CARTA D’UNA DESCONEGUDA, DE STEFAN ZWEIG

Imagineu que un bon dia rebeu una lletra impensada on una persona que no coneixeu o no teniu consciència de conèixer us confessa apassionadament i dramàticament que us estima i que sempre us ha estimat des de la més tendra adolescència. Aquest argument que probablement s’ha repetit milions de vegades al llarg de la història de la humanitat sempre té alguna cosa de singularitat. L’amor unilateral comença essent una efusió que és tot cor i sinceritat i acaba essent, si no es materialitza, una vida interior mig dolça mig amarga, un passat frustrat que és, però, esperonador, un record viu del que va poder ésser i no mai va ser. I un no sap finalment si estima una persona real o una idea que se n’ha format. Aquest és l’argument de la novel·la d’Stefan Zweig que es posa a escena a través de la lectura d’unes cartes declamades per les successives edats de la dona que ha patit i ha gaudit d’aquesta experiència.

No es pot discutir l’efectivitat d’una obra que es presenta com a xoc de concepcions vitals, com a encontre de vivències oposades. I també com a denúncia d’una societat vienesa complaguda en la frivolitat i el bon viure. La perspectiva és la d’una dona perquè la maternitat trencada brutalment per la mort a 11 anys del fill pot manifestar amb més cruesa si cal els sentiments d’abandonament i soledat. I pot mostrar amb més convicció i amb més realisme que l’amor no passa mai.

La posada en escena era del tot figurativa. El rerefons artístic sempre és bo com a teló de fons. Uns quadres que poblen atapeïdament la paret, una biblioteca que s’intueix rica i selecta i un piano de fusta noble i clara representen l’art que aquí es contrasta amb la vida.

La interpretació d’Emma Vilarasau en el paper principal de la dona que escriu des de l’actualitat és excel·lent. La Vilarasau és una actriu que no té rèplica però adopta a vegades una dicció arrossegada i poc articulada que és com a mínim sorprenent. Un tic d’escola particular. De les altres tres actrius destacaria la Carlota Olcina, que fa de noieta jove, amb una prosòdia segura i ferma, clara i rotunda; a vegades massa i tot. La Marta Marco, a banda de ser una bona actriu, té una veu nasal que sovint és desagradable. I la Ivana Miño compleix de manera convincent i segura però té un català on les vocals neutres són absents. La traducció té alguna solució que grinyola –a mi almenys— tot, però, dins la qualitat i la correcció. I l’actor que fa d’escriptor només deixa entreveure unes dots evidents i una veu baritonal vellutada i modulable. I pel que fa a la música s'ha de dir que la tria dels primers compassos de l'estudi núm. 2 de Chopin en mi bemoll major opus 92 no pot ser més adient a l'estat d'esperit de la protagonista i a l'atmosfera del text de Zweig.

S’ha dit que Carta d’una desconeguda és un viatge d’exploració dels sentiments humans: de l’amor, de la fidelitat. Però és també un drama íntim: el de la persona que, a pesar del temps, no ha aconseguit conciliar la vida exterior i la interior, no ha aconseguit casar el desig amb els fets, l’ideal amb la realitat.

TIRANT LO BLANC, CANTATA INFANTIL AL TEATRE ZORRILLA

Primera actuació coral de la Núria amb el Conservatori de Badalona. Aquesta vegada, i tot i la proximitat del Nadal, ha estat la cantata infantil per a narrador, cor infantil i petita orquestra “Tirant lo Blanc”. Fa temps que l’estaven assajant a les classes de cant coral amb la Montserrat Pi i les darreres setmanes han estat farcides de sessions extra. Fa uns dies li hem comprat el seu primer equipament de cantaire: jersei de coll alt i pantalons negres. Sentir-se protagonista de la música és una de les experiències artístiques més gratificants. En gaudeix el qui canta i el qui escolta. La Núria ens deia que als camerinos, enmig dels miralls il·luminats amb bombetes i la merda que, seguint la tradició supersticiosa, els actors es desitjaven abans de la funció, s’havia sentit com una gran estrella.

La cantata de Marbà és una obra que s’escolta bé i que, a més, té passatges de certa dificultat sobretot per als més petits. Els primers compassos ens transporten a una edat mitjana llegendària i pomposa. La introducció és, sens dubte, un dels millors moments de l’obra. Dirigia en Xavier Puig, que ha fet una feina remarcable perquè tot el conjunt ho fos de veritat. La direcció d’escena era de Maria Estañol i pretenia amb síntesi gairebé mímica encarnar allò que el narrador ens explica. Les escenes se succeeixen, s’alternen i se susperposen a la música i l’efecte global és interessant. Hi ha escenes que tenen, em sembla, una clara intenció irònica: sobretot la batalla. Els moviments convulsos dels cavallers són gairebé inspirats en els titelles i l’entrada del turc sembla extreta del teatre de guinyol. En canvi, la dansa de Carmesina no és precisament feta per la millor actriu. A pesar de ser aficionats ho han fet amb completa dignitat i, en general, d’una manera versemblant. I la més verda escènicament era la més tendra. Els actors eren Toni Alonso (Tirant), Jordi Mercader (que fa un emperador imponent), Mònica Fauquer (Carmesina) i Carme Piqueras (Emperadriu).

El narrador era la bella veu de Ramon Canals, una mica gastada a la llum de la megafonia que usava en les declamacions, megafonia que, el segon dia de funció, ha fallat visiblement i ha destorbat l’audició de la música. Canals té l’aspecte de no ser actor de taules sinó d’estudi, de ser un doblador i bo. Modula bé i la veu l’acompanya. El primer dia ha estat millor que el segon però les vacil·lacions no han impedit que en les dues ocasions l’èmfasi necessari de la història cavalleresca es transmetés a la sala.

El grup instrumental ha complert amb la partitura. I el cor, tant l’infantil com el jove, ha funcionat bé. Sempre que la Montse Pi es proposa de fer alguna cosa hi ha resultats. No en va el cor infantil de Badalona havia estat el cor infantil del Liceu durant força anys. Un s’afigura que el so de la cinquantena de cantaires hauria de ser més voluminós i contundent però cal fer-se càrrec que els nens no disposen encara d’aquesta emissió densa. I aquesta és la gràcia que el compositor els triï per cantar.

Caldria polir alguns desajustaments que han estat massa evidents probablement per la precipitació: alguns dels qui són a la taula de comandaments haurien d’estar més atents per tal que el teló s’aixequés i s’abaixés quan tocava i que el micro es connectés en el moment just. Ah, i caldria fer un programa en què es respectés l’ortografia tant com el disseny. Sobretot l’accentuació.

TRES “DRAMOLETTE”, DE THOMAS BERNHARD

Hem anat a veure els “Tres dramolette” de Thomas Bernhard. L’espectacle crida l’atenció prinipalment per l’actuació estelar de Rosa Maria Sardà i també per la reaparació d’una actriu com Mercè Pons. A més de les esmentades el repartiment el cloïa Pepa López, coneguda aquí i allà per les seves participacions a serials televisius principalment.

Pel que es veu, Thomas Bernhard va ser el qui es va inventar aquest gènere tan peculiar que s’anomena “Dramolette”, entesa com a obra dramàtica breu, de contingut satíric que toca temes d’actualitat i que pot ser llegida o representada. Les tres peces en qüestió són: “Claus Peymann deixa Bochum i se'n va a Viena com a director del Burgtheater”, “Claus Peymann es compra uns pantalons i després anem a dinar” i “Claus Peymann i Hermann Beil a la Sulzwiese”. Són obres menors de Bernhhard. Crec que ningú no ho pot discutir. Per un altre cantó, aborden un tema que al gran públic en general li rellisca força: el teatre. De fet, les obres poden entendre’s com a reflexions sobre què és el teatre i per a què serveix. I tot plegat es pot resumir amb una igualtat ja coneguda: teatre = vida. I encara, les tres obretes tampoc no mostren un enginy analític massa agut --i sí molt austríac-- o un humor massa franc i reeixit. Si sumem aquests tres factors, podem dir sense cap mena de por d’equivocar-nos que l’obra està condemnada al fracàs. Vull dir de públic, és clar. Ja ho vam poder comprovar quan es va acabar la representació i entre el públic es van poder veure expressions d’escepticisme, d’indiferència, algun conat d’indignació i, en general, decepció per un muntatge del qual s’havia fet un màrqueting enganyós. No entenc quin és l’objectiu de la traducció i muntatge. Si volien incidir en la realitat teatral de Catalunya us asseguro que no ho han aconseguit. Si volien representar una obra significativa, tampoc.

L’obra està pensada per al lluïment del sr. Peymann, interpretat per Rosa Maria Sardà. De fet, podria tot plegat haver estat un monòleg. Fins i tot un pot sentir vergonya de com les altres dues actrius actuen de comparses de la Sarda, tant pel text que tenen assisgnat com per la personalitat escènica. És una mena d’”Stalin” però més moderat. És una obra per anar a veure la Sardà i no pas per escoltar Bernhard. Jo crec que ni els seguidors de la diva van quedar complaguts. Em cridava l’atenció el retorn de Mercè Pons als escenaris. No en sé d’ella des de fa anys i no sé si havia abandonat temporalment els escenaris. Per motius de salut? Per altres motius personals? Ho ignoro. Mercè Pons ha estat i és una magnífica actriu de gran teatre. Em sembla que aquests dramolets li venen petits. Ella necessita un Shakespeare. Potser no tot en una sessió com pretén Peymann. Necessita un drama sense diminutius o una alta comèdia de veritat. Pons té la dicció clara, projecta la veu amb força i té un ampli ventall de modulacions. De gran escola. Per què no actua més? Encara la recordo ara fa uns deu anys dinant al Colibrí de la Riera Alta amb un abric negre fins als turmells i amb la seva cara rodona d’expressió ingènua, la seves galtes pigades i un somriure entre maliciós i tendre.

EL FILL PRÒDIG TORNA

L’exili voluntari de Flotats durant 10 anys del teatre en català em recorda el cas d’Eugeni d’Ors. Només un ego desmesurat pot actuar d’aquesta manera tan rancuniosa i tan poc racional. Tan sols una ment pertorbada pel ressentiment pot renegar ni que sigui temporalment de la seva cultura, de la seva tradició i de la seva llengua. Només per intentar fer la punyeta al govern de torn. Del color que sigui. Com si al món no hi hagués més actors solvents i honestos! A més d’un acte d’orgull exacerbat i de prepotència gremial, l’actuació －aquesta sí－de Flotats ha estat un càstig inútil als seus admiradors i seguidors, que no són pocs. I ha estat una rebequeria infantil a ulls del seu país. Ara torna amb una obra que parla d’Stalin, m’imagino que amb la voluntat de propagar segones lectures i el desig pueril que el planyem a cor tot declamant amb cantarella falsa “Pobre Flotats... no es mereixia el que van fer amb ell...Tan bon actor que era...”. Oscar Wilde va resumir part d’aquesta situació amb una sentència enlluernadora per certa que tothom hauria de tenir en compte si s’arriba a trobar en una situació semblant: els cementiris són plens de gent insubstituïble que finalment va ser substituïda.

"GALATEA", DE JOSEP MARIA DE SAGARRA

Llegida Galatea, de Sagarra. Feia temps que la tenia a la tauleta i no havia trobat mai el moment per començar-la. D’ençà que la van representar al TNC he tingut ganes d’entrar-hi i ara ha estat el moment. És una obra de lectura curta i d’ambició alta. Jo no sabria definir-la dins un gènere precís però el que sé, en qualsevol cas, és que no és una comèdia. Sagarra la definia com a farsa i potser és l’etiqueta que més li escau. Els qui estiguin avesats als hostals de la Glòria i als cafès de la Marina o als poemes de Nadal es trobaran un Sagarra del tot diferent. Irreconeixible. Tant per la forma, com pel tema i el to. Sempre hi ha, per descomptat, alguna sagarrada marca de la casa però és escadussera i fa el seu paper per a la intenció que té l’obra. Intenció que no és altra sinó reflectir l’estat d’esperit subsegüent a la segona guerra mundial. L’agresa en les relacions humanes, el fàstic per l’oportunisme, l’odi pel materialisme són presents en un discurs que no acaba d’estar ben resolt. De fet, Sagarra s’hauria pogut estalviar els personatges i convertir el drama en un soliloqui. És clar que al final no hauria pogut donar-se el gust d’acabar-lo de la mateixa manera. Sagarra s’erigeix en portaveu de la solidaritat universal, en agent de denúncia de la injustícia, en martiritzador dels qui s’aprofiten de la debilitat o fragilitat dels altres, i es commisera dels qui pateixen, dels qui no tenen res o tenen molt poc, dels qui viuen amb una mà al davant i una al darrera. Sagarra es posa al cantó dels supervivents. La seva veu, el seu missatge és fort i clar i està situat sobretot en un context temporal determinat (1948) que ara, per sort i per desgràcia, ja no ens fa tant efecte.

Jo no sé si és una obra moral o immoral però sens dubte el gust que deixa és de buidor i de nihilisme. Sagarra ens està dient, com l’existencialisme, que l’home és un ésser condemnat. No crec que Sagarra intentés guanyar el favor d’aquest sector de la crítica. Tot menys això. Sagarra és prou menfotista i independent per prescindir del què diran els qui encara ara no el poden veure. La raó de la creació de l’obra l’hem de cercar a la seva vida probablement, en algun repte desconegut més circumstancial que intel·lectual. És una obra que s’escriu després de la destructiva guerra civil espanyola i després de l’encara més desoladora guerra mundial. Després de la barbàrie i la irracionalitat. Potser per això la línia discursiva funciona a sacsejades, a glops, i no té una fluïdesa homogènia. Aquest no és el millor Sagarra, això em sembla evident. Però és una obra que paga la pena de tenir present com a testimoni d’un món que no voldríem repetir i d’una ploma singular que va voler-lo plasmar.

WILLIAM HOGARTH A BARCELONA

Hogarth a la Casa Ramona. O al Caixafòrum. És una molt bona exposició. Cal no perdre-se-la. Caldria potenciar més les exposicions de gran calibre com aquesta. La feina feta primer per la Caixa (de) Catalunya i, només després, per la Caixa de Pensions hi han contribuït molt. És ben curiós que siguin dues entitats privades, i encara bancàries, les que promocionin la cultura en majúscules a casa nostra. Fa poc llegia a un diari un article que parlava d’aquest debat: breu, si es pot deixar en mans de l’administració pública la cultura. Jo crec decididament que no és possible. Cosa que no vol dir que l’administració no col·labori, en allò que estigui al seu abast, al desenvolupament d’activitats culturals. O dit altrament: la cultura prové de la societat i es dirigeix cap al poder, pres el mot en un sentit molt ampli. Ve de baix i va cap amunt. Els intents de crear una cultura només des de dalt estan condemnats al fracàs més absolut.

Hogarth és, diuen, el millor pintor anglès del segle XVIII. De fet, a la vista del que he pogut veure, jo diria que és més bon dibuixant que pintor, llevat d’excepcions comptades. En la pintura destaca pels seus retrats i per les escenes diguem-ne heterodoxes, però és al gravat a l’aiguafort i al burí que Hogarth pren una dimensió espectacular: per un cantó, retrata amb una mirada irònica, satírica o, fins i tot, sarcàstica la societat de la seva època. A Hogarth li agraden els bordells, la brutícia del carrer o del port, els tuguris i els manicomis. I li agrada contrastar aquests ambients amb les actituds contradictòries, aparents i segons com còmiques de les classes altes. En aquest sentit la pintura de Hogarth és el que avui en diríem de denúncia. Però és també un divertimento personal d’aquell qui veu els toros des de la barrera i que es rabeja en el pintoresquisme social. Els seus personatges d’aiguafort tenen una tendència clara cap a la caricatura i les seves sèries a manera de vinyetes i els gravats bigarrats de personatges i d’escenes d’allò més variades són els precursors dels moderns còmics. Són els precursors d’un Ibáñez, posem per cas. I és que si Hogarth hagués nascut fa poc probablement seria guionista de Polònia.

VINDICACIÓ DE CLARÀ, ESCULTOR

Es publica una carta a La Vanguardia per vindicar el desaparegut museu Clarà del carrer Calatrava, de Barcelona, i per reclamar, entenc, la memòria de l’escultor. La subscric del tot. Un ajuntament que liquida, per voluntat i desídia de Pasqual Maragall i dels successors, un museu temàtic dedicat a l’escultor Josep Clarà no mereix que, en el futur, se li cedeixi cap obra artística sota cap títol jurídic. Un ajuntament que no sap distingir entre la persona i l’obra, entre la ideologia i l’art no mereix ser tingut en compte per a res. Fa pocs dies ressenyava els Carmina Burana, de Carl Orff, coneguts a tot el món per la seva espectacularitat i originalitat. Si Orff hagués nascut a Catalunya, una tal obra estaria vetada. No pas oficialment però sí de fet. Els Carmina Burana estan dedicats a Adolf Hitler i Carl Orff és conegut per les seves idees filofeixistes. Això no treu que la seva obra sigui de qualitat i que mereixi ser interpretada allà on calgui. A Israel ha passat una cosa semblant amb Wagner. Podríem trobar força altres exemples.

Josep Clarà també ha estat víctima d’aquesta manera de fer tan artera. Els seus flirteigs amb el franquisme i, especialment, la seva estàtua dedicada als caiguts i situada a l’avinguda Diagonal l’han convertit en blanc perfecte. Ni la vàlua de la seva obra, noucentista o no, l’ha salvat de la crema. A Barcelona no hem pogut conservar un museu Clarà perquè molestava a alguns progres que no en tenen ni idea d’art. En canvi hem d’aguantar que un parc de la ciutat porti el nom del més gran saltataulells de la literatura catalana o que una plaça tingui el nom de l’inspirador d’una de les dictadures més temibles de la història.

J.M. ÁLVAREZ, PINTOR

Fa uns 6 anys vam anar a cantar amb la Carlota a la inauguració d'una exposició d'art. Era al centre "La Marineta", de Mollet del Vallès. Com que els organitzadors no tenien diners per pagar-nos el petit concert, van decidir de regalar-nos l'obra d'art que ens agradés més de les exposades. La Carlota va triar una pesant escultura de ferro i jo em vaig inclinar per un quadre abstracte que ja havia vist en entrar. No era gaire gran però tenia una combinació fascinant de colors, blaus verds i crus, i textures. Era pintura matèrica i marítima, podríem dir. L'autor construïa la seva obra amb sorra i pintura però amb uns relleus que proporcionaven un aspecte de cosa sòlida, de magma creatiu de volums, formes i colors. I evocaven una natura pròxima a la mar i a la costa.

Més recentment, Álvarez ha fet obres que exploren les possibilitats de les noves tecnologies però sense abandonar aquella idea inicial d'abstracció combinatòria. Serveixi aquesta nota com un homenatge a la seva obra i com a vindicació de l'artista autèntic que malda per fer-se escoltar i valorar.

“EL VENTALL DE LADY WINDERMERE”, D’OSCAR WILDE, AL TNC (21-IV-07)

El TNC hauria de ser una marca de qualitat on s’haurien de representar principalment els clàssics catalans, però també els clàssics d’altres literatures. Inclosa la castellana. Ja ho havia dit en alguna altra ocasió. L’elecció d’aquesta obra de Wilde és un encert indiscutible que ajuda a consolidar el TNC com a únic teatre de referència a Catalunya; un teatre on tot i tothom han de tenir lloc i on els criteris que han de presidir el seu funcionament són la qualitat i el rigor. Crec sincerament que amb aquesta obra s’han aconseguit els dos.

No puc negar que he anat a veure-la amb una certa recança, que sol ser la del desconeixement i la de la sospita, però avui he de reconèixer que m’he equivocat. Però només en part. L’obra de Wilde supera les expectatives del públic que no coneix l’irlandès i fins i tot supera la intenció amb què probablement va programar-se. Llegim a la pàgina electrònica del TNC: “En aquesta deliciosa reflexió sobre la mediocritat conservadora de la societat victoriana, hi trobem el famós pensament paradoxal que ha fet de Wilde un dels autors més reconeguts del segle XIX”. La segona part de l’afirmació és certa i incontrovertible. Però la primera ho és només parcialment. Perquè si bé és veritat que Wilde carrega contra la doble moral de la societat en què li va tocar viure, també és cert que, al final, la seva reflexió no és tan sols sobre una classe social determinada —econòmica o cultural— sinó sobre la condició humana i, per tant, és tan vàlida per a l’aristocràcia o la burgesia d’antany com per al pensament únic socialista d’avui o per al que pugui venir en el futur, si és que ve res. L’intent d’usar l’obra per manipular i per transformar les consciències individuals aquí fracassa d’una manera estrepitosa. I, en canvi, l’obra i el seu autor en surten victoriosos.

Jo crec que el missatge final de l’obra és que tota persona pot forjar un acte de bondat per més ignominiosa i vergonyant que hagi estat la seva vida anterior. En aquest sentit, Wilde es dreça d’una manera decidida contra la preconcepció. Tot això té, en Wilde, unes bases biogràfiques que cal no oblidar (homosexual proscrit, jutjat i empresonat). Perquè la biografia, mal que pesi a algú, també forma part de l’obra de creació. La peça, però, té altres temes igualment importants. Wilde es mostra en contra —això sí, amb elegància i educació— d’allò políticament correcte, de la hipocresia personal i social, del seguidisme i de l’adotzenament i a favor de la llibertat personal i de l’originalitat. No en va és un romàntic. Critica la xafarderia i usa tota la seva delicada sàtira per posar al descobert les debilitats masculines i femenines. Que ja és un què en els temps actuals! Josep Maria Mestres, que és el director de l’obra, ha dit en una entrevista que l’obra és perfectament aplicable a la nostra societat. Evidentment! Perquè Wilde ens parla de les persones més que no pas de l’aristocràcia victoriana o de les classes socials en general.

Wilde, i potser tots els britànics, tenen una tendència irrefrenable a la moralització i a la pedagogia. Llegiu, si no, Shakespeare. En Wilde com en aquell altre, aquest decantament es tradueix en un ús continuat de frases enginyoses que en moltes ocasions es transformen en aforismes de validesa universal. I fins i tot en adagis que el poble podria arribar a fer seus. El tercer acte de l’obra, potser el millor, és un compendi d’aquests aurea dicta que han fet famosos Wilde a tot el món. No és d’aquesta obra, però a mi me’n va quedar gravat un: a propòsit de la humanitat, afirma Wilde, amb raó, que sempre ha trobat el seu camí perquè mai no ha sabut cap a on es dirigia. Com aquests, els que vulgueu. I Cecile és potser, en aquesta direcció, el personatge més remarcable.

Wilde, no i ha dubte, és un home intel·ligent i la seva obra traspua la seva perspicàcia i les seves dots d’anàlisi a través de la ironia i l’humor. Humor intel·ligent que no sempre el públic aconsegueix captar. No és agre sinó fi i amable. És transgressor però respecta l’statu quo. Vindica el jo però respecta els altres. Wilde és un liberal de la literatura i això m’agrada.

Acabo de llegir a La Vanguardia que el seu crític teatral posa peròs a la direcció de l’obra. Doncs jo no en poso cap. Mestres ha fet una bona feina i l’ha fet discretament, cosa que fa que el resultat sigui millor encara. Els decorats, el vestuari —de la germana de Pawlowsky— i l’atrezzo en general són excel·lents, cuidats a la manera del TNC. Per cert, ben diferent d’allò que passa al Liceu. I hem de tenir en compte que la producció del ventall és del mateix Teatre Nacional. La música clàssica triada ens perfuma amb una ambientació d’època convincent. Els moviments —els de la festa inclosa— es poden canviar i potser millorar però són del tot adequats. Potser en algun moment es vol transmetre la clau de la comèdia d’una manera massa evident però no és res que impedeixi de fer una lectura apropiada de l’obra.

Si la comèdia és de primera categoria i la direcció és bona, hi ha una altra cosa que s’ha de posar en relleu: l’elenc d’actors i actrius que intervenen en l’obra. Anar al TNC és ja una garantia de bona interpretació; sovint més que no pas de bon programa. Els qui intervenien avui ho han fet d’allò més bé. A més, la tria de papers és molt acurada i del tot encertada. Destacaria la dolcesa i l’aplom doblat d’inseguretat de Sílvia Bel, l’extraversió escèptica del Lord Darlington, que fa Abel Folk, el Cecile humorístic del nòvio de la Bordorideta (Carles Martínez) i el paper magistral de Carme Elies com a Lady Erlynne. Fóra injust preterir una traducció remarcable de Joan Sellent, que potser té alguna adaptació massa lliure, però que funciona com una maquinària de rellotgeria. Anglesa, és clar.

I quin és el gènere de l’obra? Es diu que és una comèdia, però l’etiqueta no fa honor al que realment és. En podríem dir alta comèdia, comèdia burgesa o mil coses més. En qualsevol cas és més que una comèdia per passar el temps. És una obra que pretén entretenir, i ho fa (passa sense cap tipus d’esforç), i pretén fer pensar a l’espectador. O pretén transmetre un ensenyament. O moralitzar, que és tot el mateix. No és una catarsi grega però l’efecte que es persegueix mutatis mutandis i més modestament és el mateix. Per cert, el ventall com a motiu literari i com a element narratiu m’ha recordat El braçalet, d’Alfred Sutro, salvant les distàncies que calgui salvar. En la nostra actualitat, el dramaturg que més es troba en la línia del teatre intel·ligent britànic és Jordi Galceran. N’estic convençut.

Hi ha poques vegades que un espectacle et deixi completament satisfet. Aquesta n’és una. I de les millors. El conjunt és memorable. No hi ha dubte que es recordarà com un dels grans èxits del Nacional. I no voldria acabar la ressenya sense la paraula de Wilde que pot semblar paradoxal però amaga, en el fons veritats com a punys. Si l’experiència és la manera com anomenem els nostres errors, a la vida hi ha només dues tragèdies: una és aconseguir allò que volem i l’altra no aconseguir-ho; aquesta darrera no és la pitjor.

LA SAGRADA FAMÍLIA EN PERILL

Entre Jordi Bonet, arquitecte en cap de les obres de la Sagrada Família, i els polítics de la Generalitat, del Ministeri o fins i tot els tècnics de Renfe o Adif, em crec, sense cap mena de dubte, el primer. Jordi Bonet sortia ahir a l’informatiu de la nit per denunciar la temeritat que és construir un túnel de 10 metres de diàmetre a 75 cm dels fonaments del temple. A més, i de manera prèvia, s’ha de construir una pantalla de formigó armat que, per si sola, ja posa en perill, l’estabilitat de l’obra de Gaudí i no augura un futur gaire tranqui·litzador. Hi ha veus molt autoritzades de moltes universitats politècniques del món que es posen les mans al cap en veure el projecte. La UNESCO també s’ha manifestat en contra. Aquí, n’estic gairebé segur, tiraran pel dret. Ni que sigui per una qüestió d’orgull. No voldran considerar un altre traçat. Cal anar de pressa perquè l’alta velocitat ja arriba amb retard. Tenint en compte que és de tercer món portar 30 anys de democràcia i haver estat incapaços de fer una línia d’amplada europea per a mercaderies és ridícul i cínic voler ara anar de pressa. A mi, particularment, se me’n fot l’alta velocitat espanyola, els polítics que volen fardar d’haver-la portat a terme i la seva estupidesa crònica. Però la Sagrada Família no.

La Sagrada Família és, evidentment, un temple religiós, expiatori, construït amb les aportacions voluntàries de particulars. Però, a hores d’ara, és un símbol: el de la pau. Ho deia encertadament Bonet. És també el símbol per excel·lència de Barcelona. No vull pensar què pot passar si el temple es posa en perill o se’n va a terra. És clar que, a la vista de com treballen els tècnics i alguns polítics a casa nostra, no tans sols a la Sagrada Família estan molt preocupats. Els veïns de tot el carrer per on ha de discórrer el túnel també. Jo també ho estaria.

El risc zero no existeix mai en cap activitat humana i menys en la construcció. Qui ens vulgui fer creure el contrari és que es pensa que som idiotes. En aquest cas, a més, hi ha el risc de la inèpcia, com es va demostrar al Carmel sobretot, però també al Prat o a Saragossa. Tot en la mateixa obra de l’alta velocitat. No hi ha cap necessitat de sotmetre a un risc innecessari una obra que és patrimoni de la humanitat i que té solucions arquitectòniques singulars que mai s’han usat a la història de la humanitat. Si l’alta velocitat i l’amplada europea, que és necessària com el pa, no pot passar pel centre que se l’emportin allà on calgui. Deia Bonet que la Sagrada Família està pensada perquè duri 1000 anys, per ser una obra duradora. Però potser a aquest pas no arribarem mai a veure-la acabada. En el millor dels casos.

SAGARRA: ENCARA I ESPEREM QUE MÉS

Des que Harold Bloom ho va posar de moda, es parla de cànon d'una literatura per fer referència a un conjunt d'escriptors imprescindibles per a una determinada comunitat lingüística, nacional, ètnica. El cànon s'assoleix amb els anys i els crítics hi tenen --hi han de tenir-- un paper destacat perquè són ells els que llegeixen interessadament, seleccionen, classifiquen i ordenen. A vegades, però, el cànon d'una literatura s'aconsegueix a pesar dels crítics o, millor, dit, de determinats crítics que entenen l'exercici d'una funció noble com un art de manipulació. Josep Maria de Sagarra ha estat un d'aquells casos d'escriptors postergats intencionadament per les seves idees polítiques, per la mena de literatura popular que feia, per seu escepticisme vital o per altres qüestions menys confessables. Els que així l'han vist, han estat desmentits pel pas inexorable del temps. Ara, Sagarra és un autor imprescindible per entendre la literatura catalana del XX i es dreça com un dels puntals ja no sols del nostre teatre sinó també de la nostra poesia i fins i tot novel·la. Com que a mi el que m'interessa és sumar i no pas excloure, celebro que a Sagarra se li hagi fet justícia i que se l'editi amb tota la dignitat. Ara, potser faltarà que algú l'estudiï una mica més i que l'expliquin a les aules de les universitats i dels instituts.

“NO ÉS TAN FÀCIL”, DE PACO MIR

Anem a veure una obra de Paco Mir interpretada per una companyia amateur. L’autor, però, no és cap aficionat: fa anys que s’arrossega pel món del teatre amb un èxit més que contrastat. Ara, però, s’ho mira des de l’autoria. És una peça curta que està plantejada com a comèdia. Com a comèdia moderna, de les que té una tesi al darrera, de les que vol aportar alguna cosa seriosa. L’obra es mou en dos plans paral·lels: el de la realitat --entre un cambrer i un client seu que no sap com dir a la seva dona que vol trencar la relació-- i el de la imaginació --en què, amb diferents actors, el client es representa mentalment com serien les diverses maneres de plantejar el trencament amb la seva parella. No és una mala obra i no estava gens mal muntada tenint en compte els recursos limitats. El joc de llums ajudava molt a fer veure, sense equívocs, en quin món ens trobàvem. La gràcia és que el client interactua amb els personatges que s’imagina. El client, un nou Hamlet del segle XXI, dubta de quina és la millor manera d’afrontar la fi de la relació però potser s’està autojustificant; potser dubta perquè no la vol trencar. L’obra permet diferents lectures. Una d’aquestes seria la dualitat home-dona --resolta, amb adhesió per part de l’autor a la tònica dominant, a favor de la segona. Però també és un estudi psicològic incisiu, però sempre amb to jocós, sobre determinats comportaments censurables, tant femenins com masculins.

"MÒBIL", DE SERGI BELBEL

No hi ha dubte que la idea d’emprar el telèfon mòbil per analitzar les noves maneres de relació que s’han creat en el si de les societats occidentals és original i oportuna i que, a primer cop d’ull, promet molt. El mòbil ha esdevingut, més enllà d’un divertiment, d’una ostentació o d’un caprici, una eina necessària per a moltes persones que hi treballen. El mòbil, indubtablement, ens estalvia temps, ens dóna accés a la informació, a la xarxa, ens permet una comunicació fluida i instantània a tot arreu (o gairebé). Ara hi pots fer fotografies, videos, transmetre dades a un ordinador, organitzar-te l’agenda. Fins i tot ens proporciona una estranya seguretat psicològica. Rara i sense fonament perquè abans del mòbil ja gent també era capaç de viure. També pot crear addicció i convertir-se una mena de droga del segle XXI. Els SMS han creat un nou estil de llenguatge, sobretot entre els joves i determinades conductes de massa, en l’ordre social, econòmic o polític, s’expliquen per l’existència del telèfon cel·lular. Algunes d’aquestes observacions apareixen a l’obra de Sergi Belbel que estan representant al Teatre Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Hi anem amb els de primer de grau superior, en una de les dues sessions de tarda que oferien.

L’obra té un cartell bo d’entrada. Belbel és un dels autors teatrals més prolífics i premiats del país (ai, el país) i està dirigida per un director de prestigi internacional com és Lluís Pasqual. Els actors són una altra cosa interessant de l’obra. La Marta Marco fa el paper de noia figa-flor, insegura, emmarada com cap altra, histèrica i de llengua llarga. La mare de la Rosa, que així es diu, és Maife Gil, viva imatge de l’Angela Fletcher, fins i tot amb la veu s’hi assembla; fa de la típica mare de l’eixample barceloní. Rosa Novell fa de Clàudia una dona madura amb diners i ínfules que vol ser eternament jove i que té com a manso en Jan, interpretat per Carles Francino, el qual —m’imagino que per designi del director— abusa de mostrar el seu físic, cosa que no treu que sigui un bon actor amb una veu realment impostada i projectada.

El fet que hi hagi quatre actors sobre l’escenari em porta inevitablement a comparar-la amb “El mètode Grönholm”, de Jordi Galceran. En “Mòbil”, però, s’han invertit els gèneres: hi ha tres dones i un home en lloc de tres homes i una dona. Ara, a diferència d’aquella, en la qual està —sospito— lleugerament inspirada, “Mòbil” és una obra sense direccionalitat ni rumb: no se sap a on va a parar. Belbel ha triat quatre personatges amb tares comunes o no tan comunes i vol posar en solfa una mena de retaule fragmentari que pretén mostrar les situacions a les quals ens pot abocar el mòbil. O per extensió la tecnologia. També vol fer reflexionar l’espectador però no ho acaba d’aconseguir. Més aviat el deixa desconcertat. L’obra no supera la pregunta “què m’ha volgut dir l’autor?”. El fil conductor tampoc no és l’atemptat terrorista que s’acaba de produir a l’aeroport del començament. Pensem que més endavant l’escena ja tindrà lloc en un hotel i que, a les imatges que es projecten a la pantalla de leds pensada més per encegar els espectadors que per contextualitzar l’obra, ens veiem abocats encara a altres indrets. La idea de fer una obra constituïda per prismes que van reflectint imatges fins a l’infinit també és bona. Però la resolució no.

Pel que fa al gènere, l’obra pretén ser d’aquelles comèdies que tot fent riure ens fan reflexionar i ens transporten, a la callada, al drama. Aquí aquest joc és massa evident i, per això, falla. I l’autor n’és conscient quan fa dir a un dels seus personatges “vols deixar de fer poesia barata?”. Vull dir que Belbel es distancia del transcendentalisme que adopten algunes reflexions de l’obra. Potser és el motiu primer el que no ve a tomb en relació amb la clau de comèdia; perquè un atemptat terrorista amb 14 morts no és precisament un tema per fer-ne una comèdia. O per fer comèdia. D’altra banda, no entenc els dramaturgs que volen fer riure simplement fent que els seus personatges reneguin, com més i més grans millor. És desviar l’atenció o reconèixer la pròpia incapacitat. O la del públic, que també podria ser.

Pasqual no passarà a la història per aquesta direcció. La pantalleta dels nassos molesta realment i poser seria més útil si no despréngués tanta brillantor. Ara, els moviments dels actors fan que l’escena mai sembli monòtona ni estàtica. La música de fons també hi ajuda i està ben connectada amb el que esta succeint a cada moment.

Encara una altra observació de la representació. Mai havia vist que un actor renyés directament una persona del públic. En aquesta ocasió ha estat Rosa Novell qui, com si es tractés d’un passatge més del text, s’ha dirigit amb cara de pocs amics a uns alumnes de primers fila i els ha dit amb to comminatiu: “Callareu o què? Això és un teatre”. No m’ha semblat cap acte de vanitat o de presumpció. Més aviat de justícia. I és que avui la gent a va al cinema o al teatre i es pensa que es troba al davant del televisor de casa. Si pogués tenir un comandament potser abaixaria el volum en més d’una ocasió. A vegades ho hem comentat al Liceu: potser un dia no llunyà anem a escoltar “La bohème” amb una paperina gegant de crispetes i un got de coca-cola (amb canya, per poder xarrupar).

No és, en resum, una obra per recomanar. Estic segur que Belbel i Pasqual poden assolir nivells molt més alts i esperem que ho facin per al gaudi de tothom. De moment em quedo amb una observació final que podria constituir la tesi de l’obra: el mòbil —la tecnologia— ens pot salvar o canviar la vida, però també ens la pot destruir.

L'ART DE JEAN-HONORÉ FRAGONARD I HERMEN ANGLADA-CAMARASA

L’obra social de la Caixa de Pensions, ara sí, ens ofereix de franc exposicions de nivell remarcable. Va caldre la iniciativa d’una altra caixa, la de Catalunya, amb la compra de la Pedrera i el canvi de filosofia en la concepció de les exposicions, perquè La Caixa mogués fitxa i es decidís d’una vegada per totes a fer exposicions d’entrada lliure i gratuïta. Això sí, a Madrid, molt abans, La Caixa ja les feia d’aquesta manera per allò que a Madrid no és costum fer-ne de pagament. No encerto a comprendre com, essent com és una de les entitats que cobra més per tot, es permet el luxe de ser gasiva fins a extrems ostentosos i ridículs. Per tot menys per renegociar crèdits amb segons qui o per patrocinar segons què.

Fragonard ―del qual ara es commemora el dos-cents aniversari de la seva mort― és un pintor plenament barroc. Jo diria massa evidentment barroc. Tant per l’ús de temes mitològics com per l’ horror vacui que demostra amb els seus llenços és un pintor d’escola, de manual. Ara, la pintura de Fragonard va més enllà i no s’esclerotitza en tòpics acadèmics sinó que sap captar realitats més immediates, properes i espontànies. Menys d’escola i més personals. Com, per exemple, els quadres “El petó d’amagat” i “La mala notícia”. Els vestits de les noies que apareixen en aquestes teles són a tocar de l’hiperrealisme. En altres indrets, Fragonard capta l’expressió exacta de la realitat opulent però al mateix temps dura o torturada. En són exemple algunes expressions dels personatge que apareixen al seus quadres. Fragonard va estar influït per Rubens, Fabritius i Tiepolo entre d’altres, diuen els experts. L’estil de Rubens hi és ben patent però Fragonard usa una pintura menys nítida, de contorns més difusos, com si els quadres es miressin a través d’un vel translúcid.

Hermen ―és a dir, Hermenegild― Anglada-Camarasa és un altre món, molt més proper al nostre, molt més entenedor. La seva obra és fruit del fin du siècle i del primer terç del segle XX, probablement el terç més fecund d’aquest segle. Hi ha temes, motius i tècniques que l’enllacen directament amb el simbolisme pictòric i literari. Com Rusiñol i tants d’altres, va viure el París de la Belle Époque i el va retratar amb encert i originalitat. L’exposició pretén donar una idea de l’evolució del pintor a través de les seves etapes artístiques i vitals: l’època catalana (fins al 1894), la de París (fins al 1914), l’època mallorquina (fins al 1936) i l’etapa de guerra i postguerra (des del 1936 fins a la mort, el 1959). Particulament, el que m’interessa més d’Anglada és l’etapa francesa, tan atractiva i alhora tan decadent. Les escenes de la vida bohèmia, a la manera de Murger, els paradisos artificials, la vida de nit i els costums d’una ciutat que viu el seu apogeu són temes principals. No és un paisatgista nat però té alguns paisatges que són realment interessants, tant per la tècnica com pel tema. Així, el quadre que representa una instantània de Montserrat presa des dels jardins del monestir ―on va estar refugiat durant la guerra― és una de les obres mestres d’Anglada. Els toreros i altres escenes folclòriques em semblen prescindibles tret per l’ús del color viu i primari, fet que sens dubte va cridar l’atenció de Kandinsky, un dels admiradors internacionals del pintor. Hi ha una altra cosa d’Anglada que em sembla bàsica. Dins l’ús del color variat i viu, n’hi ha un que és usat potser no més que els altres però sí de manera molt significativa: dins al gamma dels blaus, és el blau verd, que probablement cal interpretar com a deixa del contacte amb el paisatge mallorquí. És una pintura que enllaça declaradament amb l’impressionisme i amb el postimpressionisme. És curiós perquè, en moltes ocasions, les seves figures són difuminades, llevat de la cara. I també té connexions innegables amb l’art déco.

Es veu que Anglada-Camarasa va gaudir d’un gran èxit a Europa i a Amèrica llatina. Em fa l’efecte que Anglada és d’aquella mena de profetes que no han tingut prou reconeixement a casa seva. Benvinguda sigui aquesta exposició que ha d’ajudar-nos a conèixer-lo més i millor.

LA BEN PLANTADA. EL NOUCENTISME 1906-2006. UNA GUIA ESTÈTICA DEL NOUCENTISME PLÀSTIC.

Aprofitant que el 2006 se celebra el centenari de l’inici de la publicació del Glosari orsià i de la mort del pintor Cézanne, al Museu Diocesà de Barcelona s’ha organitzat aquesta exposició de títol ben revelador. Perquè és un homenatge a un moviment que, de manera decisiva, va capitalitzar l’articulació política i cultural de Catalunya durant unes dècades i perquè l’exposició té com un dels motius i excuses la labor d’Eugeni d’Ors com a pensador. Tot i que també com a dibuixant. I, en efecte, l’exposició mostra dibuixos al carbó del mateix d’Ors en què s’observa una gràcia certa en el dibuix caricaturesc i uns temes que ratllen l’egolatria perquè són sovint autoretrats.

Em sembla que la principal virtut d’aquesta exposició és mostrar la connexió evident entre les gloses (amb una essa, com d’Ors escrivia) orsianes i les creacions pictòriques i escultòriques dels artistes de l’època. No hi són totes perquè es tracta d’una mostra més aviat modesta. No hi són les principals perquè deu ser molt difícil aconseguir-les en dipòsit, si és que es poden aconseguir físicament. Però les que hi ha són enormement representatives i útils per entendre que el Noucentisme, més enllà d’un moviment polític i cultural, va pretendre una estètica amb uns motius, temes i fins tècniques ben definits. Per això crec que la lectura que cal fer del Noucentisme ha de relacionar política, pensament i literatura en primer lloc. D’això en tenim una base més o menys sòlida. Però també ha de relacionar pensament, literatura, pintura, escultura, música, arquitectura i arts decoratives. I fins ara la veritat és que s’ha practicat poc. L’últim exemple que conec és el llibre Forma i prejudici, de Narcís Comadira. Aquesta exposició n’és un altre pas decidit però encara incomplet.

Queda a més ben dibuixat la figura de la dona com a tema fonamental de la plàstica noucentista, d’acord amb els requeriments orsians. La dona per a d’Ors és un símbol de la pàtria —de la mare pàtria—, de la continuïtat, la tradició, l’ordre i l’harmonia. I de la llengua. La dona encarna el lligam amb el passat i la projecció cap al futur. I és això justament el que el Noucentisme va pretendre des d’un punt de vista artístic. El tema de la dona hi és tractat en olis, bustos, tanagres, bibelots, carbons. I el tema de la dona mare també hi és present el algun llenç com la «Maternitat» de Ricard Canals. La transposició de la mitologia clàssica a la realitat quotidiana catalana hi és menys visible. Potser l’exemple més important és la «Diana caçadora» del Josep Obiols. Hi falten els llenços d’en Sunyer per comprendre la dimensió íntima i familiar d’una cultura mil·lenària que a Catalunya i a altres indrets es va voler usar com a mirall d’assentament i de progrés.

MALÈVITX A LA PEDRERA

Des de fa uns anys la Fundació Caixa de Catalunya ha apostat per muntar exposicions antològiques, significatives i representatives de l’art del segle XX. I evidentment l’avantguarda hi ha tingut un paper principal. Aquesta opció ha estat un encert absolut i incontestable. Ni la Caixa de Pensions ha pogut igualar l’esforç sostingut i d’alta qualitat que ha demostrat la Caixa de Catalunya en la tria dels temes, del seu públic i en els mitjans que hi posa a disposició d’aquell. Els de la Pedrera van ser els primers a plantejar les exposicions com una mostra oberta a tothom, tingués o no compte corrent a l’entitat, en sabés poc o molt, visqués a Madrid o a Barcelona. D’aquesta manera la caixa d’estalvis pren el seu pristi i autèntic sentit: servir els altres. I realment ho ha fet des que va adquirir aquest edifici tan atractiu i estrany que és la Pedrera de Gaudí.

Com en altres ocasions, ara hi podem veure un pintor de referència; poc conegut del gran públic, però de referència obligada. Rus, és a dir, del tot forà per aquestes latituds. I com en altres ocasions la mostra és una antològica que ens permet veure la trajectòria personal de l’artista, que és també l’evolució de la pintura de la primera part del segle XX.

La veritat és que Malèvitx mostra al llarg de l’exposició una personalitat que potser ha estat massa canviant i subjecta a les modes. Dic potser perquè en gairebé tots els estils que va tocar té alguna o algunes obres mestres. Des de l’impressionisme puntillista fins al suprematisme i postsuprematisme, passant pel simbolisme i el primitivisme, Malèvitx ens apareix preocupat per l’adhesió a noves maneres de fer, a noves concepcions artístiques; preocupat, en fi, per la investigació plàstica, que és un dels grans quès de l’art del segle XX. A un amant de les avantguardes històriques el que li pot interessar més és l’etapa cubofuturista més que no pas l’abstracció de les subsegüents tendències. Malèvitx sap, com pocs, descompondre la figura tridimensional en plans que deconstrueixen la realitat, però alhora li imprimeix un dinamisme que prové, no hi ha dubte, de l’escola de Marinetti. Malèvitx fa un pas previ a l’abstracció que és l’anomenat al·logisme, fonamentat en el coneixement del fenomen trasmental o Zaum. Potser d’una manera més teòrica que pràctica però fa aquest pas. Això el lliga també amb l’esperit del Dadà de Zürich. En canvi, la pintura basada en la geometria de les formes —quadrat, cercle i creu— i els colors de catàleg constitueixen al modest parer meu una pintura completament previsible. I els arquitectons poden veure’s com una gran aixecada de camisa, si no fos perquè constitueixen una visió tridimensional de la metròpoli moderna i un camí lògic —de la pintura a l’escultura— en l’evolució personal que d’altres també han fet.

HANS ARP, POETA DE LA FORMA PURA

Fan una exposició al Museu Correr de Venècia que malauradament em perdré. És una antològica de Hans Arp i la seva dona Sophie Taeuber-Arp; Arp és un dels meus poetes plàstics preferits. Aquí a la Miró ja en van fer una a finals del 2001 però sembla que aquesta és més completa. Dic poeta plàstic perquè se’m fa estrany titllar Arp de pintor. Fóra un acte d’inconcreció, d’ignorància o fins de menyspreu. Hans Arp —i no Jean Arp com volen els francesos— és per a mi l’inventor de la forma artística pura, amb color o sense. Arp introdueix també el recurs del volum i del relleu en els seus quadres i converteix les seves peces escultòriques en inquietants i puríssimes emanacions de la introspecció, la qual poua en la natura. De fet, la seva pintura ja conté en germen la seva magistral obra escultòrica en bronze o marbre. Els seus contorns suaus i corbs, l’abstracció dels volums i els ressons naturals fan de les seves peces representacions d’allò que pot arribar a ésser però que no és. O d’allò que és però que no pot arribar a ésser. No hi ha dubte que abans que Miró, Arp s’erigeix en el mestre de la forma irreal però inspirada en la realitat. I encara hi ha un altre tret en la seva obra que em sembla fonamental, decisiu: i és el del dinamisme de les formes. Els contorns que crea no són monolítics o petris; van d’aquí a allà, tenen un moviment intern, un desenvolupament temporal, una torsió que els informa i els conforma. Probablement aquest dinamisme prové d’influències futuristes però Arp n’ha depurat les arestes i les ha transformades en elegants i suaus però inesperades sinuositats. La seva obra no té com la dels escultors futuristes tensió interna. És, paradoxalment, una obra clàssica de l’avantguarda. De la primera avantguarda! El dia que acabem de valorar i comprendre l’obra d’Arp potser serem més sensibles i, sobretot, més feliços.