diumenge, de desembre 02, 2007

JUAN DIEGO FLÓREZ O LA VEU D’UN OR LLEUGER (LICEU, 1-XII-2007)




Hi havia una gran expectació per escoltar el que s’ha convertit per dret propi en el millor tenor liricolleuger del món. Flórez és un jove que amb una certa fatxenderia i amb un evident treball i esforç s’ha esculpit un gran nom al món de la lírica vocal. No hi ha dubte que el peruà parteix d’unes facultats molt bones. La millor d’elles és el seu timbre càlid i sonor, rodó i vellutat, no punxegut com sol passar a vegades amb les veus lleugeres. Aquest tret li proporciona un cos líric a pesar que la seva veu és de poc volum i li permet cantar coses que es troben al llindar dels dos tenors. I no és menys cert, però, que la seva carrera està basada en una tècnica guanyada a pols: la seva extensió és estratosfèrica, la seva veu de cap està perfectament soldada a la veu de pit i és totalment homogènia --un autèntic xiclet sonor--. A més la seva manera d’atacar les notes mai no és dura; ans al contrari, suau i justa, clavada. La seva afinació és perfecta i no necessita estossegar en cap moment per aclarir-se la gorja. Les notes agudes són atacades sense un evident impuls diafragmàtic i amb la configuració muscular precisa perquè l’emissió sigui exacta en volum i en qualitat de so. I els seus pianos no són mai afalsetats. El fraseig de Flórez beu en la millor escola italiana i entén el lligat que recolza en el fiato com l’eina imprescindible per crear una línia de cant absolutament bella i expressiva. Posats a trobar algun defecte diria que a vegades la seva veu adopta a la zona mitjana-aguda de la tessitura una vibració caprina desagradable que normalment s’evita.

El programa que ha ofert al Liceu era, en algunes parts, curiós i potser no gaire brillant. Flórez ha excel·lit sobretot a la primera part i als bisos. Perquè la seva veu és ideal per als Mozart, Bellini i Rossini que ha cantat. Flórez té els lligats d’un líric i la coloratura d’un pes ploma. Les àries que han tingut més èxit han estat “All’udir del padre affitto”, de Bianca e Fernando, i “Deh!, troncate” d’Elisabetta, regina d’Inghilterra.

La segona part ja no era tant per a ell: hauria calgut un tenor amb força més veu, en cos d’harmònics i volum. Un autèntic líric. Les cançons de Tosti, que sempre fan de bon escoltar han estat cantades impecablement però amb un cert amanerament en els temps. la millor “L’alba separa dalla luce l’ombra”. Les sarsueles ¾ “Bella enamorada” i “Por el humo se sabe”¾ no han brillat prou a pesar de llurs belles melodies. Amb Donizetti ha tornat al seu feu belcantista.

Tanmateix, el millor ha arribat de la mà dels bisos, expressamanet pensats de cara a la galeria i en els quals Flórez ha posat de manifest totes les seves dots vocals operístiques. Un prodigi d’aparent senzillesa i naturalitat i d’insultant joventut. Ha triat “La donna è mobile”, “Ah, lêve-toi soleil”, l’ària dels dos de la Fille du régiment i una ària de Lucrezia Borgia que ell mateix ens ha dit amb una pedanteria dominguesca que era molt difícil i que només la solia cantar Alfredo Kraus. Se n’ha sortit molt bé en totes elles però el re4 de la darrera ària era una mica just i no prou impostat.

Als bisos el públic ha enfollit com només ho fa en les grans ocasions. I és que Flórez desperta passions entre els aficionats a la música lírica i al cant. No tinc cap mena de dubte que és, ara com ara, el millor tenor lleuger del món.

El pianista ha estat Vicenzo Scalera que ha tocat amb expressivitat i facilitat. Des del quart pis semblava a vegades que en lloc de tocar tecles del piano polsés cordes d’un violoncel. Scalera és d’aquells pianistes que sap esperar, que només es llueix quan la veu no hi té preferència, que diu coses i que, al capdavall, es fa notar. No és d’estranyar que hagi acompanyat alguns dels més grans.

Davant l’escassesa de bones, belles, versàtils i duradores veus, la de Flórez és un glop d’esperança i, sobretot, de plaer. Que per molts anys pugui cantar i nosaltres puguem escoltar-lo.