Des que Monteverdi la va estrenar a Venècia el 1642 mai no s'havia representat al Liceu L'incoronazzione di Poppea. És així que s'entén que s'hagi programat per a aquesta temporada. Era una assignatura pendent i des d'aquest punt de vista el teatre ha fet justícia a la història. Res a dir. El que passa és que aquest títol no és un més entre la munió de títols que ofereix la temporada sinó que representa un percentatge molt alt respecte de totes les òperes que es fan. Si en fessin quaranta més d'òperes, passaria inadvertida. En seria una més. Però és que d'òperes en fan comptades amb els dits de les mans. És una aposta arriscada que no es deu al públic sinó a sufragar mancances històriques i correccions polítiques. Vol quedar bé, en una paraula. És clar que a Monteverdi tot se li perdona perquè si no hagués estat per ell potser no hi hauria ni òpera, ni Liceu, ni jo estaria escrivint aquestes ratlles que probablement no llegirà ningú. Per a mi no hi ha dubte que l'Orfeo té força més qualitat que aquesta òpera. Tant temàticament com musicalment. Un n'acaba fart de les mateixes cadències i dels ritmes ternaris que a manera de danses es van repetint pertot arreu de l'òpera. Monteverdi encara fa una òpera de text i música, amb molt poca acció dramàtica i amb poc joc de moviment escènic. Potser per això la posada en escena pretenia emfasitzar aquells aspectes irònics i burlescos que mostra més o menys subtilment l'obra i s'aprofita, en concessió al col·lectiu de gais, lesbianes i transsexuals, del transvestiment vocal dels personatges. I el resultat pot semblar més una farsa que un dramma musicale. Tants anys d'estudiar cant per acabar amb els llavis pintats, sabates de taló, faldilles ridícules i ensenyant quatre pèls per l'escot! Si el debat es troba entre la fortuna, la virtut i l'amor, jo crec que un emperador o emperadriu -que pel cas és el mateix- hauria d'optar per la primera. La virtut i l'amor són figues d'un altre paner i no pertanyen a l'horitzó dels governants, imperials o socialdemòcrates.
Amb què em quedo després de tot? Doncs amb una bona interpretació de l'orquestra barroca del GTL (quant temps fa que funciona?) i amb les veus de Poppea (Miah Persson), Nerone (Sarah Connolly) i, sobretot, del baix que feia de Sèneca (Franz-Josef Selig) i que metaforitza com, tant en art com a la vida, la saviesa sucumbeix sempre al poder. Destaco també, de manera especial, el contratenor Jordi Domènech que amb gran desimboltura escènica i veu noble i delicada de contratenor va crear un Ottone remarcable. I si la música es fa feixuga per la reiteració i la poca varietat, l'argument resulta ja definitiu per decidir-se. Al final del segon acte, el Josep, el Jonathan i jo mateix vam fer mutis discretament i vam anar a gaudir d'una bona hamburgesa amb ceba i una cervesa fresca. Hi ha fronteres que quan es traspassen res no torna a ser igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada