dimarts, de febrer 06, 2007

"MÒBIL", DE SERGI BELBEL

No hi ha dubte que la idea d’emprar el telèfon mòbil per analitzar les noves maneres de relació que s’han creat en el si de les societats occidentals és original i oportuna i que, a primer cop d’ull, promet molt. El mòbil ha esdevingut, més enllà d’un divertiment, d’una ostentació o d’un caprici, una eina necessària per a moltes persones que hi treballen. El mòbil, indubtablement, ens estalvia temps, ens dóna accés a la informació, a la xarxa, ens permet una comunicació fluida i instantània a tot arreu (o gairebé). Ara hi pots fer fotografies, videos, transmetre dades a un ordinador, organitzar-te l’agenda. Fins i tot ens proporciona una estranya seguretat psicològica. Rara i sense fonament perquè abans del mòbil ja gent també era capaç de viure. També pot crear addicció i convertir-se una mena de droga del segle XXI. Els SMS han creat un nou estil de llenguatge, sobretot entre els joves i determinades conductes de massa, en l’ordre social, econòmic o polític, s’expliquen per l’existència del telèfon cel·lular. Algunes d’aquestes observacions apareixen a l’obra de Sergi Belbel que estan representant al Teatre Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Hi anem amb els de primer de grau superior, en una de les dues sessions de tarda que oferien.


L’obra té un cartell bo d’entrada. Belbel és un dels autors teatrals més prolífics i premiats del país (ai, el país) i està dirigida per un director de prestigi internacional com és Lluís Pasqual. Els actors són una altra cosa interessant de l’obra. La Marta Marco fa el paper de noia figa-flor, insegura, emmarada com cap altra, histèrica i de llengua llarga. La mare de la Rosa, que així es diu, és Maife Gil, viva imatge de l’Angela Fletcher, fins i tot amb la veu s’hi assembla; fa de la típica mare de l’eixample barceloní. Rosa Novell fa de Clàudia una dona madura amb diners i ínfules que vol ser eternament jove i que té com a manso en Jan, interpretat per Carles Francino, el qual —m’imagino que per designi del director— abusa de mostrar el seu físic, cosa que no treu que sigui un bon actor amb una veu realment impostada i projectada.
El fet que hi hagi quatre actors sobre l’escenari em porta inevitablement a comparar-la amb “El mètode Grönholm”, de Jordi Galceran. En “Mòbil”, però, s’han invertit els gèneres: hi ha tres dones i un home en lloc de tres homes i una dona. Ara, a diferència d’aquella, en la qual està —sospito— lleugerament inspirada, “Mòbil” és una obra sense direccionalitat ni rumb: no se sap a on va a parar. Belbel ha triat quatre personatges amb tares comunes o no tan comunes i vol posar en solfa una mena de retaule fragmentari que pretén mostrar les situacions a les quals ens pot abocar el mòbil. O per extensió la tecnologia. També vol fer reflexionar l’espectador però no ho acaba d’aconseguir. Més aviat el deixa desconcertat. L’obra no supera la pregunta “què m’ha volgut dir l’autor?”. El fil conductor tampoc no és l’atemptat terrorista que s’acaba de produir a l’aeroport del començament. Pensem que més endavant l’escena ja tindrà lloc en un hotel i que, a les imatges que es projecten a la pantalla de leds pensada més per encegar els espectadors que per contextualitzar l’obra, ens veiem abocats encara a altres indrets. La idea de fer una obra constituïda per prismes que van reflectint imatges fins a l’infinit també és bona. Però la resolució no.


Pel que fa al gènere, l’obra pretén ser d’aquelles comèdies que tot fent riure ens fan reflexionar i ens transporten, a la callada, al drama. Aquí aquest joc és massa evident i, per això, falla. I l’autor n’és conscient quan fa dir a un dels seus personatges “vols deixar de fer poesia barata?”. Vull dir que Belbel es distancia del transcendentalisme que adopten algunes reflexions de l’obra. Potser és el motiu primer el que no ve a tomb en relació amb la clau de comèdia; perquè un atemptat terrorista amb 14 morts no és precisament un tema per fer-ne una comèdia. O per fer comèdia. D’altra banda, no entenc els dramaturgs que volen fer riure simplement fent que els seus personatges reneguin, com més i més grans millor. És desviar l’atenció o reconèixer la pròpia incapacitat. O la del públic, que també podria ser.


Pasqual no passarà a la història per aquesta direcció. La pantalleta dels nassos molesta realment i poser seria més útil si no despréngués tanta brillantor. Ara, els moviments dels actors fan que l’escena mai sembli monòtona ni estàtica. La música de fons també hi ajuda i està ben connectada amb el que esta succeint a cada moment.


Encara una altra observació de la representació. Mai havia vist que un actor renyés directament una persona del públic. En aquesta ocasió ha estat Rosa Novell qui, com si es tractés d’un passatge més del text, s’ha dirigit amb cara de pocs amics a uns alumnes de primers fila i els ha dit amb to comminatiu: “Callareu o què? Això és un teatre”. No m’ha semblat cap acte de vanitat o de presumpció. Més aviat de justícia. I és que avui la gent a va al cinema o al teatre i es pensa que es troba al davant del televisor de casa. Si pogués tenir un comandament potser abaixaria el volum en més d’una ocasió. A vegades ho hem comentat al Liceu: potser un dia no llunyà anem a escoltar “La bohème” amb una paperina gegant de crispetes i un got de coca-cola (amb canya, per poder xarrupar).

No és, en resum, una obra per recomanar. Estic segur que Belbel i Pasqual poden assolir nivells molt més alts i esperem que ho facin per al gaudi de tothom. De moment em quedo amb una observació final que podria constituir la tesi de l’obra: el mòbil —la tecnologia— ens pot salvar o canviar la vida, però també ens la pot destruir.