divendres, d’agost 17, 2007

FRANCESCA PATANÈ I L’ORQUESTRA SIMFÒNICA NACIONAL DE LITUÀNIA


Tornem a Torroella amb l’ànim d’escoltar un bon concert. La vetllada es presenta amb un suggeridor títol “L’òpera europea del segle XIX”. Una obvietat buida si voleu però el programa conté peces interessants que pel seu dramatisme no són fàcils de veure en directe. I encara hi ha un petit homenatge al verisme italià amb peces de Mascagni, Cilea i Giordano. La soprano dramàtica Francesca Patanè és ara com ara una soprano dramàtica cotitzada i convincent, Tant, que a l’òpera de Roma va aparèixer nua en escena durant 11 minuts a l’òpera Salomé. Avui, però, sortia vestida amb un gust per cert un xic dubtós. Correcte si més no. Estival, podríem dir.

El concert es feia a la plaça de la Vila i els carrers que hi desemboquen havien estat segellats. La gent feia cua des del carrer principal que ve de la rambla. La nostra zona, la més barata, no era numerada i calia fer una certa cua per aconseguir un bon lloc. Al final, venint sense temps i sense pressa hem aconseguit dos llocs a la primera fila de la nostra zona. Dos metres més enllà, ja pagaven el doble. I és que pagar 40 eur o 60 pel concert dolen si no hi ha garanties suficients.

El primer que m’ha cridat l’atenció és la magnífica sonoritat de la plaça, que havia estat millorada per una pantalla acústica corba situada a sobre de l’orquestra i la solista. Recollia encara més en so. Fer concerts a l’aire lliure té aquest perill: que es perdi so pel camí, que no s’entenguin els solistes, que no hi hagi reverberació. Ja ho hem dit alguna vegada però és evident que el recinte on s’executa un concert és també un instrument. De la seva ressonància depèn que el concert sigui comprensible i valorable d’una manera justa.

La primera part constava de l’obertura de la La Forza del destino, “La mamma è morta”, d’Andrea Chénier, de Giordano, “Morro, ma primo in grazia”, d’Un ballo in maschera, de Verdi, el “Pas de deux” de La bella dorment de Txaikovski, i “La luce langue”, de Macbeth de Verdi.

La segona part començava amb dos Mascagnis dels més coneguts: el “Voi lo sapete oh mamma” , de Cavalleria rusticana i l’ “Intermezzo” deliciós de la mateixa òpera. Segui “Io son l’umile ancella” de l’Adriana de Cilea, les espectaculars danses Polovtsianes de Borodin i l’havanera de Carmen, de Bizet. Va acabar amb un bis del millor verisme: “Sola, perduta e abandonata” de Manon Lescaut (Puccini).

Ha estat un concert bo però fred. Dens i alhora dispers. La soprano no ha aconseguit connectar amb el públic tot i la seva columna impressionant de veu i les peces que ha representat. Diria que l’orquestra i el seu director en especial han aconseguit millor el favor del públic. La veu de la Patanè és dramàtica, no hi ha dubte. Robusta, potent, de caràcter, amb greus gairebé de contralto però el seu timbre és un pèl metàl·lic i la seva dicció no és ni de bon tros la millor. És clar que aquesta va en detriment del volum. Pel que hem sentit a la cua. La diva, que així l’anomenava una noia que era de les joventuts musicals de Torroella, estava molt preocupada per si faria fred. Ja se sap que és un risc afegit quan s’ha de cantar a l’aire lliure. No n’ha fet i la nit ha estat serena com la de la Butterfly. Les aromes de l’estiu i la de les pedres centenàries del poble es confonien en un indret que és molt apte per a fer representacions “all’aperto”.

L’orquestra no ha estat menys impressionant. En destacaria l’exactitud més que el fraseig de la corda en general i el so del tutti d’uns 80 professors. Potser el fraseig fallava en algun moment però no hi ha dubte que portaven la lliçó ben estudiada i se’ls veia uns professionals de primera línia. Una orquestra, doncs, que molts països força més grans que Lituània voldrien tenir.