Fan una exposició al Museu Correr de Venècia que malauradament em perdré. És una antològica de Hans Arp i la seva dona Sophie Taeuber-Arp; Arp és un dels meus poetes plàstics preferits. Aquí a la Miró ja en van fer una a finals del 2001 però sembla que aquesta és més completa. Dic poeta plàstic perquè se’m fa estrany titllar Arp de pintor. Fóra un acte d’inconcreció, d’ignorància o fins de menyspreu. Hans Arp —i no Jean Arp com volen els francesos— és per a mi l’inventor de la forma artística pura, amb color o sense. Arp introdueix també el recurs del volum i del relleu en els seus quadres i converteix les seves peces escultòriques en inquietants i puríssimes emanacions de la introspecció, la qual poua en la natura. De fet, la seva pintura ja conté en germen la seva magistral obra escultòrica en bronze o marbre. Els seus contorns suaus i corbs, l’abstracció dels volums i els ressons naturals fan de les seves peces representacions d’allò que pot arribar a ésser però que no és. O d’allò que és però que no pot arribar a ésser. No hi ha dubte que abans que Miró, Arp s’erigeix en el mestre de la forma irreal però inspirada en la realitat. I encara hi ha un altre tret en la seva obra que em sembla fonamental, decisiu: i és el del dinamisme de les formes. Els contorns que crea no són monolítics o petris; van d’aquí a allà, tenen un moviment intern, un desenvolupament temporal, una torsió que els informa i els conforma. Probablement aquest dinamisme prové d’influències futuristes però Arp n’ha depurat les arestes i les ha transformades en elegants i suaus però inesperades sinuositats. La seva obra no té com la dels escultors futuristes tensió interna. És, paradoxalment, una obra clàssica de l’avantguarda. De la primera avantguarda! El dia que acabem de valorar i comprendre l’obra d’Arp potser serem més sensibles i, sobretot, més feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada