Llegeixo a l'Avui del 9 de maig la resposta que fa Jordi Albertí i Oriol a l'article de Sebastià Alzamora en què qualificava de feixista el moviment noucentista de principis de segle. Albertí és un vell conegut de la facultat de Filologia i és col·lega de publicacions a la Revista de Catalunya. És un bon coneixedor de l'obra orsiana i l'ha difós amb ponderació amb els seus escrits. La seva resposta significa probablement caure en la provocació d'Alzamora però serveix per posar alguns punts sosbre les is. Ja és del tot indicatiu que el Noucentisme en general però especialment el Noucentisme orsià i carnerià sigui escarnit per determinats sectors. Consideren que el Noucentisme és un moviment de dretes. Convergent, vaja, per dir-ho en termes actuals. Ignoren les personalitats complexes i evolutives de llurs membres i falten a la veritat amb un absolut esquematisme manualesc. En el fons, aquesta actitud agra és producte de l'admiració malsana que senten pel moviment i d'una sèrie de complexos autodestructius. Ningú pot negar a hores d'ara que el Noucentisme va articular el país d'una manera exemplar, amb visió de futur i, el que és més important, de manera inclusiva. Prat no va segregar ni marginar mai ningú. Tothom qui valia, comptava. Perquè, com ell deia, darrere els generals qualsevol exèrcit ha de tenir els seus sergents i, naturalment, la tropa.
Sense el Noucentisme la cultura catalana probablement no hagués aguantat els 40 anys de franquisme i hagués sucumbit sense remei. Qualsevol política cultural que es faci a Catalunya s’ha d’emmirallar en l’exemple de Prat de la Riba i companyia. Perquè el Noucentisme no han estat només quatre biblioteques i unes quantes infraestructures més. Ha estat tot un pensament i una actitud ètica davant el futur d’un país per al qual —com diu Joan Argenté tot traduint Brel— viure és un plet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada