dimarts, de maig 18, 2010
EL COR DE CAMBRA DEL PALAU AL ZORRILLA (14-V-2010)
dissabte, de març 27, 2010
EL SILENCI ABANS DE BACH
dijous, de març 18, 2010
"LA FILLE DU RÉGIMENT" (LICEU, 13-III-2010)
Donizetti no és sant de la devoció dels barcelonins potser, però els barcelonins saben apreciar sobretot la bona interpretació i la bona música. Almenys aquells que anem al Liceu no per esnobisme ni per sectarisme ni per quedar bé ni per fer alguna cosa cool o in sinó perquè ens agrada la música i el cant. Doncs bé, la versió que hem tingut oportunitat de presenciar avui és un autèntic monument al bon gust i no pas d'una manera parcial -com sol passar- sinó presa en conjunt. Ja sabem que l'òpera sense escena és menys òpera però també som conscients que l'òpera sense música no és res, ni tan sols teatre. El conjunt és el que val i aquesta vegada ha estat realment excepcional. Amb el Tristany recent, aquesta ha estat la millor aposta de la temporada. Una aposta guanyadora.
No es pot negar que sense el reclam del millor tenor lleuger del moment -Juan Diego Flórez- l'òpera hauria tingut un atractiu menor. Però jo crec que un ha d'anar a escolar música pel repertori i no per l'intèrpret, tot i reconeixent que aquest és molt important o fins i tot decisiu. Flórez no ha decebut i, com diu una amiga, la Gisela, ha demostrat que en aquest gènere va sobrat: té una veu bella i canta molt bé però té una veu petita, amb poc volum. Per això, ha cantat en la majoria d'intervencions en solitari arran d'escenari, per tal de projectar millor una veu escassa que por veure's apagada per l'orquestra i el cor. El director d'escena no s'hi deu haver oposat: primer, perquè Flórez és un primera espasa i, segon, perquè el director d'escena, Laurent Pelly, sap que LFDR és la festa de la veu i del cant i el regista no ha de ni pot ni té tan sols dret d'atorgar-se funcions que no li pertoquen.
Flórez és una veu excepcional per la facilitat d'emissió, per la línia de cant -de gran escola- i per un timbre solar i de vellut privilegiat. És un tenor plenament lleuger. Kraus, per exemple, era un tenor més tirant a líric. Pavarotti era un líric -i al final líric-spinto- de tessitura alta. El repertori de Flórez és justament aquest: el bel canto italià. I se'n surt d'allò més bé, amb seguretat i autoritat. Feia temps que no veia repetir una ària a un cantant. I Flórez ho ha hagut de fer amb l'ària dels 9 dos. És a dir, que n'ha fet 18, però segurament n'hauria pogut fer 50. Perquè la seva veu encaixa perfectament en el paper, en l'òpera i en el gènere. I qui només sàpiga apreciar les grans veus que es compri un amplificador.
La soprano ho tenia difícil al costat del millor tenor lleuger del món. Però la sorpresa ha estat majúscula perquè encara que l'òpera no estigui pensada per a ella ha donat el millor de si mateixa i ha aconseguit captivar i emocionar el públic amb la seva veu extensa, flexible, expressiva i de bellesa incontestable. Sí és cert que ha començat apagada, amb veu mat i entrega dosificada però al final ha fer rendir un públic que ha quedat enamorat per un alt instrument i una gran escola. I a més Patrizia Ciofi ens ha deixat bocabadats per la seva desimboltura escènica i per les seves dots teatrals que encomanaven les emocions a tots els assistents.
Igual de teatral ha estat el Sulpice de Pietro Spagnoli i amb una veu realment interessant de baríton líric. El cor, com sempre en la línia del cor dels grans moments. I la Marquesa de Berkenfield -Victoria Livengood- ha estat un dels altres papers remarcables per l'entrega i per la veu. Fins i tot s'ha permès el luxe d'acompanyar al piano en directe a la Ciofi i de cantar jocosament unes notes de "Rosó". Ara, des del punt de vista teatral l'aparició d'Angel Pavlowsky en el paper de la Duquessa de Crackentorp ha estat la cirereta del pastís. Pavlowsky no és un còmic histriònic però amb poques paraules, pocs gestos facials i corporals és capaçd'expressar el que li demanava l'òpera a aquest paper, que tradicionalment el representa una glòria local. Pavlowsky ha encarnat a la perfecció aquest personatge entre còmic i grotesc pel seu posat altiu i ple d'ínfules. Les seves intervencions en castellà i en català han fet riure a cor què vols a tot el teatre. També el majordom ha parlat en català quan ha etzibat a la duquessa dirigint-se al públic "cabra boja insuportable".
Si cal encara comentar un altre mèrit de la funció aquesta és l'escena. Laurent Pelly em mereix com a director d'escena tots els respectes. Pelly és dels qui desmenteixen els qui creuen en etiquetes. Dissenya una obra gens vanitosa o personalista, al servei de la música i del caràcter còmic de l'òpera; té una cura poc comuna dels moviments escènics i aconsegueix que el cor es mogui com una maquinària de precisió o poc menys. Fa riure amb petits gestos d'alguns figurants tot demostrant que l'escena també es pot servir de la mateixa música. Ara, ho fa amb personalitat i amb un rerefons simbòlic. Trasllada el temps de l'obra a la primera guerra mundial, més proper al públic i més comprensible; en lloc de muntanyes i de terra, utilitza cartografia militar per transmetre com qui no vol la cosa un judici sobre la Gran Guerra. Cuida el vestuari de manera personal per donar versemblança a aquest rerefons. I se'n surt. Cal felicitar-lo i felicitar-nos-en.
Al final, somriures de sataisfacció, aplaudiments a tutiplèn i un ram de flors que van llançar els de dalt a la Ciofi. Per cert, com que el ram havia caigut fora de l'abast de la soprano, Flórez el va agafar i el va llançar amb poca gràcia als peus de la diva. Lleig. No va quedar gens bé i jo el vaig interpretar per sorpresa meva com un acte de despit o potser d'enveja. Encara no havia acabat el pensament quan Flórez, conscient de la cagada, es va agenollar i va oferir còmicament el ram a la seva partenaire. En fi, espectacle total que ens agradaria veure més sovint més enllà de les funcions plúmbies de farciment que ens toca patir algunes vegades.
divendres, de gener 29, 2010
"TRISTAN UND ISOLDE" O UN AMOR INCOMMENSURABLE (LICEU, 23-I-2010)
Probablement aquesta relació d'amor-odi, de fidelitat i volubilitat, prové de la personalitat turmentada del mestre i de la manera peculiar que tenia d'estimar els altres. Si aquest amor hi era, no s'havia confirmat i cal esperar a la intermediació de Brangëne perquè sigui desvelat. Això per un cantó. Per l'altre, l'amor entre els dos amants és evidentment ideal, perquè a Wagner no l'interessa el punt d'arribada sinó el camí. Per això l'amor entre els dos acaba frustrat per la mort de Tristany i per això ella acaba morint d'amor al costat seu exclamant "superba voluptat!". L'amor, sí, s'acaba consumant però més enllà de la vida, en un estadi no temporal, immaterial, per sempre. Què hi pot haver de més romàntic?
Un dels punts forts de la representació han estat els decorats concebuts i realitzats per David Hockney. Volgudament ingenus, vistosos en el color i presidits sempre al començament dels actes per la cortina translúcida que anunciava "Tristan und Isolde by Richard Wagner". Com si d'un conte es tractés. Potser el més vistós, pel que fa a l'espai i al joc de llums dinàmic, ha estat el segon acte, tot i que la perspectiva del castell, vista des del tercer pis lateral, quedava del tot estrafeta. Tinc entès que els decorats vénen de Los Angeles i allà deuen tenir una boca d'escena brutal perquè la del Liceu ja és molt gran i l'embalum no hi cabia fins a la cabina de l'apuntador. Per cert, l'apuntador ha estat aplaudit pel tenor en acabar, cosa que ens fa sospitar que el deu haver necessitat. No sé què farem quan en Jaume Tribó no hi sigui.
El Josep ha quedat entusiasmat amb la producció i el David celebrava que tot s'entengués. I realment és així. Però aquest fet seria simplement un detall agradable si el repartiment no hagués estat excepcional. D'entrada, cal dir que per cantar Wagner no hi valen aficionats i per tant, en aquest sentit, hi ha unes certes garanties. En aquesta ocasió els quatre protagonistes principals han estat de primera talla mundial i, a més, han ofert una bona actuació sobre l'escenari. No hi ha dubte que les principals veus són la de la soprano -Deborah Voigt- i la del tenor -Peter Seiffert- i potser més la d'aquest darrer perquè les veus de tenor heroic són escasses i es poden comptar amb els dits d'una mà. I potser encara en sobren. Jo no sé si Seiffert és ben bé un heroic però el fet és que té una bella veu, la resistència suficient i una línia de cant ben alemanya. Tristany és un paper esgotador per al tenor i en dues ocasions la veu li ha jugat males passades. La primera ha estat gairebé imperceptible; a la segona, durant el començament d'un tercer acte esgotador, se li ha trencat un agut persistent durant unes dècimes de segon. Fets que no han d'enterbolir una labor ingent i voluntariosa en la funció però que sí han de fer reflexionar el cantant sobre la capacitat i la conveniència en el futur immediat de cantar un paper extrem com Tristany. Em sembla que així ho ha valorat la sala. Voigt és una carta segura. La seva veu és prou gran per fer un Wagner creïble i sòlid però a vegades un desitjaria més implicació i més volum. Les sorpreses han estat els de segona fila, veus belles i grans, caràcters forts i actuacions impressionants: el baríton Bo Skovhus ha estat un Kurwenal sensacional, tant en la veu com en l'escena. I el baix coreà Kwangchul Youn ha causat sensació per una veu enorme i una dignitat pròpia del rei Marke. Cal destacar una vegada més la feina de cantant i d'actor de Francisco Vas.
Sebastian Weigle, que avui s'ha vestit per a l'ocasió amb frac i que normalment dirigeix amb abillament negre més aviat informal, ha fet una direcció exacta, acurada, i l'única cosa que se li pot retreure, en el benentès que es tractava de la primera funció, es que el volum del metall i en general de l'orquestra era massa gran i apagava a vegades les veus.
A l'entreacte he trobat en Marc Romera, després de qui-sap-los anys. M'ha dit que sempre que hi ha Wagner hi va i m'ha presentat la seva parella. Ha estat, com totes les de Wagner, una funció maratoniana, no tan pesada com la dels Mestres i més ben distribuïda dramàticament. En total 5 horetes, una bona jornada a temps parcial. No cal dir que aquesta era una de les pedres de toc de la temporada i el ple -el llenu, que diuen a Badalona- ha estat total o gairebé. Entre els quals l'Albert -amb agulla wagneriana de corbata- i la Maite. I per no trencar l'ambientació hem acabat al Heidelberg on tothom ha degustat la cuina teutona menys el David que, God save the Queen, ha demanat un Britannia. Jornada, doncs, completa i satisfacció total. Encara ara sento interiorment la densitat de la corda del preludi del tercer acte i el dramatisme colpidor que aquells acords contenen.
dissabte, de desembre 26, 2009
UN TROBADOR TRIST (LICEU, 19-XII-2009)
Tampoc les veus han estat excepcionals. El tenor Marco Berti, que acabava de cantar el Turandot a l'estiu a Barcelona, ha tingut més que dubtes en l'afinació i en algun passatge ha navegat fora de to. Aquest tenor té una tendència desagradable a agafar les notes des de baix, com si d'una sirena es tractés. Té veu i agut i se n'ha sortit bé a la pira - el Josep diu que cantava baix- però li falta línia i escola i per això ha malcantat l'ària "Ah si, ben mio...".
Fiorenza Cedolins ha estat una Leonora desdibuixada i no pas perquè canti malament sinó més aviat perquè la seva no és una veu per cantar una obra que se suposa dramàtica com aquesta. Li ha faltat volum i caràcter. Això no treu que la Cedolins sigui una gran cantant que ens agradaria tornar a veure en un altre paper més adequat.
El Comte de Luna de Vittorio Vitteli ha estat encara més fluix. Aquí hi havia bona línia però poca veu i, per tant, poca versemblança escènica. La mezzo Luciana d'Intino ha estat, però, la sorpresa a tot plegat. Amb veu pura, vibrant i sonora, voluminosa quan calia ha evocat, ara sí, la gitana venjadora i ho ha fet amb credibilitat, entrega i passió. Una menció especial per al director musical Marco Armiliato que ha tingut el valor de dirigir les parts III i IV de memòria, sense partitura. El resultat ha estat una òpera "xof" que no ha aconseguit ni alçar la passió de la discrepància.
dimarts, de juliol 07, 2009
SALOMÉ (LICEU, 4-VII-2009)
Jo crec que musicalment i vocalment ha estat un dels grans títol de la temporada si no el millor. Paga la pena acabar i quedar-se amb bon gust de boca. L'orquestra ha estat ben conduïda per Michael Boder, el frac del qual contrastava amb les camises espitregades dels músics. Nina Stemme (Salomé) i Richard Brubaker (Herodes) han estat els millors del repartiment vocal. En canvi, el Jochanaan de Mark Delavan ha quedat definitivament curt tenint en compte que el paper dóna per a un baríton wagnerià. Vull dir que pot ser molt potent en la laringe d'un altre. No ha estat així, ha quedat dins els límts de la correcció amb un timbre fosc i veu cap enrere.
Altres qualificatius menys decorosos mereix la direcció escènica de Guy Joosten. Perquè, i tornem-hi, es pot adaptar una obra però sempre respectant l'argument i el sentit. Josteen passa de tot i tira pel dret com tants d'altres. Menysté el compositor i el llibretista i el dramaturg. Si té ganes de fer una versió lliure de Salomé que l'escrigui, la publiqui i la representi. Però que no ens toqui els collons amb les seves visions d'intel·lectual frustrat. La part més visible d'aquest desgavell pretensiós és la dansa dels set vels, dansa que representa la lascívia d'Herodes i la perfídia de Salomé. Diu Josteen "El que cal és integrar la dansa en l’obra i revelar el que significa. En Salome, la dansa acompleix la funció de revelar un secret terrible, que restava en l’aire tèrbol en què s’ha mogut l’obra fins en aquell moment. Sovint aquest secret és el cos de Salome, però m’ha semblat que quedar-nos nomes amb això és massa banal. El que ens revela la dansa és
el que tots saben però ningú no s’atreveix a pronunciar: la relació
incestuosa entre Herodes i la seva fillastra. Aquesta és la veritat nua
que despullen els set vels de la dansa i que ens horroritza a nosaltres
i als convidats a la festa decadent d’Herodes." Un pot estar d'acord amb aquesta interpretació: el món decadent del Tetrarca veu el colofó en la relació carnal entre ell i la seva fillastra. Incest relatiu però incest al cap i a la fi. Ara, sigui quin sigui el seu sentit un ball és un ball i no un vídeo que emula els muntatges cinematogràfics de Dalí i Buñuel. I, la veritat, un incest entre pare i filla biològica em fa realment fàstic però un incest amb la fillastra... que li preguntin a Woody Allen!
dimarts, de juny 02, 2009
"WAHRE LIEBE FÜRCHTET NICHT" FIDELIO (LICEU, 30-V-2009)
El darrer Fidelio que recordo va ser a l'exili del Palau de la Música Catalana i en versió concert. Eren temporades molt curtes però també molt intenses i viscudes. Ara són una mica més llargues però queden en ocasions diluïdes. Com sempre dic, massa temps entre reposicions. Sobretot en òperes d'aquest calibre. Jo crec que hi ha mercat per fer una temporada més llarga i amb títols més de cara al gran públic sense renunciar, però, ni la l'òpera contemporània ni a altres gèneres cantats o no. Però tenim el teatre que tenim i els dirigents que tenim. L'aposta màxima aquí consisteix a programar una òpera del segle XX, una estrena mundial de poca volada i una òpera barroca. I ja podem passar pàgina. Mal negoci a la llarga. Tot inconsistent, amb poca tradició i afició. Foc d'encenalls. Només a còpia d'emmagatzemar tradició podem encaminar-nos a l'actual, al contemporani o al revolucionari. I aquí hem pretès, com en tantes altres coses, començar la casa per la teulada. Són les concessions a l'aparador, al políticament correcte, al pensament de quatre gurús del CCCB i a la mediocritat absoluta que impregna des de sempre el nostre petit i pobre món polític català, mancada de sentit comú i d'independència de criteri.
Jo crec que el Fidelio de fa deu anys i escaig va ser en conjunt millor però no em desentendria d'aquest per diversos motius. L'adaptació al temps actual que fa el director d'escena Jürgen Flimm no molesta gens ans al contrari: reforça la idea de Beethoven, Bouilly -l'autor de l'obra base- i els tres llibretistes que hi van intervenir. Està feta amb sobrietat però també amb coherència i no té -cosa que agraïm profundament- pretensions simbòliques o críptiques. És a dir, el director ha fet de l'escena el marc per al discurs de l'òpera i no s'ha volgut construir un espai per al seu propi discurs.
El repartiment, fora de Karita Mattila, l'Elionor fidel, no ha estat una cosa per treure's el barret. Del tot correcte, això sí. Un millor Rocco i un Pizarro espectacular haguessin realçat la grandesa de l'òpera. Abans de començar el segon acte ens han anunciat que el tenor programat Clifton Forbis ha patit una indisposició sobtada i ha hagut de venir un cover: un tal Ian no sé què més que ha cantat i actuat amb molts correcció i professionalitat. Bon ofici i saber fer. Desconeixem el motiu de la tal indisposició però hem fet les nostres apostes: vés a saber si s'ha indigestat amb una paella de la Barceloneta i amb el vi que l'acompanyava. Entre els cantants cal destacar per la seva bella veu i línia de cant l'Elena de la Merced, amb una Marzelline esvelta, amable i molt ben cantada. Pel que fa a l'orquestra s'han escoltat imprecisions en la maquinària de rellotgeria que és la música de Beethoven i també les acostumades relliscades de les trompes en els passatges en què són protagonistes. Res de gravetat, simplement imprecisions. Qüestions del directe, que en diuen.
No cal que us digui que hauria estat difícil trobar millor òpera per coronar una setmana d'eufòria i de triomfs. I com que ja res és com era, al foyer hem pogut veure un noi abillat amb vestit negre i, a sota, la samarreta del Barça. Això em fa pensar que tinc un deute pendent i que l'aposta que vaig fer l'hauré de consumar un dia d'aquests visitant cal barber. Després del Viena, l'Elisabet, el Josep la Sofia i jo mateix hem anat a l'Obama de la Gran Via, que ja comença a ser un destí usual i prou agradable. Allà hem parlat del diví i de l'humà -com diu el Josep: dels projectes de vacances, de l'enyorat Vicent, de les criatures i, en general, d'una vida que passa més amablement amb amics i bona música.
divendres, d’abril 24, 2009
ELS MESTRES CANTAIRES DE NÜRNBERG
Jo diria que els Mestres de Wagner està concebut no pas com una òpera sinó com una marató. Qui la supera, queda doctorat ipso facto en audició d'òpera. I no és fàcil. L'obertura -sensacional- i el primer acte duren hora i mitja, el segon acte una horeta més i el tercer es prolonga durant durant dues hores i uns minuts. Si això hi afegim els dos entreactes de 40 minuts el resultat és de 6 horetes. Gairebé tota una jornada laboral, deia l'Elisabet.
Com que es tracta de Wagner han vingut l'Albert i la Maite. L'Albert lluïa una llampant corbata groguenca amb el bust del mestre al capdavall. La hi van regalar pel seu quarantè aniversari. Ni la Sofia ni el Jonathan han assistit a la funció i, el que és més sospitós, el David -wagnerià de pro- s'ha excusat amb un dels seus compromisos que pel que es veu es deia costellada. Als entreactes ens hem anat veient. L'Albert i la Maite anaven proveïts de berenar-sopar atesa la durada de l'obra, cosa que els altres no hem fet. Hem menjat a peu dret al foyer qualque cosa; xapata de pernil, broquetes de fruita, un cervesa. Tot, és clar, a preus de Liceu. És a dir, caríssim.
Pel que fa a a música, si hagués de posar una nota seria un 7. Fóra el més just. Si l'orquestra i el cor (amb els seus directors han tingut papers destacats per la seva eficiència i espectacularitat les veus han quedat a la meva manera de veure una mica curtes. El Hans Sachs d'Albert Dohmen ha estat notable tot i que per cantar un paper tan llarg com aquest caldria un baix-baríton amb més cos i volum, més projecció i més resistència. Potser el cor ha estat el més vistent en el tercer acte i hi ha ajudat l'escena que recollia el so i el projectava a la sala amb molta intensitat i potència. El Walther de Robert Dean ha estat insípid pel meu gust. Amb una veu que no ressonava a dalt de tot i lleugerament gastada pels Tristanys que diu l'Albert que fa, ha començat realment pla al primer acte i ha anat guanyant en intensitat i color a mesura que anava rodant l'obra. El cantant que més m'ha fet el pes ha estat el David de Norbert Ernst, amb veu de líric, vellutada amb squillo brillantíssim i declamació i actuació molt convincents. A pesar dels pantalonets curts i la corbateta amb què me l'han fet sortir a escena.
Una nota que no és tan anecdòtica: al sobretitulat continuen apareixen-hi faltes. Aquesta vegada una de molt greu: "Ja ni ha prou", tal com sona. Algú s'hauria de prendre més seriosament la revisió dels textos que apareixen amb grans cossos de lletra a sobre del teló.
Fet i fet, érem a tocar de la una quan ha conclòs espectacularment una obra que és un autèntic monument de l'antologia de l'òpera. Pujant per la Rambla anàvem parlant de Bayreuth (jo deia que Wagner va ser l'inventor del parc temàtic) i de mil coses més dels mestres i de l'òpera en general. Li deia a l'Albert que el que m'interessa dels Mestres és el discurs sobre l'art i el fet que Wagner entén la modernitat i la renovació -fins i tot la transgressió romàntica- lligada a i provinent de la tradició. Com no pot ser d'altra manera. Wagner és un revolucionari que fa un pas de gegant en la música del XIX però els seus referents i les seves admiracions es troben al passat de la tradició germànica.
dimarts, d’abril 14, 2009
Dia fosc i plujós, d'una primavera hi...
dilluns, de febrer 09, 2009
CORONAMENT INTERROMPUT (LICEU, 7 DE FEBRER DE 2009)
Amb què em quedo després de tot? Doncs amb una bona interpretació de l'orquestra barroca del GTL (quant temps fa que funciona?) i amb les veus de Poppea (Miah Persson), Nerone (Sarah Connolly) i, sobretot, del baix que feia de Sèneca (Franz-Josef Selig) i que metaforitza com, tant en art com a la vida, la saviesa sucumbeix sempre al poder. Destaco també, de manera especial, el contratenor Jordi Domènech que amb gran desimboltura escènica i veu noble i delicada de contratenor va crear un Ottone remarcable. I si la música es fa feixuga per la reiteració i la poca varietat, l'argument resulta ja definitiu per decidir-se. Al final del segon acte, el Josep, el Jonathan i jo mateix vam fer mutis discretament i vam anar a gaudir d'una bona hamburgesa amb ceba i una cervesa fresca. Hi ha fronteres que quan es traspassen res no torna a ser igual.
diumenge, de desembre 28, 2008
"SIMON BOCCANEGRA" AL LICEU (27-XII-2008)
L'obra es presenta en una Gènova plena de tensions entre patricis i plebeus, entre rics i pobres, vaja. Ja anem veient que no hem avançat -ni avançarem- gaire. I es presenta en una Itàlia que encara està per fer. Boccanegra combina el rerefons històric amb caràcter conciliador -el dux governa en un consell format pels uns i pels altres- i amb el perill present de les conspiracions amb un drama personal: la desaparició de la filla del corsari Amèlia. La trama és realment laberíntica, complicada, plena de malentesos, ambicions, amors i cops de colze per assolir el poder i la noia. A mi, si em donessin a triar em decantaria per ella. I el poder, que el bombin! Però, és clar, no tothom pensa igual. Ni a la ficció ni a la realitat.
No és de una òpera de la meva corda principalment perquè l'acció dramàtica és pobra. És una obra estàtica, que avança lentament, que té una línia difusa, pesant. És una obra només de diàleg. I a pesar de moment molt emotius en el cant i en la lletra, com quan Simon entona els seus dos desigs, amor i pau, l'obra es debat entre el Verdi musicalment jove i el madur. El repartiment de baixos i barítons ha estat força notable. No en destacaria un sobre un altre. Ni tan sols el Boccanegra, d'Anthony Michaels-Moore. Tampoc, l'Amelia de Krassimira Sotyanova.
El tenor Neil Shicoff té bona veu, impostada i timbrada, agradable, amb un so rodó i bell a l'agut, però potser no era la veu per cantar un paper realment dur i poc agraït. Ja al primer acte vam observar que semblava en inferioritat de condicions respecte de les altres veus. Però al segon acte, i després d'un passatge matador i de rascar diverses vegades i cada vegada amb esforç més evident va fer una cosa que jo encara no havia vist al teatre del Liceu: va aturar la representació amb les dues mans, com demanant temps i paciència, i dirigint-se cap enrere amb el cap cot va dir al públic amb veu compungida "scusatemi per la mia voce". A la qual disculpa la gent vam reaccionar amb aplaudiments francs i comprensius. No sé els motius d'una tal indisposició però em sembla que deuria ser una mescla de refredat d'alguna mena i d'incapacitat per afrontar un paper com el de Gabriele. Es va disculpar i no passa res però això no treu que el teatre hauria de cobrir amb suficients garanties les indisposicions com aquesta.
El director italià, Paolo Carignani, calb com una bola de billar, em va agradar molt. Precís en la seva gesticulació, fruit d'una bona escola i d'un magnífic coneixement de l'obra, va dirigir amb professionalitat i gust. No sé què més es pot demanar. Els mateixos músics el van aplaudir. A llur manera és clar.
Després de la funció vam decidir canviar d'aires i anar a la vinateria del Call. A l'aventura perquè no teníem la taula reservada. Vam trobar lloc i vam menjar un assortiment de formatges, embotits i truita de patates tot regat amb un vinet negre de Jumilla. Bo i agradable. La vinateria és un espai íntim, estret, apropiat per una taula d'amics. Sortint del restaurant, i caminant pel barri gòtic mig desert i amb els carrers mullats per la pluja de feia poc, amb olor de nit i de Nadal a cada carreró, a cada plaça, vaig recordar les sortides nocturnes de fa vint anys, quan la foscor era un recer i un aliat, un espai per somiar projectes, vides i mons.
JOSEP CARRERAS AL PALAU (21-XII-2008)
diumenge, de novembre 23, 2008
LE NOZZE DI FIGARO O MOLT SOROLL PER NO RES
diumenge, d’octubre 26, 2008
"MADAMA BUTTERFLY" A SABADELL (24-X-2008)
La primera òpera que presenten aquesta temporada és ja un clàssic del segle XX. La Butterfly torna sempre com un agradable perfum exhalat per una música perdurable a cada passatge, a cada compàs. I torna amb un argument que continua tenint una vigència certa. Ara penso en una Butterfly contemporània que hem mig conegut per les notícies en un episodi brutal i absurd: la crema d'una rodamon en un caixer automàtic de Barcelona. Rosario Endrinal, que és així com es deia la víctima, també es va enamorar perdudament d'un home estranger i per causa d'això va renegar de marit, filla i pares i va jugar-s'ho tot a una carta. Quan l'aventura va acabar, Rosario va tornar a la seva ciutat, on ningú del seu cercle familiar la va voler. A la traïció de la fuga, havia sumat altres problemes de no menor magnitud. I heus ací com una secretària de direcció feliç amb un futur assegurat i una vida estable es va convertir, sense voler-ho i per causa del desig d'una ascensió social i econòmica irreal, en una sense sostre i va acabar essent víctima de la seva situació. Aquest argument no és el d'una òpera però podria ser-ho ben bé. Hi ha variacions respecte de l'original puccinià i de l'obra teatral que la va inspirar però la més frapant és que aquesta història és autèntica, extreta de la realitat més sòrdida i incomprensible. Fruit de l'encadenament de l'amor, l'avarícia, la desorientació i la mala sort. De Butterfly ens podem compadir perquè és encara una nena ingènua que no ha vist el món per un forat. De Rosario ens podem compadir, sobretot i no sé si només, perquè és la víctima aleatòria d'un odi irracional i gratuït.
Roger Alier n'ha dit d'aquesta versió que és de llibre. I té raó. Sobretot jo destacaria la posada en escena pulcra i neta, elemental i efectiva, sòbria però suggeridora, concebuda en la noblesa de la fusta i l'ambigüitat de la llum. Tot amb gust, vestuari inclòs. La gran lluna del primer acte, que apareix rere els dos protagonistes, és un marc excel·lent per al duo d'amor. Carles Ortiz, director d'escena, i Jordi Galobart, dissenyador de l'escenografia, han fet una molt bona feina. Sense experiments i original. Han sabut reduir a l'essencial un món de parets fràgils, bell paisatge, olors i colors embriagadors i llum canviant que transita de l'hora foscant a la nit, de la nit a l'alba, de l'alba al matí i del matí a una altra mena de nit "che non a mattino".
No es pot dir el mateix dels solistes i de l'orquestra. Si em fessin dir una primera impressió global de la funció jo esmentaria la paraula 'precipitació'. El director Elio Orciuolo ha portat uns tempi en ocasions massa ràpids i no ha volgut cedir davant els cantants amb el risc verificat de desfasaments poc agradables. Tampoc ha cedit en volum i l'orquestra s'ha imposat a unes veus que, llevat de la Cio Cio San, no eren gaire grans. Pinkerton -Javier Agulló- té l'agut però li manca línia i una afinació més precisa. Ha complert bé, a pesar de tot. Marc Canturri ha estat un Sharpless creïble, tot i que des del punt de vista escènic ha anat guanyant amb el pas dels actes. Del gest de xitxarel·lo mogut ha passat a adquirir un posat greu, digne i emfàtic. La veu bona però el color no és el millor i en la vibració es perd nitidesa de l'altura de la nota. El Goro de Marc Sala ha estat un dels personatges més reeixits de la representació, amb una veu realment bella i cant amable. En canvi, el comissari imperial ha fet gal·la d'una veu enrogallada i poc impostada i el príncep Iamadori d'una veu molt, molt petita, poc adequada per cantar en un teatre de dimensions considerables.
Que ha arribat al públic no en tinc cap dubte. La Mercè ha plorat en silenci, mocador en mà, durant bona part de l'obra. Això a pesar de les entrades a deshora d'algunes persones del públic (no tanquen portes després de començar?) i dels llocs comuns de sempre: caramels embolicats en cel·lofana que un es recorda que ha de menjar quan interpreten el delicat cor de pescadors a boca closa i comentaris fets per gent gran que es pensa que sap parlar en veu baixa. A l'entreacte, hem menjat coca molt bona amb una copeta de cava i, per la porta que dóna accés als camerinos, hem vist barrejar-se els dos mons de la funció: el real en forma de senyores abillades elegantment i el de la ficció d'una japoneseta del cor amb ombrel·la inclosa.
dijous, d’octubre 23, 2008
"EL SO ÉS VIDA", DE DANIEL BARENBOIM
Em sembla que és un llibre interessant i honest independentment del posicionament polític per què ha optat el mestre en el conflicte àrabo-israelià. Les veritats sobre la música són autèntiques perles que cal que algú ens les recordi de tant en tant. I només una persona que hi hagi reflexionat en profunditat al llarg dels anys i de l'experiència ho pot fer. Per exemple, el fet que moltíssima gent no necessita la música clàssica és perquè no han tingut una oportunitat seriosa per conèixer-la. Sembla evident. No es pot estimar allò que no es coneix i la música no és una excepció. Afirma d'una manera més discutible Barenboim que hem convertit la música en un refugi. Potser en alguns casos sí però li discutiria la universalitat de l'afirmació. La música pot ser refugi com ho pot ser la beguda, la playstation, la televisió, l'art en general o les mateixes persones. Perquè tot en la vida sembla que és una fugida cap endavant. Inclosa la música, que avança en el temps però que no s'hi atura o retrocedeix.
La música també té la virtut -diu- de fer-nos entendre com sóm les persones. Una evidència tan clara que sovint oblidem tot i tenir-la davant el nas. No en va la música és feta per persones. Ara, el que trobo definitiu és el que en deriva: la lliçó més difícil per a un ésser humà és aprendre a viure amb passió i llibertat i alhora dins un ordre, una aparent paradoxa que es produeix en cada frase musical. I té raó. Perquè la música veritable és una mescla perfecta de raó i passió, de mètode i d'intenció, de matemàtica i de sentiment.
diumenge, d’octubre 12, 2008
"TIEFLAND" AL LICEU (11-X-2008)
L'obra és interessant perquè conserva la marxa narrativa de Guimerà i perquè té una música que passa bé. No hi dubte que d'Albert ha begut en Wagner -i en Lizst, diuen els qui en saben- però tampoc hi ha dubte que hi ha fragments que, o bé perquè són directament populars o bé perquè tenen un alè cert d'opereta, desvirtuen l'homogeneïtat i la qualitat final de la proposta. També la vocalitat és germànica, i no pas pobra. El paper sobre el quals descansa el pilar fonamental de l'òpera és el de Pedro, rol que ha cantat molt bé Peter Seiffert. Amb resistència, entrega i matisacions. Sempre elegant, mai cridaner ni trencat. Potser sí que aquesta òpera és la resposta al verisme italià -com afirma Michael Boder- però aquí les truculències es canten i no es bramen. I es canten amb la veu d'un tenor no diré heroic però sí dramàtic. Tampoc el paper d'ella és gens fàcil: Petra Maria Schnitzer l'ha cantat potser amb menys presència però posant sempre els punts sobre les is. I és que el seu personatge queda, a parer meu, més desdibuixat. El Sebastiano d'Alan Titus ha estat molt correcte sense arribar a despuntar pel timbre ni per la interpretació. Sobta que el baríton sigui, en aquest cas, més poqueta cosa que el gegant de Seiffert, home de gran volum físic i presència escènica. A banda dels protagonistes que formen el triangle fatal destacaria també la Nuri de Juanita Lascarro, que comença a ser habitual com a secundària al teatre. Fiable, de bona veu i bona línia i molt professional. Que duri. També s'ha de dir que entre el gran repartiment principal s'ha colat alguna veu que no hauria de cantar al Liceu: amb greus pobríssims i una impostació deficient. I no direm noms.
L'escenografia de Matthias Hartmann és un poti-poti mancat de personalitat i d'originalitat. ja passo perquè em posin els persosnatges vestits com als anys 20. Això s'entén. El que no he comprès, ni jo ni els de la colla, és la raó de ser de les caixes primeres que mostren uns personatges que poc tenen a veure amb l'obra: un àrab? un executiu de Nova York? un aborigen en calçotets? Més interessant és l'ús multimèdia de les microcàmeres: tot i que no és un recurs nou és efectiu projectar les cares dels cantants en directe sobre una gran pantalla. Una mena de roda vertical i, sobretot, els pans bimbo que van passant en una cinta infinita representen el molí (ai las!). Ara, el més lamentable de tot són els moviments del cor quan Pedro i Marta comencen a estimar-se: les cares de beneits i els moviments lents de braços feien la impressió d'una càmera lenta de bojos sortits d'un frenopàtic. Patètic!
En fi, bon gust de boca en acabar l'obra: ho ha dit en Jonatan i té raó. El balança ha estat bo. Per la novetat, per la tradició; per la lletra i per la música. Escenes a part. Avui que era el dia de la primera òpera de la temporada s'han trobat a faltar alguns habituals als seus seients i a la posterior tertúlia. I una nota de color: una noia francesa crec ens ha aparegut amb la cara pintada de negra i vestida de tots colors com una cendrosa sortida d'un conte, amb una mena de plomall al cap i moviments ridículs que pretenien ser d'una performance. Si el que volia era cridar l'atenció ningú no li ha fet cas i al segon acte ja ni l'hem vista.
diumenge, d’octubre 05, 2008
CONCERT MURTRA ENSEMBLE (5-X-2008)
Era un espectacle musical però el text, la paraula, hi tenia un paper fonamental. Primer, en la veu cantada de la mezzo Marta Valero; després en les intervencions parlades dels músics, abillats amb bates i aspecte col·legial i finalment amb els recitadors Enric Arquimbau i la mateixa marta Valero. Deu ser una tendència que prové de la fusió de les arts romàntiques però els espectacles de música i poesia -o, en general, paraula- tenen un gran acceptació. Criden l'atenció. I si a sobre hi pots posar una escenografia per mínima que sigui, encara més. No és això, però, el que cal demanar a un grup de música i encara música clàssica. A mi em sembla que la direcció, excel·lent, de Xavier Puig, ha imaginat el programa que li agradava fer a ell però no el programa que li agradava al públic que mig omplia el Zorrilla. Com sempre és un problema de dosis. Es pot fer tot per a tothom i és inútil fer concerts contra el públic, que no ha estat sortosament el cas. Ara, la gent desprevinguda com nosaltres esperàvem un grup instrumental més nombrós i un programa més variat, amb peces que no fossin exclusivament del segle XX.
Del que hem pogut escoltar ens quedem la Núria i jo amb les primeres cançons, estilitzades intel·lectalment però recognoscibles en el seu caràcter i origen populars. Interpretades magníficament per la mezzosoprano Marta Valero. Valero té una veu lírica, no gaire voluminosa, però nítida, cristal·lina, transparent. Ha cantat amb molt gust amb diferents maneres d'emissió: veu de coll sense ressonància, oberta com de musical, més jazzística i forçada i, evidentment, lírica. En totes elles ha excel·lit a donar una veu pura, límpida, amb la justa pressió d'aire, mai forçant, matisant i expressant amb l'instrument i amb la cara i tot el cos. Els seus harmònics són molt aptes per al gènere del lied i queden lluny de l'òpera. I la pronúncia de les llengües que he reconegut ha estat impecable. Posats a trobar algun defecte direm que potser algun final es quedava sense prou suport, que no pas aire, i poca cosa més. A la mitja veu, el pas de pit a cap era una simple delícia. Net, lliure, alat. En una paraula, molt bé.
Una altra cosa han estat les cançons de Turner. Em penso que aquí la lletra era, segons com, més important que la música. I els textos amb ritme però sense música, amb lletres surreals i en qualsevol cas difícils de seguir fins i tot amb el paper a la mà han fet que la suite final fos el menys vistós del concert. Em queda el gust del jazz d'algunes cançons ben declamades per Valero. Pel que fa al quintet només dir que era un divertimento original, breu i poc dens. Una mena d'interludi entre les dues peces diguem-ne llargues.
Cançons populars del segle XX per a un públic no del tot popular.
dimarts, de setembre 23, 2008
"IO CONOSCO UN GIARDINO", DE "MARISTELLA"
dimarts, de setembre 16, 2008
dissabte, d’agost 09, 2008
ENCARA SOBRE EL RECENT "DON GIOVANNI"
Fa uns quants anys, quan acudia com a col·laborador al programa de ràdio que la Carlota feia a la ràdio del Raval barceloní em va tocar elaborar una crítica sobre el Don Giovanni portat a escena per Bieito. El mateix que acabem del veure al Liceu i que vaig ressenyar en aquest mateix diari. La Carlota, de la qual enyoro els acompanyaments al piano i la seva conversa entusiasta i sincera, m'havia dit que no em reprimís i que escrigués allò que desitjava dir. Ja que és d'actualitat reporto ara aquesta crítica inèdita que es va fer, però, simplement d'oïdes. Ben mirat, però, no m'allunyo pas gaire del que en el seu moment vaig defensar.
"Entre la reconstrucció musicològica i dramàtica amb criteris històrics d’una òpera i la utilització d’aquesta mateixa òpera per donar a conèixer unes idees pròpies hi ha tota una gamma de varietats que passen pel bon gust, l’originalitat, l’oportunitat o justament tot al contrari.
L’adaptació espacial, temporal o, directament, argumental de les òperes per part dels directors d’escena obeeix a diversos motius. Un d’ells pot ser sincer i honest i és el propòsit de vivificar un gènere que té uns personatges que pertanyen a un altre temps històric. Hi ha, però, altres motius. Especialment penso en un que no ha estat gaire comentat i que em sembla cada vegada més evident. Es tracta de la gelosia insana —o l’enveja— que determinada gent del teatre recitat sent per un gènere tradicional que no tan sols no s’acaba de morir —com voldrien— sinó que es renova contínuament i que aplega cada dia més gent d’edats i circumstàncies culturals dissemblants. A diferència, per cert, del teatre de text que es troba immergit en una important crisi de valors i de recursos expressius i també en una crisi d’audiència. Encara existeixen altres motius per comprendre les adaptacions dels registes. N’hi ha un de força antic i gastat i és la provocació gratuïta, feta simplement per gaudir en veure com el públic, posem per cas, del Liceu —que, no ho oblidem, ja no és únicament burgès— s’escandalitza i s’indigna. No és el cas del Don Giovanni que ara es representa al teatre barceloní. El que podem veure és més aviat una provocació moral. Ens vol revoltar perquè ens adonem de la realitat que ens envolta. Pretén ser una provocació amb tesi i ens diu que el món d’ara és un vaixell a la deriva, ple de frivolitat i materialisme, de drogues, de sexe sense amor, de violència gratuïta i acceptada. O bé ple de fuel. En un mot, una desferra. Des d’aquest punt de vista, el director d’escena és un moralista, perquè ens vol alliçonar sobre el que hauria o hauríem de canviar en la nostra societat.
Aquesta proposta és una denúncia feta pública mitjançant una peça coneguda: l’obra de Mozart. I aquí comencen els problemes perquè això ens planteja un dilema maquiavèlic: pot el fi justificar els mitjans? O altrament dit, ¿es pot justificar la manipulació de Don Giovanni per transmetre al públic una tesi que potser tots podríem arribar a compartir? En definitiva, la manipulació d’aquesta obra ens obliga a pronunciar-nos sobre la finalitat de l’art: ¿ha de ser un espai per a l’evasió i l’escapisme o, per contra, ha de ser un instrument per prendre consciència d’un món injust?
En qualsevol cas el que sí es pot dir és que la lectura de Bieito no és coherent perquè ha canviat coses respecte de la versió de Londres. I això és senyal que vol notorietat o bé que és un cagadubtes que no sap on va. O una cosa pitjor: que ha cedit davant les pressions de la direcció del teatre. A mi, per exemple, m’hauria agradat veure com els símbols del madridisme eren trepitjats per Leporello en un acte de fanatisme irracional. Això demostra que Bieito és un covard. I un còmplice de la direcció del Liceu, que també ha actuat covardament perquè ha volgut programar una posada en escena polèmica, violenta i fins i tot absurda però ho ha fet fora d’abonament i col·locant les entrades a empentes i rodolons; és a dir, ha volgut provocar però sense molestar gaire. Sembla mentida que no s’hagi seguit la política incendiària d’altres ocasions!
Què ens queda, doncs, al final? Una interpretació general de bon nivell i, sortosament, la música de Mozart. Perquè l’òpera sense escena continua essent òpera però l’òpera sense música no és res. A vegades, ni tan sols teatre."