“MARÍA DEL CARMEN”, D’ENRIC GRANADOS (6-II-2006)

Feliu i Codina va quedar servit amb el llibret de l’obra, basat en el seu propi drama homònim. L’horta murciana podria donar joc per a un drama rural de passions desenfrenades però acaba essent una cosa anodina i ramplona. El triangle entre María del Carmen, Javier i Pencho és una caricatura de la versemblança amb què hauria de ser tractat. Els personatges parlen en panotxo, el dialecte d’aquell indret. Això converteix el drama, a ulls nostres, en una cosa encara més estranya. I el fet que l’òpera fos en versió concert tampoc ha ajudat gaire a l’afluència de públic, més aviat escassa. Les clarianes eren notables: el Josep, per exemple, era l’únic de la seva fila. L’ambient era, doncs, de representació de farciment. I tot plegat a pesar de la música, que té, diuen els entesos, influència wagneriana. Suposo que pel que fa a la dimensió de l’orquestra i al tractament que en fa. A mi em sobren les concessions folclòriques de la música de Granados. Les jotes, les castanyoles i altres cosetes que s’hauria pogut estalviar. Ens hauria quedat l’essència del músic, que no és pas menor i que té idees interessants i belles.
M’ha fet gràcia veure dirigir en Josep Caballe-Domènech; fa uns anys ens va dirigir l’òpera «Amahl i els visitants de la nit», de Menotti, al teatre Zorrilla de Badalona. Es notava que la dominava i que havia estat treballada amb assajos suficients. Sempre és d’agrair. No sé com deu haver anat a parar al Liceu però si hi ha dedicació i encert al darrera que vingui qui vulgui. Entre els quatre perscussisonistes he distingit la Pilar Subirà, que avui anava de matute: li ha tocat el paper del bombo. Els cantants han estat correctes tirant a bons. L’Albert Montserrat és un tenor líric-lleuger que té un timbre molt bonic però una veu poc voluminosa. Tot i això, en els densos passatges orquestrals aconseguí sobrepassar lleugerament l’orquestra. Pencho, cantat per un estranger, David Pittman-Jennings, ha fet gala d’una excel·levt dicció panotxa i d’una veu convincent dramàticament, un xic fatxenda, com el seu personatge. La valenciana Ana María Sánchez ha cantat en la seva línia: bé. No té fragments de lluïment remarcables. És una veu amb projecció però té una emissió tova que sembla que en qualsevol moment li hagi de fer caure la impostació. I el timbre tampoc és de primera qualitat. Ep! A parer meu, que consti. Mercè Obiol ens va sortir amb un escot vertiginós i mai més ben dit si te’l miraves del cinquè pis. També se’n va sortir bé d’un paper que tampoc oferia complicacions de la gran òpera. I Palatchi, que feia de pare de Javier, també va complir. Palatchi, de sempre, fa unes inspiracions nasals tan profundes i sonores que qualsevol dia absorbirà algun perruquí de platea. A banda d’aquest detall curiós Palatchi ha perdut en timbre; la veu sona gastada, enrogallada, sense aquella ressonància jove que omplia tota la sala amb absoluta facilitat. No és la primera vegada que tinc aquesta sensació. I és una llàstima. Potser el timbre de Palatchi no ha estat el de Ghiaurov però la seva potent veu és molt apta per fer els rols de baix de Verdi i Puccini. Entre altres. Pel que fa al gènere, no es pot dir que sigui una sarsuela perquè no té fragments recitats però el que també és clar és que no és una gran òpera.

OTELLO AL LICEU (18-II-2006)

El dia de la manifestació per l'Estatut al centre de la ciutat era el millor dia per deixar el cotxe a la vora de la plaça Catalunya. I així ha estat. La gent té por i espera que s'acabi la moguda per anar a provar sort al centre. És la primera vegada que puc aparcar a tocar de la plaça Urquinaona i a més sense fer gaires voltes. L'òpera es presentava com una mena d'esdeveniment. Per dos motius. Perquè, ara, les òperes del gran repertori clàssic apareixen poc a les programacions del Liceu. I en segon lloc perquè el reperotori era estelar. Especialment perquè el tenor era José Cura, un dramàtic que té molta veu, maca i apropiada per al paper d'Otello i a més és convincent escènicament. La posada en escena de Willy Decker era absolutament austera, decebedora. Però a més era poc treballada. Una caixa escènica posada de gairell, pintada de color negre que cap alfons es tornava vermell. I una creu molt alta de fusta crua que presidia constantment l'escena i que era manipulada pels personatges. La idea del director d'escena creiem haver-la comprès. El director vol posar l'èmfasi en el drama interior d'Otello i no vol deixar que cap element extern el pertorbi o ens distregui. El resultat és que semblava que l'òpera no tingués director escènic. El germà de l'Elisabet, que es dedica al món de l'escenografia, jutjava encara més decebedor els moviments dels personatges i del cor així com el vestuari. Tot pretén ser simbòlic però acaba essent simplement esquemàtic.

Lado Ataneli, jago, té una veu de baríton líric, potent i clara, amb una línia remarcable si ens l’imaginem cantant el verdi d’èpoques pretèrites però igualment efectiu per a un paper més dramàtic. En canvi, Cassio va lluir una veu metàl·lica tot i que amb projecció; probablement s’hauria pogut trobar algú amb més musicalitat. La qui va triomfar més, a banda de Cura, que ho va fer també pel nom, va ser la Desdèmona de Krassimira Stoyanova, la qual amb una veu densa, plena, rica d’harmònics, vellutada i rodona i a més àgil i d’emissió fàcil i justa va fer un quart acte per treure’s el barret. El passatge del salze ja és captivador per l’orquestració i musicalitat orientalitzant i ella el va brodar. I on va tocar la perfecció va ser en l’Ave Maria, escoltada en un silenci sepulcral sense tos ni caramels embolicats en paper de cel·lofana. La manera com va atacar el portamento que separa el recitatiu de l’ària ja presagiava una intervenció de gran classe. I ho va ser. Ros-Marbà, en un atac de purisme —o de ràbia, segons per on ho mirem— no va deixar que el públic ovacionés a lloure la cantant, tot i que s’ho mereixia. Un Ros-Marbà, per cert, que va ser tímidament però justament xiulat al final de la representació. No va aconseguir empastar i conjuntar determinats passatges de l’òpera i això es va fer visible per als que són més exigents.

Al programa del Liceu es presenta Otello com el dolent de l'obra i es diu que és un precedent de la mal anomenada violència de gènere (cal denominar-la violència domèstica). A parer meu no té res a veure la violència domèstica actual contra les dones, els homes o els fills i altres familiars d'una parella amb l'obra de Shakespeare ni amb l'obra de Verdi i Boito, que segueixen fil per randa la de l'anglès. Em sembla una extemporaneïtat frívola i oportunista que no valora justament el drama --aquest real-- d'aquestes situacions. Otello, per començar, és universal. No parla de tal situació o de tal altra. I, en segon lloc, l'Otello de l'obra és presentat no pas com el botxí --que ho és directament-- de Desdèmona sinó com la víctima de Jago. I Jago és el polític intrigant i hipòcrita que sap manipular les persones en profit de la seva ambició malsana, és l'home cruel i sense escrúpols ni remordiments morals. Jago és l'autèntic fill de puta de l'obra i un es queda amb les ganes de veure'l esventrat per algun oficial d'Otello. No hi ha, com sembla que pretén el director d'escena, cap conflicte religiós si tenim en compte de Otello és moro. El conflicte és personal i per més que el Cura trenqui la creu sobre l'escena en un moment de ràbia això no queda reflectit en la relació del protagonista i els personatges que l'envolten.

En acabar li he preguntat al senyor alemany d’uns quants seients més enllà què li havia semblat l’obra. I m’ha dit amb una mirada com nostàlgica: «He tingut la impressió que Desdèmona era una heroïna pucciniana, tot i que al final ha aparegut la dona verdiana de sempre». En fi, tant de bo poguéssim veure un Otello amb aquest repartiment cada mes. Fóra del tot gratificant.

TALLERS DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES (9 i 10-II-2006)

Assisteixo als Tallers de Llengua i Literatura Catalanes d'aquest any amb l'esperança, més que no pas d'aconseguir ampliar l'horitzó cultural o acadèmic, de retrobar antigues amistats i de posar-me al dia de les novetats didàctiques. Les cares dels col·legues que veig a l'esmorzar del divendres diuen tot sobre l'estat de l'educació --o l'ensenyament-- actual. Es veu la gent desanimada, descoratjada. Els professors i professores no saben ben bé si el que fan és útil per a la societat (més aviat pensen que no), no se senten valorats i són fatalment pessimistes sobre el futur del català i, en general, de l'educació. Però fan una feina inestimable de la qual des de dintre no copsen la dimensió. Totes les comunicacions han anat, més que mai, en la direcció didàctica. Perquè la pregunta del milió és com fer que els alumnes s'interessin per la llengua i per la literatura. Pel que fa a l'ensenyament de la literatura sí que es pot dir que, com moltes altres matèries, per no dir totes les de lletres, passa per la introducció a l'aula de l'ordinador (un per cada alumne i sempre, no a estones perdudes; vaja, com a Extremadura) i de materials multimèdia o via internet, interactius i autoavaluables. Confirmo que s'està treballant en aquesta direcció però la feina ingent que porta el propòsit farà retardar uns quants anys la posada en marxa (els ignorants dirien la 'implementació') d'aquest pla. Pel que a mi m'interessava, vaig descobrir una web dels de ciències de l'educació que s'anomena www.viulapoesia.com i que permet llegir poesia de manera temàtica, tant a infants com a joves o adults i, a més, realitzar activitats de les que abans he mencionat. El millor dels tallers, a la meva manera de veure, han estat 2 coses. La primera, la conferència de Joan Solà sobre Joan Coromines. Solà és un bon conferenciant més que no pas un bon professor. Com a conferenciant et dóna unes idees ben clares i ordenades, amanides amb el seu coneixement extens sobre el tema, i a més et fa riure, que ja és molt en els temps que corren. I hem rigut i hem après coses que ignoràvem. Tots els que érem a la sala ja sabíem de la talla intel·lectual de Coromines però ara la coneixem una mica millor. La segona cosa millor ha estat, com de costum, l'esmorzar. Només diré que mentre recollia les tasses, els plats i els papers escampats per les taules, un cambrer ha dit amb una ironia finíssima: "Sort que ens han deixat les flors".

"EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU", DE MENDELSSOHN, AL PALAU (10-II-2006)

L’Eulàlia Planas canta en un cor de 240 nens El somni d’una nit d’estiu, de Mendelssohn. L’hem anat a escoltar i a veure amb la Núria, la Mercè, la seva mare i altres familiars. La darrera vegada que vaig escoltar aquesta obra al Palau deuria ser a principis dels 90. La veritat és que sempre ve de gust retornar-hi perquè l’obra de Mendelssohn és una obra excepcional i personalíssima però alhora també capta a la perfecció el significat de l’obra de Shakespeare. Excepcional per la seva bellesa musical i personalíssima perquè tots els passatges porten gravats en el timbre de l’orquestra o en el fraseig melòdic el segell inconfusible del mestre. El somni d’una nit d’estiu és una obra rodona. Perfecta. Closa en si mateixa; no hi trobarem a faltar res però tampoc ens sobrarà cap número. Això també passa amb Les estacions de Vivaldi o La flauta màgica, per posar només dos exemples que se m’acuden. L’orquestra Simfònica del Vallès és l’encarregada d’interpretar-la i el director és un vell conegut, en Manel Valdivieso. De fet, d’aquella Simfònica amb la qual vaig cantar l’Oratori de Nadal queden força músics. Tot i que jo diria que aquesta orquestra ha anat a menys. I no pas per desídia de l’orquestra. El Somni és una obra que li venia gran però de la qual n’han sortit prou airosos. Aquesta és una virtut de la Simfònica: la seva tenacitat, la seva voluntat. Les notes endimoniadament ràpides dels primers números han hagut de fer-se més lentes per poder-les tocar bé. Cosa que fa que es perdi gràcia i vivacitat. La música bellíssima del nocturn ha sonat un pèl lenta pel meu gust. I això ja no era un dèficit de l’orquestra sinó un criteri del director. Quan ha començat a sonar bé tot plegat ha estat a la marxa nupcial: decidida i brillant. La soprano Elisa Copons ha brillat més que la mezzo; amb una veu clara i precisa se n’ha sortit amb correcció d’escola del lied amb cor, que també ha estat interpretat amb un tempo massa llarg. I el cor infantil estava ben preparat i ha cantat de memòria i molt bé les breus parts que li corresponen. La Núria anava cansada i se m’ha adormit a la falda. No ha sentit ni tan sols la marxa dels nuvis, que diu ella. A la primera part, un concert de Mozart que era prescindible i que quedava —ai las— apagat per la magnífica orquestració del Somni i per les seves melodies alegres i captivadores. Per cert, el concert comptava amb un jove solista que ha interpretat Mozart el clàssic com si fos un autor romàntic del XIX. Això és una cosa que aconseguirà superar amb el temps. Fora d’això s’entén per què ha guanyat el premi Vinyes. Potser ha estat més encertat pel que fa a l’estil en un bis que ha ofert al final de la prmera part: una peça de Debussy a la qual li ha sabut donar la sonoritat i l’expressió adequades. Me’n vaig del Palau, però, una mica amoïnat. És una llàstima que a una orquestra tan activa i tan vàlida com la del Vallès no se li presti una mica més d’atenció.