EL TEMPS QUE ENS FUIG

Darrer escrit de l'any. El Jaume em va fer conèixer ara fa 12 mesos un poema de Carner que està dedicat a l'any nou i que deixa entreveure el Carner de les grans ocasions, de la gran poesia de maduresa:



Ni l'astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l'aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l'encet, l'escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.


Bon any a tots els llegidors i a tots els altres.

RODA EL MÓN I TORNA, SENSE REMEI, AL BORN

Tornen les qualificacions numèriques a l’Educació Secundària i qualitatives a la Primària. Uso les majúscules per posar de manifest que aquests estudis mereixen tant de respecte com la Universitat. Si no més. I també per fer veure que aquests nivells no es poden definir en negatiu com a “ensenyaments no universitaris” tal com es fa ara. És evident que aquest canvi de plasmació de l’avaluació no és cap remei màgic però també em sembla evident que d’aquesta manera la valoració de l’esforç individual queda millor reflectit. Sempre que l’avaluació hagi estat racional i raonable per part del professorat. Em fan gràcia les teories dels qui diuen que les notes tradicionals discriminen els alumnes i que poden crear traumes en els nois. Com si la mateixa vida no discriminés i no fos en moltes ocasions injusta! Aquest proteccionisme i paternalisme de la reforma que uns quants pedagogs van copiar de països que ja havien deixat d’aplicar-la ha estat l’esgarriament de dues generacions i la implantació d’un sistema que en lloc de tenir en compte les capacitats i habilitats de les persones té en compte només una massa amorfa que s’anomena societat, que cal tenir escolaritzada a qualsevol preu fins a 16 anys.

Em sembla que no s’he de renunciar a proporcionar la màxima formació, entesa com a educació també, als nois i noies però també cal ensinistrar-los per a la vida i per a la societat i, amb aquest objectiu, cal fer treure de cada alumne el millor que té d’ell mateix. Sense competència i competitivitat no hi ha millora i no hi ha estímul per a l’esforç. Individual. Cal deixar estudiar els qui ho volen i ho poden fer. Ambdues coses. I cal afrontar el problema dels qui no volen o no poden fer-ho amb sentit comú i recursos.

TIRANT LO BLANC, CANTATA INFANTIL AL TEATRE ZORRILLA

Primera actuació coral de la Núria amb el Conservatori de Badalona. Aquesta vegada, i tot i la proximitat del Nadal, ha estat la cantata infantil per a narrador, cor infantil i petita orquestra “Tirant lo Blanc”. Fa temps que l’estaven assajant a les classes de cant coral amb la Montserrat Pi i les darreres setmanes han estat farcides de sessions extra. Fa uns dies li hem comprat el seu primer equipament de cantaire: jersei de coll alt i pantalons negres. Sentir-se protagonista de la música és una de les experiències artístiques més gratificants. En gaudeix el qui canta i el qui escolta. La Núria ens deia que als camerinos, enmig dels miralls il·luminats amb bombetes i la merda que, seguint la tradició supersticiosa, els actors es desitjaven abans de la funció, s’havia sentit com una gran estrella.

La cantata de Marbà és una obra que s’escolta bé i que, a més, té passatges de certa dificultat sobretot per als més petits. Els primers compassos ens transporten a una edat mitjana llegendària i pomposa. La introducció és, sens dubte, un dels millors moments de l’obra. Dirigia en Xavier Puig, que ha fet una feina remarcable perquè tot el conjunt ho fos de veritat. La direcció d’escena era de Maria Estañol i pretenia amb síntesi gairebé mímica encarnar allò que el narrador ens explica. Les escenes se succeeixen, s’alternen i se susperposen a la música i l’efecte global és interessant. Hi ha escenes que tenen, em sembla, una clara intenció irònica: sobretot la batalla. Els moviments convulsos dels cavallers són gairebé inspirats en els titelles i l’entrada del turc sembla extreta del teatre de guinyol. En canvi, la dansa de Carmesina no és precisament feta per la millor actriu. A pesar de ser aficionats ho han fet amb completa dignitat i, en general, d’una manera versemblant. I la més verda escènicament era la més tendra. Els actors eren Toni Alonso (Tirant), Jordi Mercader (que fa un emperador imponent), Mònica Fauquer (Carmesina) i Carme Piqueras (Emperadriu).

El narrador era la bella veu de Ramon Canals, una mica gastada a la llum de la megafonia que usava en les declamacions, megafonia que, el segon dia de funció, ha fallat visiblement i ha destorbat l’audició de la música. Canals té l’aspecte de no ser actor de taules sinó d’estudi, de ser un doblador i bo. Modula bé i la veu l’acompanya. El primer dia ha estat millor que el segon però les vacil·lacions no han impedit que en les dues ocasions l’èmfasi necessari de la història cavalleresca es transmetés a la sala.

El grup instrumental ha complert amb la partitura. I el cor, tant l’infantil com el jove, ha funcionat bé. Sempre que la Montse Pi es proposa de fer alguna cosa hi ha resultats. No en va el cor infantil de Badalona havia estat el cor infantil del Liceu durant força anys. Un s’afigura que el so de la cinquantena de cantaires hauria de ser més voluminós i contundent però cal fer-se càrrec que els nens no disposen encara d’aquesta emissió densa. I aquesta és la gràcia que el compositor els triï per cantar.

Caldria polir alguns desajustaments que han estat massa evidents probablement per la precipitació: alguns dels qui són a la taula de comandaments haurien d’estar més atents per tal que el teló s’aixequés i s’abaixés quan tocava i que el micro es connectés en el moment just. Ah, i caldria fer un programa en què es respectés l’ortografia tant com el disseny. Sobretot l’accentuació.

JUAN DIEGO FLÓREZ O LA VEU D’UN OR LLEUGER (LICEU, 1-XII-2007)

Hi havia una gran expectació per escoltar el que s’ha convertit per dret propi en el millor tenor liricolleuger del món. Flórez és un jove que amb una certa fatxenderia i amb un evident treball i esforç s’ha esculpit un gran nom al món de la lírica vocal. No hi ha dubte que el peruà parteix d’unes facultats molt bones. La millor d’elles és el seu timbre càlid i sonor, rodó i vellutat, no punxegut com sol passar a vegades amb les veus lleugeres. Aquest tret li proporciona un cos líric a pesar que la seva veu és de poc volum i li permet cantar coses que es troben al llindar dels dos tenors. I no és menys cert, però, que la seva carrera està basada en una tècnica guanyada a pols: la seva extensió és estratosfèrica, la seva veu de cap està perfectament soldada a la veu de pit i és totalment homogènia --un autèntic xiclet sonor--. A més la seva manera d’atacar les notes mai no és dura; ans al contrari, suau i justa, clavada. La seva afinació és perfecta i no necessita estossegar en cap moment per aclarir-se la gorja. Les notes agudes són atacades sense un evident impuls diafragmàtic i amb la configuració muscular precisa perquè l’emissió sigui exacta en volum i en qualitat de so. I els seus pianos no són mai afalsetats. El fraseig de Flórez beu en la millor escola italiana i entén el lligat que recolza en el fiato com l’eina imprescindible per crear una línia de cant absolutament bella i expressiva. Posats a trobar algun defecte diria que a vegades la seva veu adopta a la zona mitjana-aguda de la tessitura una vibració caprina desagradable que normalment s’evita.

El programa que ha ofert al Liceu era, en algunes parts, curiós i potser no gaire brillant. Flórez ha excel·lit sobretot a la primera part i als bisos. Perquè la seva veu és ideal per als Mozart, Bellini i Rossini que ha cantat. Flórez té els lligats d’un líric i la coloratura d’un pes ploma. Les àries que han tingut més èxit han estat “All’udir del padre affitto”, de Bianca e Fernando, i “Deh!, troncate” d’Elisabetta, regina d’Inghilterra.

La segona part ja no era tant per a ell: hauria calgut un tenor amb força més veu, en cos d’harmònics i volum. Un autèntic líric. Les cançons de Tosti, que sempre fan de bon escoltar han estat cantades impecablement però amb un cert amanerament en els temps. la millor “L’alba separa dalla luce l’ombra”. Les sarsueles ¾ “Bella enamorada” i “Por el humo se sabe”¾ no han brillat prou a pesar de llurs belles melodies. Amb Donizetti ha tornat al seu feu belcantista.

Tanmateix, el millor ha arribat de la mà dels bisos, expressamanet pensats de cara a la galeria i en els quals Flórez ha posat de manifest totes les seves dots vocals operístiques. Un prodigi d’aparent senzillesa i naturalitat i d’insultant joventut. Ha triat “La donna è mobile”, “Ah, lêve-toi soleil”, l’ària dels dos de la Fille du régiment i una ària de Lucrezia Borgia que ell mateix ens ha dit amb una pedanteria dominguesca que era molt difícil i que només la solia cantar Alfredo Kraus. Se n’ha sortit molt bé en totes elles però el re4 de la darrera ària era una mica just i no prou impostat.

Als bisos el públic ha enfollit com només ho fa en les grans ocasions. I és que Flórez desperta passions entre els aficionats a la música lírica i al cant. No tinc cap mena de dubte que és, ara com ara, el millor tenor lleuger del món.

El pianista ha estat Vicenzo Scalera que ha tocat amb expressivitat i facilitat. Des del quart pis semblava a vegades que en lloc de tocar tecles del piano polsés cordes d’un violoncel. Scalera és d’aquells pianistes que sap esperar, que només es llueix quan la veu no hi té preferència, que diu coses i que, al capdavall, es fa notar. No és d’estranyar que hagi acompanyat alguns dels més grans.

Davant l’escassesa de bones, belles, versàtils i duradores veus, la de Flórez és un glop d’esperança i, sobretot, de plaer. Que per molts anys pugui cantar i nosaltres puguem escoltar-lo.

REC, DE JAUME BALAGUERÓ I PACO PLAZA

Al recent festival de Sitges de cinema fantàstic va ser premiada la pel·lícula REC dels dos directors Jaume Balagueró i Paco Plaza. La pel·lícula ve precedida per una fama que ha anat creixent fins a convertir-la en una expectativa general pocs dies abans d'estrenar-la a les sales comercials. És una pel·lícula de terror, amb sang i fetge i dosis interessants de tensió psicològica. Balagueró no és nou en això de les pel·lícules de por però aquesta em fa l'efecte que serà la seva consagració. A Hollywood ja li han comprat un futur remake i ha venut drets aquí i allà. És una pel·lícula en certa manera nova i demostra que la renovació d'un gènere pot venir de qualsevol indret i en qualsevol format. De fet, l'interès de la pel·lícula és més formal que de contingut. La trama és prou convencional i se soluciona --sembla-- per la banda del fantàstic i de la imposició d'un fatalisme conclusiu. Desesperança i pessimisme poden ser llegides com a missatges finals. També la ironia amarga flota en el missatge analèptic que se sent en off quan s'arriba al final de la pel·lícula: "Pablo, grábalo todo...por tu puta madre". Per cert, si jo hagués estat el sr. Pablo li hagués contestat que la puta era ella, la reportera Ángela Vidal, encarnada per l'actriu Manuela Velasco. Què hi ha nou a la pel·lícula? Diverses coses. En primer lloc la pel·lícula recull la gravació d'un càmera amb una sola càmera durant una nit amb els bombers de Barcelona. No hi ha cap més perspectiva, no hi ha cap més ull que miri el que està passant. Això juntament amb les presentacions de la reportera i els talls, les represes, els defectes d'àudio i de llum, la visió nocturna, les preses falses no aprofitables donen una sensació d'estar vivint allò que se'ns vol narrar. I no cal ni música ambiental per preparar l'espectador. És el terror en directe. Sense intermediaris. Només algunes trampes delaten que la càmera no ha estat portada simplement pel periodista Pablo. Per exemple, els efectes de so. És un terror que s'origina en una situació rutinària, quotidiana i molt propera a l'espectador. Sobretot al de Barcelona: els bombers són els d'aquesta ciutat, el parc de bombers és el de l'Hospital Clínic, la policia és la guàrdia urbana, fins i tot alguns personatges diuen coses en català durant el reportatge. S'ha d'agrair a Balagueró i Plaza que hagin optat per aquesta solució. Aquí els bombers, els inicials almenys, són de debò. Els actors comencen a tenir el seu paper a partir del moment que l'acció es trasllada a l'edifici de la Rambla Catalunya 38. Han triat, llevat de la Velasco, actors desconeguts per al film. La idea era donar més credibilitat a la història. Per aquesta banda ho aconsegueixen però alguns actors dels que apareixen es nota que estan recitant un paper --el sudamericà o la dona de la nena amb angines, fins i tot algun bomber. Encara una altra cosa. Es veu que per fer la gravació es va crear una situació artificial simulada que l'actriu, quan comença a pujar l'escala de la finca, no coneixia. Una mena d'Hotel Kruger a l'Eixample. Això té la seva traducció en una versemblança singular, no histriònica, gairebé viscuda i no pas interpretada. La pel·lícula té també tocs d'humor, com quan parla la dona xinesa o uns avis es posen a discutir a l'entrada principal sobre com han anat els fets.

CAUSES POSSIBLES DEL PROBLEMA

Està pendent de solució saber per què s’actua sense parlar, per què es prefereixen els fets a les paraules. O, més ben dit, per què només es parla de fets i aquests fets només es queden en paraules. Jo apunto algunes possibles solucions que cadascú jutjarà d’acord amb el seu bon criteri: pensament sectari, covardia, incapacitat lingüística (en qualsevol llengua), manca d’arguments objectius, discurs ben après, no sortir del guió que marca el de dalt, obediència deguda, manca de criteri, viure al país de les meravelles, autoengany, altes dosis de cinisme, no acceptació de la realitat, vanitat, victòria mal païda, prepotència, ser llop amb pell de xai, seqüeles de malalties d’antany no del tot guarides, complex d’inferioritat, equilibrisme no desitjat, navegar entre dues --o millor tres-- aigües, solitud del qui vol fer i desfer però no ho pot acabar d’acomplir, mediocritat, manca d’idees, anar a les palpentes, no estar content amb un mateix, venir gran una responsabilitat, sentir el pes insuportable de la història, jacobinisme, grisor ideològica, manca d’independència mental. I més, però al capdamunt de tot, com a cirereta, el ressentiment.

TRES “DRAMOLETTE”, DE THOMAS BERNHARD

Hem anat a veure els “Tres dramolette” de Thomas Bernhard. L’espectacle crida l’atenció prinipalment per l’actuació estelar de Rosa Maria Sardà i també per la reaparació d’una actriu com Mercè Pons. A més de les esmentades el repartiment el cloïa Pepa López, coneguda aquí i allà per les seves participacions a serials televisius principalment.

Pel que es veu, Thomas Bernhard va ser el qui es va inventar aquest gènere tan peculiar que s’anomena “Dramolette”, entesa com a obra dramàtica breu, de contingut satíric que toca temes d’actualitat i que pot ser llegida o representada. Les tres peces en qüestió són: “Claus Peymann deixa Bochum i se'n va a Viena com a director del Burgtheater”, “Claus Peymann es compra uns pantalons i després anem a dinar” i “Claus Peymann i Hermann Beil a la Sulzwiese”. Són obres menors de Bernhhard. Crec que ningú no ho pot discutir. Per un altre cantó, aborden un tema que al gran públic en general li rellisca força: el teatre. De fet, les obres poden entendre’s com a reflexions sobre què és el teatre i per a què serveix. I tot plegat es pot resumir amb una igualtat ja coneguda: teatre = vida. I encara, les tres obretes tampoc no mostren un enginy analític massa agut --i sí molt austríac-- o un humor massa franc i reeixit. Si sumem aquests tres factors, podem dir sense cap mena de por d’equivocar-nos que l’obra està condemnada al fracàs. Vull dir de públic, és clar. Ja ho vam poder comprovar quan es va acabar la representació i entre el públic es van poder veure expressions d’escepticisme, d’indiferència, algun conat d’indignació i, en general, decepció per un muntatge del qual s’havia fet un màrqueting enganyós. No entenc quin és l’objectiu de la traducció i muntatge. Si volien incidir en la realitat teatral de Catalunya us asseguro que no ho han aconseguit. Si volien representar una obra significativa, tampoc.

L’obra està pensada per al lluïment del sr. Peymann, interpretat per Rosa Maria Sardà. De fet, podria tot plegat haver estat un monòleg. Fins i tot un pot sentir vergonya de com les altres dues actrius actuen de comparses de la Sarda, tant pel text que tenen assisgnat com per la personalitat escènica. És una mena d’”Stalin” però més moderat. És una obra per anar a veure la Sardà i no pas per escoltar Bernhard. Jo crec que ni els seguidors de la diva van quedar complaguts. Em cridava l’atenció el retorn de Mercè Pons als escenaris. No en sé d’ella des de fa anys i no sé si havia abandonat temporalment els escenaris. Per motius de salut? Per altres motius personals? Ho ignoro. Mercè Pons ha estat i és una magnífica actriu de gran teatre. Em sembla que aquests dramolets li venen petits. Ella necessita un Shakespeare. Potser no tot en una sessió com pretén Peymann. Necessita un drama sense diminutius o una alta comèdia de veritat. Pons té la dicció clara, projecta la veu amb força i té un ampli ventall de modulacions. De gran escola. Per què no actua més? Encara la recordo ara fa uns deu anys dinant al Colibrí de la Riera Alta amb un abric negre fins als turmells i amb la seva cara rodona d’expressió ingènua, la seves galtes pigades i un somriure entre maliciós i tendre.

"ANDREA CHÉNIER", D'UMBERTO GIORDANO (29-IX-2007)

Torna l’òpera a Barcelona amb una normalitat que fa mal als qui malden per acabar amb ella, als qui creuen que és un gènere que cal destruir per antic, decadent i per massa culte, pretensiós i poc democràtic. En definitiva, als ignorants. Que n’hi ha molts i ho som tots. Com aquell polític que per atacar un adversari va retreure-li en to de mofa que li agradés l’òpera i els seus arguments d’una altra època. Sortosament, els amants de l’art tenim música, cant, teatre, dansa, escenografia, història i imaginació per a força més anys.

La temporada ha començat amb una òpera que feia 20 anys que no reposaven al Liceu. Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, ha estat un model d’òpera verista per la intensitat i dificultat dels papers vocals principals i també per l’argument basat en la història real del malaurat poeta que dóna nom a l’obra. El director de la representació assegura que cada vegada serà més difícil programar aquesta òpera per tal com cada vegada costa més trobar veus adequades per defensar bé els rols dels 3 protagonistes. Si algí se n’ha sortit bé, sobradament, aquest ha estat Carlos Álvarez amb un Gérard convincent escènicament i, sobretot, poderós en l’emissió i en la teatralització del personatge. José Cura no ha fet, en canvi, una interpretació massa religiosa del seu persotage. En Josep diu animo iocandi que aquest tenor no és “trigo limpio”. Realment, té una veu que sembla poc homogènia en els diferents registres, un pèl engolada i volgudament fosca en la zona central. Projecta bé, però als primers dos actes s’ha reservat clarament per al duo final, en què la seva interpretació ha resultat més vibrant i sentida. Deborah Voigt ha estat una Maddalena de Coigny del tot correcta, tirant a bona. Pel meu gust ha resultat una mica freda tot i que ha recollit força aplaudiments a la segona part. No hi ha res a dir dels secundaris que no sigui la correcció i el bon ofici amb què han cantat i actuat.

La producció té coses interessants. Per exemple la projecció del palau dels Coigny, o el vestuari o alguns moviments escènics. No tots. La referència constant a la guillotina implacable en les pantalles que fan de teló principal o en la projecció del manual de muntatge del sinistre artefacte i en la imatge del mateix instrument en acció ens transporten a una revolució que, com totes, està fonamentada en la venjança, el terror i la injustícia. Vull recordar que, en nom de la revolució francesa i la “liberté, égalité, fraternité”, es van prohibir les llengües diferents de la francesa i que molta gent va morir injustificadament i, també, inútilment. Hi ha episodis que, explicats a sobre de l’escena, recorden actituds dels “descontrolats” que els 36 van assassinar a tort i a dret per gust o per necessitat. Per cert, tinc entès que Jordi Coca ha fet una novel·la que parla dels excessos de la FAI durant la revolució. Ja era hora que des de l’esquerra es fes autocrítica.

No ha estat, potser una representació per a ser recordada. D’aquestes n’hi ha poques. Però ha estat una òpera preparada i presentada amb una total correcció i professionalitat. Només hi ha una cosa amb la qual no estic d’acord. No crec que es puguin superposar a la música o al silenci altres sons o sorolls. I el característic de la guillotina caient des de l’alçada ho és en alguns moments.

EL FILL PRÒDIG TORNA

L’exili voluntari de Flotats durant 10 anys del teatre en català em recorda el cas d’Eugeni d’Ors. Només un ego desmesurat pot actuar d’aquesta manera tan rancuniosa i tan poc racional. Tan sols una ment pertorbada pel ressentiment pot renegar ni que sigui temporalment de la seva cultura, de la seva tradició i de la seva llengua. Només per intentar fer la punyeta al govern de torn. Del color que sigui. Com si al món no hi hagués més actors solvents i honestos! A més d’un acte d’orgull exacerbat i de prepotència gremial, l’actuació －aquesta sí－de Flotats ha estat un càstig inútil als seus admiradors i seguidors, que no són pocs. I ha estat una rebequeria infantil a ulls del seu país. Ara torna amb una obra que parla d’Stalin, m’imagino que amb la voluntat de propagar segones lectures i el desig pueril que el planyem a cor tot declamant amb cantarella falsa “Pobre Flotats... no es mereixia el que van fer amb ell...Tan bon actor que era...”. Oscar Wilde va resumir part d’aquesta situació amb una sentència enlluernadora per certa que tothom hauria de tenir en compte si s’arriba a trobar en una situació semblant: els cementiris són plens de gent insubstituïble que finalment va ser substituïda.

LA MORT DE LUCIANO PAVAROTTI

Com sempre que mor un personatge conegut i remarcable en algun sentit cal intentar separar el gra de la palla. Ja se sap que tothom és bo quan es mor.

Pavarotti ha estat un gran tenor d’òpera perquè va disposar d’unes condicions fisiològiques extraordinàries i perquè va treballar moltíssim per arribar a l’estat d’estrella i després per mantenir-lo. La seva veu ha estat prodigiosa per l’extensió, per la naturalitat i la facilitat en l’emissió, per la musicalitat intuïtiva, pel seu timbre característic -clar i solar, n'han dit- i fàcilment reconeixible. En contrapartida, no ha estat un gran actor: la seva tossa li ho ha impedit. Però no importa gaire. Almenys a mi.

Carreras ha fet una evocació emocionada i alhora tècnica de la seva veu. Sortia publicada a La Vanguardia. Pavarotti ha estat una veu lírica apta tant per a un determinat repertori de lleuger com per a unes determinades obres d’spinto. Tenia l’agilitat i la facilitat necessària per al bel canto i l’extensió i potència suficients per fer alguns Verdis i Puccinis encara que no tots. És en aquest darrer repertori que és recordat tot i que potser ell és el gran especialista dels Bellinis i Donizettis.

A més de tot plegat, Pavarotti ha estat un home proper. Encimbellat en l’Olimp de les veus però enriolat i joganer. Aquesta proximitat el va portar a cantar música lleugera i a participar en concerts multitudinaris. No es pot negar que els diners hi influïren i molt però el seu caràcter també li ho devia demanar. En aquest camp el gran èxit amb marca inclosa va ser el dels tres tenors. Molts han criticat aquestes sortides de to i de gènere. Alguns amargament. Però, ben mirat, els concerts, alguns de costellada, davant 100 000 persones o davant les que calgués han fet un gran bé a l’òpera i al cant líric en general. A partir d’aquests, gent que no havia escoltat mai òpera ni s’hi havia interessat n’ha esdevingut aficionada. Ha començat a conèixer les àries més celebrades, se les ha comprat en CD (o les ha baixat d’internet), les ha fet escoltar a la família i les amistats. Potser ha volgut saber de què anava l’argument de tal obra i n’ha comprat una versió. Potser ha comprat entrades per anar al teatre i comprovar de primera mà què era això de l’òpera, tan negativament marcada als nostres dies.

Definitivament, Pavarotti, entre d’altres, ha contribuït a democratitzar l’òpera i a estendre l’afició pel cant. Mai no li ho podrem pagar. Pavarotti ha fet saber als escèptics, als reticents i als imbècils que l’òpera no és cap gènere encarcarat per a gent gran, no és cap virtuosisme inútil d’un segle pretèrit. Pavarotti ens ha fet saber que es pot ser una primera figura de la lírica i cantar música popular. O música de consum de masses. Cadascú a la seva manera, també ho han fet Caballé, Domingo i Carreras entre els d’aquí però la llista és més llarga. Sortosament, diria. Aquesa osmosi entre estils i músiques tan diferents els ha proporcionat molts diners però també ha fet felices a moltes més persones que les que assisteixen amb regularitat als teatres. I potser ha rellançat un gènere que els materialistes dogmàtics i recalcitrants volien enterrar per “burgès”.

Al seu país natal de Mòdena i, per extensió, a tot Itàlia se l’han estimat molt, per la seva música i projecció internacional, però també per la seva generositat i simpatia. Pavarotti no és el típic “divo” tibat i preocupat perennement per l’estat del seu instrument. Potser perquè la seva veu no era una font canalitzada sinó una cascada en estat natural. La seva era una veu típicament italiana: doll abundós amb timbre característic però no massa vellutat. Com Bergonzi o del Monaco. També una lleugera tendència controlada a cantar obert. Curiosament van ser els italians a inventar allò d’”aperto ma coperto” però són els primers a infringir la seva norma. La seva línia de cant té aspectes, dins l’excel·lència, discutibles. El primer és la mania de córrer i avançar-se a l’orquestra. Li ho he escoltat fer en moltes ocasions. El segon, menys recurrent, és un fraseig que a vegades és una mica amanerat. Ho salva el fet que Pavarotti canta com parla, amb plena naturalitat i facilitat, gràcies a un diafragma fabulós. Aquest és, no n’hi ha d’altre, el principal secret de la seva veu, de qualsevol veu.

El tenor italià va tenir amb el Liceu una relació més aviat distant, fora d’unes quantes visites la més celebrada de les quals és una Bohème del 71 si no m’erro. I bé, què hi farem? Pavarotti, el successor de Carusso en el tro de la tenorada pinyolaire, va preferir sempre anar a teatres on pagaven molt millor i on la difusió com a cantant li acreixia la fama.

Pavarotti també era un tenor amb una certa modèstia. En més d’una ocasió ha sostingut que la més bella veu del segle XX era la de Jaume Aragall. Jo crec que tenia raó. No li causava cap tipus de problema reconèixer-ho. En una entrevista va arribar a dir amb un to de lamentació que si hagués tingut la veu d’Aragall hauria pogut fer moltes més coses. Aragall va respondre amb agraïment i amb justícia que Pavarotti no tenia res a envejar perquè ja ho havia fet tot al món de l’òpera. El mateix Jaume Aragall comenta al diari que en una conversa telefònica recent amb Luciano ja malalt li va demanar que li cantés la cançó “Girometta”, petició a la qual el tenor italià va accedir. És tan creïble la demanda excèntrica del primer com la resposta expansiva del segon. És una conversa que mostra dos caràcters oposats que van mantenir, a pesar de la rivalitat, una amistat sincera.

CONCERT D’ESTIU DE LA CORAL DEL MESTRE SIRÉS

Com cada darrer dilluns d’agost la coral del Mestre Sirés és fidel a la cita que ha contret amb els aficionats a la música i els amics de Calella de Palafrugell. El concert es fa a l’església, que té una sonoritat prou acceptable. La coral del Mestre Sirés està formada majoritàriament per gent gran amb una gran voluntat de fer música i de fer-la bé. Les seves limitacions són vistents però sempre resulten més petites que la seva afició. I, a Palafrugell, l’activitat tenaç i pertinaç d’aquesta formació és del tot remarcable.

A diferència d’altres anys el programa ha estat compost per peces diguem-ne de repertori de cor aficionat. En conec prou bé algunes que vaig cantar ara fa una vintena d’anys amb la coral Nostra Senyora, dels Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Algun dia n’hauré de parlar amb una mica més d’atenció. Bé s’ho mereix. De moment em quedo a Calella. Entre les peces destacables diré el “Signore delle cime”, “La rosa del port”, “La calma del mar” amb la magnífica harmonització del mestre Enric Ribó i tres fragments de la Missa Alemanya de Schubert, entre les quals el conegut “Sanctus”. Totes elles presidides pel “Cant de la senyera”, emocionant com sempre. Quan han sonat les primeres notes algunes persones ens hem posat dempeus de mica en mica i al final tota l’esgésia n’ha seguit l’exemple. Les execucions han estat reconeixibles, afinades amb tendències clares a calar i d’interpretació discutible en alguns casos. Penso el “La calma del mar” en la qual el director feia cantar uns sforzandi sobre la boca closa que no hi són de totes totes a l’original. La solista té bona veu però li falta el sentit del lligat i una preparació tècnica millor. La intenció, però, hi era. De la segona part en destacaré la cançó de la pau del poema “Finlàndia”, de Sibèlius, sempre efectiu “El moliner del freser” i “Que tinguem sort” d’en Llach. La més aplaudida ha estat sorprenentment la “Salve” de la missa rociera. Incomprensible. Han acabat amb una sardana i han fet dos bisos: “Ulls verds” i una altra vegada “La calma del mar”.

Vista l’evolució dels darrers enys ençà és una coral que ha millorat molt. Amb totes les mancances i peròs que es vulguin posar. I és cert que la música molt ben interpretada és més plaent i agradable però l’acte de cultura, de civilització –com diria l’Ors-, que significa un concert hi és en tots els casos.

LA VIDA DELS ALTRES

Un comentari previ. No veig cap motiu per referir-se a les pel·lícules que es passen a les sales de Catalunya amb el seu nom en castellà. No hi ha cap justificació tot i que alguns crítics cinematogràfics que es fan passar per savis tot i no ser-ho ho facin sense cap escrúpol ni mirament.

La pel·lícula de Floiran H. von Donnersmarck és un gran treball de cinema europeu, compromès però independent, que aposta per uns valors i que fa pensar més enllà dels clixés simples. Si no l’he llegit malament el film pretén explicar el trànsit del comunisme a la democràcia i la reunificació a través d’unes persones concretes. Especialment a través del capità de la Stasi Gerd Wiesler, policia competent i socialista dogmàtic que veu trontollar les seves conviccions arran de la vigilància a què ha de sotmetre un famós escriptor i una actriu de gran anomenada. Aquest personatge, de fet, es converteix en la metàfora d’una societat que s’adona d’un sistema que no funciona, sobretot perquè no fa feliços els seus ciutadans. En part perquè la llibertat, la d’expressió especialment, forma part d’aquella felicitat. El comportament del capità, humil però valent, aconsegueix salvar el futur de l’escriptor, compromès amb la causa de la transparència i la veritat. La lliçó, una vegada més, és que el discret heroisme de l’individu pot salvar la pròpia dignitat i la de la comunitat. En aquest cas, també salva tot un país.

FRANCESCA PATANÈ I L’ORQUESTRA SIMFÒNICA NACIONAL DE LITUÀNIA

Tornem a Torroella amb l’ànim d’escoltar un bon concert. La vetllada es presenta amb un suggeridor títol “L’òpera europea del segle XIX”. Una obvietat buida si voleu però el programa conté peces interessants que pel seu dramatisme no són fàcils de veure en directe. I encara hi ha un petit homenatge al verisme italià amb peces de Mascagni, Cilea i Giordano. La soprano dramàtica Francesca Patanè és ara com ara una soprano dramàtica cotitzada i convincent, Tant, que a l’òpera de Roma va aparèixer nua en escena durant 11 minuts a l’òpera Salomé. Avui, però, sortia vestida amb un gust per cert un xic dubtós. Correcte si més no. Estival, podríem dir.

El concert es feia a la plaça de la Vila i els carrers que hi desemboquen havien estat segellats. La gent feia cua des del carrer principal que ve de la rambla. La nostra zona, la més barata, no era numerada i calia fer una certa cua per aconseguir un bon lloc. Al final, venint sense temps i sense pressa hem aconseguit dos llocs a la primera fila de la nostra zona. Dos metres més enllà, ja pagaven el doble. I és que pagar 40 eur o 60 pel concert dolen si no hi ha garanties suficients.

El primer que m’ha cridat l’atenció és la magnífica sonoritat de la plaça, que havia estat millorada per una pantalla acústica corba situada a sobre de l’orquestra i la solista. Recollia encara més en so. Fer concerts a l’aire lliure té aquest perill: que es perdi so pel camí, que no s’entenguin els solistes, que no hi hagi reverberació. Ja ho hem dit alguna vegada però és evident que el recinte on s’executa un concert és també un instrument. De la seva ressonància depèn que el concert sigui comprensible i valorable d’una manera justa.

La primera part constava de l’obertura de la La Forza del destino, “La mamma è morta”, d’Andrea Chénier, de Giordano, “Morro, ma primo in grazia”, d’Un ballo in maschera, de Verdi, el “Pas de deux” de La bella dorment de Txaikovski, i “La luce langue”, de Macbeth de Verdi.

La segona part començava amb dos Mascagnis dels més coneguts: el “Voi lo sapete oh mamma” , de Cavalleria rusticana i l’ “Intermezzo” deliciós de la mateixa òpera. Segui “Io son l’umile ancella” de l’Adriana de Cilea, les espectaculars danses Polovtsianes de Borodin i l’havanera de Carmen, de Bizet. Va acabar amb un bis del millor verisme: “Sola, perduta e abandonata” de Manon Lescaut (Puccini).

Ha estat un concert bo però fred. Dens i alhora dispers. La soprano no ha aconseguit connectar amb el públic tot i la seva columna impressionant de veu i les peces que ha representat. Diria que l’orquestra i el seu director en especial han aconseguit millor el favor del públic. La veu de la Patanè és dramàtica, no hi ha dubte. Robusta, potent, de caràcter, amb greus gairebé de contralto però el seu timbre és un pèl metàl·lic i la seva dicció no és ni de bon tros la millor. És clar que aquesta va en detriment del volum. Pel que hem sentit a la cua. La diva, que així l’anomenava una noia que era de les joventuts musicals de Torroella, estava molt preocupada per si faria fred. Ja se sap que és un risc afegit quan s’ha de cantar a l’aire lliure. No n’ha fet i la nit ha estat serena com la de la Butterfly. Les aromes de l’estiu i la de les pedres centenàries del poble es confonien en un indret que és molt apte per a fer representacions “all’aperto”.

L’orquestra no ha estat menys impressionant. En destacaria l’exactitud més que el fraseig de la corda en general i el so del tutti d’uns 80 professors. Potser el fraseig fallava en algun moment però no hi ha dubte que portaven la lliçó ben estudiada i se’ls veia uns professionals de primera línia. Una orquestra, doncs, que molts països força més grans que Lituània voldrien tenir.

JORDI SAVALL A EDIMBURG

Jordi Savall corrobora amb la representació de L’Orfeo de Monteverdi a Edimburg per part de la Capella Reial de Catalunya i el Concert des Nations el maridatge recent entre Escòcia i el nostre país. Un maridatge que és expressió de les relacions d’amistat i d’emmirallament, no sé si justificat, en les nostres institucions i en la nostra societat.

El que interessa en aquest diari és l’èxit evident i sostingut d’un projecte que semblava impossible portar a terme. Savall ha aconseguit una mena de quadratura del cercle en música. Algú el podrà acusar de màrqueting però crec que no és just. Ningú no podia preveure que la creació d’un conjunt organitzat per interpretar amb criteris històrics determinada música del renaixemenet i del barroc pogués tenir una tal repercussió social en el món de la cultura. Savall ha apostat per l’especialització la qual, en qualsevol terreny, és sempre arriscada. Recordaré sempre el que el conservador de la Catedral de Barcelona, el germà de l’humorista Capri, ens deia amb aire desmenjat però convençut: cal saber una mica de tot i molt d’una cosa. Aquesta màxima, que continua essent vàlida avui dia per a qualsevol tipus de saber no ha estat la que ha presidit la feina de Savall.

El músic català ha cercat la fidelitat històrica a través dels instruments originals d’època i mitjançant la recuperació d’un estil molt diferenciat del que s’empra a occident des del romanticisme. Ara, tinc entès que ha fet una feina més callada que és la de cercar, transcriure i difondre música d’aquells períodes històrics. El que és més admirable és que aquesta feina musicològica tan acadèmica, tan rigorosa, tan allunyada dels costums musicals actuals i del que s’anomena gran públic hagi tingut un ressò tan notable. L’èxit reiterat de l’Orfeo que vam tenir ocasió de veure i escoltar al Liceu el 1993 i el 2005 ho confirma sense cap gènere de dubte. De manera que aquesta vegada s’han ajuntat els tres factors que sumen d’una manera decisiva en música: l’interès per un compositor genial, una obra excepcional i clau en la història de la música i uns intèrprets honestos lliurats a la seva feina amb cos i ànima.

“MÚSIQUES DE L’HOLOCAUST”, PER BROSSA QUARTET DE CORDA

Fa temps que coneixem el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. No sé fa quants anys que funciona i la seva programació sol ser garantia de qualitat i de varietat. Tot i que ha tingut algunes oscil·lacions i evolucions el festival de Torroella s’ha consolidat plenament com un focus cultural d’estiu al costat de Peralada i d’altres indrets amb més o menys reconeixement i públic. Abans era un festival orientat exclusivament a la música clàssica i acollia el concurs de cant Jaume Aragall. Després va esdevenir un festival de “músiques” en plural. M’imagino que per qüestions de quota de mercat. No hi ha roba per a tant sabó.

Entre els reclams d’enguany hi ha un pianista polonès que es veu que és un primera espasa mundial, i hi ha les sopranos Maria Bayo i Francesca Patanè. Nosaltres, per fer passar una tarda d’estiu amb les nenes, hem anat a un espectacle que inquietantment es titulava “Músiques de l’holocaust”. La veritat és no sabíem on anàvem però ens ho hauríem pogut imaginar. L’espectacle no era ni de bon tros infantil tot i que el Cine Petit, que és així com s’anomena la sala on el feien, era gairebé ple i amb força nens. Finalment ens hem topat amb un espectacle singular de gran qualitat musical i literària. Com s’esplicava al programa, es tracta de combinar música i literatura. En això la idea no és original. Se n’han fet molts intents i versions. Ara bé, la novetat consisteix en el fet que la música aquí és usada per explicar un fet històric terrible: l’holocaust patit pels jueus durant la segona guerra mundial. Es tracta, doncs, d’interpretar diverses peces que varen sonar als camps de concentració nazi i que varen donar als presoners motius per a la supervivència i l’esperança. La música s’alternava amb la paraula recitada a través d’una selecció acurada de textos literaris de supervivents dels camps: Primo Levi, Jorge Semprún, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Núñez Targa, Imre Kertesz i Anita Lasker-Walfish. Pel que fa a la música trobem bàsicament música popular d’arrels russes, sèrbies, hongareses i, sobretot, hebrees.

L’actor Elies Barberà ha declamat amb convicció i expressivitat. Posant èmfasi on calia posar-lo. Hi ha hagut moments en què el silenci que s’havia creat a la sala es podria haver tallat amb un ganivet. Potser era sobrer que el progressiu despullament simbòlic que l’actor realitzava durant l’espectacle culminés en la baixada de pantalons final.

El quartet de Terrassa porta el nom del poeta d’avantguarda i reinvindica les accions musicals d'aquell. La “brossa” del nom també fa referència a una afinitat per totes aquelles músiques allunyades dels cànons convencionals que per un motiu o un altre se solen considerar proscrites. I és un quartet de cinc. Perquè també hi havia l'acordionista Gregori Ferrer. El quartet ha brillat per si sol i d’entre ells destacaria els dos violins Àlex Puig Caminal i Pere Bartolomé. La viola era Imma Lluch. I el violoncel Oleguer Aymamí ha tingut moments de vacil·lació que no han deslluït en cap moment la qualitat de la interpretació. Al darrera de la música es notava que hi havia molt de temps de formació i sobretot moltes hores d’assaig. Entrades i tallades precises, matisacions d’estil popular, incorporació de la veu en algunes peces, accelerandi endimoniats, etc. En fi, que em vaig quedar amb les ganes d’escoltar els del Brossa quartet tocant alguna cosa de repertori clàssic. El públic va premiar la qualitat i l’originalitat amb llargs i forts aplaudiments que van donar pas a dos bisos.

Si les lletres triades són dures i terribles en alguns moments, la música no assuaja en cap cas aquella impressió. Un se’n va amb un gust agredolç que et fa preguntar com és possible que la música hagi pogut ser en aquells camps de mort una excusa fortuïta per no morir.

"GALATEA", DE JOSEP MARIA DE SAGARRA

Llegida Galatea, de Sagarra. Feia temps que la tenia a la tauleta i no havia trobat mai el moment per començar-la. D’ençà que la van representar al TNC he tingut ganes d’entrar-hi i ara ha estat el moment. És una obra de lectura curta i d’ambició alta. Jo no sabria definir-la dins un gènere precís però el que sé, en qualsevol cas, és que no és una comèdia. Sagarra la definia com a farsa i potser és l’etiqueta que més li escau. Els qui estiguin avesats als hostals de la Glòria i als cafès de la Marina o als poemes de Nadal es trobaran un Sagarra del tot diferent. Irreconeixible. Tant per la forma, com pel tema i el to. Sempre hi ha, per descomptat, alguna sagarrada marca de la casa però és escadussera i fa el seu paper per a la intenció que té l’obra. Intenció que no és altra sinó reflectir l’estat d’esperit subsegüent a la segona guerra mundial. L’agresa en les relacions humanes, el fàstic per l’oportunisme, l’odi pel materialisme són presents en un discurs que no acaba d’estar ben resolt. De fet, Sagarra s’hauria pogut estalviar els personatges i convertir el drama en un soliloqui. És clar que al final no hauria pogut donar-se el gust d’acabar-lo de la mateixa manera. Sagarra s’erigeix en portaveu de la solidaritat universal, en agent de denúncia de la injustícia, en martiritzador dels qui s’aprofiten de la debilitat o fragilitat dels altres, i es commisera dels qui pateixen, dels qui no tenen res o tenen molt poc, dels qui viuen amb una mà al davant i una al darrera. Sagarra es posa al cantó dels supervivents. La seva veu, el seu missatge és fort i clar i està situat sobretot en un context temporal determinat (1948) que ara, per sort i per desgràcia, ja no ens fa tant efecte.

Jo no sé si és una obra moral o immoral però sens dubte el gust que deixa és de buidor i de nihilisme. Sagarra ens està dient, com l’existencialisme, que l’home és un ésser condemnat. No crec que Sagarra intentés guanyar el favor d’aquest sector de la crítica. Tot menys això. Sagarra és prou menfotista i independent per prescindir del què diran els qui encara ara no el poden veure. La raó de la creació de l’obra l’hem de cercar a la seva vida probablement, en algun repte desconegut més circumstancial que intel·lectual. És una obra que s’escriu després de la destructiva guerra civil espanyola i després de l’encara més desoladora guerra mundial. Després de la barbàrie i la irracionalitat. Potser per això la línia discursiva funciona a sacsejades, a glops, i no té una fluïdesa homogènia. Aquest no és el millor Sagarra, això em sembla evident. Però és una obra que paga la pena de tenir present com a testimoni d’un món que no voldríem repetir i d’una ploma singular que va voler-lo plasmar.

SECOND LIFE

És possible viure una altra vida? Second Life (SL) sembla que ho vol demostrar. Fins ara aquesta pregunta faria referència a un desdoblament real conscient o a vegades patològic. Ara, la realitat virtual pot arribar a canviar alguna cosa d’això. Ens trobem davant la premonició d’un món independent, irreal, virtual, que té contactes, però, amb el món real. Una mena de Màtrix portat a la pràctica.

En principi un món virtual només té l’interès de l’entreteniment, de l’esbargiment, de la diversió. Ara, que aquest món generi interferències amb el món real, això ja és més interessant. Perquè a la curta o a la llarga aquest fet pot crear noves maneres de relació humana que ens poden portar a horitzons insospitats.

SL pot promocionar la imaginació, la creativitat, l’amistat i pot crear, com ja passa, riquesa, negoci, beneficis. Vés saber què més. Però també pot generar addicció i frustració. I pot crear una bombolla que si explota serà com una mena de crac borsari, de dimensions considerables o molt considerables. Perquè, a la meva manera de veure, la borsa és el gran precedent irreal de SL. El que passa és que a SL no tan sols es poden comprar o vendre actius financers.
SL pot esdevenir en el futur una sortida al sistema capitalista i a la seva perpètua (sortosament) fugida cap endavant. Només un exemple que ja és real: si no es pot construir més a la realitat, construïm doncs en un món que no existeix i aconseguim els mateixos beneficis. Si no més.

WILLIAM HOGARTH A BARCELONA

Hogarth a la Casa Ramona. O al Caixafòrum. És una molt bona exposició. Cal no perdre-se-la. Caldria potenciar més les exposicions de gran calibre com aquesta. La feina feta primer per la Caixa (de) Catalunya i, només després, per la Caixa de Pensions hi han contribuït molt. És ben curiós que siguin dues entitats privades, i encara bancàries, les que promocionin la cultura en majúscules a casa nostra. Fa poc llegia a un diari un article que parlava d’aquest debat: breu, si es pot deixar en mans de l’administració pública la cultura. Jo crec decididament que no és possible. Cosa que no vol dir que l’administració no col·labori, en allò que estigui al seu abast, al desenvolupament d’activitats culturals. O dit altrament: la cultura prové de la societat i es dirigeix cap al poder, pres el mot en un sentit molt ampli. Ve de baix i va cap amunt. Els intents de crear una cultura només des de dalt estan condemnats al fracàs més absolut.

Hogarth és, diuen, el millor pintor anglès del segle XVIII. De fet, a la vista del que he pogut veure, jo diria que és més bon dibuixant que pintor, llevat d’excepcions comptades. En la pintura destaca pels seus retrats i per les escenes diguem-ne heterodoxes, però és al gravat a l’aiguafort i al burí que Hogarth pren una dimensió espectacular: per un cantó, retrata amb una mirada irònica, satírica o, fins i tot, sarcàstica la societat de la seva època. A Hogarth li agraden els bordells, la brutícia del carrer o del port, els tuguris i els manicomis. I li agrada contrastar aquests ambients amb les actituds contradictòries, aparents i segons com còmiques de les classes altes. En aquest sentit la pintura de Hogarth és el que avui en diríem de denúncia. Però és també un divertimento personal d’aquell qui veu els toros des de la barrera i que es rabeja en el pintoresquisme social. Els seus personatges d’aiguafort tenen una tendència clara cap a la caricatura i les seves sèries a manera de vinyetes i els gravats bigarrats de personatges i d’escenes d’allò més variades són els precursors dels moderns còmics. Són els precursors d’un Ibáñez, posem per cas. I és que si Hogarth hagués nascut fa poc probablement seria guionista de Polònia.

THAÏS, DE MASSENET, AL LICEU (5-VI-07)

El passat dijous dia 5 de juny van fer la Thaïs, de Massenet, al Liceu en versió concert. Com que era fora d'abonament no hi vaig poder anar. No havia comprat entrada i ara veig que va ser un error. A manca de crítica li he demanat al Josep Soler que escrigui la seva perquè es veu que va ser del millor, si no el millor, de la temporada.

Una THAÏS amb majúscules

per Josep Soler

Fa temps que sento una debilitat per aquesta òpera de Massenet i escolto amb certa freqüència el seu enregistrament més conegut, cantat per Beverly Sills, Sherrill Milnes i Nicolai Gedda. Per a mi, és la millor òpera d'aquest compositor, encara que no la més reconeguda, i no vaig dubtar a comprar-me l'entrada fora del meu abonament. Capricis del destí, Beverly Sills va morir fa uns dies i els cantants li dedicaren la representació que vam veure el dia cinc de juliol. La funció no em va defraudar, va ser magnífica, tot i ser en versió concert. Potser millor així, vistos alguns dels experiments a què ja estem avesats.

Thaïs planteja temes fundacionals de l'existència humana, i precisament per això, la seva temàtica és plenament actual. Paradigma del que és l'òpera, tracta de la lluita entre el paganisme, representat per la prostituta Thaïs, sacerdotessa del culte a Venus, i el sectarisme cristià, representat pel cenobita Athanaël. Aquests dos mons irreconciliables, posen en evidència al meu entendre, la impossibilitat d'unir l'amor i el sexe en aquesta vida, la destrucció de la bellesa per la força del fanatisme religiós, el fracàs mateix de tota religió com intent de cercar la felicitat i l'amor terrenal. Athanaël converteix Thaïs, però en aquesta conversió la destrueix, i en el seu fracàs religiós, en el seu autoengany, es destrueix ell mateix, en veure's impotent de realitzar l'amor ocult que ella és incapaç de reconèixer en el seu deliri místic.

Però Thaïs és també la meravellosa força de la regeneració, representada per aquest solo de violí excels de la meditació, motiu que, des de la seva aparició, s'anirà repetint fins al final de l'obra; és la sublimació de les passions, la superació de tota degradació humana. Són aquestes contradiccions, aquests enfrontaments irreconciliables, l'essència mateixa de l'obra artística, i Thaïs ho és amb majúscules.

Per parlar de la versió que ens va oferir el Liceu, haig d'esmentar primer el magnífic treball del director Andrew Davis, l'orquestra i el cor, així com els solistes musicals, sobretot el concertino. Tots van estar a un gran nivell.

Pel que fa als solistes vocals començaré parlant del baríton Franck Ferrari, en la difícil substitució de Thomas Hampson. Va defensar amb dignitat el seu paper, el magnífic paper d'Athanaël per a un baríton, però la seva veu té un greu problema: li manca projecció, no passa bé l'orquestra i va quedar apagat. Una part del públic, molt cruel, li ho va fer saber al final de la representació, amb una xiulada massa dura que potser no mereixia. Molt bé el baix Stefano Palatchi, amb un fraseig de gran classe, i ell sí, una excel·lent projecció vocal. També va estar molt bé en Josep Bros, en l'ingrat paper de Nicias, per dir-ho clarament, un bagasser.

Quant a la soprano nordamericana Renée Fleming, el que va fer, ho qualificaria de sublim. Em costa recordar una interpretació del seu nivell, i he de dir que de sopranos n'he vistes força, de totes les mides, edats i colors.

La seva presència, la seva bellesa, la compenetració amb el personatge, la puresa del timbre, el fraseig impecable, la gran facilitat de l'emissió, els greus sensuals quasi de mezzo, els pianos, els aguts impressionants, sobretot en l'extraordinari duo final, moment inoblidable. Per a mi, Thaïs, reencarnada per aquesta soprano, ha estat el millor de la temporada, d'altra banda, d'un molt bon nivell artístic en conjunt.

Diu en Roger Alier, en la seva crítica, que el do agut de l'ària “Dis-moi que je suis belle”, de gran lluïment per a ella, li va quedar una mica descol·locat. Potser sí, però tant de bo que tots els aguts fossin tant descol·locats com aquest.

VINDICACIÓ DE CLARÀ, ESCULTOR

Es publica una carta a La Vanguardia per vindicar el desaparegut museu Clarà del carrer Calatrava, de Barcelona, i per reclamar, entenc, la memòria de l’escultor. La subscric del tot. Un ajuntament que liquida, per voluntat i desídia de Pasqual Maragall i dels successors, un museu temàtic dedicat a l’escultor Josep Clarà no mereix que, en el futur, se li cedeixi cap obra artística sota cap títol jurídic. Un ajuntament que no sap distingir entre la persona i l’obra, entre la ideologia i l’art no mereix ser tingut en compte per a res. Fa pocs dies ressenyava els Carmina Burana, de Carl Orff, coneguts a tot el món per la seva espectacularitat i originalitat. Si Orff hagués nascut a Catalunya, una tal obra estaria vetada. No pas oficialment però sí de fet. Els Carmina Burana estan dedicats a Adolf Hitler i Carl Orff és conegut per les seves idees filofeixistes. Això no treu que la seva obra sigui de qualitat i que mereixi ser interpretada allà on calgui. A Israel ha passat una cosa semblant amb Wagner. Podríem trobar força altres exemples.

Josep Clarà també ha estat víctima d’aquesta manera de fer tan artera. Els seus flirteigs amb el franquisme i, especialment, la seva estàtua dedicada als caiguts i situada a l’avinguda Diagonal l’han convertit en blanc perfecte. Ni la vàlua de la seva obra, noucentista o no, l’ha salvat de la crema. A Barcelona no hem pogut conservar un museu Clarà perquè molestava a alguns progres que no en tenen ni idea d’art. En canvi hem d’aguantar que un parc de la ciutat porti el nom del més gran saltataulells de la literatura catalana o que una plaça tingui el nom de l’inspirador d’una de les dictadures més temibles de la història.