“MÚSIQUES DE L’HOLOCAUST”, PER BROSSA QUARTET DE CORDA

Fa temps que coneixem el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. No sé fa quants anys que funciona i la seva programació sol ser garantia de qualitat i de varietat. Tot i que ha tingut algunes oscil·lacions i evolucions el festival de Torroella s’ha consolidat plenament com un focus cultural d’estiu al costat de Peralada i d’altres indrets amb més o menys reconeixement i públic. Abans era un festival orientat exclusivament a la música clàssica i acollia el concurs de cant Jaume Aragall. Després va esdevenir un festival de “músiques” en plural. M’imagino que per qüestions de quota de mercat. No hi ha roba per a tant sabó.

Entre els reclams d’enguany hi ha un pianista polonès que es veu que és un primera espasa mundial, i hi ha les sopranos Maria Bayo i Francesca Patanè. Nosaltres, per fer passar una tarda d’estiu amb les nenes, hem anat a un espectacle que inquietantment es titulava “Músiques de l’holocaust”. La veritat és no sabíem on anàvem però ens ho hauríem pogut imaginar. L’espectacle no era ni de bon tros infantil tot i que el Cine Petit, que és així com s’anomena la sala on el feien, era gairebé ple i amb força nens. Finalment ens hem topat amb un espectacle singular de gran qualitat musical i literària. Com s’esplicava al programa, es tracta de combinar música i literatura. En això la idea no és original. Se n’han fet molts intents i versions. Ara bé, la novetat consisteix en el fet que la música aquí és usada per explicar un fet històric terrible: l’holocaust patit pels jueus durant la segona guerra mundial. Es tracta, doncs, d’interpretar diverses peces que varen sonar als camps de concentració nazi i que varen donar als presoners motius per a la supervivència i l’esperança. La música s’alternava amb la paraula recitada a través d’una selecció acurada de textos literaris de supervivents dels camps: Primo Levi, Jorge Semprún, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Núñez Targa, Imre Kertesz i Anita Lasker-Walfish. Pel que fa a la música trobem bàsicament música popular d’arrels russes, sèrbies, hongareses i, sobretot, hebrees.

L’actor Elies Barberà ha declamat amb convicció i expressivitat. Posant èmfasi on calia posar-lo. Hi ha hagut moments en què el silenci que s’havia creat a la sala es podria haver tallat amb un ganivet. Potser era sobrer que el progressiu despullament simbòlic que l’actor realitzava durant l’espectacle culminés en la baixada de pantalons final.

El quartet de Terrassa porta el nom del poeta d’avantguarda i reinvindica les accions musicals d'aquell. La “brossa” del nom també fa referència a una afinitat per totes aquelles músiques allunyades dels cànons convencionals que per un motiu o un altre se solen considerar proscrites. I és un quartet de cinc. Perquè també hi havia l'acordionista Gregori Ferrer. El quartet ha brillat per si sol i d’entre ells destacaria els dos violins Àlex Puig Caminal i Pere Bartolomé. La viola era Imma Lluch. I el violoncel Oleguer Aymamí ha tingut moments de vacil·lació que no han deslluït en cap moment la qualitat de la interpretació. Al darrera de la música es notava que hi havia molt de temps de formació i sobretot moltes hores d’assaig. Entrades i tallades precises, matisacions d’estil popular, incorporació de la veu en algunes peces, accelerandi endimoniats, etc. En fi, que em vaig quedar amb les ganes d’escoltar els del Brossa quartet tocant alguna cosa de repertori clàssic. El públic va premiar la qualitat i l’originalitat amb llargs i forts aplaudiments que van donar pas a dos bisos.

Si les lletres triades són dures i terribles en alguns moments, la música no assuaja en cap cas aquella impressió. Un se’n va amb un gust agredolç que et fa preguntar com és possible que la música hagi pogut ser en aquells camps de mort una excusa fortuïta per no morir.