El concert de la temporada Palau 100 es presentava com un concert de Carreras dedicat principalment al Nadal però va resultar el que realment havia de ser: un concert de Nadal on també cantava, com a figura principal, Josep Carreras. El primer símptoma del que dic és que el programa va ser molt variat, molt heterogeni, molt poc compacte temàticament i estilísticament. Això potser un purista no ho perdonaria però els qui amen la música volen escoltar bona música i no hi ha dubte que n'hi va haver. S'errava qui volia escoltar el Carreras del món de l'òpera, o l'Orfeó en plena acció o la pirotècnica vocal de Sumi Jo. Però hi va haver pizellades de tot. Pel que fa a Carreras va començar amb l'ària barroca de Serse "Ombra mai fù", va continuar amb una napolitana i es va endinsar al final de la primera part en el món nadalenc amb l'Adeste fideles potent i sempre bonic de cantar i emotiu d'escoltar. A la segona part el tema nadalenc va ser el motiu principal. Carreras va cantar el Romanç de Santa Llúcia; sempre que l'escolto em sembla recuperar els Nadals de la infantesa que entronquen amb els noucentistes de la primeria de segle XX. Una cançó que enllaça a la perfecció Nadal, felicitat i amor. Alguna canço castellana -Carreras sempre cedeix- i Winter in wolnderland per acabar. Sumi Jo és una bona cantant i diria també una bona model (va lluir ostentosament tres vestits al llarg del concert: excessiu). La seva veu és prima però té una agilitat i un agut remarcables. L'èxit esclatant -fins i tot superior a Carreras- el va aconseguir amb "Ah, vous dirai-je maman", de Mozart. Un exercici de virtuosisme i visibilitat de galliner. I l'Orfeó va executar amb gust i exactitud quatre nadales catalanes que s'adeien poc amb la resta de concert. Concert cubista, doncs. De Patchwork. Potser l'apartat de bisos va ser el més interessant de tot i on la gent i el tenor més es van abocar. Carreras va cantar dues nadales nordamericanes, l'emotica Canço de l'avi castellet -escrita per a baix!- i la Santa Espina, per diliri del públic lliurat al seu ídol de veu càlida i efectiva per cantar en una tessitura central i sense esforç excessiu. A destacar els canvis que progressivament es van veient entre el públic: una estrangera pretenia, després de la primera part, escltar la segona asseguda tranquil·lament a la butaca amb una copa de cava. Cosa que ens indica que no li agradaven les pipes ni les crispetes perquè era massa refinada. I educada. La qüestió és que cada vegada el públic actua com si es trobés al sofà de casa veient la tele o remenant l'ordinador. Qualsevol dia tindrem una sorpresa. No cal dir que la dona no va sortir-se amb la seva. Continuen els sorolls, les entrades tumultuoses a deshora, els caramels oportuns i la tos persistent i encomanadissa. Vaja, sense novetat al front.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada