MALÈVITX A LA PEDRERA

Des de fa uns anys la Fundació Caixa de Catalunya ha apostat per muntar exposicions antològiques, significatives i representatives de l’art del segle XX. I evidentment l’avantguarda hi ha tingut un paper principal. Aquesta opció ha estat un encert absolut i incontestable. Ni la Caixa de Pensions ha pogut igualar l’esforç sostingut i d’alta qualitat que ha demostrat la Caixa de Catalunya en la tria dels temes, del seu públic i en els mitjans que hi posa a disposició d’aquell. Els de la Pedrera van ser els primers a plantejar les exposicions com una mostra oberta a tothom, tingués o no compte corrent a l’entitat, en sabés poc o molt, visqués a Madrid o a Barcelona. D’aquesta manera la caixa d’estalvis pren el seu pristi i autèntic sentit: servir els altres. I realment ho ha fet des que va adquirir aquest edifici tan atractiu i estrany que és la Pedrera de Gaudí.

Com en altres ocasions, ara hi podem veure un pintor de referència; poc conegut del gran públic, però de referència obligada. Rus, és a dir, del tot forà per aquestes latituds. I com en altres ocasions la mostra és una antològica que ens permet veure la trajectòria personal de l’artista, que és també l’evolució de la pintura de la primera part del segle XX.

La veritat és que Malèvitx mostra al llarg de l’exposició una personalitat que potser ha estat massa canviant i subjecta a les modes. Dic potser perquè en gairebé tots els estils que va tocar té alguna o algunes obres mestres. Des de l’impressionisme puntillista fins al suprematisme i postsuprematisme, passant pel simbolisme i el primitivisme, Malèvitx ens apareix preocupat per l’adhesió a noves maneres de fer, a noves concepcions artístiques; preocupat, en fi, per la investigació plàstica, que és un dels grans quès de l’art del segle XX. A un amant de les avantguardes històriques el que li pot interessar més és l’etapa cubofuturista més que no pas l’abstracció de les subsegüents tendències. Malèvitx sap, com pocs, descompondre la figura tridimensional en plans que deconstrueixen la realitat, però alhora li imprimeix un dinamisme que prové, no hi ha dubte, de l’escola de Marinetti. Malèvitx fa un pas previ a l’abstracció que és l’anomenat al·logisme, fonamentat en el coneixement del fenomen trasmental o Zaum. Potser d’una manera més teòrica que pràctica però fa aquest pas. Això el lliga també amb l’esperit del Dadà de Zürich. En canvi, la pintura basada en la geometria de les formes —quadrat, cercle i creu— i els colors de catàleg constitueixen al modest parer meu una pintura completament previsible. I els arquitectons poden veure’s com una gran aixecada de camisa, si no fos perquè constitueixen una visió tridimensional de la metròpoli moderna i un camí lògic —de la pintura a l’escultura— en l’evolució personal que d’altres també han fet.