al desembre de 2016). Només la BWV 111 va ser feta dins la litúrgia luterana de l'església alemanya del carrer Brusi.

El 2015 el cicle de cantates solidàries de J.S. Bach va rebre de mans de l'ajuntament de Badalona el premi Guineueta concedit pels amics del Teatre Zorrilla. A l'acte de lliurament hi van anar la Montserrat Pi, el director del Conservatori Jaume Cortadellas i jo mateix. Un reconeixement merescut per als qui, com nosaltres, comencen a comptar els cursos per cantates. I no tan sols músics o cantants sinó també públic afí i fidel.

Les cantates sempre s'han fet a Badalona llevat de dues vegades en què han sortit a Barcelona. La primera, ja l'he mencionat, va ser la BWV 111, amb la inestimable col·laboració i tracte del violoncel·lista de l'orquestra del Liceu Matthias Weinmann. La segona, es va fer a l'església de les Dominiques del carrer Roger de Flor, seu de l'església alemanya catòlica a Barcelona (BWV 85), un lloc amb molt bona sonoritat i amb un públic entregat.

Pel que fa a les sopranos, Gisela Parodi va prendre el relleu d'Alexandrina Polo. També hi han cantat Glòria Lorente i Vanessa Villanueva. 

De mezzo normalment hi ha cantat la Montse Pi llevat d'algunes incursions de la Neus Pi i d'una noia búlgara que cantava al cor de l'òpera de Viena la darrera cantata: la BWV 115.

El tenor també ha estat estable llevat de dues cantates: a la BWV 190 va venir el tenor filipí Dresden Roxas Ramos, que va fer un molt bon duo amb Tomàs Maxé, i un altre tenor a la tercera cantata que vam fer el nom del qual no recordo.

El baríton ha estat la corda més canviant. Hi han cantat, dels que recordo, Jordi Sabata, Alejandro Llamas, Jordi Llauradó, Daniel Morales, Tomàs Maxé, Oriol Mallart, Néstor Pindado, Joan Garcia Gomà i el darrer Vincent de Soomer. I l'Aleix Oliveras, que va fer la BWV 111 dues vegades en un cap de setmana. 

En els violins Joan Orpella i Carlota Novell han estat els assidus. Pel que fa a les violes tenim Víctor Mateo, Marta Garcia, entre força d'altres. A l'orgue va començar-hi Viviana Salisi i han vingut diverses persones però l'Àngel Villagrasa és qui ha tingut més continuïtat. Quan calia fagot, sempre hi era la Meritxell Ferrer. Els violoncels van començar a canviar quan la professora del conservatori Ana Moreira ho va deixar. Recordo l'Alba Haro, la Mar Heredia, la Marta Pons, el Guillem Bautista i darrerament la Paula Blázquez, entre alguns altres. I el contrabaix va començar essent Guillermo Nasarre, que ho va deixar i el va substituir Diego Civilotti. També alguna vegada hi ha vingut el professor de contrabaix del conservatori i encara algú altre. I els oboès han estat normalment Montserrat López i Francesc Castillo, amb fitxatges esporàdics. De les flautes travesseres recordo la cantata 78 de Jaume Cortadellas però n'hi han passat més. Com per exemple el qui va tocar la BWV 180, amb ària de tenor terrorífica.  Hem portat poques vegades metall però quan ha calgut trompeta sempre ha vingut Jaume Fàbregas i també algun alumne seu. Tothom de gran solvència artística. Em deixo gent igualment valuosa però que no m'ho tinguin en compte. Tothom amant de la música excelsa de Bach i d'aquest oceà particular que són les seves cantates religioses. 

Tot plegat, amb taquilla inversa a benefici de la comunitat de rigor per a obra social i, òbviament, sense cobrar. Lògicament, les cantates no haurien estat possibles sense l'aportació desinteressada de molts músics i cantants als quals cal retre reconeixement i donar-los com a públic -i com a participant- el nostre més sincer agraïment. 

LA FILLA DEL REGIMENT (27 DE MAIG DE 2017)

Més enllà d'alguns puristes i incondicionals d'aquell o de l'altre, La fille du régiment és una òpera que et reconcilia amb el gènere. Sobretot perquè escapa del clixé de les etiquetes: és òpera italiana però en francès, és romàntica però no hi ha truculències, és del XIX però requereix que els cantants actuïn, hi ha una acció teatral ben perceptible i aquesta s'adequen a la longitud de l'obra. I és òpera seriosa però pot semblar a algun nouvingut una comedieta. Vull dir que és seriosa no pas per l'argument -més proper a l'opereta germànica que a la gran òpera italiana o francesa- sinó per l'exigència vocal dels papers que cal cantar. No tan sols el de Tonio sinó també el de Marie. Jo crec que el repartiment ha estat dels millors que podine triar. Evidentment l'estrella que ha brillat més ha estat la de Javier Camarena però l'aragonesa Sabina Puértolas ho ha fet també molt bé. Diria que mé sben actuat que el Camarena. I el caporal Carlos Daza no s'ha quedat curt. És una bona combinació: artistes consagrats i gent de la terra. De la d'aquí o la d'allà. 

La producció ja l'havíem vist fa anys amb un altre tenor de rompe i rasga a l'escena: Juan Diego Flórez. No sabria dir quin canta millor. Si aquest o Camarena. Els dos sudamericans i els dos amb veus molt belles i amb una gran escola de cant. Ja se sap que la gent es queda en els 9 do, mal anomenats de pit, perquè són de cap. És un error jutjar un cantant, i especialment un tenor, pel pinyol. Evidentment si ets professional l'has de tenir però hi ha gent que el té i no canta la meitat de bé que Camarena. Ara, és que Camarena no té ni el do ni el re. Té el mi bemoll 4 com vam poder escoltar recentment a Rigoletto. Un paper que jo deixaria madurar perquè Camarena, vulgui o no, és un tenor lleuger i sempre ho serà. Evolucionarà més o menys, igual que Flórez -que ha començat amb els Werther- però no serà mai líric. Servituds de la naturalesa. 

La Sabina és una veu petita però igualment lleugera si no més que té una gran facilitat en l'agut. I ha actuat amb gran gràcia i habilitat per camelar-se el públic. Potser hauria estat millor una veu més robusta però la de la Sabina passa bé, té una bona línia i domina l'escena. Res a dir. Ah, i a més és guapa requisit imprescindible per poder triomfar als millors teatres en l'actualitat. És clar, al costat d'ella el Camarena es veu rodanxó i rabassut però que en trobin un altre de guapo i alt per cantar això... No n'hi ha. 

Encabat, hi ha hagut sopar inusual a l'Ambos Mundos de la plaça Reial i un gintònic a la terrassa de l'hotel de l'antic Can Bagués. Nit rodona amb doble colofó. Que per molts anys sigui així. 

EL NAIXEMENT D'UNA ORQUESTRA (14 DE MAIG DE 2017)

No tots els dies es té l'oportunitat  d'assistir al naixement d'una orquestra. Valia la pena, doncs, anar al Zorrilla al concert que servia de presentació a la nova Orquestra Baetulo. No era una estrena única: anava de cantó amb la presentació del nou cor homònim. Sembla que mentre que l'orquestra està formada per músics professionals el cor està format per cantants amateur. Hi ha un altre punt a remarcar: tant l'orquestra com el cor estan formats per gent jove. Especialment l'orquestra, perquè al cor ja hi ha una mitjana més elevada.

La pregunta que un es pot fer d'entrada és per què crear una orquestra nova i concretament a Badalona. La resposta és igualment fàcil i senzilla: i per què no? Altres ciutats i fins i tot pobles tenen orquestres amb més o menys entitat. No veig per què Badalona no l'hauria de tenir. En aquest sentit, cal remarcar la iniciativa de l'Orfeó Badaloní, entitat que patrocina aquest sorgiment, i de l'Ajuntament de Badalona que també hi dóna suport.

L'orquestra està dirigida per una noia, Irene Delgado Jiménez, que era ja directora del Cor Gran de l'Orfeó Badaloní. Delgado es va graduar en direcció d'orquestra a l'ESMUC amb matrícula, cosa que ja em sembla una garantia d'èxit en la conducció d'un engranatge tan complicat com aquest. I ha complert l'encàrrec amb suficiència i decisió. Dominava les partitures que s'interpretaven amb un gest clar i amb uns temps que m'han semblat del tot adequats als caràcters de les obres.

L'orquestra no deixa de formar part de la tradició musical de la vila que va a portar fa dècades a la creació del que avui coneixem com a Conservatori Professional de Badalona. És, doncs, una iniciativa més dins aquesta tradició un xic oblidada perquè ja sabem que la música és la ventafocs de la cultura, no pas aquí: a tot arreu del nostre país. 

El concert inaugural va tenir lloc al teatre Zorrilla, cedit per l'Ajuntament de Badalona. Algú em va dir al concert que ara calia construir un auditori. La veritat és que en discrepo: potser caldria primer consolidar aquest projecte i després fer-lo créixer per on es pugui. Em sembla més important -com en tot- que primer es prioritzin les persones i després els espais. Només cal recordar el magnífic centre cultural que tenim al costat de l'Ajuntament i que està infrautilitzat del tot. Ja sabem que el Zorrilla no sona bé, però hi hauria solucions barates i a l'abast de l'ajuntament -si volgués- per millorar una acústica deficitària.

Entre els membres de l'orquestra he vist cares conegudes: la Carlota Novell -assídua a les cantates solidàries de Bach i excel·lent violinista-, l'Alba Lleixà i la Carla Clemente. També algun exalumne del Conservatori. I cares noves i totes joves. 

El concert ha tingut dues parts ben diferenciades amb una propina intermèdia i una de final: Danse sacrée et danse profane, de Debussy,  una peça de l'arpa d'Alphonse Hasselmans, que ha interpretat dedicada a la seva àvia l'arpista Esther Pinyol, el Rèquiem de Fauré i el Cantique de Jean Racine de propina.  Sí que he de dir que l'speaker que anunciava per megafonia les obres com si d'un esdeveniment esportiu es tractés no m'ha acabat de convèncer.

El primer Debussy era com sempre una féerie musical, una música aquosa que evocava en múltiples ocasions l'escala pentatònica oriental. M'ha sobtat que hi havia una frase que era clavada a un passatge de Turandot, de Puccini. Gens fàcil d'interpretar i amb un resultat excel·lent i una arpa de gran nivell. Ens agradaria escoltar de cara al futur més coses d'aquesta artista tan jove i prometedora.

El Rèquiem era, però, el plat fort de la tarda i no crec que hagi decebut a ningú. L'orquestra ha tingut ocasió de mostrar tot el seu potencial en totes les seves facetes i en gairebé totes les famílies d'instruments. Remarcaria una corda molt precisa i expressiva i un metall segur i contundent quan ha calgut. El cor, en canvi, m'ha sonat un xic apagat al costat de l'orquestra. Les raons poden ser diverses. N'hi ha una evident: cantava al final de l'escenari en un indret en què l'acústica és, com he dit, deficitària per no dir dolenta directament. Hauria guanyat si s'hagués instal·lat una pantalla acústica de fusta al darrera dels cantants del cor. Aquesta és una inversió barata per poder millorar de manera real el so d'una sala desagraïda per als qui hem hagut de cantar-hi, com en molts altres teatres. Hi ha, a parer meu, un altre motiu important. I és que per cantar aquesta obra hauria calgut un coixí més important de veus amb especial atenció a tenors i baixos per donar més presència a les parts cantades. Cosa que no significa que ho hagin fet malament. Tot al contrari. 

Els solistes tenen uns papers curts però han de complir. El baríton canta més però la soprano té la cirereta de l'obra: un Pie Jesu que cal cantar amb emoció però amb contenció. Lucia Popp en seria a parer meu el millor model. I Gisela Parodi l'ha interpretat seguint aquesta idea. El baríton tenia una veu in fieri que encara s'ha de formar però ha cantat amb gust i sense estridències a pesar d'algunes rascades menors. 

Després de tot plegat em quedo amb una idea i un desig: tenim a partir d'ara una molt bona orquestra a Badalona i esperem tots els melòmans de la ciutat i de fora que pugui fer música per molts anys. I que nosaltres ho puguem gaudir.